Josep Antoni Rodríguez Sáez: Traieu les mans d'aquí!

Josep Antoni Rodríguez és un home obert, agut i compromès.  El seu discurs és clar i  estructurat,  com correspon a un jutge acostumat a raonar les seves sentències. Ningú dubtava que aquella nit al Corral emetria un veredicte rotund, i així ho va fer: “el gran problema és que els partits i  l’executiu han envaït les institucions per defensar el seu interès”.

Contundent la conclusió i ben travada l’argumentació. La divisió de poders és un principi imprescindible per  garantir la democràcia. En aquests moments, el poder legislatiu ha perdut la capacitat d’esdevenir un contrapès, el control formal que podria exercir la justícia cada vegada és més limitat, i  l’informal, que pertocaria a la premsa, es troba cada cop més condicionat.

Repassant casos, de tots coneguts, en els que la intervenció directa del poder executiu, i més concretament del Partit Popular, ha representat un atac contra la independència judicial, ens adonem que no és una cosa nova: els fets que van afectar la jutgessa Ruth Alonso per iniciar excarceracions de presos d’ETA; la intervenció a la secció 4 de l’Audiència Nacional (competent en temes de tràfic de drogues i terrorisme) quan el Tribunal Suprem va dictar el processament de tres jutges per la fuga del “Negro”; i un seguit d'actuacions que van tenir el punt culminant en el cas de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. “No volien de cap manera que la nova proposta legislativa tirés endavant”.  La recusació de jutges de prestigi i el seu relleu per magistrats sense mèrits, fins el punt que el president del Tribunal Constitucional acabi sent un militant del PP, ha desprestigiat aquesta institució.

El Tribunal Constitucional, el Tribunal de Cuentas i el Consejo General del Poder Judicial, que hauria de garantir la independència judicial, estan en dubte. Ho tenim malament amb una judicatura ocupada majoritàriament per jutges conservadors (7 de cada 8), on també els joves i les dones incorporades recentment responen a aquest perfil.  L’escola judicial està desprestigiada atès que ha esdevingut un espai burocràtic i poc sensible a la visió de servei basada en els drets fonamentals dels ciutadans, com pertocaria. “Cal una refundació!”, conclou.

La situació de la intervenció de la justícia per part del Partit Popular i la seva implicació directa en tants casos de corrupció hauria de tenir un cost electoral, però no ha estat així. Tot plegat demostra que la democràcia espanyola és immadura.

En relació a la possibilitat de fer un referèndum a Catalunya per tal que els catalans puguin decidir el seu futur, el nostre convidat està convençut que “si s’explica bé als espanyols, ho poden entendre”.

Evidentment que vam tenir temps per parlar sobre  el polèmic  jutge Garzón i les vicissituds en la instrucció dels seus famosos sumaris, la injusta  suspensió del jutge Vidal, l’innecessari pronunciament judicial sobre l’obertura al públic dels ajuntaments el 12 d’octubre, la Llei Hipotecària i tants d’altres assumptes d’actualitat que, pel seu interès i transcendència social, requeririen un debat propi.

Els corralers i corraleres fem nostre el clam del jutge Josep Antoni Rodríguez, “traieu les mans d’aquí!”, convençuts que cal restablir la confiança dels ciutadans en el poder judicial i que això passa, necessàriament, per garantir la seva independència.

Només ens queda agrair públicament al nostre convidat la seva generositat i transmetre-li la satisfacció dels assistents per haver compartit una vetllada tan apassionant.

Josep Antoni Rodríguez Sáez. Democràcia i justícia

Imatge de la intervenció de Josep Antoni Rodríguez a TV2

En la propera sessió del Corral comptarem amb la presència del magistrat en dret penal Josep Antoni Rodríguez Sáez, coordinador i portaveu de l’associació Jueces para la democracia.

El nostre convidat ha exercit l’advocacia en l'especialitat penal i penitenciària des del 1987 fins al 1999. Com a magistrat, ha estat destinat a Bilbao (Jutjat del Penal núm. 7), a Girona (Jutjat del Penal núm. 4), a Barcelona (Jutjat del Penal núm. 21) i actualment treballa a la Secció Sisena d l'Audiència Provincial de Barcelona.

Com a formador, ha estat professor a l'Escola de Policia de Catalunya (ara Institut de Seguretat Pública), a l'Escola Judicial i en molts cursos, jornades i postgraus.

Si feu una cerca ràpida per la xarxa, podreu comprovar que ha participat en diversos programes de televisió i de ràdio, i ha publicat articles a la premsa diària, on s’ha pronunciat sobre temes de la seva competència i d'altres relacionats amb la realitat que afecta companys de professió o la justícia en general.

