Jordi Rovira i Port. Política, polítics i patrimoni durant la guerra civil 1936-1939

Jordi Rovira i Port. Novembre de 2018.
Lleida. 

Sintetitzar el currículum de Jordi Rovira sembla un repte impossible quan et trobes davant d’un document que, tot i ser incomplet, mostra 52 pàgines plenes de fites aconseguides a base del que ha d’haver estat un esforç titànic i que demostra l’elevat grau de capacitat de treball, de coneixement del patrimoni del nostre país i la necessitat de compartir-lo d’un home dedicat completament a la recerca i a la divulgació científica.

Orgullós d’haver-se fet a sí mateix, sempre ha mostrat curiositat i interès per tot, per un bon plegat de camps de coneixement aparentment diferents, però que tal com afirma ell mateix: “tot està interrelacionat”. D’aquí el seu lema “Cal saber molt d’una cosa i una mica de tot plegat”.

Jordi Rovira és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i professionalment ha exercit de director del Museu d’arqueologia de Barcelona, del Museu i Conjunt Monumental d’Empúries, del Museu i Conjunt Monumental d’Olèrdola i de l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona. Els darrers anys de la seva vida laboral ha estat conservador de les col·leccions permanents de Prehistòria del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

El fet d’haver dirigit unes 40 excavacions arqueològiques i ser col·laborador en 16 més li ha donat un bagatge impressionant sobre la prehistòria i la història clàssica del nostre país. Comissari i director d’una llarga llista d’exposicions i mostres especialitzades i director de projectes museològics, la seva activitat ha estat en tots els fronts de la recerca arqueològica.

Pel que fa a divulgació ha estat director o membre del Consell de Redacció de 15 revistes especialitzades, autor de 15 llibres o monografies i de centenars de capítols de llibres o articles. Podríem continuar, però ja resulta prou evident que Jordi Rovira ha dedicat la vida a la història, a la cultura i al patrimoni i ha assolit en aquest camp l’excel·lència acadèmica i altes quotes de capacitat de gestió.

Curiosament, el nostre convidat no ve al Corral a parlar del calcolític o dels ibers, ni tan sols dels romans. Tal com el títol d’aquesta presentació permet endevinar, Jordi Rovira ens vol explicar com la política va gestionar, durant la guerra civil, la important riquesa del patrimoni espanyol i quines van ser les vicissituds i els protagonistes de la ruta que va portar aquesta riquesa a l’exili seguint el camí de milers de persones que fugien de l’exèrcit rebel.

Aquest cop el Corral no acaba aquí. Alguns privilegiats podran formar part d’una sortida que recorrerà la darrera etapa de la ruta a l’exili dels tres presidents republicans electes: Manuel Azaña, José Antonio Aguirre i Lluís Companys, i d’una part del patrimoni envers Europa.

Jaume R. Costa Pallejà. “La reconstrucció ha de respectar l’original i permetre entendre el monument”

Imatge de Pau Frigola

La intervenció de Jaume Costa al Corral ens va permetre conèixer el moment en què es va començar a considerar el concepte de restauració, que evidentment va lligat al de patrimoni. També va repassar les principals tendències teòriques que històricament han regit les intervencions en els monuments i els exemples més destacats.

Tal com ja esmentàvem en la presentació, en aquest mateix blog, el punt d’inici a casa nostra d'una intervenció en el patrimoni va ser l’11 de setembre de 1380, quan Pere el Cerimoniós, impressionat per les explicacions de Joan Boyl, bisbe de Mègara, decideix pagar un cos de ballesters per protegir l’Acròpolis d’Atenes. D'altres precedents en l'interès per la conservació del patrimoni els trobem a Roma, en l'exemple de la Columna Trajana, on la conservació dels elements arquitectònics és concebuda com a rebuig a l’art bàrbar, representat pel gòtic, i per patriotisme; o ja en el segle XVI, en la figura d'Alessandro Farnesse, nét de Pau III, que en qualitat de mecenes va dedicar-se a la restauració del patrimoni.

