Marc Castellnou, la gestió del paisatge com a objectiu, l’incendi com a motiu.

Marc Castellnou és una referència internacional en la gestió forestal i en l'extinció d'incendis. Cap de l'Àrea del Grup d'Actuació Forestal (GRAF), depèn de la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvament del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya.

En Marc estudia el foc. L'estudia i el coneix com si es tractés d'un ésser viu que respira, que es desplaça pel territori i cerca el seu aliment fins convertir la vida en desolació.  El foc neix, creix, es fa gran amb l'ajuda del vent i la calor, i mor sol o gràcies a la intervenció humana. En el seu ball rogenc i frenètic, s'emporta béns i, a vegades, persones. En Marc explica al món com cal gestionar la natura i com sotmetre el foc aprofitant el coneixement del terreny i els recursos que, sempre insuficients, la societat posa a les seves mans.

La seva formació d'Enginyer Tècnic per la UPC, Enginyer Forestal per la UdL i Màster en Incendis Forestals avalen una excel·lent base, sobre la qual l'experiència i el saber fer han acabat de formar-lo en una de les feines més arriscades i valorades per la societat.

La recerca i l'assessorament han estat una constant en la seva activitat professional,  ja sigui a Catalunya al CTFC (Centre Tecnològic Forestal de Catalunya) o a l'estranger com a assessor de risc i incertesa per al Word Economic Forum (NY. USA) i Senior Expert per a l'European Forest Institute, organisme en el que participa actualment.

Marc Castellnou és el president de la Fundació Joan Costa, una entitat que neix a Catalunya amb la voluntat d'esdevenir un referent internacional en la recerca de l'ecologia dels incendis forestals, la creació de coneixements i d'eines i tècniques per a la gestió dels incendis forestals, i l'extensió d'aquests coneixements a tot el món tècnic mitjançant la formació i la divulgació.

Des del 1997 participa en diferents projectes de recerca organitzats per la European Commission, una institució de la Unió Europea políticament independent que legisla sobre polítiques i programes d'acció. També ha estat professor, consultor i coordinador de diferents programes relacionats amb els incendis i la gestió del paisatge a països com França, Espanya, Argentina, Regne Unit i Irlanda del Nord.

Estarem encantats de comptar en el proper corral amb la presència d'un home valent que enfronta el risc des de la recerca i el coneixement.

Matias Vives, parlant des del convenciment.

En Matias és un home que s’ha reinventat diverses vegades, anant i venint de responsabilitats públiques a l’exercici liberal de la seva professió. Té un discurs reflexiu, ben travat per l’experiència i l’acumulació de coneixements adquirits en moltes lluites socials i polítiques, i basat en el profund convenciment que l’objectiu de tot plegat ha estat i serà sempre  la justícia social.

Ens recorda els seus inicis nostàlgics com a assessor de Solé Tura en el procés de redacció de la Constitució del 78, que “preteníem oberta” i que ara veiem interpretada restrictivament pel Tribunal Constitucional. “Alguna cosa es va fer bé, o no, durant aquella transició”, afegeix. Un Parlament de Catalunya lúgubre i ple de pols, com es mostrava al jove diputat de 27 anys, pocs dies abans de la seva inauguració. Un Parlament que era el de “la Il·lusió” i que renaixia gràcies a la Ley  6/1980, de 17 de diciembre, de transferencia urgente y plena de las diputaciones catalanas a la Generalidad de Cataluña, redactada aquell estiu a corre-cuita.

Llavors, els diputats exercien una professió normal: paletes, advocats, etc. i havien assolit la seva representació perquè destacaven en la seva activitat habitual o en la reivindicació dels drets comunitaris. Ocupaven l’escó de diputat temporalment, sense voluntat de perpetuar-s’hi. Ara en canvi, la política s’ha professionalitzat, fet que d’altra banda dificulta la reincorporació del polític a la seva antiga ocupació quan finalitza la seva etapa de dedicació a la cosa pública; es veu abocat  a actualitzar els seus coneixements si vol tornar a ser competitiu en la seva professió d’origen. La política és un mestratge permanent i caldria entendre aquesta situació per millorar les condicions d’entrada i de reinserció posterior.