Tot just ara que es posa en qüestió la independència de la justícia a l’Estat, que la judicialització creixent de la política és un fet i que els grans casos de corrupció marquen l’agenda de l’actualitat, no tenim cap dubte del privilegi i l'oportunitat que suposarà la seva presència entre nosaltres.

Per començar a conèixer el nostre convidat us recomanem que mireu el següent vídeo:

Relacions entre el Ministeri i el Poder Judicial al programa 8 al dia de TV8. 

Miquel Sellarès, "són els polítics qui s'han de posar a l'avantguarda"

El Corral va commemorar la seva 25a edició fora del seu espai habitual amb Miquel  Sellarès com a convidat. El tema central de la trobada va ser la seguretat al nostre país d'acord amb el context polític actual.

Per Miquel Sellarès és una prioritat la creació del projecte de seguretat integral del país. Un marc que contempli un concepte ampli de seguretat i tots els agents implicats: mossos, bombers, agents rurals, protecció civil, controladors aeris i responsables dels sistemes de mobilitat. Per això cal el convenciment polític, la formació específica dels agents i una inversió econòmica adient.

Cal tenir ben definides dues estructures diferenciades: els serveis d’informació policial que donen cobertura al poder judicial i els serveis d’intel·ligència. Aquest darrer servei és essencial per a un estat, i a Catalunya s’ha menystingut. De fet, no comptem ni amb un servei d’informació lligat a la pròpia estructura dels cossos de seguretat per conèixer les empreses i persones amb les quals s’ha de relacionar, servei que sí disposen, fins i tot, les grans corporacions. Molt diferent és el cas del País Basc, que compta amb un grup de funcionaris infiltrats en el govern de l’estat, circumstància que és coneguda pels mateixos ministeris. A tall d’anècdota, Miquell Sellarès recorda que a les reunions del ministeri, quan el funcionari de torn lliurava els dossiers als representants de les comunitats autònomes, als bascos els deia: “A vosotros no os hace falta. Seguro que hace ya quince días que está en vuestro poder”.

En el nostre país s’està treballant molt a nivell de papers, però molt poc a la realitat. Mentre que el CNI compta amb 7.500 persones en nòmina i d’un pressupost important, a Catalunya no hi ha una estructura adient. Podem reflexionar, per exemple, comparant els diners de què disposen les diferents institucions per aconseguir informació de cadascun dels seus confidents:  500 € el CNI, 200 € la Guàrdia Civil i 50 € els Mossos d’Esquadra. Els cos dels Mossos d’Esquadra disposa només de 800.000 € anuals per lluitar contra la delinqüència organitzada. Queda clar, doncs,  que “els Mossos juguen a 3a divisió”.

Miquel Sellarès va demostrar el seu gran coneixement sobre els cossos de seguretat quan ens va resumir en poques paraules les característiques de cadascun dels que estan implantats en el nostre país,  comparant a més la seva situació amb la d'altres països d’Europa.

Ens va oferir també un repàs de la situació actual dels principals agents polítics,  veient CDC passar per un moment de nervis, fruït del seu procés de reorganització, ERC en un moment de pau interna com mai havia viscut, i una CUP amb una nova directiva que li mereixia confiança. El “peix que falta” -afirmà- es troba en el “món Colau”, on hi ha un grup de possibles independentistes que cal tenir en compte i que poden representar la diferencia necessària. Les tesis de Dante Fachín i el seu grup recorden la història, ja viscuda, d’una esquerra que segueix creient en la possibilitat de reformar l’Estat Espanyol, cosa que la història ha demostrat impossible. 

Si en un futur Catalunya esdevé independent, tothom, Espanya i Europa, seran els primers interessats que la seguretat funcioni a Catalunya. Hi ha massa objectius comuns: la lluita contra la delinqüència, el gihadisme, la seguretat de les empreses (ports, indústries químiques, centrals nuclears, etc.) i d’altres. Catalunya serà requerida en la corresponsabilitat que li pertoqui.

Quan Miquel Sellarès parla dels Mossos se l’il·luminen els ulls. Recorda els primers moments, quan va concebre la idea que havia de ser un cos valorat per tots els catalans i va buscar persones fora de Convergència perquè s’hi impliquessin. Comenta els diferents moments en la història del cos de mans dels diferents consellers. Valora la situació actual d’uns mossos desarmats, que sembla que ben aviat veuran una petita millora que és del tot imprescindible. Un cos que no ha d’estar davant del procés en cap moment, “són els polítics que s’hi han de posar a l’avantguarda”. Només lamenta que la nostra policia no hagi tingut una preparació suficient en autoestima i formació nacional, fet que li han retret fins hi tot alts càrrecs de la Guàrdia Civil.

