Francesc Cerro i Ferran, teatre en estat pur.

Francesc Cerro (Reus 1973) és un home de teatre en el sentit més ampli i profund del terme. Viu i sent el joc escènic com una obsessió, com una passió, i la transmet amb aquella intensitat que reconeixem en les persones tocades per la musa, en aquest cas la melodiosa Melpomene, la inspiradora dels tràgics. En teatre, el Francesc ha fet pràcticament de tot: d'actor, dramaturg, director, programador, docent i, fins i tot, de tècnic de so i il·luminació quan les circumstàncies així ho han requerit.

El seu primer contacte amb els escenaris fou en aquest formidable planter del teatre amateur de la nostra ciutat que és el Bravium, de la mà del seu tiet i ex president de l'entitat, Josep M. Vernis. Allí ja va mostrar la seva vocació per la direcció, acabdillant un grup de joves que sota l'acrònim ACME va somoure la tradicional programació de l'entitat.

La seva formació a l'Institut del Teatre, on es llicencia en Direcció Escènica i Dramatúrgia, el durà a dedicar-se professionalment a l'activitat teatral. Dirigeix textos de Strindberg, Pinter, Beckett, Dostoievski, Txèkhov, Espriu,  Joyce, Verdaguer, T.S. Eliot, Tennessee Williams, entre molts d'altres. Publica diverses obres dramàtiques (Mika i el paradís, Els boscos de Baikonur, etc) i tradueix obres de Dostoievski, Dickens, Beckett i Mamet. Les seves obres i direccions s'han representat als millors escenaris del país i del món: Festival Internacional de Perelada, Teatre Lliure, Festival Internacional Susanna Alexander de México, Festival Internacional de Teatre de Marraqueix, Teatre Nacional de Catalunya, Teatre La Villaroel ...  Girona, Figueres, València, Madrid, Sevilla, etc. I, òbviament, als teatres de la ciutat Fortuny i Bartrina.

La seva proposta teatral no admet concessions. És rigorosa, exigent, sempre maldant per l'excel·lència. Per això, les seves dramatúrgies interpel·len la intel·ligència de l'espectador, l'aboquen a la reflexió, a una profunditat punyent i colpidora . Aquesta exigència li ha valgut el reconeixement de la crítica i la complicitat dels millors actors del país, com Àlex Brendemühl, Jordi Boixaderas, Fermí Reixach, Mercè Pons, Àngels Gonyalons, Enric Majó, Jaume Comas, Txe Arana, Gerard Quintana, Martí Peraferrer, Laura Guiteras, Ivana Miño, Fina Rius, etc. Avalen el seu treball guardons com el Premi Bambalina 2006 al millor dramaturg o el recent reconeixement al Millor Espectacle Revelació 2013 al Teatro Melpómene de Mèxic, per la seva direcció de l'espectacle “Tennessee (W)”.

Ha assumit la direcció i coordinació artística del CAER (2007-2011), de Les Veus del Castell (La Selva del Camp, 2008-2012) o del Projecte 9s Creadors (Barcelona, 2005-2008). Actualment és dramaturg i director d'escena adscrit al Centro Dramático Nacional (Laboratorio Rivas Cherif) i director artístic del Festival de Literatura i Música MussART.

La seva intensa activitat el du a passar estades a Barcelona, Madrid o Nova York, on també ha impartit conferències al Catalan Center de la New York University.

Pròximament, tindrem l'oportunitat d'assistir a tres extraordinaris muntatges dirigits per ell a la nostra ciutat: Un Conte de Nadal de Charles Dickens al Teatre Bartrina (25 de gener), i les adaptacions de Sòfocles Èdip / Tirà de Tebes  (4 de febrer)  i Antígona / No acataré (4 de març) dins del cicle “Grans mestres a escena” del Teatre Fortuny.

Per tot això i més, benvingut al Corral, Francesc!

Coia Ballesté, la nostra veu a la ràdio.

Pocs assistents la coneixíem personalment, gairebé ningú tenia present la seva imatge, però tots érem capaços d'identificar perfectament la seva veu; és una característica comuna entre els homes i les dones que treballen a la ràdio.

Coia Ballesté, reusenca i resident a Riudecols, va arribar acompanyada del seu marit, l'Albert,  pare dels seus dos fills, la Coia i el Jordi. En Josep Roviralta va destacar, en la seva presentació, el gust de la parella per viatjar. Va ser així com les anècdotes del seu periple per la Índia van servir per trencar el gel.

