Andreu Mayayo, reivindicant la memòria democràtica

Andreu Mayayo. Fotografia de Pau Frigola

Encara en els prolegòmens, tot paladejant el vermut, l’Andreu ja ens va voler fer cinc cèntims de la polèmica reforma universitària que s’acosta: el pla 3+1+1, que preveu escurçar els estudis de grau a tres anys, durada habitual a les universitats europees. El més important és no enganyar els estudiants: “cal orientar-los fent-los veure que en realitat la formació universitària serà de cinc anys" (tres de grau més dos de màster d’especialització). Per tal que això no representi un encariment dels estudis, “hi ha el compromís de mantenir el primer curs de  màster a preu de grau”.

 

També serà habitual l’aparició d’estudis  amb combinacions fins ara poc comuns, com per exemple el que ja s’està assajant amb èxit amb continguts de filosofia, política i economia, també la fórmula de grau de quatre anys “amb honore”, la inclusió de pràctiques en empreses, un major nombre de crèdits en anglès, etc. Tot plegat marcarà l’evolució de la Universitat a casa nostra els propers anys.

A continuació, l’Andreu inicià la seva reflexió sobre memòria i història. Hi ha tres maneres d’afrontar el passat: la nostàlgia, que és “una mirada al passat per quedar-s’hi”; la història, que aporta una mirada objectiva basada en fets i fonts documentals; i la memòria, tan social com individual, que construeix selectivament el seu relat processant els fets a través del record, que vol dir tornar a pensar amb el cor, els sentiments i les emocions, més melodia que lletra.

La memòria provoca tal distorsió que, un cop reinterpretades, les experiències pròpies o alienes adquireixen categoria de veritat absoluta sense cap mena de prova. Un exemple podria ser quan intentem explicar que fou Suárez qui va autoritzar l’emissió en diferit dels fets del 23F al Congreso  de los Diputados, quan tothom juraria que va ser en directe.

Cal distingir la figura de l’impostor, com el cas d’Enric Marco, que va falsejar dades de la seva biografia per aparèixer com a víctima supervivent dels camps de concentració nazis, de la d’altres, els convençuts,  que s’acaben creient una falsa realitat apel·lant a memòries familiars o a falsos relats compartits. No volem saber la realitat. Citant Pierre Vilar, posa de relleu que “hi ha gent que no volem recordar i d’altres que no poden oblidar.  Explicitar les raons d’uns i altres és el fonament de la història”.

El poder polític també crea el seu propi relat sobre el passat: “el més còmode és comprar el relat del poder”. L’Andreu argumenta la seva explicació d’una forma brillant partint dels casos d’Adolfo Suárez i el Rei Juan Carlos I. El primer no prové de la cultura democràtica, però en un moment donat fins hi tot està disposat a morir per la democràcia, tot i que és honest i no pretén passar a la història falsejant les seves intencions de partida, fent veure que tot plegat obeïa a un projecte predeterminat. En canvi, el Rei Juan Carlos I adopta el relat que convé per aparèixer com l’impulsor del moviment democràtic. És així com assumeix un paper del que històricament no hi ha cap prova, cap dada, cap document.

A Catalunya també disposem d’aquesta mena de relats, per exemple, el vinculat a la figura del president Companys. Glorifiquem el personatge perquè fou assassinat, circumstància que òbviament no obeí a la seva voluntat i, en canvi, no tenim prou en compte tot allò que sí que va fer voluntàriament al llarg de la seva vida política i que, sens dubte, el defineix millor. Companys neix ric i mor pobre. Va posar la Generalitat en mans de qui volia defensar la República i cal recordar tots els esforços per salvar el màxim de gent possible. El 1937, de la mà d’Andreu Abelló, es va iniciar el treball per investigar els assassinats dels primers mesos de la guerra per reparar moralment les víctimes. El comportament de la Generalitat republicana va tenir el seu retorn en el suport de la immigració dels anys 50-60 en el lligam de drets socials i nacionals i esdevenir un sol poble, així com participar en la creació d’organitzacions col·lectives democràtiques nacionals, com ara la comissió obrera Nacional de Catalunya l’any 1966.

D’altres relats més recents, com el del president Jordi Pujol, que ens el presentava com un home que ho sacrifica tot pel país, s’ha vist superat pel pes dels darrers esdeveniments que han mostrat la realitat de la persona devers la mística del personatge. Cal desvincular sempre la persona del personatge. Cal explicar-ho tot, el que ens agrada i el que no.

De tot plegat en sorgeix el veritable concepte que cal reivindicar, el de memòria democràtica. Comporta un treball orientat a la recerca dels fets reals partint de fonts fiables i necessàriament compartida pel màxim de gent possible. En aquest punt l’Andreu ens sorprèn dient que els historials mèdics i els llibres d’ànimes són els documents més precisos en els que hi consten dades reals. “Tothom vol salvar el cos i l’ànima”.

Amb l’Andreu Mayayo vam poder repassar diverses situacions del passat i del present. De la nostra història recent, encara cal conèixer moltes coses, com les converses telefòniques que es van enregistrar per ordre de Francisco Laina, llavors director de la Seguridad del Estado i que, segons sembla, el socialista Alfonso Guerra va utilitzar com a arma política posteriorment; el caràcter antiliberal del franquisme, que encara influeix la societat espanyola d’avui; la dimensió real de la implantació de TV3;  la necessitat d’implementar estudis en castellà per atendre la creixent demanda dels estudiants sud-americans i d’altres procedències; o recordar que Convergència Democràtica de Catalunya plantejava inicialment la doble línia lingüística per l’ensenyament i van ser les mobilitzacions de les APA’s (antiga denominació de les actuals AMPA’s) i dels moviments populars, molts d’ells lligats a la immigració, que van reclamar la immersió lingüística per tal que els seus fills no fossin catalans de segona. Sens dubte, una trobada que va donar per molt.

No voldríem deixar passar una de les frases que pronuncià l’Andreu i que de ben segur mereix una reflexió profunda: “Els joves d’avui vindiquen l’avi que va perdre la guerra i rebutgen el pare que va guanyar la democràcia”. Au, rumieu!

Només ens queda agrair de tot cor la presència de l‘Andreu Mayayo al Corral, especialment, tenint en compte el desplaçament  que va haver de realitzar expressament des de Barcelona i amb un fil de veu. Esperem que s’hagi trobat com a casa!

Assistents al Corral. Fotografia de Pau Frigola

Postal històrica editada a França per a recaptar fons pel PSUC (adaptada per a la ocasió). Del fons de Jordi Pàmies