Poder comptar amb un exconseller en cap a
la nostra taula ha estat un luxe. Poder comptar amb Pep Bargalló, una gran
experiència: la d’un home que, per diferents circumstàncies, s’ha trobat
exercint les més altes responsabilitats polítiques i que, amb perspectiva, les
sap explicar des de la proximitat.
Escoltar la història que tots hem viscut per
boca d’un dels seus protagonistes representa poder completar-ne la visió amb
l’encaix d’algunes peces perdudes, adquirint així una nova dimensió.
Segons el Pep, calia un canvi: “masses
anys amb el mateix”. El tripartit va posar fi a la força governant que havia
generat uns mecanismes de poder i de relacions
amb els mitjans financers i de comunicació que semblaven inalterables.
Va ser una època molt dura, en especial pel
cas del Carmel, quan no es van poder retornar a casa seva totes aquelles
famílies afectades per l’esvoranc, ni tan sols per recollir els àlbums de
fotos; també van representar un daltabaix polític els fets de Perpinyà, així
com el risc que va suposar tirar
endavant la reforma de l’Estatut. La ciutadania va poder comprovar com l’esforç
i les promeses vinculades a la reforma de l’Estatut d’autonomia eren rebaixades
pel ribot de les diverses instàncies per on passava el text, aprovat per una gran majoria de
catalans.
“No vam trobar intel·lectuals espanyols
que es posicionessin a favor de l’Estatut”. Des del socialisme totes les veus,
amb major o menor radicalitat, comentaven que calia “suavitzar-lo”. El mateix
Herrero de Miñón, membre del PP, va
comentar al nostre convidat que l’Estatut era “massa bo, més avançat que la Constitució
Espanyola; no us ho permetran!”
Professor d’institut, crític literari i
guionista, al Pep Bargalló dues trucades del seu company i amic, Josep Lluís
Carod Rovira, li van canviar la vida. En la primera li demanava que exercís les
funcions de Conseller d’Ensenyament, en la segona, que el substituís en el
càrrec de Conseller en cap.
Els seus relats ens il·lustren, en forma
d’anècdota, l’afany de notorietat de certs individus, de qualsevol estament, que acudien amb el propòsit
d’aconseguir beneficis propis per damunt dels interessos col·lectius. Calia mesurar amb cura les repercussions que
tindrien determinades decisions i posicionaments, ja que podien comportar
campanyes de desprestigi personal, com el cas de la desqualificació per no dur
corbata, que es convertí en portada de “La Vanguardia”.
“Sempre s’ha fet així”. Aquesta frase era
el vell argument per defensar els privilegis dels mitjans de comunicació, de la
banca i, fins i tot, d’alguns
col·lectius de treballadors de la Generalitat.
“Qui sou vosaltres?”, era la pregunta a la
que s’havien d’enfrontar els membres d’Esquerra Republicana de Catalunya, quan
els antics personatges, aliats amb la política durant tants anys, volien saber
amb un aire de superioritat els referents dels nouvinguts.
El fet de presidir determinats esdeveniments
de rellevància li va permetre copsar clarament qui eren “els altres”, personatges
omnipresents ocupant llocs principals. Aquesta apreciació li va resultar molt
instructiva, ja que revelava la intenció amb què se li apropaven determinades
persones. I és que ni el mateix Millet -mira que és difícil-, va aconseguir
aprofitar-se de la institució que dirigia.
De la seva etapa com a Conseller d’Ensenyament,
va destacar algunes situacions que considerem oportú de referir. D’una banda, el
conflicte d’inseguretat generat en un centre escolar del barri de Sant Cosme,
del Prat de Llobregat, i la necessitat de protecció d’alumnes i professors, un
tema estancat que no trobava solució fins que l’enginyosa idea de situar un
jutjat al barri ho va resoldre. De l’altra, el desenvolupament del Batxibac, un batxillerat amb matèries en
francès que permetia obtenir el baccalauréat,
es va implantar a Catalunya com a mesura lligada al desenvolupament de les
escoles bressola a la Catalunya Nord i a la participació en les trobades de la Francophonie. També ens recordava que, com
a conseller, havia de fer veure a alguns alcaldes, disgustats per la marxa
d’alguna empresa del seu municipi, que l’institut o les escoles eren en molts
casos la seva empresa més gran. De vegades, pel fet de tractar-se d’un
organisme públic, no es tenen en compte ni els llocs de treball ni la dinamització
econòmica que comporten.
Pep Bargalló és optimista pel que fa a la
independència: “és un camí sense retorn”. Repassem la situació econòmica
d’Espanya, que arribarà al col·lapse en pocs anys, el paper de les grans
empreses, que demanen que les coses es facin bé, amb poc soroll i eficàcia. No
es pot tirar pel dret, però el procés és imparable.
Si hi ha una constant en el discurs del
nostre convidat és la gran estima que mostra per la persona de l’expresident
Pasqual Maragall. Un afecte fonamentat en una convivència gairebé conjugal, amb
discussions contínues sobre tot tipus de temes, però per damunt de tot una
relació d’afecte, que s’ha afermat amb els anys fins a esdevenir, tal com diu
el Pep Bargalló, “el meu president” i, amb tota seguretat, també el seu amic,
amb qui ha compartit al cap del temps moltes estones de records i de companyia.
Pasqual Maragall, “escaquejant-se d’assistir
a molts actes, delegava en la persona del nostre convidat, que gaudia exercint
la màxima representació de les nostres institucions. Josep Bargalló ens ho resumeix
amb la següent expressió: “la política m’ha permès fer activitats i conèixer
gent que, d’altra manera, hauria estat impossible”.
Evidentment que vam parlar de la Fira de
Frankfurt i de la intervenció de Quim Monzó,
de múltiples anècdotes amb el rei Juan
Carlos I, de la situació política actual, de la coordinació en el tripartit
i, d’entre moltes altres coses, de la frase que la parella de mossos d’esquadra
que li feien d’escorta li va etzibar el
darrer dia de servei: “demà no vindrem” .
Pensem que Josep Bargalló ho ha sabut
deixar. Ha superat l’avorriment inicial, el drama que pot suposar abandonar el
ritme intens de l’activitat política. La tornada a la normalitat ha estat, tal
com creiem que hauria de ser per a tots els polítics, sense portes giratòries.
Segur que al Corral, en penjar la
fotografia de família, testimoni de la trobada, recordarem la bona estona que
vam passar amb una persona que, de forma didàctica i sincera, ens va saber comunicar
la duresa i complexitat de determinades vivències i el caràcter altament
formatiu que pot tenir per a qualsevol ciutadà el fet d’esdevenir
un representant polític del seu país.
Moltes gràcies, Josep Bargalló.
