L'emoció amb què s'esperava l'arribada de Jaume Comas
al Corral, de seguida va veure's corresposta per la seva captivadora presència
i afabilitat. Acompanyat de la seva esposa, la Montserrat, va procurar-nos una
extraordinària vetllada on es va fer certa l'expressió amb què el dramaturg
Francesc Cerro presentava el nostre convidat, un “veritable lutier de la
paraula”.
“Avui vinc a fer-vos un al·legat del teatre” va
etzibar-nos tot just arrencar, en un moment on no sembla haver-hi ni l'espai,
ni la pausa, per a la reflexió crítica. I va oferir-nos un passeig pel passat i
el present del fet teatral, i algunes interessants reflexions no sempre
políticament correctes.
L'oralitat és per Comas l'embrió de l'acte
interpretatiu. El patró del fet teatral -ens diu- és el cos humà i la veu.
L'oralitat és el primer dels idiomes, des de sempre hom té la convicció remota
que el primer és la llengua. De fet, tothom interpreta, el fet de dir és una
acció de comunicació, un conjunt de flexions. I aquí precisa: “Les flexions de
la llengua són molt importants. El món musical de flexions i entonacions
identifica els parlants de les llengües, és més, l'entonació i la música ens
fan d'un àmbit cultural on ens reconeixem mútuament”. L'oralitat, doncs, és a
l'inici de la interpretació. Amb el primer gruny, amb el primer crit, neixen
els primers codis comunicatius.
I per demostrar-nos la seva tesi, la preeminència del
llenguatge oral sobre l'escrit, ens proposa un joc al final de la
vetllada que posarà a prova les dots interpretatives dels assistents més
atrevits. Es tracta d'interpretar un text a duet on hi ha una llarga successió
de preguntes i respostes encadenades, però on totes les respostes són “sí”. La
gràcia de l'exercici consisteix en l'èmfasi o en la flexió amb què pronunciem
el “sí”, que de fet predisposa el sentit de la pregunta següent. En el joc
s'imposa el pes de l'oralitat per damunt del text escrit, del “sí” despullat i
nu que amb la interpretació cobra sentit i vida.
Quan parla del professional de la interpretació, traça
una línia molt clara entre el que denomina l'actor “figura”, el màxim exponent
del qual seria el popular “artista de cinema”, i l'actor comediant o
còmic. El primer sempre fa d'ell mateix, busca el reconeixement més enllà de la
seva feina. El comediant, el còmic, s'adapta a un personatge i es transforma,
es deu a l'ofici.
Aquesta distinció se'ns fa sobretot present en els dos
personatges cabdals de la història del teatre europeu, Hamlet i Arlequí,
que representen dos mons paral·lels dissociats, tot i haver nascut en el mateix
moment històric. Hamlet és un personatge preferit de l'actor figura, pot
adoptar l'aparença que vulguem, admet recreacions personals. Arlequí, en canvi, no agrada a aquest tipus
d'actor perquè reclama molta exigència i no és gens agraït, té una
caracterització molt definida i viu en moltes obres. Expressa la part lúdica
del teatre, el personatge de “caràcter” propi de la Commedia dell'Arte.
Quan aborda l'actualitat, Comas reflexiona sobre les paradoxes
amb què conviu el món escènic. D'una banda, assistim a una teatralització
brutal de la vida quotidiana, en àmbits com la política, el tractament de la
informació, els museus, etc., però en canvi cada cop hi ha menys públic als
teatres, i no només a causa del polèmic 21% d'IVA de la llei Wert, puntualitza.
Si observem l'actual oferta en cartell, podríem admetre
que l'expressió de tots els gèneres teatrals seria un signe de bona salut
teatral. Però quan s'entra al detall, el que veiem és una oferta dispersa i
inconnexa d'estils, d'especialització de companyies i públics, sense transvàs
entre gèneres i amb imposició de gèneres externs sobre els autòctons. Pertot hi
ha una sublimació de l'acte artístic com una cosa espontània i no com a
producte de l'esforç.