A Espanya una fita important va ser la constitució l'any 1752, sota el regnat de Ferran VI, de la Real Academia de las Bellas Artes de San Fernando. A Itàlia la descoberta en el mateix segle de Pompeia i Herculà i l'inici dels primers treballs, així com les dues restauracions del Colosseu i de l'Arc de Titus i la reconstrucció de la Basílica de Sant Pau d'Estrasburg, van ser fites singulars en la determinació d'emprendre la protecció del patrimoni. 

Força interessant va ser descobrir les teories que, al llarg de la història més recent, han guiat els processos de restauració. Les idees que inspiraven les intervencions arquitectòniques han generat una petjada inconfusible en el nostre patrimoni. Així, la restauració en “forma pristina”, defensada per Eugène Viollet-leDuc, pretenia restablir la mateixa forma i puresa que presentaria el monument originàriament. Dos exemples coneguts d’aquest tipus d’intervenció els podem trobar a Notre-Dame de Paris, o a la ciutat medieval de Carcassona. A casa nostra és rellevant l'exemple de l’arquitecte Elias Rogent, que va reconstruir elements tan importants com el Monestir de Santa Maria de Ripoll o el claustre del monestir de Sant Cugat, entre d’altres.

Una altra filosofia ben diferent ha estat la promoguda per John Ruskin i d’altres pensadors, que defensaven la restauració romàntica. Segons aquest corrent, cal defensar l’autenticitat del monument, cal deixar que els edificis morin dignament. No s’hi ha d’intervenir per respectar les diferents fases de la vida d’un edifici.

Imatge de Pau Frigola

La restauració científica defensada per Camilo Baito considera un principi irrenunciable el fet que cal diferenciar l’afegit de l’existent. Cal documentar i difondre l’obra tot evitant el fals històric, tal com propugna la Carta d’Atenes de 1931. En aquesta línia Cesare Brandi, especialista en la teoria de la restauració, propugna que cal restaurar la matèria, però no l’obra d’art. D’altres principis que cal tenir en compte són el de reversibilitat, propugnat a la Carta italiana de 1972, el concepte de conjunt edificat, definit a la declaració d’Amsterdam, i el d’autenticitat, publicat a la Carta europea.

Aquests són els principis que, en bona part, han regit la restauració de l’Arc de Berà, de qui Jaume Costa n'ha estat el responsable. L’explicació de tot el procés en la presa de decisions i de realització de l’obra va permetre al nostre convidat exemplificar els conceptes abans exposats en una obra ben coneguda per tots els assistents. A tots va sorprendre que en l’anterior actuació s’haguessin inclòs elements originals a l’interior del monument. Aquests elements avui són visibles i es poden reconèixer i distingir de la resta per permetre entendre el monument.

També va centrar la seva explicació pràctica en la intervenció a l’amfiteatre de Tarragona i en la crítica a alguns desastres reconstructius, com és el cas de Mèrida o Sagunt. Al Corral va quedar prou clar que qualsevol modificació de l’original és un atemptat a la integritat patrimonial de l’obra i que la majoria de vegades el malmet per sempre. Segur que després de la trobada, els assistents al Corral ens mirarem amb uns altres ulls el nostre patrimoni i serem més sensibles a la seva defensa. Moltes gràcies, Jaume, per fer-ho possible.

Imatge de Pau Frigola

Jaume R. Costa Pallejà. Orígens i actualitat de la restauració del patrimoni

Fotografia d'Haidé Costa

Jaume R. Costa és arquitecte. Va obtenir la titulació a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya. Recentment ha cursat el màster d'Arqueologia clàssica a la Universitat Rovira i Virgili.

Després d'una etapa d'arquitecte privat, va exercir la seva activitat professional durant 18 anys com a arquitecte territorial al Servei de Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Ha estat ponent de la Comissió Territorial de Patrimoni Cultural de Tarragona. Una de les seves funcions ha estat el control de les intervencions en projectes de restauració de béns públics o privats, catalogats i protegits per la llei de patrimoni.

Entre les seves actuacions més destacades s'hi compten la restauració de l'Arc de Berà, del Consell Comarcal del Tarragonès, de l'antic Hospital de Santa Tecla -sobre el que ha publicat dues obres (1, 2)- del castell de Santa Coloma, a més de diverses intervencions a la muralla romana de Tarragona, entre moltes d’altres.