En Matias adopta un to irònic en reflexionar sobre la condició humana quan recorda els mecanismes que fou necessari idear per evitar que determinats polítics fessin les trucades internacionals des del Parlament, o evitar la desaparició de quadres, i com finalment es va imposar el seu criteri en considerar les dietes com un actiu que calia incloure en les declaracions de renda dels diputats.

Entre les coses que troba a faltar, destaca la seva relació directa amb els col·lectius en lluita, com el cas de la Crolls, quan recorda els 15 dies en què va treballar a contrarellotge per a resoldre el conflicte, o els records del “poder que té la gent si es mobilitza”, rememorant les tractorades, o quan explica que un veí de Montblanc va requerir la seva presència, de matinada, com a diputat, per tal que autoritzés  la seva operació a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Ara sembla que enviant correus electrònics a una llista ben llarga de contactes ja s’ha fet la feina.

Recorda com a molt apassionant l’etapa de Síndic de greuges a la Rovira i Virgili, càrrec al que va accedir per nomenament del rector Joan Martí. En Matias ja havia col·laborat amb la Universitat des de elaboració de l’acta fundacional i dels primers pressupostos. Aquí també calia començar de zero. És molt significativa la reflexió que va provocar-li la visita als dos únics síndics de greuges universitaris d’aleshores, que eren els de Barcelona i Còrdova: “Ara ja se que és el que no s’ha de fer”. La seva filosofia va ser la de mediador en un procés de resolució de conflictes entre les parts, molt en la línia de “le Médiateur de la République”.

Tot seguit en Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya, va demanar-li que exercís les funcions de director del Síndic. Una nova etapa, de nou amb ritme trepidant, que va valer la pena simplement per contemplar la cara d’aquells administrats que finalment veien resolt el seu problema després d’haver-ho intentat un munt d’instàncies sense èxit.

“Un Síndic és aquell que és temut pels administradors i estimat pels administrats”. Aquest principi il·lustra el tarannà que  Matias Vives va pretendre per la figura del Síndic al nostre país. Figura que voldria amb prou capacitat per arribar a la gent, com és el cas dels grans síndics que disposen d’un programa de televisió en hora de prime time. El fet que el Síndic no decideix, sinó que només suggereix, permet en determinades circumstàncies fer reflexions més enllà de la llei estricta. Entre l’explicació de diverses anècdotes que han representat un èxit per a la seva tasca com a director del Síndic, se’l veu orgullós quan explica l’èxit de les trucades d’atenció ràpida, de les respostes per correu electrònic en menys de 72 hores o dels convenis amb les empreses energètiques i de comunicacions.

Interessant la polèmica amb Enrique Mújica, Defensor del Pueblo de l’Estat espanyol, que no volia permetre la participació de les comunitats espanyoles mediterrànies, com Catalunya, en la creació de la figura del ombudsman de la Mediterrània, si no hi participaven totes, com Galícia i Extremadura per exemple. I la rivalitat amb Rafael Ribó, que ostentava la direcció de l’oficina d’ombudsman d’Europa.

Quan Antoni Castells el va nomenar un dels 10 homes que havien de determinar el muntant de les balances fiscals entre Catalunya i l’Estat espanyol, va ser necessari establir un gran nombre de criteris per intentar objectivar paràmetres diversos (per exemple, quin percentatge calia atribuir a cada administració en el cas d’una empresa amb presència en els dos territoris) i acordar quins calia aplicar i quins no. En alguns casos, com el del socialista Toni Zabalza, propugnaven que la Seguretat Social no s’hi havia d’assignar. Per tot plegat, en Matias va comentar que “tots tenen raó”, però tot seguit va assentir clarament quan entre els assistents es va comentar: “Realment parlem de setze mil milions d’euros?”.

