Joaquím Mallafré Gavaldà. Llengua de tribu i llengua de polis

Joaquím Mallafrè i Gavaldà.
Imatge de Pau Frigola.

A la 34a edició del Corral, primera al Museu del Vermut de Reus, vam comptar amb la presència del director teatral i corraler Francesc Cerro i Ferran, com a presentador del nostre convidat, Joaquim Mallafrè i Gavaldà. El Francesc va glossar la vida i l'obra del protagonista de la trobada i ens va comentar la relació personal i professional que ambdós mantenen des de fa molts anys.

Joaquim Mallafrè va basar la seva exposició en la seva obra Llengua de tribu i llengua de polis, publicada l'any 1991 per Quaderns Crema i reimpresa el 2017. Per tal que els assistents poguéssim seguir amb més claredat l'exposició, va posar a l'abast de tothom una sinopsi amb els diferents apartats que tractaria. El seu discurs es vertebrà sobre la diversitat de registres lingüístics i els procediments que calia conèixer i emprar per tal de transmetre amb la màxima exactitud el missatge, el registre i el ritme amb què l'autor havia escrit la seva obra.

A Riudecanyes va ser on el català de Joaquim Mallafrè es va nodrir de registres, vocabulari, jocs i expressions, amb una riquesa que no va poder reconèixer fins anys més tard, quan va esdevenir un coneixement essencial per a la seva activitat com a traductor.

Efectivament, la llengua de tribu és bàsicament oral, es transmet de tu a tu, directament, i és fonamental en el procés maduratiu de l'infant. Un registre farcit de jocs en els que intervé el cos, el ritme i la relació directa entre les persones. En canvi, la llengua de polis és la pròpia dels mitjans de comunicació, la que s'empra per a la redacció de lleis i documentació oficial i utilitza el llenguatge escrit de forma preeminent.

Joaquim Mallafrè durant la seva intervenció
Imatge de Pau Frigola

Joaquim Mallafrè va repassar els dotze apartats del seu esquema amb un discurs trenat, ple d'aportacions i comentaris de qualitat lingüística, d'anècdotes i registres tot alternant diverses llengües. El tractament dels continguts i dels registres lingüístics va ser del tot exhaustiu: jocs, palíndroms, dobles sentits, argot, topònims, frases fetes, refranys, tabús, versos, cançons, etc. I d'altres més específics del llenguatge de polis: les sigles, el llenguatge científic, el religiós, el literari, el culte, el de l'escola i el dels mitjans de comunicació.

Una nit plena d'aprenentatges, com el fet de descobrir la similitud de moltes expressions en diverses llengües o com, en d'altres, la variació d'algun dels seus components revela una  evolució lingüística del tot interessant. Joaquim Mallafrè també va remarcar la forta càrrega ideològica inherent al llenguatge, la importància de ser-ne conscients i com l'evolució social introdueix canvis en els usos lingüístics, com ara els destinats a generar el discurs políticament correcte. A tall d'exemple per comprovar la concepció ideològica subjacent, citar el cas del mot funcionari, que en francès correspon a civil servant.

Segons Joaquim Mallafrè “el traductor no ha de millorar l'obra que tradueix, ha de procurar ser-ne el més fidel possible”. Així i tot, admet que és adequat fer-ne modificacions atenent, per exemple, al públic a qui va adreçada l'obra. Lamenta les traduccions que distorsionen, intencionadament o no, el significat original i cita exemples del món del cinema. En general, però, es mostra tolerant amb les diferents versions traduïdes d'una mateixa obra sempre que aportin quelcom d'interès.

En relació a l'ofici de traductor, ens va mostrar algunes eines per resoldre determinades situacions complicades, com la de modificar els components d’una frase amb la intenció de transmetre un registre més poètic, la necessitat ocasional de generar una frase feta o expressió nova, i tot d'exemples difícilment reproduïbles en aquesta crònica d'espai limitat però que   revelen la complexitat i la dificultat del treball del traductor, i la passió i dedicació que hi esmercen persones de la vàlua del Joaquim Mallafrè. Passió, d'altra banda,  que se'ns feu ben avinent quan el nostre convidat tractava aspectes relacionats amb la seva celebrada traducció de l’Ulisses de James Joyce. 

