Els components del Corral vam rebre Francesc Cerro i Ferran, el nostre
convidat, amb una manifestació evident de la nostra posició a favor de la
llibertat d'expressió i en contra de l'increment de l’IVA aplicat a la cultura.
Abans de sopar, la presentació de Ramon Ferran i la introducció del propi
Francesc ja presagiaven una nit plena de continguts.
Francesc Cerro es va mostrar com un veritable home de teatre. Una persona
entusiasta i agraïda, que va a l'essencial, a “ allò que fa vibrar l'ésser humà”, que pretén fer somiar
l'espectador en primera persona del singular i presentar-li el monstre que
estima i mata per entendre'l i potser justificar-lo, en una posició que ens va
semblar volgudament freudiana. La seva proposta parteix, sens dubte, de
l'honestedat, i més encara en aquests moments “en què viure de l'art és molt difícil”.
De bon inici, amb les paraules de presentació anteriors, ja va deixar ben
clara quina era la seva posició, els seus objectius i el camí per
aconseguir-los; tres aspectes que al llarg de la vetllada desenvoluparia
intensament, en una ponència en què semblava encarnar l'actor i el director que
porta dins, en una comunió inseparable i amb la finalitat de transmetre
l'experiència interior d'algú que viu el teatre i que està convençut de la
coherència de la seva proposta.
D'entrada, va iniciar la sessió amb la projecció d'un primer assaig. Tot
comença aquí! Quan l'actor s'enfronta per primera vegada amb el text i ja, des
d'un primer instant, és capaç de mostrar la seva professionalitat. En Francesc acostuma a
programar els assajos vinculant el text amb una música, a fi de marcar cada
fragment amb el ritme, la melodia i l'instrument. La música forma part de la
seva vida i l'escolta en tot moment. Relaciona contínuament propostes musicals amb
els textos que treballa, per tal que esdevinguin un tot integrat. Escriu els
personatges amb un metrònom i marca el text com un pentagrama.
La impressió que ens va causar en Francesc Cerro és la d'un home agraït.
Agraït amb en Ricard Salvat, “mestre de mestres”. Les millors classes
que d'ell va rebre van ser durant les tardes del dissabte, quan compartien te a
la seva casa de La Canonja i alhora fracassos i triomfs. Un home que sabia
confiar en la gent jove. Encara recorda les oportunitats que es van encadenar a
partir de la frase “vull dirigir el teu text” i tot seguit
l'experiència, el 2004, a la sala Beckett estrenant tres textos propis. Recorda
l'Hermann Bonin, des de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de
Catalunya, en Ferran Madico, des del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) i
tants professionals que des de les diferents institucions del teatre català han
comptat amb ell.
Agraït amb els actors de qui sempre ha obtingut una resposta positiva a les
seves propostes tot i que, sovint, representaven un risc. Recorda com Àlex
Brendemüll, Palma d'or a Cannes, es va incorporar a un projecte ja iniciat
sense dubtar-ho. Sorprèn veure amb quina admiració parla de Marta Bayarri, Miquel Garcia, Txe Arana, Pep
Torrents, Enric Cervera, Sergio Caballero, Jordi Boixaderas, Jaume Comas,
Àngels Gonyalons, etc., per tal com fan seva la proposta i en garanteixen
l'èxit i la continuïtat, fins i tot en absència del director. Agraïment a
l’Enric Majó, al Gerard Quintana (“una
excel·lent persona” insisteix ), a Xavier Grasset i a tots els qui, a més de compartir
projectes, han permès fer realitat propostes com el MussART, que el Francesc va dirigir amb el reduït pressupost i
enorme il·lusió de què disposava l'Ajuntament de Vilaplana.
L'habilitat dels bons actors es manifesta en situacions extremes, com és el
cas de quan falta un company el mateix dia de l'estrena. Llavors la resta de professionals han de
suplir amb tot el seu ofici l'absent, recitant el seu paper en tercera persona.
Després, quan la improvisació ha resultat un èxit, un nou actor, aquest cop de
fiar, ha estat capaç de memoritzar la
interpretació i suplir el company amb pocs dies. Senzillament extraordinari.
En Francesc no creu en determinades
escoles d'actors, no creu en els actors que es plantegen contínuament coses
superficials sobre el seu personatge, ni amb les escenografies excessives, i
tampoc amb la crítica que no aporta res. Valora la quantitat de projectes que
es podrien finançar amb el que ha costat alguna de les grans produccions del Teatre
Nacional. Rebutja el glamour i el fet
de buscar simplement l'èxit per l'audiència. Cal arriscar, educar i fer arribar
al públic propostes universals com les de Shakespeare, Espriu, els clàssics,
etc. Podem plantejar la realitat del nostre país a través d'Antígona per
transmetre l'universal missatge: No acataré! Cal refer el concepte de
cultura pel bé de la nostra societat.
En Francesc Cerro és un home que dirigeix. Assumeix, fins a les últimes
conseqüències, la seva responsabilitat en el projecte. Signa l'obra perquè és
conscient que ha aconseguit el que pretenia inicialment, partint d'una idea
clara que ha concretat fins al més petit detall amb la finalitat darrera de
colpir el públic. “L'actor mai s'ha de
creure el que fa. És l'espectador qui ho viu”. Només demana que se'l deixi
fer, que ningú posi traves a la producció. Demana que les programacions
teatrals, també a la nostra ciutat, es dissenyin en funció d’una línia
coherent. Recorda que el mecenatge és
una assignatura pendent en el nostre país, exemplificant-ho amb l’èxit del
Festival de Peralada.
No hi ha dubte que, impregnats de l'entusiasme del nostre convidat i amb el
record d'aquesta nit, seguirem el treball d'en Francesc Cerro. I estem segurs i
il·lusionats que complirà el seu objectiu i , ara compromís públic, de dirigir
una òpera.
Molta merda, Francesc!
.jpg)
Fotografies : Pau Frigola pfrigolab
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada