Jaume R. Costa Pallejà. Orígens i actualitat de la restauració del patrimoni

Fotografia d'Haidé Costa

Jaume R. Costa és arquitecte. Va obtenir la titulació a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya. Recentment ha cursat el màster d'Arqueologia clàssica a la Universitat Rovira i Virgili.

Després d'una etapa d'arquitecte privat, va exercir la seva activitat professional durant 18 anys com a arquitecte territorial al Servei de Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Ha estat ponent de la Comissió Territorial de Patrimoni Cultural de Tarragona. Una de les seves funcions ha estat el control de les intervencions en projectes de restauració de béns públics o privats, catalogats i protegits per la llei de patrimoni.

Entre les seves actuacions més destacades s'hi compten la restauració de l'Arc de Berà, del Consell Comarcal del Tarragonès, de l'antic Hospital de Santa Tecla -sobre el que ha publicat dues obres (1, 2)- del castell de Santa Coloma, a més de diverses intervencions a la muralla romana de Tarragona, entre moltes d’altres.

Jaume R. Costa ens exposarà al Corral els diversos criteris que han dirigit la restauració en la seva història recent. No cal dir que farem un repàs per les actuacions més importants en la nostra demarcació i entendrem el funcionament de l'Administració en relació al patrimoni catalogat.

Tal com ja ens va mostrar al “pre-corral”, gaudirem d'una explicació farcida de coneixements i anècdotes històriques lligades al nostre patrimoni. Sabíeu, per exemple, que el rei Pere el Cerimoniós va ser el primer en dotar un element del patrimoni d’una guàrdia permanent de 12 ballesters per a la seva protecció? Doncs sí. I sabeu quin? Efectivament, el Partenó d'Atenes.

Joaquím Mallafré Gavaldà. Llengua de tribu i llengua de polis

Joaquím Mallafrè i Gavaldà.
Imatge de Pau Frigola.

A la 34a edició del Corral, primera al Museu del Vermut de Reus, vam comptar amb la presència del director teatral i corraler Francesc Cerro i Ferran, com a presentador del nostre convidat, Joaquim Mallafrè i Gavaldà. El Francesc va glossar la vida i l'obra del protagonista de la trobada i ens va comentar la relació personal i professional que ambdós mantenen des de fa molts anys.

Joaquim Mallafrè va basar la seva exposició en la seva obra Llengua de tribu i llengua de polis, publicada l'any 1991 per Quaderns Crema i reimpresa el 2017. Per tal que els assistents poguéssim seguir amb més claredat l'exposició, va posar a l'abast de tothom una sinopsi amb els diferents apartats que tractaria. El seu discurs es vertebrà sobre la diversitat de registres lingüístics i els procediments que calia conèixer i emprar per tal de transmetre amb la màxima exactitud el missatge, el registre i el ritme amb què l'autor havia escrit la seva obra.

A Riudecanyes va ser on el català de Joaquim Mallafrè es va nodrir de registres, vocabulari, jocs i expressions, amb una riquesa que no va poder reconèixer fins anys més tard, quan va esdevenir un coneixement essencial per a la seva activitat com a traductor.

Efectivament, la llengua de tribu és bàsicament oral, es transmet de tu a tu, directament, i és fonamental en el procés maduratiu de l'infant. Un registre farcit de jocs en els que intervé el cos, el ritme i la relació directa entre les persones. En canvi, la llengua de polis és la pròpia dels mitjans de comunicació, la que s'empra per a la redacció de lleis i documentació oficial i utilitza el llenguatge escrit de forma preeminent.

Joaquim Mallafrè durant la seva intervenció
Imatge de Pau Frigola

Joaquim Mallafrè va repassar els dotze apartats del seu esquema amb un discurs trenat, ple d'aportacions i comentaris de qualitat lingüística, d'anècdotes i registres tot alternant diverses llengües. El tractament dels continguts i dels registres lingüístics va ser del tot exhaustiu: jocs, palíndroms, dobles sentits, argot, topònims, frases fetes, refranys, tabús, versos, cançons, etc. I d'altres més específics del llenguatge de polis: les sigles, el llenguatge científic, el religiós, el literari, el culte, el de l'escola i el dels mitjans de comunicació.