A l'inici de la trobada ens confessava, amb certa displicència, que cada cop més gent se li adreça fent ús de l'hipocorístic "Quim" enlloc del seu nom complet. Ell, parcialment resignat, ho interpreta com una mostra sincera d'afecte. Els corralers que vam assistir a la trobada et volem donar les gràcies per compartir amb tots nosaltres una vetllada inoblidable. I amb el teu permís, potser alguns gosarem dir-te "Quim". I si ho fem, que quedi clar: per a nosaltres indicarà afecte, però també respecte, admiració i reconeixement per tot el teu treball.

Assistents a la 34a edició del Corral. Imatge de Pau Frigola

Màrius Serra. Maria Cristina, la mona i la mantellina

Màrius Serra. Imatge de Pau Frigola

Efectivament, Màrius Serra va confirmar la seva residència a Verbàlia. I tot i descobrir que el terme “verbívor” ja va ser publicat amb anterioritat, ell n’ha estat el reinventor i màxim difusor. Comparteix afició i residència amb una gran munió de persones que s’alimenten de verbs i que, com ell, tenen com a objectius la vivència, la reflexió i la divulgació lingüística.

Tot i ser conscient que hi ha hagut moltes llengües que han desaparegut en els darrers temps, Màrius ens assegura que la salut del català està fora de perill. La nostra llengua té un nombre considerable de parlants repartits per una àmplia geografia.

La llengua és un ésser viu que aprenem dels nostres pares i mares i constitueix una font de plaer i de comunicació. El llenguatge està molt relacionat amb el pensament, l’expressió i la pròpia identitat. L’aprenem a través del joc, l’afecte i la quotidianitat. Després, l’escola aporta la codificació necessària gràcies a un procés d’aprenentatge que requereix esforç.

Màrius Serra té la capacitat de parlar-nos de llengua i provocar reaccions agradables en els oients que al Corral, com en tants d’altres llocs, van des del somriure còmplice a la rialla oberta. Afloren comentaris, anècdotes i matisos que converteixen les informacions més serioses en missatges que arriben al cervell passant primer pel cor.

Això és el que passa quan, seguint les indicacions de Tísner, va localitzar a l’Esquella de la Torratxa la següent quarteta que la publicació satírica utilitzà per explicar com la llengua és capaç de reinventar-se i evolucionar: “Anit, en el sopar del Ritz, la Reina no duia ni mantell ni corona. Però portava mantellina, i que n’estava de mona!”. La crítica a la reina Maria Cristina volia fer entendre que era molt aficionada a la beguda. En relació a aquesta cita recorda com avui dia els joves ja no relacionen el significat “d’estar mona” amb haver begut. Ells han generat una munió d’expressions, moltes d’elles desconegudes pels seus pares. D’altra banda, “portar mantellina” era una expressió que per als nostres avis sí que tenia aquest significat i en canvi tampoc el té  per a nosaltres. La llengua és viva, dinàmica i canviant.

Màrius no ens va parlar només del català, ho va fer també d’altres llengües. Aquest coneixement ens enriqueix i ens permet reflexionar sobre les arrels històriques que han generat les característiques que li són pròpies. Així, per exemple, amb la conquesta d’Anglaterra, els Normands van aportar a l’anglès els noms dels menjars (porc), mentre que els saxons, els vençuts, els noms dels animals (pig), atès que uns se’ls menjaven i els altres els cuidaven.

“Cada paraula té una història darrera”. Si investiguem podem conèixer l’origen d’una paraula o d’una expressió. És així com els canvis i les modificacions generen diversitat i evolució en la llengua. Màrius reivindica l’error: “som imperfectes” i aquestes modificacions a vegades es fixen. Un riure contagiós s’encomana als corralers quan Màrius Serra comença a explicar anècdotes de l’evolució de determinats mots o expressions mal repetides com “corpore in su punto”, “formatges del semental”, “beca orgasmus”, “vaginades”, “comprativa” i d’altres que en algun cas han esdevingut creatives i han modificat l’original.

