Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris URV. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris URV. Mostrar tots els missatges

dilluns, 11 de juny del 2018

Joaquim Mallafrè i Gavaldà, Llengües comparades: eines per la traducció

Imatge d'Isabel Martínez publicada a reusdigital.cat l'any 2016

Joaquim Mallafrè i Gavaldà és professor, traductor, lingüista i filòleg. Ha exercit aquestes quatre activitats amb excel·lència fins al punt que, aquell infant reusenc que va néixer el 2 de juny de 1941, ha rebut el reconeixement de la seva ciutat amb la Medalla de la ciutat, i del seu país amb la concessió de la Creu de Sant Jordi l'any 1998.

El català com a llengua materna, el castellà com a vehicle d'aprenentatge i l'anglès après per immersió durant i en acabar la carrera fins a convertir-se, com ell mateix confessa, en un vertader “anglòfil”, són les tres llengües que va emprant, descobrint i aprofundint progressivament al llarg de la vida.

Joaquim Mallafrè obté la llicenciatura en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona el 1964 i, més tard, el 1988 es doctora a la secció de Filologia Romànica de la mateixa Universitat. Exerceix la docència com a catedràtic d'anglès, a l’Institut de Batxillerat Gaudí de Reus, i com a professor, a la Universitat Rovira i Virgili. Aquesta activitat de formació s'estén a tota Europa impartint en cursos, seminaris i congressos de lingüística i traductologia. El nostre convidat col·labora sovint a la premsa escrita i a revistes especialitzades. A la nostra ciutat es vincula molt directament amb el Centre de Lectura.

La traducció de l'Ulisses de James Joyce li ha valgut un gran nombre de reconeixements, entre d'altres, el Premi de la Generalitat de Catalunya a la millor traducció d’una obra estrangera l'any 1981. Tot i això Joaquim Mallafrè confessa que, de les 30 obres que ha traduït, “algunes comporten, com a mínim, el mateix volum de feina i dificultat”. Mallafrè ha traduït autors com Thomas More, Samuel Beckett, Rudyard Kipling, Laurence Stern i d'altres.

Mallafrè ha escrit dos assajos: Llengua de tribu i llengua de polis (1991) i De bona llengua, de bon humor (1994).  El nostre convidat és, sens dubte, una veu altament qualificada en l'anàlisi sociolingüística del nostre país. El seu recorregut acadèmic i professional l'ha fet valedor de ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans. També és membre electiu de la Fundació Mercè Rodoreda.

En aquesta ocasió la presentació del nostre convidat anirà a càrrec de Francesc Cerro, que ha posat en escena algunes de les traduccions de Joaquim Mallafrè. Els reusencs hem pogut gaudir als teatres de la ciutat d'algunes mostres d'aquesta col·laboració.

El tema escollit per Joaquim Mallafrè ha estat el que titula aquesta presentació, és a dir, Llengües comparades: eines per la traducció. També tindrem a disposició dels assistents un text que il·lustrarà i farà més fàcil el seguiment de la xerrada.

Certament, ens fa molta il·lusió comptar al Corral amb algú tan vinculat a la nostra ciutat i que tantes aportacions ha fet a la lingüística i a la cultura del nostre país.  

dimarts, 30 de maig del 2017

Francesc Burjachs Casas, el "canvi climàtic" vist per un palinòleg

Francesc Burjachs Casas
Francesc Burjachs Casas és investigador ICREA (Institut Català de Recerca i Estudis Avançats) a la Universitat Rovira i Virgili i membre investigador de l'IPHES (Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social). Llicenciat en Història i doctorat en Ciències Biològiques per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha col·laborat amb el Museum National d'Histoire Naturelle de Paris, la Université Catholique de Lovuain (Bèlgica), amb la Universitat La Sapienza a Roma i amb l'Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, depenent del CSIC, a Barcelona.

Francesc Burjachs ha publicat més de 300 treballs i articles, alguns, a les més prestigioses revistes especialitzades a nivell internacional: PNAS, Nature, Quaternary Science Reviews, Journal of Human Evolution, Journal of Quaternary Science. En aquests estudis multidisciplinars aporta la seva especialitat a la interpretació de les condicions de vida en diferents episodis de la història i la prehistòria de jaciments, tan diversos i importants,  com poden ser els de Sicília, Atapuerca, Vallparadís, Masroig, el Camp dels Ninots i molts d'altres.

