Joaquím Mallafré Gavaldà. Llengua de tribu i llengua de polis

Joaquím Mallafrè i Gavaldà.
Imatge de Pau Frigola.

A la 34a edició del Corral, primera al Museu del Vermut de Reus, vam comptar amb la presència del director teatral i corraler Francesc Cerro i Ferran, com a presentador del nostre convidat, Joaquim Mallafrè i Gavaldà. El Francesc va glossar la vida i l'obra del protagonista de la trobada i ens va comentar la relació personal i professional que ambdós mantenen des de fa molts anys.

Joaquim Mallafrè va basar la seva exposició en la seva obra Llengua de tribu i llengua de polis, publicada l'any 1991 per Quaderns Crema i reimpresa el 2017. Per tal que els assistents poguéssim seguir amb més claredat l'exposició, va posar a l'abast de tothom una sinopsi amb els diferents apartats que tractaria. El seu discurs es vertebrà sobre la diversitat de registres lingüístics i els procediments que calia conèixer i emprar per tal de transmetre amb la màxima exactitud el missatge, el registre i el ritme amb què l'autor havia escrit la seva obra.

A Riudecanyes va ser on el català de Joaquim Mallafrè es va nodrir de registres, vocabulari, jocs i expressions, amb una riquesa que no va poder reconèixer fins anys més tard, quan va esdevenir un coneixement essencial per a la seva activitat com a traductor.

Efectivament, la llengua de tribu és bàsicament oral, es transmet de tu a tu, directament, i és fonamental en el procés maduratiu de l'infant. Un registre farcit de jocs en els que intervé el cos, el ritme i la relació directa entre les persones. En canvi, la llengua de polis és la pròpia dels mitjans de comunicació, la que s'empra per a la redacció de lleis i documentació oficial i utilitza el llenguatge escrit de forma preeminent.

Joaquim Mallafrè durant la seva intervenció
Imatge de Pau Frigola

Joaquim Mallafrè va repassar els dotze apartats del seu esquema amb un discurs trenat, ple d'aportacions i comentaris de qualitat lingüística, d'anècdotes i registres tot alternant diverses llengües. El tractament dels continguts i dels registres lingüístics va ser del tot exhaustiu: jocs, palíndroms, dobles sentits, argot, topònims, frases fetes, refranys, tabús, versos, cançons, etc. I d'altres més específics del llenguatge de polis: les sigles, el llenguatge científic, el religiós, el literari, el culte, el de l'escola i el dels mitjans de comunicació.

Una nit plena d'aprenentatges, com el fet de descobrir la similitud de moltes expressions en diverses llengües o com, en d'altres, la variació d'algun dels seus components revela una  evolució lingüística del tot interessant. Joaquim Mallafrè també va remarcar la forta càrrega ideològica inherent al llenguatge, la importància de ser-ne conscients i com l'evolució social introdueix canvis en els usos lingüístics, com ara els destinats a generar el discurs políticament correcte. A tall d'exemple per comprovar la concepció ideològica subjacent, citar el cas del mot funcionari, que en francès correspon a civil servant.

Segons Joaquim Mallafrè “el traductor no ha de millorar l'obra que tradueix, ha de procurar ser-ne el més fidel possible”. Així i tot, admet que és adequat fer-ne modificacions atenent, per exemple, al públic a qui va adreçada l'obra. Lamenta les traduccions que distorsionen, intencionadament o no, el significat original i cita exemples del món del cinema. En general, però, es mostra tolerant amb les diferents versions traduïdes d'una mateixa obra sempre que aportin quelcom d'interès.

En relació a l'ofici de traductor, ens va mostrar algunes eines per resoldre determinades situacions complicades, com la de modificar els components d’una frase amb la intenció de transmetre un registre més poètic, la necessitat ocasional de generar una frase feta o expressió nova, i tot d'exemples difícilment reproduïbles en aquesta crònica d'espai limitat però que   revelen la complexitat i la dificultat del treball del traductor, i la passió i dedicació que hi esmercen persones de la vàlua del Joaquim Mallafrè. Passió, d'altra banda,  que se'ns feu ben avinent quan el nostre convidat tractava aspectes relacionats amb la seva celebrada traducció de l’Ulisses de James Joyce. 

A l'inici de la trobada ens confessava, amb certa displicència, que cada cop més gent se li adreça fent ús de l'hipocorístic "Quim" enlloc del seu nom complet. Ell, parcialment resignat, ho interpreta com una mostra sincera d'afecte. Els corralers que vam assistir a la trobada et volem donar les gràcies per compartir amb tots nosaltres una vetllada inoblidable. I amb el teu permís, potser alguns gosarem dir-te "Quim". I si ho fem, que quedi clar: per a nosaltres indicarà afecte, però també respecte, admiració i reconeixement per tot el teu treball.

Assistents a la 34a edició del Corral. Imatge de Pau Frigola