El corral. Imatge de Pau Frigola

Com no podia ser d’una altra manera vam comentar amb el nostre convidat la batalla per la necessitat o no de reduir els diacrítics, les causes de l’existència de manlleus, que cal regular i acceptar o no depenent de les circumstàncies sociolingüístiques, i de la necessitat imperiosa d’un espai comú de comunicació a la catalofonia, així com d’un bon model lingüístic en els mitjans de comunicació.

És evident que els corralers i corraleres, tot i que ens reunim a l’entorn d’una taula plena de viandes, som també verbívors, atès que el que més ens interessa és, precisament, escoltar i comentar el contingut del missatge que els nostres convidats tenen l’amabilitat de  compartir.

Cal dir que la trobada amb Màrius Serra serà recordada vivament pel seu contingut i per la seva capacitat de comunicació viva i estimulant. Moltes gràcies per voler compartir amb nosaltres una vetllada, tot i el tràfec d'uns dies dedicats a la promoció del teu darrer llibre, “La novel·la de sant Jordi”, que la majoria ja tenim a les nostres tauletes de nit.

Imatge de Pau Frigola

Màrius Serra i Roig. Per Sant Jordi, "català a l'atac"

Fotografia de Berta Gonzàlez Dòria. Font: mariusserra.cat

Aquest cop hem decidit que qui vulgui conèixer a fons l'obra del nostre convidat navegui per la web mariusserra.cat, un excel·lent aparador per comprendre l'abast de l'activitat creativa de Màrius Serra.

Escriptor “en sèrie”, traductor i divulgador de la nostra llengua, resideix a Verbàlia i des d'allí contagia la resta dels humans de les seves dèries. És així que ens veiem, de forma inexplicable, a nosaltres mateixos movent les lletres del nostre nom per trobar un “ Avida Dollars” que ens defineixi o cercant un assassí partint de l'exclamació “Eh! Ànec brillant”. Ens consta que jubilats i treballadors es lleven d'hora per esmorzar i tenir-ho tot a punt (diccionaris, enciclopèdies, ordinador,...) per afrontar en condicions de competitivitat l'Enigmàrius matinal o els mots encreuats.

Segur que el futur de la nostra llengua depèn de cadascun dels parlants. Segur que hi fa molt l'escola, amb la seva voluntat de no discriminar. És evident que Màrius Serra, que és membre de l'Institut d'Estudis Catalans des del 2013, encapçala un grup de persones imprescindibles en la defensa i la promoció de la llengua catalana. I ho fa des de tots els registres (narrativa breu, novel·la, assaig, infantil, jocs lingüístics,...), i per tots els mitjans (llibres, premsa, ràdio, televisió, jocs de taula).

Certament, amb la seva obra és capaç de transportar-nos a un país exòtic o a una realitat fabulada, ens pot emocionar i fer aprendre lliçons fonamentals de vida amb l'expressió de vivències personals, ens instrueix amb reflexions sobre el llenguatge i la societat, o ens aporta eines per a compartir en família estones de diversió i relació gratificants.

Pencaire -no sabem si ho és perquè va “néixer un u de maig, el de mil nou-cents seixanta-tres”- engrescador, col·laborador,  és capaç de fer metalingüística, meta literatura i, com és podrà comprovar al Corral, “metaSantJordi”. Efectivament, el tema escollit per aquesta trobada és, com heu pogut llegir al títol d'aquesta presentació, “Per Sant Jordi, català a l'atac”. Fent servir les  paraules del mateix Màrius, la intenció és “analitzar la presència i qualitat del català en els mitjans de comunicació, publicacions i llibres en una diada que pot representar un terç del volum de negoci de tot l'any per a la indústria editorial catalana” i, a partir d'aquí, barra lliure!

