Jaume Comas: Sense expressió lliure, sense reflexió crítica, no hi ha teatre

L'emoció amb què s'esperava l'arribada de Jaume Comas al Corral, de seguida va veure's corresposta per la seva captivadora presència i afabilitat. Acompanyat de la seva esposa, la Montserrat, va procurar-nos una extraordinària vetllada on es va fer certa l'expressió amb què el dramaturg Francesc Cerro presentava el nostre convidat, un “veritable lutier de la paraula”.

“Avui vinc a fer-vos un al·legat del teatre” va etzibar-nos tot just arrencar, en un moment on no sembla haver-hi ni l'espai, ni la pausa, per a la reflexió crítica. I va oferir-nos un passeig pel passat i el present del fet teatral, i algunes interessants reflexions no sempre políticament correctes.

L'oralitat és per Comas l'embrió de l'acte interpretatiu. El patró del fet teatral -ens diu- és el cos humà i la veu. L'oralitat és el primer dels idiomes, des de sempre hom té la convicció remota que el primer és la llengua. De fet, tothom interpreta, el fet de dir és una acció de comunicació, un conjunt de flexions. I aquí precisa: “Les flexions de la llengua són molt importants. El món musical de flexions i entonacions identifica els parlants de les llengües, és més, l'entonació i la música ens fan d'un àmbit cultural on ens reconeixem mútuament”. L'oralitat, doncs, és a l'inici de la interpretació. Amb el primer gruny, amb el primer crit, neixen els primers codis comunicatius.

I per demostrar-nos la seva tesi, la preeminència del llenguatge oral sobre l'escrit, ens proposa un joc al final de la vetllada que posarà a prova les dots interpretatives dels assistents més atrevits. Es tracta d'interpretar un text a duet on hi ha una llarga successió de preguntes i respostes encadenades, però on totes les respostes són “sí”. La gràcia de l'exercici consisteix en l'èmfasi o en la flexió amb què pronunciem el “sí”, que de fet predisposa el sentit de la pregunta següent. En el joc s'imposa el pes de l'oralitat per damunt del text escrit, del “sí” despullat i nu que amb la interpretació cobra sentit i vida.

Quan parla del professional de la interpretació, traça una línia molt clara entre el que denomina l'actor “figura”, el màxim exponent del qual seria el popular “artista de cinema”, i l'actor comediant o còmic. El primer sempre fa d'ell mateix, busca el reconeixement més enllà de la seva feina. El comediant, el còmic, s'adapta a un personatge i es transforma, es deu a l'ofici.

Aquesta distinció se'ns fa sobretot present en els dos personatges cabdals de la història del teatre europeu, Hamlet i Arlequí, que representen dos mons paral·lels dissociats, tot i haver nascut en el mateix moment històric. Hamlet és un personatge preferit de l'actor figura, pot adoptar l'aparença que vulguem, admet recreacions personals.  Arlequí, en canvi, no agrada a aquest tipus d'actor perquè reclama molta exigència i no és gens agraït, té una caracterització molt definida i viu en moltes obres. Expressa la part lúdica del teatre, el personatge de “caràcter” propi de la Commedia dell'Arte.

Quan aborda l'actualitat, Comas reflexiona sobre les paradoxes amb què conviu el món escènic. D'una banda, assistim a una teatralització brutal de la vida quotidiana, en àmbits com la política, el tractament de la informació, els museus, etc., però en canvi cada cop hi ha menys públic als teatres, i no només a causa del polèmic 21% d'IVA de la llei Wert, puntualitza.

Si observem l'actual oferta en cartell, podríem admetre que l'expressió de tots els gèneres teatrals seria un signe de bona salut teatral. Però quan s'entra al detall, el que veiem és una oferta dispersa i inconnexa d'estils, d'especialització de companyies i públics, sense transvàs entre gèneres i amb imposició de gèneres externs sobre els autòctons. Pertot hi ha una sublimació de l'acte artístic com una cosa espontània i no com a producte de l'esforç.

