En Matias és un home que s’ha reinventat
diverses vegades, anant i venint de responsabilitats públiques a l’exercici
liberal de la seva professió. Té un discurs reflexiu, ben travat per l’experiència
i l’acumulació de coneixements adquirits en moltes lluites socials i
polítiques, i basat en el profund convenciment que l’objectiu de tot plegat ha
estat i serà sempre la justícia social.
Ens recorda els seus inicis nostàlgics com
a assessor de Solé Tura en el procés de redacció de la Constitució del 78, que
“preteníem oberta” i que ara veiem interpretada restrictivament pel Tribunal
Constitucional. “Alguna cosa es va fer bé, o no, durant aquella transició”,
afegeix. Un Parlament de Catalunya lúgubre i ple de pols, com es mostrava al
jove diputat de 27 anys, pocs dies abans de la seva inauguració. Un Parlament
que era el de “la Il·lusió” i que renaixia gràcies a la Ley 6/1980, de 17 de diciembre, de transferencia urgente y plena de las
diputaciones catalanas a la Generalidad de Cataluña, redactada aquell estiu
a corre-cuita.
Llavors, els diputats exercien
una professió normal: paletes, advocats, etc. i havien assolit la seva
representació perquè destacaven en la seva activitat habitual o en la
reivindicació dels drets comunitaris. Ocupaven l’escó de diputat temporalment,
sense voluntat de perpetuar-s’hi. Ara en canvi, la política s’ha
professionalitzat, fet que d’altra banda dificulta la reincorporació del
polític a la seva antiga ocupació quan finalitza la seva etapa de dedicació a
la cosa pública; es veu abocat a actualitzar
els seus coneixements si vol tornar a ser competitiu en la seva professió
d’origen. La política és un mestratge permanent i caldria entendre aquesta
situació per millorar les condicions d’entrada i de reinserció posterior.
En Matias adopta un to irònic
en reflexionar sobre la condició humana quan recorda els mecanismes que fou
necessari idear per evitar que determinats polítics fessin les trucades
internacionals des del Parlament, o evitar la desaparició de quadres, i com
finalment es va imposar el seu criteri en considerar les dietes com un actiu
que calia incloure en les declaracions de renda dels diputats.
Entre les coses que troba a
faltar, destaca la seva relació directa amb els col·lectius en lluita, com el
cas de la Crolls, quan recorda els 15
dies en què va treballar a contrarellotge per a resoldre el conflicte, o els
records del “poder que té la gent si es mobilitza”, rememorant les tractorades,
o quan explica que un veí de Montblanc va requerir la seva presència, de
matinada, com a diputat, per tal que autoritzés
la seva operació a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Ara sembla que
enviant correus electrònics a una llista ben llarga de contactes ja s’ha fet la
feina.
Recorda com a molt apassionant
l’etapa de Síndic de greuges a la Rovira i Virgili, càrrec al que va accedir
per nomenament del rector Joan Martí. En Matias ja havia col·laborat amb la
Universitat des de elaboració de l’acta fundacional i dels primers
pressupostos. Aquí també calia començar de zero. És molt significativa la
reflexió que va provocar-li la visita als dos únics síndics de greuges
universitaris d’aleshores, que eren els de Barcelona i Còrdova: “Ara ja se que
és el que no s’ha de fer”. La seva filosofia va ser la de mediador en un procés
de resolució de conflictes entre les parts, molt en la línia de “le Médiateur
de la République”.
Tot seguit en Rafael Ribó, Síndic
de Greuges de Catalunya, va demanar-li que exercís les funcions de director del
Síndic. Una nova etapa, de nou amb ritme trepidant, que va valer la pena
simplement per contemplar la cara d’aquells administrats que finalment veien
resolt el seu problema després d’haver-ho intentat un munt d’instàncies sense èxit.
“Un Síndic és aquell que és
temut pels administradors i estimat pels administrats”. Aquest principi
il·lustra el tarannà que Matias Vives va
pretendre per la figura del Síndic al nostre país. Figura que voldria amb prou
capacitat per arribar a la gent, com és el cas dels grans síndics que disposen
d’un programa de televisió en hora de prime
time. El fet que el Síndic no decideix, sinó que només suggereix, permet en
determinades circumstàncies fer reflexions més enllà de la llei estricta. Entre
l’explicació de diverses anècdotes que han representat un èxit per a la seva
tasca com a director del Síndic, se’l veu orgullós quan explica l’èxit de les
trucades d’atenció ràpida, de les respostes per correu
electrònic en menys de 72 hores o dels convenis amb les empreses energètiques i
de comunicacions.