Una nit plena d'aprenentatges, com el fet de descobrir la similitud de moltes expressions en diverses llengües o com, en d'altres, la variació d'algun dels seus components revela una  evolució lingüística del tot interessant. Joaquim Mallafrè també va remarcar la forta càrrega ideològica inherent al llenguatge, la importància de ser-ne conscients i com l'evolució social introdueix canvis en els usos lingüístics, com ara els destinats a generar el discurs políticament correcte. A tall d'exemple per comprovar la concepció ideològica subjacent, citar el cas del mot funcionari, que en francès correspon a civil servant.

Segons Joaquim Mallafrè “el traductor no ha de millorar l'obra que tradueix, ha de procurar ser-ne el més fidel possible”. Així i tot, admet que és adequat fer-ne modificacions atenent, per exemple, al públic a qui va adreçada l'obra. Lamenta les traduccions que distorsionen, intencionadament o no, el significat original i cita exemples del món del cinema. En general, però, es mostra tolerant amb les diferents versions traduïdes d'una mateixa obra sempre que aportin quelcom d'interès.

En relació a l'ofici de traductor, ens va mostrar algunes eines per resoldre determinades situacions complicades, com la de modificar els components d’una frase amb la intenció de transmetre un registre més poètic, la necessitat ocasional de generar una frase feta o expressió nova, i tot d'exemples difícilment reproduïbles en aquesta crònica d'espai limitat però que   revelen la complexitat i la dificultat del treball del traductor, i la passió i dedicació que hi esmercen persones de la vàlua del Joaquim Mallafrè. Passió, d'altra banda,  que se'ns feu ben avinent quan el nostre convidat tractava aspectes relacionats amb la seva celebrada traducció de l’Ulisses de James Joyce. 

A l'inici de la trobada ens confessava, amb certa displicència, que cada cop més gent se li adreça fent ús de l'hipocorístic "Quim" enlloc del seu nom complet. Ell, parcialment resignat, ho interpreta com una mostra sincera d'afecte. Els corralers que vam assistir a la trobada et volem donar les gràcies per compartir amb tots nosaltres una vetllada inoblidable. I amb el teu permís, potser alguns gosarem dir-te "Quim". I si ho fem, que quedi clar: per a nosaltres indicarà afecte, però també respecte, admiració i reconeixement per tot el teu treball.

Assistents a la 34a edició del Corral. Imatge de Pau Frigola

Francesc Cartanyà Salvat, el nostre negoci comença i acaba amb la gent

Francesc Cartanyà va demostrar, a la pràctica, que és la millor persona per explicar Grifols. Ho ha fet durant molts anys i arreu. Transmet la història de la companyia com una experiència viscuda intensament. Fa seus els valors de l'empresa que ha hagut d'exportar a altres continents i grups empresarials, més grans que la pròpia companyia. Coneix perfectament el procés de producció, que sap explicar de forma entenedora i emprant amb rigor els conceptes mèdics i econòmics que l'exposició requereix.

Tot i que la base del negoci és el plasma i l'obtenció de proteïnes, Grifols és molt potent pel fet que ha desenvolupat un important departament d’I+D especialitzat en millorar el procés de producció, en desenvolupar nous usos de les proteïnes i millorar la qualitat constantment (més de 100 enginyers propis, amb el lema: “tot es fa a casa”). Un altre sector força important és l'elaboració d'analitzadors i reactius per al diagnòstic i, també,  dins de la divisió anomenada Hospital destaquen la producció de serós, bosses de sang i sistemes de logística hospitalària.

La tècnica clau en el negoci del plasma s'anomena plasmafèresi i consisteix en retornar bona part de les cèl·lules sanguínies al donant per extreure només el plasma i les proteïnes. Aquesta innovació va ser desenvolupada per la família Grifols i ha esdevingut una de les aportacions més importants de la medicina catalana a la història de la medicina mundial. Grifols va fundar el primer banc de sang a Catalunya pocs anys després de la Guerra Civil espanyola, recollint els avenços fets per la medicina catalana durant el conflicte bèl·lic. Actualment encara molta gent al nostre país desconeix que, a més de donant de sang, també es pot ser donant de plasma, tot i que el procés de donació és una mica més llarg.