El nostre convidat ens mostra clarament el seu afecte per Josep Benet, que considera el seu pare polític. Durant la seva controvertida trajectòria política, Miquel Sellarès ha tingut contactes amb gent de tots els pensaments polítics. No amaga la seva actual militància al Partit Socialista de Mallorca i és mostra un pèl entremaliat quan comenta que ben aviat partirà cap a la seva terra estimada per a fer-hi unes quantes xerrades per difondre el missatge independentista.

Segons el nostre convidat, el camí cap a la independència s’ha de fer a partir d’un programa de mínims. No té sentit discutir els detalls, això només provocarà desunió. L’estructura d’un estat és una cosa seriosa i l'Estat Espanyol usarà tots els recursos al seu abast. Ja ho estan fent: volen desballestar  TV3. Hi ha una ofensiva orientada a reduir al màxim la presència del català en els mitjans de comunicació,  a intervenir a tots nivells en el procés.

La batalla militar és inviable, la perdríem sempre. El que mai podran fer serà detenir tota la població implicada. “No podem fracassar i ho hem de fer ràpid”. 

Miquel Sellarès va estar amb nosaltres per a compartir una experiència, una visió particular i fonamentada sobre la realitat política a casa nostra. Li agraïm la generositat i la paciència. Als prestatges del Corral sempre hi lluiran els llibres que ha escrit i que va tenir l'amabilitat de regalar-nos: Un pas endavant i Construint un nou estat.

Moltes gràcies, Miquel.

 

Miquel Sellarès i Perelló, la seguretat a la Catalunya actual i del futur

Miquel Sellarès durant una entrevista per a vilaweb.cat

Per conèixer bé Miquel Sellarès i Perelló, res millor que la lectura del seu llibre Construint un estat nou (2014). Al pròleg d’aquest llibre, l’historiador Joan B. Culla el defineix com “un home de fidelitats personals i no  ideològiques”. Certament, ha estat al costat d’aquelles persones d’ideologia diversa i partits polítics diferents que han treballat per un projecte alliberador de país.  Segurament aquest tarannà explica que no acabi d’integrar-se en cap estructura de partit concreta i que, alhora, simpatitzi amb persones molt actives. Potser també explica alguns dels conflictes que ha protagonitzat al llarg de la seva intensa vida política.

Ens trobem davant d'una persona activa que ha participat en la fundació d’una gran varietat d’organitzacions, que van des del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), fins a l’Assemblea de Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya,  Nacionalistes d’Esquerra, la Fundació Centre de Documentació Política, i d'altres. No hi ha dubte que ha estat en moments i en  llocs claus de la història recent de Catalunya.

Miquel Sellarès és un “independentista sense matisos” i de sempre. Coneixedor de les estructures d’estat per vocació (un concepte que recentment ha guanyat rellevància) i per les responsabilitats públiques que ha hagut de desenvolupar, com és el cas de la Direcció General de Seguretat Ciutadana, ha hagut de fer molta pedagogia entre ciutadans i polítics perquè entenguem que “una nació que no es defensa acaba malament”.

Des del CEEC (Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya), des de mitjans que ha promogut personalment com tribuna.cat o des dels mitjans de comunicació generals, Miquel Sellarès proclama les directrius que han de regir la seguretat de la Catalunya actual i del futur. Aquest és el tema que volem que comparteixi ben aviat al Corral amb tots nosaltres. 

Coneixedors de la seva gran capacitat com a comunicador i de la rellevància del contingut del seu discurs, esperem amb molt d'interès poder dur a terme aquesta trobada. Aprofitem per agrair-li de cor la seva presència al que serà el 25è Corral

Josep Bargalló: "Qui sou vosaltres?"

Poder comptar amb un exconseller en cap a la nostra taula ha estat un luxe. Poder comptar amb Pep Bargalló, una gran experiència: la d’un home que, per diferents circumstàncies, s’ha trobat exercint les més altes responsabilitats polítiques i que, amb perspectiva, les sap explicar des de la proximitat.

Escoltar la història que tots hem viscut per boca d’un dels seus protagonistes representa poder completar-ne la visió amb l’encaix d’algunes peces perdudes, adquirint així una nova dimensió.