Jaume R. Costa ens exposarà al Corral els diversos criteris que han dirigit la restauració en la seva història recent. No cal dir que farem un repàs per les actuacions més importants en la nostra demarcació i entendrem el funcionament de l'Administració en relació al patrimoni catalogat.

Tal com ja ens va mostrar al “pre-corral”, gaudirem d'una explicació farcida de coneixements i anècdotes històriques lligades al nostre patrimoni. Sabíeu, per exemple, que el rei Pere el Cerimoniós va ser el primer en dotar un element del patrimoni d’una guàrdia permanent de 12 ballesters per a la seva protecció? Doncs sí. I sabeu quin? Efectivament, el Partenó d'Atenes.

Joaquím Mallafré Gavaldà. Llengua de tribu i llengua de polis

Joaquím Mallafrè i Gavaldà.
Imatge de Pau Frigola.

A la 34a edició del Corral, primera al Museu del Vermut de Reus, vam comptar amb la presència del director teatral i corraler Francesc Cerro i Ferran, com a presentador del nostre convidat, Joaquim Mallafrè i Gavaldà. El Francesc va glossar la vida i l'obra del protagonista de la trobada i ens va comentar la relació personal i professional que ambdós mantenen des de fa molts anys.

Joaquim Mallafrè va basar la seva exposició en la seva obra Llengua de tribu i llengua de polis, publicada l'any 1991 per Quaderns Crema i reimpresa el 2017. Per tal que els assistents poguéssim seguir amb més claredat l'exposició, va posar a l'abast de tothom una sinopsi amb els diferents apartats que tractaria. El seu discurs es vertebrà sobre la diversitat de registres lingüístics i els procediments que calia conèixer i emprar per tal de transmetre amb la màxima exactitud el missatge, el registre i el ritme amb què l'autor havia escrit la seva obra.

A Riudecanyes va ser on el català de Joaquim Mallafrè es va nodrir de registres, vocabulari, jocs i expressions, amb una riquesa que no va poder reconèixer fins anys més tard, quan va esdevenir un coneixement essencial per a la seva activitat com a traductor.

Efectivament, la llengua de tribu és bàsicament oral, es transmet de tu a tu, directament, i és fonamental en el procés maduratiu de l'infant. Un registre farcit de jocs en els que intervé el cos, el ritme i la relació directa entre les persones. En canvi, la llengua de polis és la pròpia dels mitjans de comunicació, la que s'empra per a la redacció de lleis i documentació oficial i utilitza el llenguatge escrit de forma preeminent.

Joaquim Mallafrè durant la seva intervenció
Imatge de Pau Frigola

Joaquim Mallafrè va repassar els dotze apartats del seu esquema amb un discurs trenat, ple d'aportacions i comentaris de qualitat lingüística, d'anècdotes i registres tot alternant diverses llengües. El tractament dels continguts i dels registres lingüístics va ser del tot exhaustiu: jocs, palíndroms, dobles sentits, argot, topònims, frases fetes, refranys, tabús, versos, cançons, etc. I d'altres més específics del llenguatge de polis: les sigles, el llenguatge científic, el religiós, el literari, el culte, el de l'escola i el dels mitjans de comunicació.

Una nit plena d'aprenentatges, com el fet de descobrir la similitud de moltes expressions en diverses llengües o com, en d'altres, la variació d'algun dels seus components revela una  evolució lingüística del tot interessant. Joaquim Mallafrè també va remarcar la forta càrrega ideològica inherent al llenguatge, la importància de ser-ne conscients i com l'evolució social introdueix canvis en els usos lingüístics, com ara els destinats a generar el discurs políticament correcte. A tall d'exemple per comprovar la concepció ideològica subjacent, citar el cas del mot funcionari, que en francès correspon a civil servant.

Segons Joaquim Mallafrè “el traductor no ha de millorar l'obra que tradueix, ha de procurar ser-ne el més fidel possible”. Així i tot, admet que és adequat fer-ne modificacions atenent, per exemple, al públic a qui va adreçada l'obra. Lamenta les traduccions que distorsionen, intencionadament o no, el significat original i cita exemples del món del cinema. En general, però, es mostra tolerant amb les diferents versions traduïdes d'una mateixa obra sempre que aportin quelcom d'interès.