Com no pot ser d’una altra manera, segur que passarem una vetllada molt especial que ens permetrà aprendre, jugar i gaudir partint de la reflexió sobre la llengua i la realitat del nostre país. I, a més, de ben segur que ens agafaran moltes ganes de llegir la seva darrera obra “La novel·la de Sant Jordi”.

Josep Antoni Rodríguez Sáez. Democràcia i justícia

Imatge de la intervenció de Josep Antoni Rodríguez a TV2

En la propera sessió del Corral comptarem amb la presència del magistrat en dret penal Josep Antoni Rodríguez Sáez, coordinador i portaveu de l’associació Jueces para la democracia.

El nostre convidat ha exercit l’advocacia en l'especialitat penal i penitenciària des del 1987 fins al 1999. Com a magistrat, ha estat destinat a Bilbao (Jutjat del Penal núm. 7), a Girona (Jutjat del Penal núm. 4), a Barcelona (Jutjat del Penal núm. 21) i actualment treballa a la Secció Sisena d l'Audiència Provincial de Barcelona.

Com a formador, ha estat professor a l'Escola de Policia de Catalunya (ara Institut de Seguretat Pública), a l'Escola Judicial i en molts cursos, jornades i postgraus.

Si feu una cerca ràpida per la xarxa, podreu comprovar que ha participat en diversos programes de televisió i de ràdio, i ha publicat articles a la premsa diària, on s’ha pronunciat sobre temes de la seva competència i d'altres relacionats amb la realitat que afecta companys de professió o la justícia en general.

Tot just ara que es posa en qüestió la independència de la justícia a l’Estat, que la judicialització creixent de la política és un fet i que els grans casos de corrupció marquen l’agenda de l’actualitat, no tenim cap dubte del privilegi i l'oportunitat que suposarà la seva presència entre nosaltres.

Per començar a conèixer el nostre convidat us recomanem que mireu el següent vídeo:

Relacions entre el Ministeri i el Poder Judicial al programa 8 al dia de TV8. 

Joan Fuguet i Carme Plaza: la història dels Templers és apassionant, no cal fer-ne mite.

En Joan Fuguet i la Carme Plaza van venir al Corral procedents de  Barberà de la Conca i carregats amb la ciència històrica i l'autoritat que confereix la feina feta durant anys  en la reivindicació del patrimoni cultural de l'orde del Temple.

L'exposició equilibrada i completa d'en Joan Fuguet[i] sobre l'arquitectura dels templers a Catalunya va començar com calia, definint el marc històric de guerres privades entre cristians, que Urbà II va saber redirigir en una croada contra els infidels per alliberar Jerusalem i els llocs sants. És en aquest moment quan Hug de Payns, primer mestre de l'orde, la constitueix el 1120 i inicia el procés de reconeixement fins que, set anys després, a l'empara de l'orde de Sant Benet,  aconsegueix que Sant Bernat redacti  De laude novae militiae ad milites Templi en la que es confereix a l'orde la legitimitat per lluitar contra el pecat amb la fe i contra els infidels amb les armes.

En Joan va relacionar perfectament el paper que aquesta orde va tenir al pròxim orient amb els fets que van succeir a Catalunya de la mà de Ramon Berenguer III i el seu fill Ramon Berenguer IV amb la finalitat que l'orde ajudés en el procés de reconquesta que s'estava duent a terme en el nostre país. En aquest procés va resultar definitiva la negociació per a aconseguir el reialme d'Aragó que Alfons el Bataller havia deixat a tres ordes, un d'ells els templers. A canvi dels drets sobre l'Aragó, els templers van aconseguir castells i propietats i es van comprometre a participar a la reconquesta, una jugada perfecta per part dels comtes catalans.

En Joan Fuguet ens va explicar la consistent estructura territorial que els templers van crear per organitzar el territori dividint-lo en comandes sota les ordres d'un comanador, que devia obediència al Mestre Provincial, així com aquests la devien al Gran Mestre de Jerusalem.