Ningú li havia demanat, però el Matias va voler explicar amb tot detall com va arribar a ser conseller de Caixa de Catalunya, un càrrec que va acabar ocupant durant 20 anys des del 1990 al 2010. En aquests moments Maties està imputat per haver votat a favor de l’augment de sou del director Adolf Todó. La proposta sempre la formulava una comissió externa que establia la mitjana de sous d’entitats similars i en descomptava el 5% del total per establir la xifra final. En un moment en què es preparava la creació de Catalunya Caixa amb la fusió de les Caixes de Catalunya, de Tarragona i de Manresa, entitat aquesta última on els sous eren superiors, semblava adequat que fossin els consellers sortints que regularitzessin la situació prèviament per no deixar aquesta impopular decisió en mans dels entrants. “Vaig votar a favor convençut” va asseverar.  Tots coneixem el procés de nacionalització posterior i com s’han succeït els fets que econòmicament i judicial han afectat l’entitat. En Maties Vives no vol deixar de comentar la gravetat que s’hagin eliminat les obres socials de les caixes i comentà el cas de Sor Genoveva,  que amb pocs recursos (400.000 pessetes) servia més de 40.000 àpats l'any a gent necessitada.

En relació al “procés” comenta que ningú sap què passarà, però sí què és el que ell defensaria: cal que l’agència tributària catalana s’avanci a recaptar els impostos i a enviar-los puntualment a Madrid per poder gestionar els recursos quan calgui.  Però d’entrada, cal convocar una votació. En aquests moments l’opció “Sí-Sí” és la que millor defensa els interessos de tots els catalans. En el cas que no es pugui votar el 9N, caldrà anar a unes plebiscitàries. És llavors quan cal demanar sacrificis als nostres polítics i demanar-los que creïn una candidatura única, encapçalada, si cal, per un grup de persones l’única funció dels quals seria desenvolupar estructures d’estat i establir relacions internacionals amb qui calgués: si convé, s’haurà de pactar amb el dimoni, establir relacions diplomàtiques amb països que ara no imaginem, emetre moneda etc. Amb la nova constitució aprovada, s’haurà de restablir la normalitat política, per bé que  tots els partits a excepció d’ERC es trencaran -assegura . “Mai hem anat tan lluny, tan junts i tanta gent”. Matias raonà la seva plena confiança en els líders del procés, Artur Mas, Oriol Junqueres, Carme Forcadell i Muriel Casals. En aquest camí, les municipals són una fita fonamental per controlar també les Diputacions. I conclou que, quan el president del país ho demani, en el moment de l’inevitable trencament, caldrà sortir al carrer per quedar-nos-hi:  “jo seré a la plaça si convé”.

Moltes gràcies Matias, per parlar-nos des del cor, amb honestedat i valentia. 

Matias Vives i March. El compromís social d'una vida.

En Matias Vives i March és un home de gran vàlua, amb un tarannà tranquil, una gran capacitat de reflexió i de comunicació i una trajectòria vital que el fa coneixedor del patiment personal i col·lectiu, que sap afrontar amb gran empatia i resolució.

Advocat i economista, desenvolupa la seva activitat professional de consultoria, defensa jurídica, i d'assessorament i gestió amb el seu amic Josep Roig i altres professionals al seu despatx de Tarragona.

Va desenvolupar la seva activitat com a diputat al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Tarragona, formant part de les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya durant dues legislatures, del 1980 al 1988. Aquesta representació no es podria entendre sense fer esment de la seva frenètica i polièdrica activitat al costat de les reivindicacions de col·lectius de pagesos i treballadors i en la lluita contra el franquisme. La seva capacitat de coordinació, de treball i de sacrifici per a la defensa dels ideals democràtics va merèixer aquest reconeixement popular.