En relació a l'ofici de traductor, ens va mostrar algunes eines per resoldre determinades situacions complicades, com la de modificar els components d’una frase amb la intenció de transmetre un registre més poètic, la necessitat ocasional de generar una frase feta o expressió nova, i tot d'exemples difícilment reproduïbles en aquesta crònica d'espai limitat però que   revelen la complexitat i la dificultat del treball del traductor, i la passió i dedicació que hi esmercen persones de la vàlua del Joaquim Mallafrè. Passió, d'altra banda,  que se'ns feu ben avinent quan el nostre convidat tractava aspectes relacionats amb la seva celebrada traducció de l’Ulisses de James Joyce. 

A l'inici de la trobada ens confessava, amb certa displicència, que cada cop més gent se li adreça fent ús de l'hipocorístic "Quim" enlloc del seu nom complet. Ell, parcialment resignat, ho interpreta com una mostra sincera d'afecte. Els corralers que vam assistir a la trobada et volem donar les gràcies per compartir amb tots nosaltres una vetllada inoblidable. I amb el teu permís, potser alguns gosarem dir-te "Quim". I si ho fem, que quedi clar: per a nosaltres indicarà afecte, però també respecte, admiració i reconeixement per tot el teu treball.

Assistents a la 34a edició del Corral. Imatge de Pau Frigola

Joaquim Mallafrè i Gavaldà, Llengües comparades: eines per la traducció

Imatge d'Isabel Martínez publicada a reusdigital.cat l'any 2016

Joaquim Mallafrè i Gavaldà és professor, traductor, lingüista i filòleg. Ha exercit aquestes quatre activitats amb excel·lència fins al punt que, aquell infant reusenc que va néixer el 2 de juny de 1941, ha rebut el reconeixement de la seva ciutat amb la Medalla de la ciutat, i del seu país amb la concessió de la Creu de Sant Jordi l'any 1998.

El català com a llengua materna, el castellà com a vehicle d'aprenentatge i l'anglès après per immersió durant i en acabar la carrera fins a convertir-se, com ell mateix confessa, en un vertader “anglòfil”, són les tres llengües que va emprant, descobrint i aprofundint progressivament al llarg de la vida.

Joaquim Mallafrè obté la llicenciatura en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona el 1964 i, més tard, el 1988 es doctora a la secció de Filologia Romànica de la mateixa Universitat. Exerceix la docència com a catedràtic d'anglès, a l’Institut de Batxillerat Gaudí de Reus, i com a professor, a la Universitat Rovira i Virgili. Aquesta activitat de formació s'estén a tota Europa impartint en cursos, seminaris i congressos de lingüística i traductologia. El nostre convidat col·labora sovint a la premsa escrita i a revistes especialitzades. A la nostra ciutat es vincula molt directament amb el Centre de Lectura.

La traducció de l'Ulisses de James Joyce li ha valgut un gran nombre de reconeixements, entre d'altres, el Premi de la Generalitat de Catalunya a la millor traducció d’una obra estrangera l'any 1981. Tot i això Joaquim Mallafrè confessa que, de les 30 obres que ha traduït, “algunes comporten, com a mínim, el mateix volum de feina i dificultat”. Mallafrè ha traduït autors com Thomas More, Samuel Beckett, Rudyard Kipling, Laurence Stern i d'altres.

Mallafrè ha escrit dos assajos: Llengua de tribu i llengua de polis (1991) i De bona llengua, de bon humor (1994).  El nostre convidat és, sens dubte, una veu altament qualificada en l'anàlisi sociolingüística del nostre país. El seu recorregut acadèmic i professional l'ha fet valedor de ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans. També és membre electiu de la Fundació Mercè Rodoreda.

En aquesta ocasió la presentació del nostre convidat anirà a càrrec de Francesc Cerro, que ha posat en escena algunes de les traduccions de Joaquim Mallafrè. Els reusencs hem pogut gaudir als teatres de la ciutat d'algunes mostres d'aquesta col·laboració.

El tema escollit per Joaquim Mallafrè ha estat el que titula aquesta presentació, és a dir, Llengües comparades: eines per la traducció. També tindrem a disposició dels assistents un text que il·lustrarà i farà més fàcil el seguiment de la xerrada.