La seva aportació científica ha estat clau per reconstruir la vegetació, l'alimentació i el clima que ha acompanyat i condicionat l'evolució humana durant els darrers milions d'anys.

Quan he comentat que al Corral parlaríem de paleopalinologia, curiosament, tenint en compte la meva perversa intenció inicial, tots els organitzadors han mostrat molt d'interès des del primer moment. Quan he informat que en Francesc Burjachs ens donaria el seu fonamentat parer sobre el canvi climàtic, l'entusiasme ha augmentat encara més. Certament, en aquest corral començarem parlant del pol·len antic per acabar especulant sobre el futur de la humanitat.

L'excel·lent predisposició del nostre convidat per assistir al Corral ha estat molt gran des de bon començament.
- Francesc, som un grup de curiosos que estaríem interessats en...
- Sí, (va respondre gairebé sense temps d'acabar de formular la proposició.)

El nivell científic del convidat, l'actualitat del tema a tractar i la bona disposició de tothom segur que faran que la trobada sigui un èxit.

Francesc Burjach Casas. Les diferents facetes del treball d'un palinòleg

Podeu completar la informació sobre el convidat i el seu treball en els següents enllaços: ICREA, IPHES, URV, publicacions a Academia.edu. i a ICREA.

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Matias Vives, parlant des del convenciment.

En Matias és un home que s’ha reinventat diverses vegades, anant i venint de responsabilitats públiques a l’exercici liberal de la seva professió. Té un discurs reflexiu, ben travat per l’experiència i l’acumulació de coneixements adquirits en moltes lluites socials i polítiques, i basat en el profund convenciment que l’objectiu de tot plegat ha estat i serà sempre  la justícia social.

Ens recorda els seus inicis nostàlgics com a assessor de Solé Tura en el procés de redacció de la Constitució del 78, que “preteníem oberta” i que ara veiem interpretada restrictivament pel Tribunal Constitucional. “Alguna cosa es va fer bé, o no, durant aquella transició”, afegeix. Un Parlament de Catalunya lúgubre i ple de pols, com es mostrava al jove diputat de 27 anys, pocs dies abans de la seva inauguració. Un Parlament que era el de “la Il·lusió” i que renaixia gràcies a la Ley  6/1980, de 17 de diciembre, de transferencia urgente y plena de las diputaciones catalanas a la Generalidad de Cataluña, redactada aquell estiu a corre-cuita.

Llavors, els diputats exercien una professió normal: paletes, advocats, etc. i havien assolit la seva representació perquè destacaven en la seva activitat habitual o en la reivindicació dels drets comunitaris. Ocupaven l’escó de diputat temporalment, sense voluntat de perpetuar-s’hi. Ara en canvi, la política s’ha professionalitzat, fet que d’altra banda dificulta la reincorporació del polític a la seva antiga ocupació quan finalitza la seva etapa de dedicació a la cosa pública; es veu abocat  a actualitzar els seus coneixements si vol tornar a ser competitiu en la seva professió d’origen. La política és un mestratge permanent i caldria entendre aquesta situació per millorar les condicions d’entrada i de reinserció posterior.

En Matias adopta un to irònic en reflexionar sobre la condició humana quan recorda els mecanismes que fou necessari idear per evitar que determinats polítics fessin les trucades internacionals des del Parlament, o evitar la desaparició de quadres, i com finalment es va imposar el seu criteri en considerar les dietes com un actiu que calia incloure en les declaracions de renda dels diputats.

Entre les coses que troba a faltar, destaca la seva relació directa amb els col·lectius en lluita, com el cas de la Crolls, quan recorda els 15 dies en què va treballar a contrarellotge per a resoldre el conflicte, o els records del “poder que té la gent si es mobilitza”, rememorant les tractorades, o quan explica que un veí de Montblanc va requerir la seva presència, de matinada, com a diputat, per tal que autoritzés  la seva operació a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Ara sembla que enviant correus electrònics a una llista ben llarga de contactes ja s’ha fet la feina.