Ha estat molt important la seva vinculació amb la Universitat Rovira i Virgili (URV) com a membre del  Consell Econòmic, del Consell Social, i com a Síndic de Greuges i professor. Aquesta activitat li ha permès conèixer a fons el funcionament d’aquesta entitat i potenciar la seva implicació amb la societat.

Sense ànim de fer una descripció exhaustiva del seu currículum, no volem deixar d’esmentar  la important tasca que ha desenvolupat durant sis anys com a director d’ordenació territorial i relacions locals del Síndic de Greuges de Catalunya, ni tampoc la participació durant cinc anys en comissions de treball Estat-Generalitat, com la comissió mixta de valoracions o el grup de treball per estudiar les balances fiscals.

A la seva web podreu acabar de completar aquest extens llistat que mostra fins a quin punt la seva opinió és altament qualificada en un ampli ventall de temes. Tanmateix, allò que més i millor el defineix  és el fet que, per tot arreu on ha passat, ha sabut fer amics. L’amistat és un gran valor pel Maties. Quan més satisfet està és quan, aprofitant qualsevol oportunitat, els reuneix, observa com interactuen i, en lloc de ser-ne protagonista, prefereix observar la trobada discretament amb un lleu somriure de satisfacció als llavis.

Vint anys com a membre del Consell d’Administració de la Caixa de Catalunya l’han forjat en la gestió de les caixes, en els bons moments i en aquells que, finalment, no ho han estat tant. En tot moment ha actuat refermant els valors ètics que l’han caracteritzat durant tota la seva vida.

Des del 2011 ha estat regidor de l’Ajuntament de Montblanc i Conseller Comarcal d’Habitatge del Consell Comarcal de la Conca de Barberà. Fruït de la seva insistència, ha aconseguit que totes les forces representades al municipi actuïn sumant esforços en un mateix equip de govern.

Segur que serà capaç de seduir-nos tal com ho fa en els diferents mitjans de comunicació en els que participa habitualment (Catalunya Ràdio, La Vanguardia, El Punt, El diari de Tarragona, etc.) o en l’apartat d’articles d’opinió de la seva pròpia web, des d’on ha sabut interpretar la realitat transcendint el cas particular per fer importants aportacions al país i als seus conciutadans.

Moltes gràcies Matias per voler compartir una vetllada amb nosaltres.

La Justícia. Una revisió des de dins.

Dr. Francesc Pallisó, la traumatologia que es vol fer entendre.

El Corral va tenir com a convidat en la seva desena edició al Dr. Francesc Pallisó, especialista en cirurgia ortopèdica i traumatologia. Després de la presentació de rigor, el nostre convidat va proposar al grup una dinàmica de participació a l'estil dels cursos de coaching grupal més en voga. Tots vam comentar que és el que més i el que menys ens agradava. Amb aquesta dinàmica ens va assegurar que ens coneixeríem més i millor del que ho havíem fet compartint els sopars del Corral i així va ser.

En Francesc ens va explicar la motivació que l'ha portat a fer una xerrada amb els pacients que han de ser operats, i és que “la Maria no sabia què li havien fet”. En la primera visita després d'una operació tan important com la implantació d'una pròtesi, els pacients desconeixien en què havia consistit la intervenció que els havien fet. Solució: “els farem venir a classe”. Aquesta experiència, que podeu veure en l'article de presentació, ha estat un èxit i actualment s'està aplicant a altres serveis hospitalaris. Els pacients coneixen millor el cirurgià que, tan tapat i protegit per aconseguir la màxima asèpsia, els ha operat i d'aquesta manera s'obvia el segon comentari habitual: “vostè era a la sala d'operacions?”.

