Jaume R. Costa Pallejà. “La reconstrucció ha de respectar l’original i permetre entendre el monument”

Imatge de Pau Frigola

La intervenció de Jaume Costa al Corral ens va permetre conèixer el moment en què es va començar a considerar el concepte de restauració, que evidentment va lligat al de patrimoni. També va repassar les principals tendències teòriques que històricament han regit les intervencions en els monuments i els exemples més destacats.

Tal com ja esmentàvem en la presentació, en aquest mateix blog, el punt d’inici a casa nostra d'una intervenció en el patrimoni va ser l’11 de setembre de 1380, quan Pere el Cerimoniós, impressionat per les explicacions de Joan Boyl, bisbe de Mègara, decideix pagar un cos de ballesters per protegir l’Acròpolis d’Atenes. D'altres precedents en l'interès per la conservació del patrimoni els trobem a Roma, en l'exemple de la Columna Trajana, on la conservació dels elements arquitectònics és concebuda com a rebuig a l’art bàrbar, representat pel gòtic, i per patriotisme; o ja en el segle XVI, en la figura d'Alessandro Farnesse, nét de Pau III, que en qualitat de mecenes va dedicar-se a la restauració del patrimoni.

A Espanya una fita important va ser la constitució l'any 1752, sota el regnat de Ferran VI, de la Real Academia de las Bellas Artes de San Fernando. A Itàlia la descoberta en el mateix segle de Pompeia i Herculà i l'inici dels primers treballs, així com les dues restauracions del Colosseu i de l'Arc de Titus i la reconstrucció de la Basílica de Sant Pau d'Estrasburg, van ser fites singulars en la determinació d'emprendre la protecció del patrimoni. 

Força interessant va ser descobrir les teories que, al llarg de la història més recent, han guiat els processos de restauració. Les idees que inspiraven les intervencions arquitectòniques han generat una petjada inconfusible en el nostre patrimoni. Així, la restauració en “forma pristina”, defensada per Eugène Viollet-leDuc, pretenia restablir la mateixa forma i puresa que presentaria el monument originàriament. Dos exemples coneguts d’aquest tipus d’intervenció els podem trobar a Notre-Dame de Paris, o a la ciutat medieval de Carcassona. A casa nostra és rellevant l'exemple de l’arquitecte Elias Rogent, que va reconstruir elements tan importants com el Monestir de Santa Maria de Ripoll o el claustre del monestir de Sant Cugat, entre d’altres.

Una altra filosofia ben diferent ha estat la promoguda per John Ruskin i d’altres pensadors, que defensaven la restauració romàntica. Segons aquest corrent, cal defensar l’autenticitat del monument, cal deixar que els edificis morin dignament. No s’hi ha d’intervenir per respectar les diferents fases de la vida d’un edifici.

Imatge de Pau Frigola

La restauració científica defensada per Camilo Baito considera un principi irrenunciable el fet que cal diferenciar l’afegit de l’existent. Cal documentar i difondre l’obra tot evitant el fals històric, tal com propugna la Carta d’Atenes de 1931. En aquesta línia Cesare Brandi, especialista en la teoria de la restauració, propugna que cal restaurar la matèria, però no l’obra d’art. D’altres principis que cal tenir en compte són el de reversibilitat, propugnat a la Carta italiana de 1972, el concepte de conjunt edificat, definit a la declaració d’Amsterdam, i el d’autenticitat, publicat a la Carta europea.

Aquests són els principis que, en bona part, han regit la restauració de l’Arc de Berà, de qui Jaume Costa n'ha estat el responsable. L’explicació de tot el procés en la presa de decisions i de realització de l’obra va permetre al nostre convidat exemplificar els conceptes abans exposats en una obra ben coneguda per tots els assistents. A tots va sorprendre que en l’anterior actuació s’haguessin inclòs elements originals a l’interior del monument. Aquests elements avui són visibles i es poden reconèixer i distingir de la resta per permetre entendre el monument.