Recorda com a molt apassionant l’etapa de Síndic de greuges a la Rovira i Virgili, càrrec al que va accedir per nomenament del rector Joan Martí. En Matias ja havia col·laborat amb la Universitat des de elaboració de l’acta fundacional i dels primers pressupostos. Aquí també calia començar de zero. És molt significativa la reflexió que va provocar-li la visita als dos únics síndics de greuges universitaris d’aleshores, que eren els de Barcelona i Còrdova: “Ara ja se que és el que no s’ha de fer”. La seva filosofia va ser la de mediador en un procés de resolució de conflictes entre les parts, molt en la línia de “le Médiateur de la République”.

Tot seguit en Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya, va demanar-li que exercís les funcions de director del Síndic. Una nova etapa, de nou amb ritme trepidant, que va valer la pena simplement per contemplar la cara d’aquells administrats que finalment veien resolt el seu problema després d’haver-ho intentat un munt d’instàncies sense èxit.

“Un Síndic és aquell que és temut pels administradors i estimat pels administrats”. Aquest principi il·lustra el tarannà que  Matias Vives va pretendre per la figura del Síndic al nostre país. Figura que voldria amb prou capacitat per arribar a la gent, com és el cas dels grans síndics que disposen d’un programa de televisió en hora de prime time. El fet que el Síndic no decideix, sinó que només suggereix, permet en determinades circumstàncies fer reflexions més enllà de la llei estricta. Entre l’explicació de diverses anècdotes que han representat un èxit per a la seva tasca com a director del Síndic, se’l veu orgullós quan explica l’èxit de les trucades d’atenció ràpida, de les respostes per correu electrònic en menys de 72 hores o dels convenis amb les empreses energètiques i de comunicacions.

Interessant la polèmica amb Enrique Mújica, Defensor del Pueblo de l’Estat espanyol, que no volia permetre la participació de les comunitats espanyoles mediterrànies, com Catalunya, en la creació de la figura del ombudsman de la Mediterrània, si no hi participaven totes, com Galícia i Extremadura per exemple. I la rivalitat amb Rafael Ribó, que ostentava la direcció de l’oficina d’ombudsman d’Europa.

Quan Antoni Castells el va nomenar un dels 10 homes que havien de determinar el muntant de les balances fiscals entre Catalunya i l’Estat espanyol, va ser necessari establir un gran nombre de criteris per intentar objectivar paràmetres diversos (per exemple, quin percentatge calia atribuir a cada administració en el cas d’una empresa amb presència en els dos territoris) i acordar quins calia aplicar i quins no. En alguns casos, com el del socialista Toni Zabalza, propugnaven que la Seguretat Social no s’hi havia d’assignar. Per tot plegat, en Matias va comentar que “tots tenen raó”, però tot seguit va assentir clarament quan entre els assistents es va comentar: “Realment parlem de setze mil milions d’euros?”.

Ningú li havia demanat, però el Matias va voler explicar amb tot detall com va arribar a ser conseller de Caixa de Catalunya, un càrrec que va acabar ocupant durant 20 anys des del 1990 al 2010. En aquests moments Maties està imputat per haver votat a favor de l’augment de sou del director Adolf Todó. La proposta sempre la formulava una comissió externa que establia la mitjana de sous d’entitats similars i en descomptava el 5% del total per establir la xifra final. En un moment en què es preparava la creació de Catalunya Caixa amb la fusió de les Caixes de Catalunya, de Tarragona i de Manresa, entitat aquesta última on els sous eren superiors, semblava adequat que fossin els consellers sortints que regularitzessin la situació prèviament per no deixar aquesta impopular decisió en mans dels entrants. “Vaig votar a favor convençut” va asseverar.  Tots coneixem el procés de nacionalització posterior i com s’han succeït els fets que econòmicament i judicial han afectat l’entitat. En Maties Vives no vol deixar de comentar la gravetat que s’hagin eliminat les obres socials de les caixes i comentà el cas de Sor Genoveva,  que amb pocs recursos (400.000 pessetes) servia més de 40.000 àpats l'any a gent necessitada.