A poc a poc l'orde del temple va esdevenir cada cop més poderosa a causa de l'aprofitament econòmic de tots els recursos, tant a les zones rurals (pontatge, explotació de molins, drets d'enterrament, etc.) com a les urbanes (cessió de cases i l'explotació de béns i serveis) amb la finalitat de finançar la guerra santa. En Joan, en aquest punt, va voler centrar l'atenció en la importància arquitectònica i patrimonial del Palau Reial Menor a Barcelona.

En el procés de poblament i reconquesta,  els templers van construir castells, esglésies i edificis que responen a un patró fonamental corresponent al romànic tardà, amb una estructura reforçada i clares influències de l'arquitectura feta a l'Orient, cultura de la que havien tingut coneixement en els seus múltiples viatges a Terra Santa.

En el Districte de Ribera, que abastava les zones de Miravet i Tortosa, va ser on els templers van atresorar el seu màxim poder. Especial menció pel castell de Miravet, construït amb defenses de 28 metres d'altura i 5 de gruix que el feien pràcticament infranquejable, ja que a més disposava d'efectius ginys de defensa com la “carabuca”, que havia estat usada per a llençar fletxes incendiàries sobre el barri “dels morets”, o la “bricola”. Ha estat en aquest castell on finalment s'ha vist reconeguda la tesi que en Joan Fuguet sempre havia defensat. Els templers havien construït el castell amb una estructura pròpia i sense aprofitar res, excepte els materials constructius, de l'anterior castell sarraí. El castell de Miravet, el d'Ascó i el de Monzó van esdevenir els punts forts dels templers catalans quan les coses es van començar a tòrcer.

La fi de l'orde va arribar quan Felip IV, rei de França, volent apropiar-se de la riquesa de l'orde dels templers i endut pel seu afany de poder, especialment enfrontat a l'església, va aconseguir la detenció de tots els templers en una sola nit i la confessió sota tortures d'heretgia en un procés que va durar set anys. A Catalunya, la solució no va ser tant cruenta. Aquí els templers van trobar refugi monacal i una assignació econòmica quantiosa. Pere IV de Queralt i altres nobles van fer d'interlocutors amb els templers que resistien als castells i van assessorar el rei informant-lo de les novetats del Concili de Viena.

Va ser en el debat quan es va complir el vaticini que havíem fet a la presentació perquè, efectivament, la Carme també té un Corral[ii]. A partir d'aquest moment, tots dos, van mostrar el seu coneixement i van defensar a ultrança, ara l'un, ara l'altre, una mateixa visió. Es complementaven perfectament, com una parella de ball en la que cadascú intueix el desplaçament de l'altre per mostrar una perfecta sintonia.

En aquest tram final van comentar la relació entre els templers i els càtars, i van fer evident la seva ferma postura d'oposició a totes les teories esotèriques  que pretenen desdibuixar la realitat per tal de difondre un missatge erroni, i sovint interessat,  sobre el paper que l'ordre va tenir a la història.

Per qui vulgui esbrinar què hi ha de realitat i de ficció en relació a l'orde del Temple, el mateix Joan ens va recomanar la lectura del llibre El asesinato de los magos de Peter Partner.  També ens van recomanar el seu llibre  Els templers, guerrers de Déu: entre orient i occident, publicat per l'editorial Rafael Dalmau en coautoria amb la Carme Plaza, recomanació a la que nosaltres ens sumem i que adrecem a qui vulgui disposar d’un bon material per iniciar-se o aprofundir en el coneixement de l'orde del Temple.

Moltes gràcies Joan i Carme per haver compartit amb nosaltres aquesta vetllada tan especial.

---

[i] En Joan ens va fer la seva exposició  en xipella, cosa que, per a nosaltres, ha estat un punt positiu afegit a l'interès de la trobada.

[ii] Amb aquesta expressió, nascuda al corral, indiquem que una persona, per la seva activitat, coneixements o tarannà, pot compartir a les persones interessades quelcom enriquidor.