En els darrers 20 anys la demanda de pròtesis ha augmentat exponencialment i, a més, ara cal adaptar-se a les noves demandes dels pacients. En els anys 80 s'intervenia per eliminar el dolor; als 90 els pacients més grans estaven preocupats per poder seguir ballant quan anaven a la seu dels jubilats o a un viatge de l'INSERSO a Benidorm; actualment, al segle XXI, els pacients volen continuar practicant esport. Una pròtesi serveix per fer vida “normal” i activitat física moderada, però no per a dur a terme activitats molt exigents com córrer, esquí alpí o esports de contacte.

Algunes de les dificultats més importants després d'implantar una pròtesi són les luxacions i les infeccions. Aquestes darreres són molt poc freqüents (entre l'1 i el 2 % depenent dels casos), cosa que demostra que aquesta especialitat es troba a un nivell molt alt. El fet que el mateix rei dEspanya hagi patit totes les complicacions possibles posa de manifest que la causa no és l'equip mèdic, les instal·lacions, ni el procediment. Un exemple així ajuda a explicar-ho al pacient que s'hi troba.

El Dr. Pallisó ens va il·lustrar de forma molt amena sobre un seguit de temes propis de l'especialitat gràcies a les pròtesis reals de diferents articulacions que va mostrar-nos i a la seva gran capacitat de comunicació i d'adaptació a un públic que, en la seva majoria, érem desconeixedors del tema. Vam saber que el titani és millor aplicar-lo als joves sense cimentar i, en canvi, que l'acer fixat amb ciment ossi és preferible per a les persones majors de 75 anys. Vam conèixer la facilitat amb què es generen un gran nombre de micropartícules com a conseqüència del desgast per fregament dels materials en contacte en les zones de lliscament: metall, ceràmica i polietilè, que pot anar amb qualsevol dels dos anteriors. Va resultar molt entenedora la imatge del Dr Pallisó sostenint un plat de plàstic en una mà i un de ceràmica a l'altra i preguntant-nos, després de deixar caure el primer, que passaria si deixava caure el segon, tot plegat per fer-nos entendre què la ceràmica, més dura, es pot trencar més fàcilment que el plàstic.

A Reus, l'empresa Traiber S.L. es dedica al disseny, fabricació i comercialització de productes de cirurgia ortopèdica. A l'estat espanyol, també hi ha una altra empresa a Lleida i dues a València.

En Francesc es va mostrar rotund en la defensa del model de gestió de SAGESSA , de l'Hospital de Reus  i de la medicina pública en general, a la qual acudim quan tenim problemes greus i que és capaç de prioritzar millor la despesa. En aquests moments de crisi es dóna màxima prioritat a les intervencions urgents i oncològiques i, pel que fa a les intervencions traumatològiques no urgents, s'ha de dir que els pacients certament s'han d'esperar més, però que els protocols quirúrgics continuen mantenint-se a un nivell de màxima qualitat.

La polèmica va sorgir en parlar de com prioritzar l'atenció en funció de determinats criteris. En aquest sentit el Dr. Pallisó, que ha participat en diferents grups de treballs, va comentar el fet que tècnicament i científica s'ha pogut arribar a algunes recomanacions que mai s'han aplicat, atès que no hi ha voluntat política de marcar el límit.

A nivell preventiu, ens va recomanar una activitat física moderada i contínua, prendre el sol lleugerament per afavorir la síntesi de vitamina D i afavorir l'absorció del calci. La millor prevenció és la precaució. El tractament molecular i les cèl·lules mare seran el futur de l'especialitat, però malauradament encara estem en la fase de recerca.

D'aquí a vint anys, el trenta per cent dels assistents a la trobada portarem una pròtesi a una articulació. Serà llavors quan recordarem com el cirurgià fa quatre passos per rentar-se braços i mans abans d'iniciar la sessió quirúrgica i com, tot vestit amb roba esterilitzada i protegit pel visor transparent, es reunirà amb un o dos traumatòlegs més, dues infermeres (a qui no cal indicar l'eina precisa a cada moment) i un anestesista per, treballant en equip, substituir-nos una articulació.  Nosaltres sí que sabrem qui ens ha operat i què ens han fet perquè haurem anat a classe.