També va centrar la seva explicació pràctica en la intervenció a l’amfiteatre de Tarragona i en la crítica a alguns desastres reconstructius, com és el cas de Mèrida o Sagunt. Al Corral va quedar prou clar que qualsevol modificació de l’original és un atemptat a la integritat patrimonial de l’obra i que la majoria de vegades el malmet per sempre. Segur que després de la trobada, els assistents al Corral ens mirarem amb uns altres ulls el nostre patrimoni i serem més sensibles a la seva defensa. Moltes gràcies, Jaume, per fer-ho possible.

Imatge de Pau Frigola

Jaume R. Costa Pallejà. Orígens i actualitat de la restauració del patrimoni

Fotografia d'Haidé Costa

Jaume R. Costa és arquitecte. Va obtenir la titulació a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya. Recentment ha cursat el màster d'Arqueologia clàssica a la Universitat Rovira i Virgili.

Després d'una etapa d'arquitecte privat, va exercir la seva activitat professional durant 18 anys com a arquitecte territorial al Servei de Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Ha estat ponent de la Comissió Territorial de Patrimoni Cultural de Tarragona. Una de les seves funcions ha estat el control de les intervencions en projectes de restauració de béns públics o privats, catalogats i protegits per la llei de patrimoni.

Entre les seves actuacions més destacades s'hi compten la restauració de l'Arc de Berà, del Consell Comarcal del Tarragonès, de l'antic Hospital de Santa Tecla -sobre el que ha publicat dues obres (1, 2)- del castell de Santa Coloma, a més de diverses intervencions a la muralla romana de Tarragona, entre moltes d’altres.

Jaume R. Costa ens exposarà al Corral els diversos criteris que han dirigit la restauració en la seva història recent. No cal dir que farem un repàs per les actuacions més importants en la nostra demarcació i entendrem el funcionament de l'Administració en relació al patrimoni catalogat.

Tal com ja ens va mostrar al “pre-corral”, gaudirem d'una explicació farcida de coneixements i anècdotes històriques lligades al nostre patrimoni. Sabíeu, per exemple, que el rei Pere el Cerimoniós va ser el primer en dotar un element del patrimoni d’una guàrdia permanent de 12 ballesters per a la seva protecció? Doncs sí. I sabeu quin? Efectivament, el Partenó d'Atenes.

Joan Fuguet i Carme Plaza: la història dels Templers és apassionant, no cal fer-ne mite.

En Joan Fuguet i la Carme Plaza van venir al Corral procedents de  Barberà de la Conca i carregats amb la ciència històrica i l'autoritat que confereix la feina feta durant anys  en la reivindicació del patrimoni cultural de l'orde del Temple.

L'exposició equilibrada i completa d'en Joan Fuguet[i] sobre l'arquitectura dels templers a Catalunya va començar com calia, definint el marc històric de guerres privades entre cristians, que Urbà II va saber redirigir en una croada contra els infidels per alliberar Jerusalem i els llocs sants. És en aquest moment quan Hug de Payns, primer mestre de l'orde, la constitueix el 1120 i inicia el procés de reconeixement fins que, set anys després, a l'empara de l'orde de Sant Benet,  aconsegueix que Sant Bernat redacti  De laude novae militiae ad milites Templi en la que es confereix a l'orde la legitimitat per lluitar contra el pecat amb la fe i contra els infidels amb les armes.

En Joan va relacionar perfectament el paper que aquesta orde va tenir al pròxim orient amb els fets que van succeir a Catalunya de la mà de Ramon Berenguer III i el seu fill Ramon Berenguer IV amb la finalitat que l'orde ajudés en el procés de reconquesta que s'estava duent a terme en el nostre país. En aquest procés va resultar definitiva la negociació per a aconseguir el reialme d'Aragó que Alfons el Bataller havia deixat a tres ordes, un d'ells els templers. A canvi dels drets sobre l'Aragó, els templers van aconseguir castells i propietats i es van comprometre a participar a la reconquesta, una jugada perfecta per part dels comtes catalans.