“El nostre negoci comença i acaba amb la gent”. Efectivament, si no fos pels més de 30.000 donants de plasma dels 190 centres de donació, que la companyia té als Estats Units, tot això no seria possible. I cal tenir present que aquest producte va destinat a persones que el necessiten per al tractament de les seves patologies. En aquests moments, a l'Estat Espanyol, que no és autosuficient en l'obtenció de plasma a través de donacions altruistes, un 50% dels pacients quedaria desatès si no fos per l'activitat de Grifols. Entre els donants i els pacients, la gent de Grifols vetlla per garantir que, com fins ara, mai no es produeixi una contaminació.

L’aposta per obtenir les màximes garanties de seguretat i qualitat del  producte forma part de l’ADN de l’empresa. Des dels inicis, els germans Josep Antoni i Víctor Grifols varen desenvolupar uns sistemes de control i seguiment dels donants de plasma que garantís al màxim la seva qualitat. Avui en dia, en els centres de donants que la companyia té als Estats Units, no s'utilitza el plasma d'un donant si aquest no acut al centre en una segona ocasió i se'n pot fer verificar la seva qualitat. Aquest plasma provinent dels Estats Units i que ha superat les proves de la Food and Drug Administration torna a ser avaluat a la recepció del producte a Parets del Vallès, on Grifols té la fàbrica d'hemoderivats. Aquest esforç que, per a molts resultaria excessivament costós i innecessari, forma part dels valors essencials de l’empresa.

Francesc Cartanyà ha hagut d’explicar la cultura de l’empresa i la de Catalunya als Estats Units i ho ha fet sovint amb l'exemple dels castellers, que representen els valors del treball en equip, el risc controlat i la capacitat d’assumir reptes, entre d’altres. Quan el 2011 Grifols va comprar l’empresa Talecris Bioteherapeutics, va doblar de cop i en un altre continent la seva dimensió empresarial. Aleshores fou imprescindible enviar persones qualificades per fer-se càrrec de la integració de les dues empreses; així fou com uns quants catalans van ser “expatriats” amb aquesta finalitat. El risc assumit va sortir molt bé i va permetre consolidar la companyia amb força als USA,  on la sang no es considera un òrgan, com en la majoria de països d’Europa,  sinó una substància orgànica renovable.

Darrerament, pel que fa a les inversions, la filosofia de l’empresa va més en la línia de comprar petites empreses o generar-ne a partir de projectes que són innovadors i que poden tenir una gran importància terapèutica en el futur. En aquests moments Grifols està treballant amb projectes relacionats amb el sistema immunològic, però també amb patologia pulmonar, degeneració cel·lular,  recerca de compounding o barreja de productes farmacèutics, i molts d’altres. En algunes patologies, com en el cas del Parkinson s'estan fent avenços importants per millorar la qualitat de vida dels pacients i alentir la velocitat del deteriorament cognitiu.

Amb Francesc Cartanyà vam aprendre al Corral la funció de l’albúmina, de les immunoglobulines, dels anticossos, el valor de la proteïna Alpha-I en la lluita contra l’EPOC, les cèl·lules beta amiloide i tantes altres coses. Vam conèixer que el plasma es podia congelar i les proteïnes liofilitzar per allargar-ne la vida útil.

La funció clau de Francesc Cartanyà a l’empresa Grifols és la de cap d’àrea d'operacions de recursos humans a nivell corporatiu, amb responsabiltat global i reportat directament al Chief HR Officer de la companyia. És en aquest àmbit que considera que, per integrar empreses diferents, cal partir del que ell anomena humanisme proactiu: “si tractes bé la gent, els resultats arribaran”. Cal un sistema d’avaluació del rendiment i identificació del potencial de les persones. Qualsevol pot aixecar la mà i jugar.