Francesc Pallisó i Folch, recerca i gestió mèdiques amb vocació de servei públic.

En Francesc Pallisó i Folch va iniciar la seva carrera professional com MIR a l’Hospital clínic en l'especialitat de cirurgia ortopèdica i traumatologia i va assolir el nivell de doctor  amb la qualificació d'Apte cum laude per la seva tesi: Estudi de la Densitat Mineral Òssia Periprotèsica en pacients amb pròtesis de maluc del tipus Mittelmeier. Relació amb la clínica i radiologia.

La seva aportació professional ha estat molt important en la rehabilitació de fractures dobles de tíbia i peroné, en el procés d'implantació de pròtesis de genoll, maluc i espatlla, i exercint la docència entre els col·legues per tal d'aconseguir millores en el procés d'implantació i rehabilitació.

També ha ampliat la seva formació en l'àmbit de gestió hospitalària, faceta que ha pogut desenvolupar com a director de Gestió de Serveis Sanitaris, director clínic de l'Hospital de Santa María de Lleida i director clínic de l'aparell locomotor en diferents etapes de la seva biografia en el mateix centre.

En la vessant formativa ha desenvolupat la seva activitat com a tutor o professor en multitud de cursos, en formació universitària a tots nivell i en màsters. Asseguts a classe, ha tingut diferents promocions d'infermeres, estudiants de l'especialitat de traumatologia, d'INEFC (Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya) i de Fisioteràpia a la Universitat de Lleida.

Ha publicat 24 articles en revistes especialitzades, participant en molts casos en el seu comitè de redacció, i 118 comunicacions en congressos nacionals i internacionals, a més de participar en nombrosos projectes de recerca. Tota aquesta àmplia producció avala la seva voluntat i capacitat de transmetre la innovació i els coneixements adquirits en el dia a dia de la pràctica hospitalària.

Voldríem destacar, especialment, l’important paper que ha tingut en diversos comitès d’ètica professional, activitat reconeguda amb el seu nomenament per a la revisió del codi de deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya.

Aquesta activitat professional tant àmplia i difícil de resumir ens mostra una persona que coneix la sanitat des de totes les seves perspectives: formació, assistència, recerca i socialització. Com a exemple i a través d'aquests enllaços (1, 2, 3, 4), us oferim en viu una de les seves últimes aportacions en la preparació prèvia a la intervenció quirúrgica de pacients, que s’està incorporant  com a procediment en molts protocols d'altres hospitals.

Un home no és només la seva activitat professional. En Francesc, tal com ha estat tradició en molts metges de casa nostra, és un gran amant del patrimoni cultural. I, estimant com estima el seu Montblanc natal, no ha de sorprendre que durant 12 anys hagi dedicat bona part del seu temps de lleure a  treballar per la Comissió de Patrimoni de l’ajuntament montblanquí. Si un dia sopeu amb ell, segur que acabareu la nit tombant per la muralla i comentant les darreres descobertes, projectes i novetats d'aquest important conjunt monumental i artístic.

Arrelat al seu poble, el trobareu compartint esmorzar amb una gran varietat de persones de diferents trajectòries vitals o assegut a la vora de la seva bassa, a La Vall, assaborint una de les millors aigües del nostre país.

Ben aviat comptarem amb Francesc Pallisó i Folch al Corral per a compartir les inquietuds d'un especialista, la valoració de la sanitat actual i les reflexions basades en la seva experiència humana.

Francesc Cerro, passió i compromís per l'art escènica.

Els components del Corral vam rebre Francesc Cerro i Ferran, el nostre convidat, amb una manifestació evident de la nostra posició a favor de la llibertat d'expressió i en contra de l'increment de l’IVA aplicat a la cultura. Abans de sopar, la presentació de Ramon Ferran i la introducció del propi Francesc ja presagiaven una nit plena de continguts.

