 |
| Andreu Mayayo. Fotografia de Pau Frigola |
Encara en els prolegòmens, tot paladejant
el vermut, l’Andreu ja ens va voler fer cinc cèntims de la polèmica reforma
universitària que s’acosta: el pla 3+1+1, que preveu escurçar els estudis de
grau a tres anys, durada habitual a les universitats europees. El més important
és no enganyar els estudiants: “cal orientar-los fent-los veure que en realitat
la formació universitària serà de cinc anys" (tres de grau més dos de màster
d’especialització). Per tal que això no representi un encariment dels estudis,
“hi ha el compromís de mantenir el primer curs de màster a preu de grau”.
També serà habitual l’aparició d’estudis amb combinacions fins ara poc comuns, com per
exemple el que ja s’està assajant amb èxit amb continguts de filosofia,
política i economia, també la fórmula de grau de quatre anys “amb honore”, la inclusió de pràctiques en
empreses, un major nombre de crèdits en anglès, etc. Tot plegat marcarà
l’evolució de la Universitat a casa nostra els propers anys.
A continuació, l’Andreu inicià la seva
reflexió sobre memòria i història. Hi ha tres maneres d’afrontar el passat: la
nostàlgia, que és “una mirada al passat per quedar-s’hi”; la història, que
aporta una mirada objectiva basada en fets i fonts documentals; i la memòria, tan
social com individual, que construeix selectivament el seu relat processant els
fets a través del record, que vol dir tornar a pensar amb el cor, els sentiments i les emocions, més melodia que lletra.
La memòria provoca tal distorsió que, un
cop reinterpretades, les experiències pròpies o alienes adquireixen categoria
de veritat absoluta sense cap mena de prova. Un exemple podria ser quan
intentem explicar que fou Suárez qui va autoritzar l’emissió en diferit dels
fets del 23F al Congreso de los Diputados, quan tothom juraria que
va ser en directe.
Cal distingir la figura de l’impostor, com
el cas d’Enric Marco, que va falsejar dades de la seva biografia per aparèixer
com a víctima supervivent dels camps de concentració nazis, de la d’altres, els
convençuts, que s’acaben creient una
falsa realitat apel·lant a memòries familiars o a falsos relats compartits. No
volem saber la realitat. Citant Pierre Vilar, posa de relleu que “hi ha gent
que no volem recordar i d’altres que no poden oblidar. Explicitar les raons d’uns i altres és el
fonament de la història”.
El poder polític també crea el seu propi
relat sobre el passat: “el més còmode és comprar el relat del poder”. L’Andreu
argumenta la seva explicació d’una forma brillant partint dels casos d’Adolfo
Suárez i el Rei Juan Carlos I. El primer no prové de la cultura democràtica,
però en un moment donat fins hi tot està disposat a morir per la democràcia,
tot i que és honest i no pretén passar a la història falsejant les seves
intencions de partida, fent veure que tot plegat obeïa a un projecte
predeterminat. En canvi, el Rei Juan Carlos I adopta el relat que convé per
aparèixer com l’impulsor del moviment democràtic. És així com assumeix un paper
del que històricament no hi ha cap prova, cap dada, cap document.
A Catalunya també disposem d’aquesta mena de
relats, per exemple, el vinculat a la figura del president Companys.
Glorifiquem el personatge perquè fou assassinat, circumstància que òbviament no
obeí a la seva voluntat i, en canvi, no tenim prou en compte tot allò que sí
que va fer voluntàriament al llarg de la seva vida política i que, sens dubte,
el defineix millor. Companys neix ric i mor pobre. Va posar la Generalitat en
mans de qui volia defensar la República i cal recordar tots els esforços per salvar
el màxim de gent possible. El 1937, de la mà d’Andreu Abelló, es va iniciar el
treball per investigar els assassinats dels primers mesos de la guerra per
reparar moralment les víctimes. El comportament de la Generalitat republicana
va tenir el seu retorn en el suport de la immigració dels anys 50-60 en el
lligam de drets socials i nacionals i esdevenir un sol poble, així com
participar en la creació d’organitzacions col·lectives democràtiques nacionals,
com ara la comissió obrera Nacional de Catalunya l’any 1966.
D’altres relats més recents, com el del
president Jordi Pujol, que ens el presentava com un home que ho sacrifica tot
pel país, s’ha vist superat pel pes dels darrers esdeveniments que han mostrat
la realitat de la persona devers la mística del personatge. Cal desvincular
sempre la persona del personatge. Cal explicar-ho tot, el que ens agrada i el
que no.
De tot plegat en sorgeix el veritable
concepte que cal reivindicar, el de memòria democràtica. Comporta un treball
orientat a la recerca dels fets reals partint de fonts fiables i necessàriament
compartida pel màxim de gent possible. En aquest punt l’Andreu ens sorprèn
dient que els historials mèdics i els llibres d’ànimes són els documents més
precisos en els que hi consten dades reals. “Tothom vol salvar el cos i
l’ànima”.
Amb l’Andreu Mayayo vam poder repassar
diverses situacions del passat i del present. De la nostra història recent,
encara cal conèixer moltes coses, com les converses telefòniques que es van
enregistrar per ordre de Francisco Laina, llavors director de la Seguridad del Estado i que, segons
sembla, el socialista Alfonso Guerra va utilitzar com a arma política
posteriorment; el caràcter antiliberal del franquisme, que encara influeix la societat
espanyola d’avui; la dimensió real de la implantació de TV3; la necessitat d’implementar estudis en
castellà per atendre la creixent demanda dels estudiants sud-americans i
d’altres procedències; o recordar que Convergència Democràtica de Catalunya
plantejava inicialment la doble línia lingüística per l’ensenyament i van ser les
mobilitzacions de les APA’s (antiga denominació de les actuals AMPA’s) i dels
moviments populars, molts d’ells lligats a la immigració, que van reclamar la
immersió lingüística per tal que els seus fills no fossin catalans de segona. Sens
dubte, una trobada que va donar per molt.
No voldríem deixar passar una de les
frases que pronuncià l’Andreu i que de ben segur mereix una reflexió profunda:
“Els joves d’avui vindiquen l’avi que va perdre la guerra i rebutgen el pare
que va guanyar la democràcia”. Au, rumieu!
Només ens queda agrair de tot cor la
presència de l‘Andreu Mayayo al Corral, especialment, tenint en compte el
desplaçament que va haver de realitzar
expressament des de Barcelona i amb un fil de veu.
Esperem que s’hagi trobat com a casa!
 | ||||||||||
| Assistents al Corral. Fotografia de Pau Frigola |
 |
| Postal històrica editada a França per a recaptar fons pel PSUC (adaptada per a la ocasió). Del fons de Jordi Pàmies |