Crec que, en acabar aquest Corral, tots vam fer nostres les encertades paraules del  corraler Josep M Cabesa, antic treballador de Grifols, quan assegurà: “Si, hospitalitzat, m’adono que m’estan subministrant un producte de l’empresa Grifols, em relaxaré pensant que és el millor possible”. El sentiment de la majoria dels assistents crec que aniria en la línia d’agrair els esforços que empreses com Grifols fan  per tal de trobar noves respostes terapèutiques a les patologies que afecten la nostra salut.

Agraïm de nou  a Francesc Cartanyà la generositat que ha mostrat venint al Corral i desitgem que, en algun dels vols transoceànics que ha de fer habitualment, recordi amb il·lusió aquesta vetllada que vam compartir.

 Imatges de Pau Frigola

David Bajona, cal un projecte de defensa que sigui creïble

El David Bajona va venir al Corral a presentar-nos el llibre que ha escrit juntament amb altres 10 autors, Política de defensa i estat propi.  Sens dubte,  si s'afronta de debò la possibilitat d'una república catalana independent, aquest és un tema que no es pot defugir. És una qüestió central! És, però, un debat que s'està evitant. El llibre vol posar negre sobre blanc la necessitat de disposar d'un exèrcit, l'estructura que aquest hauria de tenir, una anàlisi econòmica de la seva viabilitat, el procés d'implantació i desmuntar els arguments de qui defensa posicions alternatives o antimilitaristes.

Comença amb una frase de Joan Sales: “tota llibertat és il·lusòria quan no es compta amb els mitjans per defensar-la”. Cal un projecte de defensa que sigui creïble. Un estat nou ha de garantir la defensa de l'espai aeri, de la costa i l'espai marítim, i disposar  d'un control duaner. Ha de comptar també amb un sistema de protecció cibernètica, i tot això no ho pot, ni ho ha de fer, la policia.

Si es vol el reconeixement de països tercers, aquests no preguntaran als representants catalans per l’estructura sanitària o la integració en els centres docents. La primera pregunta que ens caldrà respondre és si serem els seus aliats en la defensa comuna. Aquesta és la realitat!

No tenir exèrcit com el Nepal suposa un perill evident. Quant val la vida d'un soldat d'un altre exèrcit

que defensi Catalunya?  Quina pèrdua de sobirania pot suposar deixar la seguretat en mans d'un segon estat? El discurs de Bajona analitza la situació de diferents països amb diferents models per concloure que la seva proposta d'un exèrcit català territorialitzat, voluntari, professional i ben encaixat en la nova constitució és l'alternativa més lògica. 

El nostre convidat fa una anàlisi de la situació geoestratègica de Catalunya i dels possibles riscos que, per al país i per a Europa, podria comportar esdevenir una àrea amb una seguretat feble davant del terrorisme, amb manca de control migratori, la dependència energètica del nord d'Àfrica i d'altres.

Com a nou estat cal oferir, a més, el recolzament que reclamen alguns països de l'est d'Europa per afrontar la generació artificial de conflictes per part d'estats aliens que armen grups locals i d'altres actituds bel·ligerants que els afecten directament.

Quant costaria un exèrcit per Catalunya? En primer lloc una prèvia. David ens explica com la indústria lligada a l'exèrcit representa una font de recerca que reverteix en el desenvolupament d'altres sectors econòmics del país. Comenta el cas de l'empresa INDRA, amb les seves implicacions en el desenvolupament informàtic, de transport i en el sector aeroespacial. Ara aquestes empreses són fora de Catalunya, però aquesta indústria instal·lada a casa deixaria de ser una despesa neta per esdevenir una inversió que repercutiria en la societat civil.

Cal ajustar el pressupost al model d'exèrcit que volem i cal un mínim de l'1% del PIB per generar un programa a 10 anys vista, dissenyat en tres estadis d'implantació, que organitzi un exèrcit de 20.618 efectius i 3.000 reserves, que seria la dimensió que David Bajona considera adequada per un estat com Catalunya.

El rebuig que molts catalans tenen en relació a l'exèrcit s'explica en part pel model, successor del franquisme, que ha imperat a Espanya. Res a veure amb la nova proposta. Així com Bajona considera ineludible i de sentit comú la necessitat d'un exèrcit, també considera amb la mateixa contundència que hi haurà coses sobre les que la societat catalana s'haurà de pronunciar, com és la pertinença a l’OTAN.

