 |
| Màrius Serra. Imatge de Pau Frigola |
Efectivament, Màrius Serra va confirmar
la seva residència a Verbàlia. I tot i descobrir que el terme “verbívor” ja va
ser publicat amb anterioritat, ell n’ha estat el reinventor i màxim difusor.
Comparteix afició i residència amb una gran munió de persones que s’alimenten
de verbs i que, com ell, tenen com a objectius la vivència, la reflexió i la
divulgació lingüística.
Tot i ser conscient que hi ha
hagut moltes llengües que han desaparegut en els darrers temps, Màrius ens
assegura que la salut del català està fora de perill. La nostra llengua té un
nombre considerable de parlants repartits per una àmplia geografia.
La llengua és un ésser viu que
aprenem dels nostres pares i mares i constitueix una font de plaer i de
comunicació. El llenguatge està molt relacionat amb el pensament, l’expressió i
la pròpia identitat. L’aprenem a través del joc, l’afecte i la quotidianitat.
Després, l’escola aporta la codificació necessària gràcies a un procés d’aprenentatge
que requereix esforç.
Màrius Serra té la capacitat de
parlar-nos de llengua i provocar reaccions agradables en els oients que al
Corral, com en tants d’altres llocs, van des del somriure còmplice a la rialla
oberta. Afloren comentaris, anècdotes i matisos que converteixen les
informacions més serioses en missatges que arriben al cervell passant primer
pel cor.
Això és el que passa quan, seguint
les indicacions de Tísner, va localitzar a l’Esquella
de la Torratxa la següent quarteta que la publicació satírica utilitzà per
explicar com la llengua és capaç de reinventar-se i evolucionar: “Anit, en el
sopar del Ritz, la Reina no duia ni mantell ni corona. Però portava mantellina,
i que n’estava de mona!”. La crítica a la reina Maria Cristina volia fer
entendre que era molt aficionada a la beguda. En relació a aquesta cita recorda
com avui dia els joves ja no relacionen el significat “d’estar mona” amb haver
begut. Ells han generat una munió d’expressions, moltes d’elles desconegudes
pels seus pares. D’altra banda, “portar mantellina” era una expressió que per
als nostres avis sí que tenia aquest significat i en canvi tampoc el té per a nosaltres. La llengua és viva, dinàmica
i canviant.
Màrius no ens va parlar només del
català, ho va fer també d’altres llengües. Aquest coneixement ens enriqueix i
ens permet reflexionar sobre les arrels històriques que han generat les
característiques que li són pròpies. Així, per exemple, amb la conquesta
d’Anglaterra, els Normands van aportar a l’anglès els noms dels menjars (porc),
mentre que els saxons, els vençuts, els noms dels animals (pig), atès que uns
se’ls menjaven i els altres els cuidaven.
“Cada paraula té una història
darrera”. Si investiguem podem conèixer l’origen d’una paraula o d’una
expressió. És així com els canvis i les modificacions generen diversitat i
evolució en la llengua. Màrius reivindica l’error: “som imperfectes” i aquestes
modificacions a vegades es fixen. Un riure contagiós s’encomana als corralers
quan Màrius Serra comença a explicar anècdotes de l’evolució de determinats
mots o expressions mal repetides com “corpore
in su punto”, “formatges del semental”,
“beca orgasmus”, “vaginades”, “comprativa” i d’altres que en algun cas han esdevingut creatives i
han modificat l’original.
 |
| El corral. Imatge de Pau Frigola |
Com no podia ser d’una altra
manera vam comentar amb el nostre convidat la batalla per la necessitat o no de
reduir els diacrítics, les causes de l’existència de manlleus, que cal regular
i acceptar o no depenent de les circumstàncies sociolingüístiques, i de la
necessitat imperiosa d’un espai comú de comunicació a la catalofonia, així com d’un
bon model lingüístic en els mitjans de comunicació.
És evident que els corralers i
corraleres, tot i que ens reunim a l’entorn d’una taula plena de viandes, som
també verbívors, atès que el que més ens interessa és, precisament, escoltar i
comentar el contingut del missatge que els nostres convidats tenen l’amabilitat
de compartir.
 |
| Imatge de Pau Frigola |
