En Joan Fuguet i la Carme Plaza van venir
al Corral procedents de Barberà de la
Conca i carregats amb la ciència històrica i l'autoritat que confereix la feina
feta durant anys en la reivindicació del
patrimoni cultural de l'orde del Temple.
L'exposició equilibrada i completa d'en
Joan Fuguet[i] sobre
l'arquitectura dels templers a Catalunya va començar com calia, definint el
marc històric de guerres privades entre cristians, que Urbà II va saber
redirigir en una croada contra els infidels per alliberar Jerusalem i els llocs
sants. És en aquest moment quan Hug de Payns, primer mestre de l'orde, la
constitueix el 1120 i inicia el procés de reconeixement fins que, set anys
després, a l'empara de l'orde de Sant Benet,
aconsegueix que Sant Bernat redacti De laude
novae militiae ad milites Templi en la que es confereix a l'orde la
legitimitat per lluitar contra el pecat amb la fe i contra els infidels amb les
armes.
En Joan va relacionar perfectament el
paper que aquesta orde va tenir al pròxim orient amb els fets que van succeir a
Catalunya de la mà de Ramon Berenguer III i el seu fill Ramon Berenguer IV amb
la finalitat que l'orde ajudés en el procés de reconquesta que s'estava duent a
terme en el nostre país. En aquest procés va resultar definitiva la negociació
per a aconseguir el reialme d'Aragó que Alfons el Bataller havia deixat a tres
ordes, un d'ells els templers. A canvi dels drets sobre l'Aragó,
els templers van aconseguir castells i propietats i es van comprometre a
participar a la reconquesta, una jugada perfecta per part dels comtes catalans.
En Joan Fuguet ens va explicar la
consistent estructura territorial que els templers van crear per organitzar el
territori dividint-lo en comandes sota les ordres d'un comanador, que devia
obediència al Mestre Provincial, així com aquests la devien al Gran Mestre de
Jerusalem.
A poc a poc l'orde del temple va esdevenir
cada cop més poderosa a causa de l'aprofitament econòmic de tots els recursos,
tant a les zones rurals (pontatge, explotació de molins, drets d'enterrament,
etc.) com a les urbanes (cessió de cases i l'explotació de béns i serveis) amb
la finalitat de finançar la guerra santa. En Joan, en aquest punt, va voler
centrar l'atenció en la importància arquitectònica i patrimonial del Palau
Reial Menor a Barcelona.
En el procés de poblament i reconquesta, els templers van construir castells, esglésies
i edificis que responen a un patró fonamental corresponent al romànic tardà,
amb una estructura reforçada i clares influències de l'arquitectura feta a l'Orient, cultura de la que
havien tingut coneixement en els seus múltiples viatges a Terra Santa.
En el Districte de Ribera, que abastava
les zones de Miravet i Tortosa, va ser on els templers van atresorar el seu
màxim poder. Especial menció pel castell de Miravet, construït amb defenses de
28 metres d'altura i 5 de gruix que el feien pràcticament infranquejable, ja
que a més disposava d'efectius ginys de defensa com la “carabuca”, que havia
estat usada per a llençar fletxes incendiàries sobre el barri “dels morets”, o
la “bricola”. Ha estat en aquest castell on finalment s'ha vist reconeguda la
tesi que en Joan Fuguet sempre havia defensat. Els templers havien construït el
castell amb una estructura pròpia i sense aprofitar res, excepte els materials
constructius, de l'anterior castell sarraí. El castell de Miravet, el d'Ascó i
el de Monzó van esdevenir els punts forts dels templers catalans quan les coses
es van començar a tòrcer.
La fi de l'orde va arribar quan Felip IV,
rei de França, volent apropiar-se de la riquesa de l'orde dels templers i endut pel seu afany de poder, especialment enfrontat a
l'església, va aconseguir la detenció de tots els templers en una sola nit i la
confessió sota tortures d'heretgia en un procés que va durar set anys. A
Catalunya, la solució no va ser tant cruenta. Aquí els templers van trobar refugi
monacal i una assignació econòmica quantiosa. Pere IV de Queralt i altres nobles van fer d'interlocutors amb els templers que resistien als castells i van assessorar el rei informant-lo de les novetats del Concili de Viena.
Va ser en el debat quan es va complir el
vaticini que havíem fet a la presentació perquè, efectivament, la Carme també
té un Corral[ii].
A partir d'aquest moment, tots dos, van mostrar el seu coneixement i van
defensar a ultrança, ara l'un, ara l'altre, una mateixa visió. Es
complementaven perfectament, com una parella de ball en la que cadascú intueix
el desplaçament de l'altre per mostrar una perfecta sintonia.
En aquest tram final van comentar la
relació entre els templers i els càtars, i van fer evident la seva ferma
postura d'oposició a totes les teories esotèriques que pretenen desdibuixar la realitat per tal
de difondre un missatge erroni, i sovint interessat, sobre el paper que l'ordre va tenir a la
història.
Per qui vulgui esbrinar què hi ha de
realitat i de ficció en relació a l'orde del Temple, el mateix Joan ens va
recomanar la lectura del llibre El
asesinato de los magos de Peter Partner. També ens van recomanar el seu llibre Els
templers, guerrers de Déu: entre orient i occident, publicat per
l'editorial Rafael Dalmau en coautoria amb la Carme Plaza, recomanació a la que
nosaltres ens sumem i que adrecem a qui vulgui disposar d’un bon material per
iniciar-se o aprofundir en el coneixement de l'orde del Temple.
Moltes gràcies Joan i Carme per haver
compartit amb nosaltres aquesta vetllada tan especial.
[i] En Joan ens va fer la seva exposició
en xipella, cosa que, per a nosaltres, ha estat un punt positiu afegit a
l'interès de la trobada.
[ii] Amb aquesta expressió, nascuda al corral, indiquem que una persona,
per la seva activitat, coneixements o tarannà, pot compartir a les persones
interessades quelcom enriquidor.