Així com sovint diem que cap estat que ha assolit la independència planteja a posteriori la possibilitat de tornar a dependre de la metròpoli, tampoc hi ha cap partit polític -afirma Bajona- que plantegi en el seu programa l'abolició de l'exèrcit, tot i que alguns critiquen la despesa militar o la política de venda d'armes.

No hi ha dubte que el plantejament del grup de treball sobre l'exèrcit, explicitat en l'obra que ens ocupa, és un debat que tard o d'hora caldrà afrontar. D'aquí la importància d'aquest text que ofereix arguments per tal que cadascú pugui adoptar la seva opinió d'una forma fonamentada.

En l'actual moment polític, en què l'Estat espanyol actua judicialitzant el procés simplement pel fet de parlar-ne al Parlament de Catalunya o per la compra d'urnes, no és el context més adequat per a dur-lo a terme amb garanties.

El discurs de Bajona ha fet replantejar el parer de part dels assistents al Corral i, si més no, tots ens hem adonat de la importància que tindrà en un futur pròxim aquest debat, que caldrà afrontar amb serenor i arguments realistes.

Volem agrair al nostre convidat la voluntat de compartir amb nosaltres una vetllada que ha estat de reflexió i replantejament. La capacitat didàctica i l'argumentació informada del David Bajona han estat fonamentals per gaudir de l'exposició de la seva tesi i conèixer millor una persona que és i serà referència al nostre país.

Andreu Mayayo, reivindicant la memòria democràtica

Andreu Mayayo. Fotografia de Pau Frigola

Encara en els prolegòmens, tot paladejant el vermut, l’Andreu ja ens va voler fer cinc cèntims de la polèmica reforma universitària que s’acosta: el pla 3+1+1, que preveu escurçar els estudis de grau a tres anys, durada habitual a les universitats europees. El més important és no enganyar els estudiants: “cal orientar-los fent-los veure que en realitat la formació universitària serà de cinc anys" (tres de grau més dos de màster d’especialització). Per tal que això no representi un encariment dels estudis, “hi ha el compromís de mantenir el primer curs de  màster a preu de grau”.

 

També serà habitual l’aparició d’estudis  amb combinacions fins ara poc comuns, com per exemple el que ja s’està assajant amb èxit amb continguts de filosofia, política i economia, també la fórmula de grau de quatre anys “amb honore”, la inclusió de pràctiques en empreses, un major nombre de crèdits en anglès, etc. Tot plegat marcarà l’evolució de la Universitat a casa nostra els propers anys.

A continuació, l’Andreu inicià la seva reflexió sobre memòria i història. Hi ha tres maneres d’afrontar el passat: la nostàlgia, que és “una mirada al passat per quedar-s’hi”; la història, que aporta una mirada objectiva basada en fets i fonts documentals; i la memòria, tan social com individual, que construeix selectivament el seu relat processant els fets a través del record, que vol dir tornar a pensar amb el cor, els sentiments i les emocions, més melodia que lletra.

La memòria provoca tal distorsió que, un cop reinterpretades, les experiències pròpies o alienes adquireixen categoria de veritat absoluta sense cap mena de prova. Un exemple podria ser quan intentem explicar que fou Suárez qui va autoritzar l’emissió en diferit dels fets del 23F al Congreso  de los Diputados, quan tothom juraria que va ser en directe.

Cal distingir la figura de l’impostor, com el cas d’Enric Marco, que va falsejar dades de la seva biografia per aparèixer com a víctima supervivent dels camps de concentració nazis, de la d’altres, els convençuts,  que s’acaben creient una falsa realitat apel·lant a memòries familiars o a falsos relats compartits. No volem saber la realitat. Citant Pierre Vilar, posa de relleu que “hi ha gent que no volem recordar i d’altres que no poden oblidar.  Explicitar les raons d’uns i altres és el fonament de la història”.

El poder polític també crea el seu propi relat sobre el passat: “el més còmode és comprar el relat del poder”. L’Andreu argumenta la seva explicació d’una forma brillant partint dels casos d’Adolfo Suárez i el Rei Juan Carlos I. El primer no prové de la cultura democràtica, però en un moment donat fins hi tot està disposat a morir per la democràcia, tot i que és honest i no pretén passar a la història falsejant les seves intencions de partida, fent veure que tot plegat obeïa a un projecte predeterminat. En canvi, el Rei Juan Carlos I adopta el relat que convé per aparèixer com l’impulsor del moviment democràtic. És així com assumeix un paper del que històricament no hi ha cap prova, cap dada, cap document.

A Catalunya també disposem d’aquesta mena de relats, per exemple, el vinculat a la figura del president Companys. Glorifiquem el personatge perquè fou assassinat, circumstància que òbviament no obeí a la seva voluntat i, en canvi, no tenim prou en compte tot allò que sí que va fer voluntàriament al llarg de la seva vida política i que, sens dubte, el defineix millor. Companys neix ric i mor pobre. Va posar la Generalitat en mans de qui volia defensar la República i cal recordar tots els esforços per salvar el màxim de gent possible. El 1937, de la mà d’Andreu Abelló, es va iniciar el treball per investigar els assassinats dels primers mesos de la guerra per reparar moralment les víctimes. El comportament de la Generalitat republicana va tenir el seu retorn en el suport de la immigració dels anys 50-60 en el lligam de drets socials i nacionals i esdevenir un sol poble, així com participar en la creació d’organitzacions col·lectives democràtiques nacionals, com ara la comissió obrera Nacional de Catalunya l’any 1966.

D’altres relats més recents, com el del president Jordi Pujol, que ens el presentava com un home que ho sacrifica tot pel país, s’ha vist superat pel pes dels darrers esdeveniments que han mostrat la realitat de la persona devers la mística del personatge. Cal desvincular sempre la persona del personatge. Cal explicar-ho tot, el que ens agrada i el que no.

De tot plegat en sorgeix el veritable concepte que cal reivindicar, el de memòria democràtica. Comporta un treball orientat a la recerca dels fets reals partint de fonts fiables i necessàriament compartida pel màxim de gent possible. En aquest punt l’Andreu ens sorprèn dient que els historials mèdics i els llibres d’ànimes són els documents més precisos en els que hi consten dades reals. “Tothom vol salvar el cos i l’ànima”.

Amb l’Andreu Mayayo vam poder repassar diverses situacions del passat i del present. De la nostra història recent, encara cal conèixer moltes coses, com les converses telefòniques que es van enregistrar per ordre de Francisco Laina, llavors director de la Seguridad del Estado i que, segons sembla, el socialista Alfonso Guerra va utilitzar com a arma política posteriorment; el caràcter antiliberal del franquisme, que encara influeix la societat espanyola d’avui; la dimensió real de la implantació de TV3;  la necessitat d’implementar estudis en castellà per atendre la creixent demanda dels estudiants sud-americans i d’altres procedències; o recordar que Convergència Democràtica de Catalunya plantejava inicialment la doble línia lingüística per l’ensenyament i van ser les mobilitzacions de les APA’s (antiga denominació de les actuals AMPA’s) i dels moviments populars, molts d’ells lligats a la immigració, que van reclamar la immersió lingüística per tal que els seus fills no fossin catalans de segona. Sens dubte, una trobada que va donar per molt.

No voldríem deixar passar una de les frases que pronuncià l’Andreu i que de ben segur mereix una reflexió profunda: “Els joves d’avui vindiquen l’avi que va perdre la guerra i rebutgen el pare que va guanyar la democràcia”. Au, rumieu!

Només ens queda agrair de tot cor la presència de l‘Andreu Mayayo al Corral, especialment, tenint en compte el desplaçament  que va haver de realitzar expressament des de Barcelona i amb un fil de veu. Esperem que s’hagi trobat com a casa!

Assistents al Corral. Fotografia de Pau Frigola

Postal històrica editada a França per a recaptar fons pel PSUC (adaptada per a la ocasió). Del fons de Jordi Pàmies