Interessant la polèmica amb
Enrique Mújica, Defensor del Pueblo
de l’Estat espanyol, que no volia permetre la participació de les comunitats
espanyoles mediterrànies, com Catalunya, en la creació de la figura del ombudsman de la Mediterrània, si no hi
participaven totes, com Galícia i Extremadura per exemple. I la rivalitat amb
Rafael Ribó, que ostentava la direcció de l’oficina d’ombudsman d’Europa.
Quan Antoni Castells el va
nomenar un dels 10 homes que havien de determinar el muntant de les balances
fiscals entre Catalunya i l’Estat espanyol, va ser necessari establir un gran
nombre de criteris per intentar objectivar paràmetres diversos (per exemple,
quin percentatge calia atribuir a cada administració en el cas d’una empresa
amb presència en els dos territoris) i acordar quins calia aplicar i quins no.
En alguns casos, com el del socialista Toni Zabalza, propugnaven que la
Seguretat Social no s’hi havia d’assignar. Per tot plegat, en Matias va comentar
que “tots tenen raó”, però tot seguit va assentir clarament quan entre els
assistents es va comentar: “Realment parlem de setze mil milions d’euros?”.
Ningú li havia demanat, però
el Matias va voler explicar amb tot detall com va arribar a ser conseller de
Caixa de Catalunya, un càrrec que va acabar ocupant durant 20 anys des del 1990
al 2010. En aquests moments Maties està imputat per haver votat a favor de
l’augment de sou del director Adolf Todó. La proposta sempre la formulava una
comissió externa que establia la mitjana de sous d’entitats similars i en
descomptava el 5% del total per establir la xifra final. En un moment en què es
preparava la creació de Catalunya Caixa amb la fusió de les Caixes de
Catalunya, de Tarragona i de Manresa, entitat aquesta última on els sous eren
superiors, semblava adequat que fossin els consellers sortints que
regularitzessin la situació prèviament per no deixar aquesta impopular decisió
en mans dels entrants. “Vaig votar a favor convençut” va asseverar. Tots coneixem el procés de nacionalització
posterior i com s’han succeït els fets que econòmicament i judicial han afectat
l’entitat. En Maties Vives no vol deixar de comentar la gravetat que s’hagin eliminat
les obres socials de les caixes i comentà el cas de Sor Genoveva, que amb pocs recursos (400.000 pessetes) servia més de 40.000 àpats l'any a
gent necessitada.
En relació al “procés” comenta
que ningú sap què passarà, però sí què és el que ell defensaria: cal que
l’agència tributària catalana s’avanci a recaptar els impostos i a enviar-los
puntualment a Madrid per poder gestionar els recursos quan calgui. Però d’entrada, cal convocar una votació. En
aquests moments l’opció “Sí-Sí” és la que millor defensa els interessos de tots
els catalans. En el cas que no es pugui votar el 9N, caldrà anar a unes
plebiscitàries. És llavors quan cal demanar sacrificis als nostres polítics i
demanar-los que creïn una candidatura única, encapçalada, si cal, per un grup
de persones l’única funció dels quals seria desenvolupar estructures d’estat i
establir relacions internacionals amb qui calgués: si convé, s’haurà de pactar
amb el dimoni, establir relacions diplomàtiques amb països que ara no imaginem,
emetre moneda etc. Amb la nova constitució aprovada, s’haurà de restablir la
normalitat política, per bé que tots els
partits a excepció d’ERC es trencaran -assegura . “Mai hem anat tan lluny, tan
junts i tanta gent”. Matias raonà la seva plena confiança en els líders del
procés, Artur Mas, Oriol Junqueres, Carme Forcadell i Muriel Casals. En aquest
camí, les municipals són una fita fonamental per controlar també les
Diputacions. I conclou que, quan el president del país ho demani, en el moment
de l’inevitable trencament, caldrà sortir al carrer per quedar-nos-hi: “jo seré a la plaça si convé”.
Moltes gràcies Matias, per
parlar-nos des del cor, amb honestedat i valentia.