Certament, ens fa molta il·lusió comptar al Corral amb algú tan vinculat a la nostra ciutat i que tantes aportacions ha fet a la lingüística i a la cultura del nostre país.  

Màrius Serra. Maria Cristina, la mona i la mantellina

Màrius Serra. Imatge de Pau Frigola

Efectivament, Màrius Serra va confirmar la seva residència a Verbàlia. I tot i descobrir que el terme “verbívor” ja va ser publicat amb anterioritat, ell n’ha estat el reinventor i màxim difusor. Comparteix afició i residència amb una gran munió de persones que s’alimenten de verbs i que, com ell, tenen com a objectius la vivència, la reflexió i la divulgació lingüística.

Tot i ser conscient que hi ha hagut moltes llengües que han desaparegut en els darrers temps, Màrius ens assegura que la salut del català està fora de perill. La nostra llengua té un nombre considerable de parlants repartits per una àmplia geografia.

La llengua és un ésser viu que aprenem dels nostres pares i mares i constitueix una font de plaer i de comunicació. El llenguatge està molt relacionat amb el pensament, l’expressió i la pròpia identitat. L’aprenem a través del joc, l’afecte i la quotidianitat. Després, l’escola aporta la codificació necessària gràcies a un procés d’aprenentatge que requereix esforç.

Màrius Serra té la capacitat de parlar-nos de llengua i provocar reaccions agradables en els oients que al Corral, com en tants d’altres llocs, van des del somriure còmplice a la rialla oberta. Afloren comentaris, anècdotes i matisos que converteixen les informacions més serioses en missatges que arriben al cervell passant primer pel cor.

Això és el que passa quan, seguint les indicacions de Tísner, va localitzar a l’Esquella de la Torratxa la següent quarteta que la publicació satírica utilitzà per explicar com la llengua és capaç de reinventar-se i evolucionar: “Anit, en el sopar del Ritz, la Reina no duia ni mantell ni corona. Però portava mantellina, i que n’estava de mona!”. La crítica a la reina Maria Cristina volia fer entendre que era molt aficionada a la beguda. En relació a aquesta cita recorda com avui dia els joves ja no relacionen el significat “d’estar mona” amb haver begut. Ells han generat una munió d’expressions, moltes d’elles desconegudes pels seus pares. D’altra banda, “portar mantellina” era una expressió que per als nostres avis sí que tenia aquest significat i en canvi tampoc el té  per a nosaltres. La llengua és viva, dinàmica i canviant.

Màrius no ens va parlar només del català, ho va fer també d’altres llengües. Aquest coneixement ens enriqueix i ens permet reflexionar sobre les arrels històriques que han generat les característiques que li són pròpies. Així, per exemple, amb la conquesta d’Anglaterra, els Normands van aportar a l’anglès els noms dels menjars (porc), mentre que els saxons, els vençuts, els noms dels animals (pig), atès que uns se’ls menjaven i els altres els cuidaven.

“Cada paraula té una història darrera”. Si investiguem podem conèixer l’origen d’una paraula o d’una expressió. És així com els canvis i les modificacions generen diversitat i evolució en la llengua. Màrius reivindica l’error: “som imperfectes” i aquestes modificacions a vegades es fixen. Un riure contagiós s’encomana als corralers quan Màrius Serra comença a explicar anècdotes de l’evolució de determinats mots o expressions mal repetides com “corpore in su punto”, “formatges del semental”, “beca orgasmus”, “vaginades”, “comprativa” i d’altres que en algun cas han esdevingut creatives i han modificat l’original.

El corral. Imatge de Pau Frigola

Com no podia ser d’una altra manera vam comentar amb el nostre convidat la batalla per la necessitat o no de reduir els diacrítics, les causes de l’existència de manlleus, que cal regular i acceptar o no depenent de les circumstàncies sociolingüístiques, i de la necessitat imperiosa d’un espai comú de comunicació a la catalofonia, així com d’un bon model lingüístic en els mitjans de comunicació.

És evident que els corralers i corraleres, tot i que ens reunim a l’entorn d’una taula plena de viandes, som també verbívors, atès que el que més ens interessa és, precisament, escoltar i comentar el contingut del missatge que els nostres convidats tenen l’amabilitat de  compartir.

