Juan Mª Vilallonga. L'home i l'esportista.

En Juan Mª Vilallonga va aparèixer al sopar carregat de bosses plenes de records: un quadre amb la fotografia del mític equip amb Joan Sabater, Josep Mª Rabassa, Santi García i el seu germà Joaquin, i el material que usava durant la seva etapa esportiva al Reus Deportiu. Cada peça va generar comentaris tècnics i anècdotes variades.

Una bola partida que mostrava el nucli de suro, ben diferent de les actuals. Els patins que originàriament portaven rodes de fusta, les de davant més petites. Ens va ensenyar quina era la manera més adequada per cordar les botes. Els estics que els germans Vilallonga anaven a buscar directament al magatzem de la fàbrica, on remenaven material durant tot el matí buscant aquells que reunien les condicions que ells volien: nets de nusos, resistents, amb el pes ben equilibrat, perquè la pala fos més pesada que el mànec i aconseguir així una major força en el tir, com en aquells xuts d'escup, en resposta dels quals el porter no tenia temps de reaccionar. En compraven uns quants. En algun entrenament n'havien arribat a trencar un parell.

Les proteccions dels porters van merèixer un apartat especial . Són un dels elements en què més s'ha notat l'evolució del material de l'hoquei patins. En algun cas, un xut potent havia aconseguit deformar la xarxa metàl·lica que protegia la cara. De mà en mà, els assistents  es van anar  passant el rellotge que el Reus li va regalar després de la primera temporada.

Tots pensàvem en els desplaçaments, que en aquella època no es feien amb els mitjans actuals.  Ocasionalment, amb avions de dues hèlixs, que considerava més segurs que els actuals, o llargs trajectes amb cotxe com els del desplaçament a Milà, gràcies a tres Dodge Dart i quatre Seats deixats que els van permetre fer el trajecte des de Reus en una nit, jugar i tornar tot seguit. Els ulls del Juan Mª en cap moment reflectien el possible cansament d'aquells viatges, sinó més aviat la il·lusió amb què els afrontaven.

En els comentaris de la vetllada n'hi va haver per a tots: per a àrbitres com en Taylor, per als mitjans de comunicació i professionals com el Miguel Angel Valdivieso o l'Alfonso González, que radiaven els partits, o com l’Andreu Olesti, president de la secció d’hoquei, l’Andreu Borràs, anomenat afectuosament l'HH, per als adversaris com l'Octov, jugador del Novara, que es plantava davant seu i li deia: “tu no hoquei, tu no pasas”. Tota una generació de jugadors i persones lligades al món de l'hoquei i ben presents en la memòria del nostre convidat.

Com si fos ara, recorda anècdotes dels partits contra el Barça, el Voltregà, l'Espanyol, el Vilanova, el Mataró,... “tots ens volien guanyar”. Partits amb l'emoció al límit, en els que passava de tot però, després de repartir i rebre bufetades dintre el camp, sempre compartien una copa en acabar. En Juan Mª respecta tots aquells esports que comporten lluita cos a cos, potser per aquest motiu li hauria agradat més que l'hoquei hagués evolucionat en la línia de l'hoquei sobre gel.

Cada frase que el nostre convidat compartia, iniciava un nou tema que podia desenvolupar a partir del coneixement que li aporta l'experiència i una visió particular del món i de l'esport: la repercussió de l'esport d'elit en les condicions físiques dels veterans, la polèmica del dopping a nivells professionals, atesa la gran exigència que es demana als esportistes (de fet, ells  també tenien el seus petits revulsius: la petaca de conyac i el sucre). Però la lluita més difícil, la que havia hagut de bregar amb els pares dels joves jugadors que havia entrenat.

No hi ha dubte que en Juan Mª és un esportista, un home amant de l'activitat física, en la qual  va iniciar-lo el seu pare apuntant-lo de ben petit a equips de rugbi i beisbol i que, encara avui, practica caminant els caps de setmana per arribar a casa i beure la Voll-Damm que retira del congelador.  Juan Mª, també t'has guanyat una cervesa ben fresca després de l'estona tan agradable que vam compartir.

Només esperem que facis extensiu l'agraïment del col·lectiu “El Corral” al teu germà Joaquin i a tots aquells jugadors que vau marcar amb el Reus Deportiu una època daurada en l'hoquei internacional.