Tot plegat ens condueix a parlar de crisi, d'una
crisi del personatge i d'una crisi del llenguatge, que ja es fa evident des
d'inicis del segle XX, quan la societat viu en tots els àmbits un canvi profund
de paradigma: les guerres es combaten sense herois, irrompen la tecnologia, la
modernitat, la idea del sistema, de la massa com a forma d'excusar la
responsabilitat individual. Llavors l'expressió del conflicte individual, el
motor de la tragèdia, es desdibuixa.
Comas remarca la íntima relació del fet teatral amb el
seu context històric i social, fet d'altra banda extensible a tota expressió
artística. Però cap altre gènere com la tragèdia beu de l'expressió lliure.
Només els països amb llargs períodes de democràcia tenen tradicions sòlides en
el gènere tràgic. L'expressió del conflicte només aflora quan el ciutadà viu i
participa activament en l'esfera pública. L'indicador que no tenim un bon
teatre, conclou, és que tenim espectacles d'emocions primàries i sense reflexió
crítica.
S'obre el torn de preguntes i apareix l'etern dilema
sobre la conveniència del doblatge o la versió original en l'exhibició
comercial de les pel·lícules. Comas, un referent entre els actors de doblatge,
va més enllà en la seva resposta: hi ha un fet que distorsiona tant la
interpretació com el doblatge, la “confortabilitat” de l'actor. Hi ha actors
que són un món estàndard, com en Richard Gere, d'altres en canvi, com en
Liam Nesson, tenen una riquesa i expressivitat pròpies d'un actor
italià. La idoneïtat del doblatge, doncs, no és una qüestió de blancs o negres,
ha de contemplar necessàriament molts factors, com el gènere del film, la
varietat interpretativa de l'actor original i, és clar, l'ofici dels dobladors.
I aquí reivindica, secundat pel Francesc Cerro, l'extraordinària feina de les
escoles catalanes de doblatge, segurament les millors del món, com tampoc
s'està de lamentar que en català només es dobla el 3% de les pel·lícules
projectades.
Sobre les seves preferències entre el format televisiu
o cinematogràfic i el teatre, Comas es decanta per aquest darrer. El còmic
prefereix el teatre, ens aclareix. El pitjor actor professional del món, si fa
teatre, acaba tenint ofici. El contacte amb el públic és fonamental,
modela l'actor. Aquest contacte fins i tot és decisiu per diferenciar el
professional de l'amateur: l'actor professional s'enfronta al gran públic
mentre que l'actor amateur té la familiaritat i l'adhesió incondicional dels
“seus”.
Sobre les sèries de TV i l'actual fenomen d'expansió
que viuen, no es mulla. “Hi ha de tot”, matisa. El cert és que cinc minuts de
TV reporten més popularitat que una carrera sòlida d'actor teatral. “Més d'un a
qui el saluden pel carrer, ja es creu un Laurence Olivier”, apunta
sorneguer. I apareix llavors la idea comuna del sentit del ridícul de l'actor.
Contra el que molts poden pensar, afirma, per ser actor cal tenir sentit del
ridícul, però cal aprendre a vèncer-lo. Malauradament, hi ha força exemples
d'actors que no en tenen. I a tots ens venen de seguida al cap alguns noms que
no desvetllarem aquí ...
Captivats per la veu i l'eloqüència del Jaume, arribem
al final de la vetllada preguntant-nos sobre els reptes de futur que afronta el
món del teatre. Aquí en Comas és concís i categòric: “el repte de regenerar el
teatre n'inclou un de més profund: cal que alhora hi hagi una regeneració del
país, de la democràcia. No el regenerarem auto-enganyant-nos amb
pseudomodernismes o noves dramatúrgies, si no som capaços de parlar de
nosaltres mateixos, d'obrir espais de reflexió. No es tracta d'una renovació per
se, cal endegar una veritable regeneració.”
I amb aquesta reflexió tan potent es tanca el teló d'un
Corral extraordinari, oficiat per un dels nostres actors de referència, un
comediant -que ens diria ell- ple de paraules i d'idees. Moltes gràcies, Jaume.