Segons el Pep, calia un canvi: “masses anys amb el mateix”. El tripartit va posar fi a la força governant que havia generat uns mecanismes de poder i de relacions  amb els mitjans financers i de comunicació  que semblaven inalterables.

Va ser una època molt dura, en especial pel cas del Carmel, quan no es van poder retornar a casa seva totes aquelles famílies afectades per l’esvoranc, ni tan sols per recollir els àlbums de fotos; també van representar un daltabaix polític els fets de Perpinyà, així com  el risc que va suposar tirar endavant la reforma de l’Estatut. La ciutadania va poder comprovar com l’esforç i les promeses vinculades a la reforma de l’Estatut d’autonomia eren rebaixades pel ribot de les diverses instàncies per on passava  el text, aprovat per una gran majoria de catalans.

“No vam trobar intel·lectuals espanyols que es posicionessin a favor de l’Estatut”. Des del socialisme totes les veus, amb major o menor radicalitat, comentaven que calia “suavitzar-lo”. El mateix Herrero de Miñón, membre del PP,  va comentar al nostre convidat que l’Estatut  era “massa bo, més avançat que la Constitució Espanyola; no us ho permetran!”

Professor d’institut, crític literari i guionista, al Pep Bargalló dues trucades del seu company i amic, Josep Lluís Carod Rovira, li van canviar la vida. En la primera li demanava que exercís les funcions de Conseller d’Ensenyament, en la segona, que el substituís en el càrrec de Conseller en cap.

Els seus relats ens il·lustren, en forma d’anècdota, l’afany de notorietat de certs individus, de qualsevol  estament, que acudien amb el propòsit d’aconseguir beneficis propis per damunt dels interessos col·lectius.  Calia mesurar amb cura les repercussions que tindrien determinades decisions i posicionaments, ja que podien comportar campanyes de desprestigi personal, com el cas de la desqualificació per no dur corbata, que es convertí en portada de “La Vanguardia”.

“Sempre s’ha fet així”. Aquesta frase era el vell argument per defensar els privilegis dels mitjans de comunicació, de la banca i,  fins i tot, d’alguns col·lectius de treballadors de la Generalitat.

“Qui sou vosaltres?”, era la pregunta a la que s’havien d’enfrontar els membres d’Esquerra Republicana de Catalunya, quan els antics personatges, aliats amb la política durant tants anys, volien saber amb un aire de superioritat els referents dels nouvinguts.

  

El fet de presidir determinats esdeveniments de rellevància li va permetre copsar clarament qui eren “els altres”, personatges omnipresents ocupant llocs principals. Aquesta apreciació li va resultar molt instructiva, ja que revelava la intenció amb què se li apropaven determinades persones. I és que  ni el mateix Millet  -mira que és difícil-, va aconseguir aprofitar-se de la institució que dirigia.

De la seva etapa com a Conseller d’Ensenyament, va destacar algunes situacions que considerem oportú de referir. D’una banda, el conflicte d’inseguretat generat en un centre escolar del barri de Sant Cosme, del Prat de Llobregat, i la necessitat de protecció d’alumnes i professors, un tema estancat que no trobava solució fins que l’enginyosa idea de situar un jutjat al barri ho va resoldre. De l’altra, el desenvolupament del Batxibac, un batxillerat amb matèries en francès que permetia obtenir el baccalauréat, es va implantar a Catalunya com a mesura lligada al desenvolupament de les escoles bressola a la Catalunya Nord i a la participació en les trobades de la Francophonie. També ens recordava que, com a conseller, havia de fer veure a alguns alcaldes, disgustats per la marxa d’alguna empresa del seu municipi, que l’institut o les escoles eren en molts casos la seva empresa més gran. De vegades, pel fet de tractar-se d’un organisme públic, no es tenen en compte ni els llocs de treball ni la dinamització econòmica que comporten.

Pep Bargalló és optimista pel que fa a la independència: “és un camí sense retorn”. Repassem la situació econòmica d’Espanya, que arribarà al col·lapse en pocs anys, el paper de les grans empreses, que demanen que les coses es facin bé, amb poc soroll i eficàcia. No es pot tirar pel dret, però el procés és imparable.

Si hi ha una constant en el discurs del nostre convidat és la gran estima que mostra per la persona de l’expresident Pasqual Maragall. Un afecte fonamentat en una convivència gairebé conjugal, amb discussions contínues sobre tot tipus de temes, però per damunt de tot una relació d’afecte, que s’ha afermat amb els anys fins a esdevenir, tal com diu el Pep Bargalló, “el meu president” i, amb tota seguretat, també el seu amic, amb qui ha compartit al cap del temps moltes estones de records i de companyia.