Cal dir que la trobada amb Màrius Serra serà recordada vivament pel seu contingut i per la seva capacitat de comunicació viva i estimulant. Moltes gràcies per voler compartir amb nosaltres una vetllada, tot i el tràfec d'uns dies dedicats a la promoció del teu darrer llibre, “La novel·la de sant Jordi”, que la majoria ja tenim a les nostres tauletes de nit.

Imatge de Pau Frigola

Màrius Serra i Roig. Per Sant Jordi, "català a l'atac"

Fotografia de Berta Gonzàlez Dòria. Font: mariusserra.cat

Aquest cop hem decidit que qui vulgui conèixer a fons l'obra del nostre convidat navegui per la web mariusserra.cat, un excel·lent aparador per comprendre l'abast de l'activitat creativa de Màrius Serra.

Escriptor “en sèrie”, traductor i divulgador de la nostra llengua, resideix a Verbàlia i des d'allí contagia la resta dels humans de les seves dèries. És així que ens veiem, de forma inexplicable, a nosaltres mateixos movent les lletres del nostre nom per trobar un “ Avida Dollars” que ens defineixi o cercant un assassí partint de l'exclamació “Eh! Ànec brillant”. Ens consta que jubilats i treballadors es lleven d'hora per esmorzar i tenir-ho tot a punt (diccionaris, enciclopèdies, ordinador,...) per afrontar en condicions de competitivitat l'Enigmàrius matinal o els mots encreuats.

Segur que el futur de la nostra llengua depèn de cadascun dels parlants. Segur que hi fa molt l'escola, amb la seva voluntat de no discriminar. És evident que Màrius Serra, que és membre de l'Institut d'Estudis Catalans des del 2013, encapçala un grup de persones imprescindibles en la defensa i la promoció de la llengua catalana. I ho fa des de tots els registres (narrativa breu, novel·la, assaig, infantil, jocs lingüístics,...), i per tots els mitjans (llibres, premsa, ràdio, televisió, jocs de taula).

Certament, amb la seva obra és capaç de transportar-nos a un país exòtic o a una realitat fabulada, ens pot emocionar i fer aprendre lliçons fonamentals de vida amb l'expressió de vivències personals, ens instrueix amb reflexions sobre el llenguatge i la societat, o ens aporta eines per a compartir en família estones de diversió i relació gratificants.

Pencaire -no sabem si ho és perquè va “néixer un u de maig, el de mil nou-cents seixanta-tres”- engrescador, col·laborador,  és capaç de fer metalingüística, meta literatura i, com és podrà comprovar al Corral, “metaSantJordi”. Efectivament, el tema escollit per aquesta trobada és, com heu pogut llegir al títol d'aquesta presentació, “Per Sant Jordi, català a l'atac”. Fent servir les  paraules del mateix Màrius, la intenció és “analitzar la presència i qualitat del català en els mitjans de comunicació, publicacions i llibres en una diada que pot representar un terç del volum de negoci de tot l'any per a la indústria editorial catalana” i, a partir d'aquí, barra lliure!

Com no pot ser d’una altra manera, segur que passarem una vetllada molt especial que ens permetrà aprendre, jugar i gaudir partint de la reflexió sobre la llengua i la realitat del nostre país. I, a més, de ben segur que ens agafaran moltes ganes de llegir la seva darrera obra “La novel·la de Sant Jordi”.

Francesc Cartanyà Salvat, el nostre negoci comença i acaba amb la gent

Francesc Cartanyà va demostrar, a la pràctica, que és la millor persona per explicar Grifols. Ho ha fet durant molts anys i arreu. Transmet la història de la companyia com una experiència viscuda intensament. Fa seus els valors de l'empresa que ha hagut d'exportar a altres continents i grups empresarials, més grans que la pròpia companyia. Coneix perfectament el procés de producció, que sap explicar de forma entenedora i emprant amb rigor els conceptes mèdics i econòmics que l'exposició requereix.

Tot i que la base del negoci és el plasma i l'obtenció de proteïnes, Grifols és molt potent pel fet que ha desenvolupat un important departament d’I+D especialitzat en millorar el procés de producció, en desenvolupar nous usos de les proteïnes i millorar la qualitat constantment (més de 100 enginyers propis, amb el lema: “tot es fa a casa”). Un altre sector força important és l'elaboració d'analitzadors i reactius per al diagnòstic i, també,  dins de la divisió anomenada Hospital destaquen la producció de serós, bosses de sang i sistemes de logística hospitalària.