En Joan Fuguet ens va explicar la consistent estructura territorial que els templers van crear per organitzar el territori dividint-lo en comandes sota les ordres d'un comanador, que devia obediència al Mestre Provincial, així com aquests la devien al Gran Mestre de Jerusalem.

A poc a poc l'orde del temple va esdevenir cada cop més poderosa a causa de l'aprofitament econòmic de tots els recursos, tant a les zones rurals (pontatge, explotació de molins, drets d'enterrament, etc.) com a les urbanes (cessió de cases i l'explotació de béns i serveis) amb la finalitat de finançar la guerra santa. En Joan, en aquest punt, va voler centrar l'atenció en la importància arquitectònica i patrimonial del Palau Reial Menor a Barcelona.

En el procés de poblament i reconquesta,  els templers van construir castells, esglésies i edificis que responen a un patró fonamental corresponent al romànic tardà, amb una estructura reforçada i clares influències de l'arquitectura feta a l'Orient, cultura de la que havien tingut coneixement en els seus múltiples viatges a Terra Santa.

En el Districte de Ribera, que abastava les zones de Miravet i Tortosa, va ser on els templers van atresorar el seu màxim poder. Especial menció pel castell de Miravet, construït amb defenses de 28 metres d'altura i 5 de gruix que el feien pràcticament infranquejable, ja que a més disposava d'efectius ginys de defensa com la “carabuca”, que havia estat usada per a llençar fletxes incendiàries sobre el barri “dels morets”, o la “bricola”. Ha estat en aquest castell on finalment s'ha vist reconeguda la tesi que en Joan Fuguet sempre havia defensat. Els templers havien construït el castell amb una estructura pròpia i sense aprofitar res, excepte els materials constructius, de l'anterior castell sarraí. El castell de Miravet, el d'Ascó i el de Monzó van esdevenir els punts forts dels templers catalans quan les coses es van començar a tòrcer.

La fi de l'orde va arribar quan Felip IV, rei de França, volent apropiar-se de la riquesa de l'orde dels templers i endut pel seu afany de poder, especialment enfrontat a l'església, va aconseguir la detenció de tots els templers en una sola nit i la confessió sota tortures d'heretgia en un procés que va durar set anys. A Catalunya, la solució no va ser tant cruenta. Aquí els templers van trobar refugi monacal i una assignació econòmica quantiosa. Pere IV de Queralt i altres nobles van fer d'interlocutors amb els templers que resistien als castells i van assessorar el rei informant-lo de les novetats del Concili de Viena.

Va ser en el debat quan es va complir el vaticini que havíem fet a la presentació perquè, efectivament, la Carme també té un Corral[ii]. A partir d'aquest moment, tots dos, van mostrar el seu coneixement i van defensar a ultrança, ara l'un, ara l'altre, una mateixa visió. Es complementaven perfectament, com una parella de ball en la que cadascú intueix el desplaçament de l'altre per mostrar una perfecta sintonia.

En aquest tram final van comentar la relació entre els templers i els càtars, i van fer evident la seva ferma postura d'oposició a totes les teories esotèriques  que pretenen desdibuixar la realitat per tal de difondre un missatge erroni, i sovint interessat,  sobre el paper que l'ordre va tenir a la història.

Per qui vulgui esbrinar què hi ha de realitat i de ficció en relació a l'orde del Temple, el mateix Joan ens va recomanar la lectura del llibre El asesinato de los magos de Peter Partner.  També ens van recomanar el seu llibre  Els templers, guerrers de Déu: entre orient i occident, publicat per l'editorial Rafael Dalmau en coautoria amb la Carme Plaza, recomanació a la que nosaltres ens sumem i que adrecem a qui vulgui disposar d’un bon material per iniciar-se o aprofundir en el coneixement de l'orde del Temple.