Pasqual Maragall, “escaquejant-se d’assistir a molts actes, delegava en la persona del nostre convidat, que gaudia exercint la màxima representació de les nostres institucions. Josep Bargalló ens ho resumeix amb la següent expressió: “la política m’ha permès fer activitats i conèixer gent que, d’altra manera, hauria estat impossible”.

Evidentment que vam parlar de la Fira de Frankfurt i de la intervenció de Quim Monzó,  de múltiples anècdotes amb el rei Juan Carlos I, de la situació política actual, de la coordinació en el tripartit i, d’entre moltes altres coses, de la frase que la parella de mossos d’esquadra que li feien d’escorta  li va etzibar el darrer dia de servei: “demà no vindrem” .

Pensem que Josep Bargalló ho ha sabut deixar. Ha superat l’avorriment inicial, el drama que pot suposar abandonar el ritme intens de l’activitat política. La tornada a la normalitat ha estat, tal com creiem que hauria de ser per a tots els polítics, sense portes giratòries.

Segur que al Corral,  en penjar la fotografia de família, testimoni de la trobada, recordarem la bona estona que vam passar amb una persona que, de forma didàctica i sincera, ens va saber comunicar la duresa i complexitat de determinades vivències i el caràcter altament formatiu que pot tenir per a qualsevol ciutadà el fet d’esdevenir un representant polític del seu país.

Moltes gràcies,  Josep Bargalló.

Josep Bargalló i Valls, una experiència de govern

Josep Bargalló i Valls

En Josep Bargalló i Valls (1958) és conegut per tothom com el "Pep Bargalló" i, a més, tothom sap que és de la Torre; també és evident la seva capacitat, gairebé innata, de tocar molts temes i fer-ho bé.

Pep Bargalló és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Estudis Superiors de Llengua, Literatura i Cultura Catalanes per la URV. La seva relació amb la llengua i la literatura ha estat una constant, ja des de l'època d'estudiant, quan editava els seus primers llibres de poesia que venia pel bar de la facultat, llavors encara delegació de la UB, situada a la plaça Imperial Tàrraco.

Com a escriptor, ha exercit de crític literari, assajista i historiador de la cultura: Literatura catalana del segle XVI al XVIII (1987), Manual de mètrica i versificació catalanes (2007, 2a edició, ampliada i revisada), Què és la mètrica. Introducció a la versificació catalana (2007), Una pàtria sòlida en el temps. Un projecte social i nacional per al nou catalanisme del segle XXI (2006), Què fem a Frankfurt? i d'altres.

A més, podeu llegir a la viquipèdia que va escriure els diàlegs de la pel·lícula La teta y la luna de Bigas Luna i que és l'autor de la versió dels pastorets de Josep M Folch i Torres que es representa a Tarragona. Ho sabíeu això?

De tots és conegut que la seva fal·lera per la cultura no és només una aproximació teòrica. És membre de la colla castellera de Torredembarra, del ball de diables  dels portadors del drac, i participa activament de la vida d'aquestes associacions i d'altres.

La seva activitat professional, abans i després de les seves ocupacions polítiques, ha estat vinculada al món de l'ensenyament. Inicialment com a professor d'institut i actualment a l'ICE de la URV. És oportú recordar en aquest punt que el 17 del desembre de 2003 al 20 de febrer de 2004 va exercir el càrrec de Conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya. 

Si mireu a internet podreu comprovar fàcilment que és un home en xarxa. Podreu optar per seguir-lo a twitter (@JosepBargallo), veure les seves presentacions sobre competències educatives i l'ensenyament de la llengua a Slideshare o, fins i tot, seguir el seu bloc personal on toca qüestions literàries, o relacionades amb el dia a dia de l'activitat política. Google+, Facebook, Linkedin i d'altres entorns de la xarxa tampoc li són aliens.

Si bé ens podria parlar de molts temes interessants, en Josep Bargalló ve al Corral per a fer memòria d'una experiència de govern. El nostre convidat, com és notori, va ocupar diferents càrrecs a l'administració catalana: diputat al Parlament de Catalunya des de 1992 a 2003 per ERC, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya des de febrer del 2004 al maig del 2006. Al seu municipi ha estat regidor i tinent d'alcalde. Tots recordem episodis de la seva activitat parlamentària i de govern o, posteriorment, de quan va dirigir l'Institut Ramon Llull, del 2006 al 2010.

Segur que del record del passat en sorgirà també una anàlisi de l'actualitat i un projecte de futur que, sens dubte, volem conèixer.