Tot plegat ens condueix a parlar de crisi, d'una crisi del personatge i d'una crisi del llenguatge, que ja es fa evident des d'inicis del segle XX, quan la societat viu en tots els àmbits un canvi profund de paradigma: les guerres es combaten sense herois, irrompen la tecnologia, la modernitat, la idea del sistema, de la massa com a forma d'excusar la responsabilitat individual. Llavors l'expressió del conflicte individual, el motor de la tragèdia, es desdibuixa.

Comas remarca la íntima relació del fet teatral amb el seu context històric i social, fet d'altra banda extensible a tota expressió artística. Però cap altre gènere com la tragèdia beu de l'expressió lliure. Només els països amb llargs períodes de democràcia tenen tradicions sòlides en el gènere tràgic. L'expressió del conflicte només aflora quan el ciutadà viu i participa activament en l'esfera pública. L'indicador que no tenim un bon teatre, conclou, és que tenim espectacles d'emocions primàries i sense reflexió crítica.

S'obre el torn de preguntes i apareix l'etern dilema sobre la conveniència del doblatge o la versió original en l'exhibició comercial de les pel·lícules. Comas, un referent entre els actors de doblatge, va més enllà en la seva resposta: hi ha un fet que distorsiona tant la interpretació com el doblatge, la “confortabilitat” de l'actor. Hi ha actors que són un món estàndard, com en Richard Gere, d'altres en canvi, com en Liam Nesson, tenen una riquesa i expressivitat pròpies d'un actor italià. La idoneïtat del doblatge, doncs, no és una qüestió de blancs o negres, ha de contemplar necessàriament molts factors, com el gènere del film, la varietat interpretativa de l'actor original i, és clar, l'ofici dels dobladors. I aquí reivindica, secundat pel Francesc Cerro, l'extraordinària feina de les escoles catalanes de doblatge, segurament les millors del món, com tampoc s'està de lamentar que en català només es dobla el 3% de les pel·lícules projectades.

Sobre les seves preferències entre el format televisiu o cinematogràfic i el teatre, Comas es decanta per aquest darrer. El còmic prefereix el teatre, ens aclareix. El pitjor actor professional del món, si fa teatre, acaba tenint ofici. El contacte amb el públic és fonamental, modela l'actor. Aquest contacte fins i tot és decisiu per diferenciar el professional de l'amateur: l'actor professional s'enfronta al gran públic mentre que l'actor amateur té la familiaritat i l'adhesió incondicional dels “seus”.

Sobre les sèries de TV i l'actual fenomen d'expansió que viuen, no es mulla. “Hi ha de tot”, matisa. El cert és que cinc minuts de TV reporten més popularitat que una carrera sòlida d'actor teatral. “Més d'un a qui el saluden pel carrer, ja es creu un Laurence Olivier”, apunta sorneguer. I apareix llavors la idea comuna del sentit del ridícul de l'actor. Contra el que molts poden pensar, afirma, per ser actor cal tenir sentit del ridícul, però cal aprendre a vèncer-lo. Malauradament, hi ha força exemples d'actors que no en tenen. I a tots ens venen de seguida al cap alguns noms que no desvetllarem aquí ...

Captivats per la veu i l'eloqüència del Jaume, arribem al final de la vetllada preguntant-nos sobre els reptes de futur que afronta el món del teatre. Aquí en Comas és concís i categòric: “el repte de regenerar el teatre n'inclou un de més profund: cal que alhora hi hagi una regeneració del país, de la democràcia. No el regenerarem auto-enganyant-nos amb pseudomodernismes o noves dramatúrgies, si no som capaços de parlar de nosaltres mateixos, d'obrir espais de reflexió. No es tracta d'una renovació per se, cal endegar una veritable regeneració.”

I amb aquesta reflexió tan potent es tanca el teló d'un Corral extraordinari, oficiat per un dels nostres actors de referència, un comediant -que ens diria ell- ple de paraules i d'idees. Moltes gràcies, Jaume.