La tècnica clau en el negoci del plasma s'anomena plasmafèresi i consisteix en retornar bona part de les cèl·lules sanguínies al donant per extreure només el plasma i les proteïnes. Aquesta innovació va ser desenvolupada per la família Grifols i ha esdevingut una de les aportacions més importants de la medicina catalana a la història de la medicina mundial. Grifols va fundar el primer banc de sang a Catalunya pocs anys després de la Guerra Civil espanyola, recollint els avenços fets per la medicina catalana durant el conflicte bèl·lic. Actualment encara molta gent al nostre país desconeix que, a més de donant de sang, també es pot ser donant de plasma, tot i que el procés de donació és una mica més llarg.

“El nostre negoci comença i acaba amb la gent”. Efectivament, si no fos pels més de 30.000 donants de plasma dels 190 centres de donació, que la companyia té als Estats Units, tot això no seria possible. I cal tenir present que aquest producte va destinat a persones que el necessiten per al tractament de les seves patologies. En aquests moments, a l'Estat Espanyol, que no és autosuficient en l'obtenció de plasma a través de donacions altruistes, un 50% dels pacients quedaria desatès si no fos per l'activitat de Grifols. Entre els donants i els pacients, la gent de Grifols vetlla per garantir que, com fins ara, mai no es produeixi una contaminació.

L’aposta per obtenir les màximes garanties de seguretat i qualitat del  producte forma part de l’ADN de l’empresa. Des dels inicis, els germans Josep Antoni i Víctor Grifols varen desenvolupar uns sistemes de control i seguiment dels donants de plasma que garantís al màxim la seva qualitat. Avui en dia, en els centres de donants que la companyia té als Estats Units, no s'utilitza el plasma d'un donant si aquest no acut al centre en una segona ocasió i se'n pot fer verificar la seva qualitat. Aquest plasma provinent dels Estats Units i que ha superat les proves de la Food and Drug Administration torna a ser avaluat a la recepció del producte a Parets del Vallès, on Grifols té la fàbrica d'hemoderivats. Aquest esforç que, per a molts resultaria excessivament costós i innecessari, forma part dels valors essencials de l’empresa.

Francesc Cartanyà ha hagut d’explicar la cultura de l’empresa i la de Catalunya als Estats Units i ho ha fet sovint amb l'exemple dels castellers, que representen els valors del treball en equip, el risc controlat i la capacitat d’assumir reptes, entre d’altres. Quan el 2011 Grifols va comprar l’empresa Talecris Bioteherapeutics, va doblar de cop i en un altre continent la seva dimensió empresarial. Aleshores fou imprescindible enviar persones qualificades per fer-se càrrec de la integració de les dues empreses; així fou com uns quants catalans van ser “expatriats” amb aquesta finalitat. El risc assumit va sortir molt bé i va permetre consolidar la companyia amb força als USA,  on la sang no es considera un òrgan, com en la majoria de països d’Europa,  sinó una substància orgànica renovable.

Darrerament, pel que fa a les inversions, la filosofia de l’empresa va més en la línia de comprar petites empreses o generar-ne a partir de projectes que són innovadors i que poden tenir una gran importància terapèutica en el futur. En aquests moments Grifols està treballant amb projectes relacionats amb el sistema immunològic, però també amb patologia pulmonar, degeneració cel·lular,  recerca de compounding o barreja de productes farmacèutics, i molts d’altres. En algunes patologies, com en el cas del Parkinson s'estan fent avenços importants per millorar la qualitat de vida dels pacients i alentir la velocitat del deteriorament cognitiu.

Amb Francesc Cartanyà vam aprendre al Corral la funció de l’albúmina, de les immunoglobulines, dels anticossos, el valor de la proteïna Alpha-I en la lluita contra l’EPOC, les cèl·lules beta amiloide i tantes altres coses. Vam conèixer que el plasma es podia congelar i les proteïnes liofilitzar per allargar-ne la vida útil.

