Jordi Rovira i Port. Política, polítics i patrimoni durant la guerra civil 1936-1939

Jordi Rovira i Port. Novembre de 2018.
Lleida. 

Sintetitzar el currículum de Jordi Rovira sembla un repte impossible quan et trobes davant d’un document que, tot i ser incomplet, mostra 52 pàgines plenes de fites aconseguides a base del que ha d’haver estat un esforç titànic i que demostra l’elevat grau de capacitat de treball, de coneixement del patrimoni del nostre país i la necessitat de compartir-lo d’un home dedicat completament a la recerca i a la divulgació científica.

Orgullós d’haver-se fet a sí mateix, sempre ha mostrat curiositat i interès per tot, per un bon plegat de camps de coneixement aparentment diferents, però que tal com afirma ell mateix: “tot està interrelacionat”. D’aquí el seu lema “Cal saber molt d’una cosa i una mica de tot plegat”.

Jordi Rovira és membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i professionalment ha exercit de director del Museu d’arqueologia de Barcelona, del Museu i Conjunt Monumental d’Empúries, del Museu i Conjunt Monumental d’Olèrdola i de l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona. Els darrers anys de la seva vida laboral ha estat conservador de les col·leccions permanents de Prehistòria del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

El fet d’haver dirigit unes 40 excavacions arqueològiques i ser col·laborador en 16 més li ha donat un bagatge impressionant sobre la prehistòria i la història clàssica del nostre país. Comissari i director d’una llarga llista d’exposicions i mostres especialitzades i director de projectes museològics, la seva activitat ha estat en tots els fronts de la recerca arqueològica.

Pel que fa a divulgació ha estat director o membre del Consell de Redacció de 15 revistes especialitzades, autor de 15 llibres o monografies i de centenars de capítols de llibres o articles. Podríem continuar, però ja resulta prou evident que Jordi Rovira ha dedicat la vida a la història, a la cultura i al patrimoni i ha assolit en aquest camp l’excel·lència acadèmica i altes quotes de capacitat de gestió.

Curiosament, el nostre convidat no ve al Corral a parlar del calcolític o dels ibers, ni tan sols dels romans. Tal com el títol d’aquesta presentació permet endevinar, Jordi Rovira ens vol explicar com la política va gestionar, durant la guerra civil, la important riquesa del patrimoni espanyol i quines van ser les vicissituds i els protagonistes de la ruta que va portar aquesta riquesa a l’exili seguint el camí de milers de persones que fugien de l’exèrcit rebel.

Aquest cop el Corral no acaba aquí. Alguns privilegiats podran formar part d’una sortida que recorrerà la darrera etapa de la ruta a l’exili dels tres presidents republicans electes: Manuel Azaña, José Antonio Aguirre i Lluís Companys, i d’una part del patrimoni envers Europa.

Jaume R. Costa Pallejà. “La reconstrucció ha de respectar l’original i permetre entendre el monument”

Imatge de Pau Frigola

La intervenció de Jaume Costa al Corral ens va permetre conèixer el moment en què es va començar a considerar el concepte de restauració, que evidentment va lligat al de patrimoni. També va repassar les principals tendències teòriques que històricament han regit les intervencions en els monuments i els exemples més destacats.

Tal com ja esmentàvem en la presentació, en aquest mateix blog, el punt d’inici a casa nostra d'una intervenció en el patrimoni va ser l’11 de setembre de 1380, quan Pere el Cerimoniós, impressionat per les explicacions de Joan Boyl, bisbe de Mègara, decideix pagar un cos de ballesters per protegir l’Acròpolis d’Atenes. D'altres precedents en l'interès per la conservació del patrimoni els trobem a Roma, en l'exemple de la Columna Trajana, on la conservació dels elements arquitectònics és concebuda com a rebuig a l’art bàrbar, representat pel gòtic, i per patriotisme; o ja en el segle XVI, en la figura d'Alessandro Farnesse, nét de Pau III, que en qualitat de mecenes va dedicar-se a la restauració del patrimoni.

A Espanya una fita important va ser la constitució l'any 1752, sota el regnat de Ferran VI, de la Real Academia de las Bellas Artes de San Fernando. A Itàlia la descoberta en el mateix segle de Pompeia i Herculà i l'inici dels primers treballs, així com les dues restauracions del Colosseu i de l'Arc de Titus i la reconstrucció de la Basílica de Sant Pau d'Estrasburg, van ser fites singulars en la determinació d'emprendre la protecció del patrimoni. 

Força interessant va ser descobrir les teories que, al llarg de la història més recent, han guiat els processos de restauració. Les idees que inspiraven les intervencions arquitectòniques han generat una petjada inconfusible en el nostre patrimoni. Així, la restauració en “forma pristina”, defensada per Eugène Viollet-leDuc, pretenia restablir la mateixa forma i puresa que presentaria el monument originàriament. Dos exemples coneguts d’aquest tipus d’intervenció els podem trobar a Notre-Dame de Paris, o a la ciutat medieval de Carcassona. A casa nostra és rellevant l'exemple de l’arquitecte Elias Rogent, que va reconstruir elements tan importants com el Monestir de Santa Maria de Ripoll o el claustre del monestir de Sant Cugat, entre d’altres.

Una altra filosofia ben diferent ha estat la promoguda per John Ruskin i d’altres pensadors, que defensaven la restauració romàntica. Segons aquest corrent, cal defensar l’autenticitat del monument, cal deixar que els edificis morin dignament. No s’hi ha d’intervenir per respectar les diferents fases de la vida d’un edifici.

Imatge de Pau Frigola

La restauració científica defensada per Camilo Baito considera un principi irrenunciable el fet que cal diferenciar l’afegit de l’existent. Cal documentar i difondre l’obra tot evitant el fals històric, tal com propugna la Carta d’Atenes de 1931. En aquesta línia Cesare Brandi, especialista en la teoria de la restauració, propugna que cal restaurar la matèria, però no l’obra d’art. D’altres principis que cal tenir en compte són el de reversibilitat, propugnat a la Carta italiana de 1972, el concepte de conjunt edificat, definit a la declaració d’Amsterdam, i el d’autenticitat, publicat a la Carta europea.

Aquests són els principis que, en bona part, han regit la restauració de l’Arc de Berà, de qui Jaume Costa n'ha estat el responsable. L’explicació de tot el procés en la presa de decisions i de realització de l’obra va permetre al nostre convidat exemplificar els conceptes abans exposats en una obra ben coneguda per tots els assistents. A tots va sorprendre que en l’anterior actuació s’haguessin inclòs elements originals a l’interior del monument. Aquests elements avui són visibles i es poden reconèixer i distingir de la resta per permetre entendre el monument.

També va centrar la seva explicació pràctica en la intervenció a l’amfiteatre de Tarragona i en la crítica a alguns desastres reconstructius, com és el cas de Mèrida o Sagunt. Al Corral va quedar prou clar que qualsevol modificació de l’original és un atemptat a la integritat patrimonial de l’obra i que la majoria de vegades el malmet per sempre. Segur que després de la trobada, els assistents al Corral ens mirarem amb uns altres ulls el nostre patrimoni i serem més sensibles a la seva defensa. Moltes gràcies, Jaume, per fer-ho possible.

Imatge de Pau Frigola