Moltes gràcies Joan i Carme per haver compartit amb nosaltres aquesta vetllada tan especial.

---

[i] En Joan ens va fer la seva exposició  en xipella, cosa que, per a nosaltres, ha estat un punt positiu afegit a l'interès de la trobada.

[ii] Amb aquesta expressió, nascuda al corral, indiquem que una persona, per la seva activitat, coneixements o tarannà, pot compartir a les persones interessades quelcom enriquidor.

Joan Fuguet Sans. L'arquitectura dels templers a Catalunya.

Autoretrat

En Joan Fuguet Sans va néixer a Barberà de la Conca el 17 d'octubre 1940. És llicenciat en Belles Arts i en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i especialista en història i arquitectura dels ordes militars del Temple i de l'Hospital. 

Des de ben aviat ja va iniciar l'estudi i la difusió d'aquesta especialitat per tots els racons dels Països Catalans i alguns estats europeus. Ja la seva tesi doctoral "L'arquitectura dels templers a Catalunya" li va representar el primer reconeixement, l'any 1989, amb el premi Ciutat de Barcelona. 

Des de llavors una llarga bibliografia en solitari o de la mà d'altres especialistes i, sobretot, al costat de la seva dona, la Carme Plaza, avala el seu incansable treball i vàlua. També són molt importants la seva aportació sobre l'orde del Cister, la història i l'arquitectura dels cellers cooperatius, i tants d'altres temes històrics i culturals.

Amb la seva càmera de fotografiar penjada al coll ha atresorat, amb els anys, una valuosa col·lecció d'imatges relacionades amb l'arquitectura i l'art de les ordes dels templers i de l'Hospital. Recordo l'escena repetida en diverses sortides del Joan no desaprofitant mai l'oportunitat de fotografiar i comentar les característiques dels edificis que ens anàvem trobant al llarg dels camí.

Aquesta difusió no només ha estat bibliogràfica. En Joan ha trepitjat el territori difonent el valor patrimonial del nostre país on ha convingut o se li ha demanat. 

La seva vinculació amb la Conca ha estat costant i intensa ja sigui presidint el Centre d'Estudis de la Conca de Barberà o l'entitat Amics del Castell de Barberà de la Conca, del qual finalment aconseguí la seva restauració i la consideració de Patrimoni artístic. També ha gestionat diverses edicions de la Biennal d'Art de Montblanc i ha tingut cura de publicacions com l'Aplec de Treballs i la sèrie Monografies. Com un ciutadà més l'hem vist cada primavera representar el paper de pintor al mercat durant les festes de Sant Jordi a Montblanc i en moltes altres col·laboracions.

Catedràtic d'Ensenyament secundari ha desenvolupat la teva activitat docent a centres d'educació secundària, a l'Escola Tècnica d'Arquitectura de Barcelona i a la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Jordi, institució de la qual n'és acadèmic. Com ell explica aquesta experiència, la de docent, ha comportat un mutu aprenentatge. Domina diferents modalitats i tècniques artístiques i ho vol mostrar aquest juny en una exposició dedicada a Montblanc, de la qual n'és una mostra el quadre que trobareu al peu d'aquest escrit. 

Joan segur que gaudirem de la xerrada al Corral i de l'exposició, que serà un èxit amb tota seguretat.

Retrat de Joan Fuguet realitzat per  Jordi Rodríguez-Amat

Per ampliar aquesta informació podeu consultar els següents llocs:

La seva pàgina personal.

Diccionari d'historiadors de l'art català. Resum biografic.

La seva obra publicada a Rafael Dalmau Editor o a Amazon.

Retrats en llapis o guix realitzats per Jordi Rodríguez-Amat.

Montblanc des de la Parellada de baix. Joan Fuguet.