La funció clau de Francesc Cartanyà a l’empresa Grifols és la de cap d’àrea d'operacions de recursos humans a nivell corporatiu, amb responsabiltat global i reportat directament al Chief HR Officer de la companyia. És en aquest àmbit que considera que, per integrar empreses diferents, cal partir del que ell anomena humanisme proactiu: “si tractes bé la gent, els resultats arribaran”. Cal un sistema d’avaluació del rendiment i identificació del potencial de les persones. Qualsevol pot aixecar la mà i jugar.

Crec que, en acabar aquest Corral, tots vam fer nostres les encertades paraules del  corraler Josep M Cabesa, antic treballador de Grifols, quan assegurà: “Si, hospitalitzat, m’adono que m’estan subministrant un producte de l’empresa Grifols, em relaxaré pensant que és el millor possible”. El sentiment de la majoria dels assistents crec que aniria en la línia d’agrair els esforços que empreses com Grifols fan  per tal de trobar noves respostes terapèutiques a les patologies que afecten la nostra salut.

Agraïm de nou  a Francesc Cartanyà la generositat que ha mostrat venint al Corral i desitgem que, en algun dels vols transoceànics que ha de fer habitualment, recordi amb il·lusió aquesta vetllada que vam compartir.

 Imatges de Pau Frigola

Francesc Cartanyà Salvat. Grifols, una cultura empresarial d’èxit

Francesc Cartanyà Salvat

Nascut a Montblanc l'any 1970 i lleidatà d'adopció, Francesc Cartanyà començà a treballar per l'empresa Grifols el 2006, després d’una experiència en diversos llocs de treball, d’entre els quals volem destacar els tres anys com a European Training Manager a Mitsubishi Motors Europa a Holanda.

Format com a economista a la Universitat de Barcelona, ha completat la seva formació en diferents postgraus de EADA, IESE, ESADE i a la Universitat de Pennsylvania.

Francesc Cartanyà és, tal com es pot llegir al seu perfil de Linkedin, cap de l'àrea d'operacions corporatives de Recursos Humans, que inclou l'equip de RH i l'àrea de Salut i Seguretat a la seu de Barcelona, les filials internacionals i l'organització de recursos humans de l'empresa Grifols.

Després d'un període de poc més de tres anys residint a Los Angeles, fent-se càrrec de la divisió de l'empresa a Amèrica del Nord, torna a estar entre nosaltres, circumstància que ha facilitat que ben aviat pugui venir al Corral per explicar-nos la filosofia d'una de les empreses més importants a nivell mundial en productes hemoderivats i de diagnòstic.

L'empresa Grifols, fundada per José Antonio Grifols i els seus dos fills el 18 de novembre de 1940 anys, té a l'actualitat tres divisions: Bioscience (hemoteràpia), Diagnòstic (anàlisis clínics) i Hospital (farmàcia hospitalària), que elaboren productes i serveis que són consumits a més de 90 països.

Des de l'any 2002 Grifols disposa de 180 centres de donació de plasma als Estats Units. Actualment recullen més de 6,5 milions de litres de plasma cada any, fet que la converteix en l'empresa líder mundial en obtenció de plasma destinat a l'elaboració de productes per a l'hemoteràpia. La producció d'hemoderivats es realitza a Parets, Clayton, i Los Ángeles.

La seu corporativa de l'empresa es troba a Sant Cugat del Vallès i, a més dels centres ja comentats, també disposa de plantes industrials a Múrcia, Mèxic, Austràlia, Suïssa i, en construcció, al Brasil.

La recerca és un dels punts forts de l'empresa, que també coordina debats de bioètica a través de la seva fundació.

No hi ha cap mena de dubte que els assistents tindrem curiositat per conèixer l'evolució d'una empresa familiar catalana que ha esdevingut un dels valors de referència de l'IBEX 35 i que és capdavantera en el seu mercat a nivell mundial. Evidentment, ens fa molta il·lusió fer aquest recorregut de la mà de Francesc Cartanyà per la seva expertesa i proximitat, una persona d'una qualitat comunicativa plenament contrastada.

Nota: Pel seu caràcter clarament pedagògic, recomanem a tothom que estigui interessat en l'empresa Grifols i en l'evolució dels processos d'hemoteràpia que visiti el seu museu interactiu.