Ben aviat vam centrar la conversa en la professió de periodista, que la Coia va definir com una “feina de passió”, una activitat que si es vol fer bé demana una dedicació total i criteri per saber on s'ha de ser per “explicar a la gent el que passa”. En uns moments en què les xarxes socials converteixen tothom en informador, el periodista s'ha de reciclar i especialitzar-se per transmetre el perquè passen les coses.

Un clar exemple d'especialització és la transmissió d'en Puyal, en la que ha participat durant molt de temps. La TdP tracta d'afegir qualitat informativa a un esdeveniment que tothom està veient en directe:  un partit del Barça. Cal anar molt ràpid en una conversa entre onze persones que no es veuen entre sí, mentre s'està pendent del contingut de la transmissió, del partit, de l'elaboració de la pròpia intervenció, sempre a punt per quan el Quim ho demani o aparegui una informació rellevant.

En Joaquim Puyal “és un gran jefe; l'adoro i el respecto”. Amb aquesta frase va voler reconèixer la qualitat personal i professional, i la capacitat de lideratge d'una persona que tots els participants coincidíem a pensar que hauria pogut fer el que hagués volgut en el món del periodisme i que, efectivament, ha fet el que ha volgut i ho ha fet molt bé. Acompanyat per en Ricard Torquemada, la Coia i tot un plegat de bons professionals ha donat llenguatge, qualitat i cultura al món de l'esport.

La història de les primeres transmissions, quan calia sortir de l'estadi per cercar la cabina telefònica més pròxima i entrar en el moment just per fer la crònica, i tantes altres peripècies que ens explicà, van posar en  evidència els grans canvis que ha operat la tecnologia en el món de la ràdio.

Perquè un programa neixi, cal disposar d'un espai horari, un bon producte, que pot ser proposta pròpia o de l'empresa, i tenir molt clar què es vol transmetre a la audiència i amb quina metodologia, sempre tenint en compte que el contingut i el to s'han d'adaptar al moment d'emissió i als oients a qui s'adreça.

Durant tot el sopar la Coia va tenir paraules de reconeixement per als seus companys a Catalunya Ràdio, una emissora on mai ha tingut cap mena de pressió política: “mai ningú m'ha dit res”. Aquesta expressió ens fa sentir orgullosos d'un periodisme que encara preserva l'esperit independent, just en uns moments en què el posicionament de determinats mitjans resulta groller i, més escandalós encara, quan la influència és mostra directa i intencionada per part dels poders públics, com en el cas de Canal 9.  El criteri de la nostra convidada és qualificat si recordem que és coordinadora dels serveis informatius de Catalunya Informació, “la CATI”, denominació afectuosa amb què s'hi refereixen els seus treballadors.

També les retallades han afectat la corporació, com no podia ser altrament:  baixades de sou, professionals sense feina i la pèrdua d'una xarxa en el territori que serà difícil de recuperar i que entre tots han de resoldre mitjançant desplaçaments. La Coia, reusenca de pro, està molt pendent i és especialment sensible a la presència de notícies de les diverses zones del nostre territori per defugir, en la mesura del possible, el centralisme de la capital.

Per uns moments, la nostra convidada va desplegar totes les seves capacitats pedagògiques per explicar-nos quines són les fonts de les notícies, com funciona el consell de redacció, la funció dels diferents professionals, la necessitat de contrastar les informacions, el llibre blanc, model ètic per altres mitjans de comunicació més petits, i un bon nombre d'interioritats d'un mitjà de comunicació que requereix la presa immediata de decisions.

Com no podia ser d'altra manera, vam comentar la influència de la publicitat, dels caps de premsa d'empreses, organismes i partits, i el fet que en campanya electoral el col·lectiu de professionals es sent sotmès a un control excessiu d'imparcialitat que, en canvi, sí que els és reconeguda fora del període electoral.

La Coia considera que, en aquests moments, la ràdio en català viu un moment dolç amb la presència de dos grans mitjans, Catalunya Radio i RAC1, que competint per l'audiència es veuen obligats a millorar propostes i continguts.

Després de repassar els grans líders de la comunicació en el nostre país, el programes clàssics que ens han acompanyat i instruït com La gran anaconda o En guàrdia, i elogiar la tasca de la premsa local, vam deixar la formalitat de la taula per fotografiar-nos junts i immortalitzar una nit plena d'emocions i continguts que agraïm de tot cor a la Coia Ballesté, “la nostra veu a la ràdio”.