En relació al “procés” comenta que ningú sap què passarà, però sí què és el que ell defensaria: cal que l’agència tributària catalana s’avanci a recaptar els impostos i a enviar-los puntualment a Madrid per poder gestionar els recursos quan calgui.  Però d’entrada, cal convocar una votació. En aquests moments l’opció “Sí-Sí” és la que millor defensa els interessos de tots els catalans. En el cas que no es pugui votar el 9N, caldrà anar a unes plebiscitàries. És llavors quan cal demanar sacrificis als nostres polítics i demanar-los que creïn una candidatura única, encapçalada, si cal, per un grup de persones l’única funció dels quals seria desenvolupar estructures d’estat i establir relacions internacionals amb qui calgués: si convé, s’haurà de pactar amb el dimoni, establir relacions diplomàtiques amb països que ara no imaginem, emetre moneda etc. Amb la nova constitució aprovada, s’haurà de restablir la normalitat política, per bé que  tots els partits a excepció d’ERC es trencaran -assegura . “Mai hem anat tan lluny, tan junts i tanta gent”. Matias raonà la seva plena confiança en els líders del procés, Artur Mas, Oriol Junqueres, Carme Forcadell i Muriel Casals. En aquest camí, les municipals són una fita fonamental per controlar també les Diputacions. I conclou que, quan el president del país ho demani, en el moment de l’inevitable trencament, caldrà sortir al carrer per quedar-nos-hi:  “jo seré a la plaça si convé”.



Moltes gràcies Matias, per parlar-nos des del cor, amb honestedat i valentia. 



dimecres, 27 d’agost del 2014

Matias Vives i March. El compromís social d'una vida.

En Matias Vives i March és un home de gran vàlua, amb un tarannà tranquil, una gran capacitat de reflexió i de comunicació i una trajectòria vital que el fa coneixedor del patiment personal i col·lectiu, que sap afrontar amb gran empatia i resolució.

Advocat i economista, desenvolupa la seva activitat professional de consultoria, defensa jurídica, i d'assessorament i gestió amb el seu amic Josep Roig i altres professionals al seu despatx de Tarragona.

Va desenvolupar la seva activitat com a diputat al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Tarragona, formant part de les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya durant dues legislatures, del 1980 al 1988. Aquesta representació no es podria entendre sense fer esment de la seva frenètica i polièdrica activitat al costat de les reivindicacions de col·lectius de pagesos i treballadors i en la lluita contra el franquisme. La seva capacitat de coordinació, de treball i de sacrifici per a la defensa dels ideals democràtics va merèixer aquest reconeixement popular.

Ha estat molt important la seva vinculació amb la Universitat Rovira i Virgili (URV) com a membre del  Consell Econòmic, del Consell Social, i com a Síndic de Greuges i professor. Aquesta activitat li ha permès conèixer a fons el funcionament d’aquesta entitat i potenciar la seva implicació amb la societat.

Sense ànim de fer una descripció exhaustiva del seu currículum, no volem deixar d’esmentar  la important tasca que ha desenvolupat durant sis anys com a director d’ordenació territorial i relacions locals del Síndic de Greuges de Catalunya, ni tampoc la participació durant cinc anys en comissions de treball Estat-Generalitat, com la comissió mixta de valoracions o el grup de treball per estudiar les balances fiscals.

A la seva web podreu acabar de completar aquest extens llistat que mostra fins a quin punt la seva opinió és altament qualificada en un ampli ventall de temes. Tanmateix, allò que més i millor el defineix  és el fet que, per tot arreu on ha passat, ha sabut fer amics. L’amistat és un gran valor pel Maties. Quan més satisfet està és quan, aprofitant qualsevol oportunitat, els reuneix, observa com interactuen i, en lloc de ser-ne protagonista, prefereix observar la trobada discretament amb un lleu somriure de satisfacció als llavis.

Vint anys com a membre del Consell d’Administració de la Caixa de Catalunya l’han forjat en la gestió de les caixes, en els bons moments i en aquells que, finalment, no ho han estat tant. En tot moment ha actuat refermant els valors ètics que l’han caracteritzat durant tota la seva vida.

Des del 2011 ha estat regidor de l’Ajuntament de Montblanc i Conseller Comarcal d’Habitatge del Consell Comarcal de la Conca de Barberà. Fruït de la seva insistència, ha aconseguit que totes les forces representades al municipi actuïn sumant esforços en un mateix equip de govern.

Segur que serà capaç de seduir-nos tal com ho fa en els diferents mitjans de comunicació en els que participa habitualment (Catalunya Ràdio, La Vanguardia, El Punt, El diari de Tarragona, etc.) o en l’apartat d’articles d’opinió de la seva pròpia web, des d’on ha sabut interpretar la realitat transcendint el cas particular per fer importants aportacions al país i als seus conciutadans.

Moltes gràcies Matias per voler compartir una vetllada amb nosaltres.