Francesc Cerro es va mostrar com un veritable home de teatre. Una persona entusiasta i agraïda, que va a l'essencial, a “ allò que fa vibrar l'ésser humà”, que pretén fer somiar l'espectador en primera persona del singular i presentar-li el monstre que estima i mata per entendre'l i potser justificar-lo, en una posició que ens va semblar volgudament freudiana. La seva proposta parteix, sens dubte, de l'honestedat, i més encara en aquests moments “en què viure de l'art és molt difícil”.

De bon inici, amb les paraules de presentació anteriors, ja va deixar ben clara quina era la seva posició, els seus objectius i el camí per aconseguir-los; tres aspectes que al llarg de la vetllada desenvoluparia intensament, en una ponència en què semblava encarnar l'actor i el director que porta dins, en una comunió inseparable i amb la finalitat de transmetre l'experiència interior d'algú que viu el teatre i que està convençut de la coherència de la seva proposta.

D'entrada, va iniciar la sessió amb la projecció d'un primer assaig. Tot comença aquí! Quan l'actor s'enfronta per primera vegada amb el text i ja, des d'un primer instant, és capaç de mostrar la seva  professionalitat. En Francesc acostuma a programar els assajos vinculant el text amb una música, a fi de marcar cada fragment amb el ritme, la melodia i l'instrument. La música forma part de la seva vida i l'escolta en tot moment. Relaciona contínuament propostes musicals amb els textos que treballa, per tal que esdevinguin un tot integrat. Escriu els personatges amb un metrònom i marca el text com un pentagrama.

La impressió que ens va causar en Francesc Cerro és la d'un home agraït. Agraït amb en Ricard Salvat, “mestre de mestres”. Les millors classes que d'ell va rebre van ser durant les tardes del dissabte, quan compartien te a la seva casa de La Canonja i alhora fracassos i triomfs. Un home que sabia confiar en la gent jove. Encara recorda les oportunitats que es van encadenar a partir de la frase “vull dirigir el teu text” i tot seguit l'experiència, el 2004, a la sala Beckett estrenant tres textos propis. Recorda l'Hermann Bonin, des de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya, en Ferran Madico, des del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) i tants professionals que des de les diferents institucions del teatre català han comptat amb ell.

Agraït amb els actors de qui sempre ha obtingut una resposta positiva a les seves propostes tot i que, sovint, representaven un risc. Recorda com Àlex Brendemüll, Palma d'or a Cannes, es va incorporar a un projecte ja iniciat sense dubtar-ho. Sorprèn veure amb quina admiració parla de  Marta Bayarri, Miquel Garcia, Txe Arana, Pep Torrents, Enric Cervera, Sergio Caballero, Jordi Boixaderas, Jaume Comas, Àngels Gonyalons, etc., per tal com fan seva la proposta i en garanteixen l'èxit i la continuïtat, fins i tot en absència del director. Agraïment a l’Enric Majó, al Gerard Quintana (“una excel·lent persona” insisteix ), a Xavier Grasset  i a tots els qui, a més de compartir projectes, han permès fer realitat propostes com el MussART, que el Francesc va dirigir amb el reduït pressupost i enorme il·lusió de què disposava l'Ajuntament de Vilaplana.

L'habilitat dels bons actors es manifesta en situacions extremes, com és el cas de quan falta un company el mateix dia de l'estrena.  Llavors la resta de professionals han de suplir amb tot el seu ofici l'absent, recitant el seu paper en tercera persona. Després, quan la improvisació ha resultat un èxit, un nou actor, aquest cop de fiar,  ha estat capaç de memoritzar la interpretació i suplir el company amb pocs dies. Senzillament extraordinari.

En Francesc no creu en determinades escoles d'actors, no creu en els actors que es plantegen contínuament coses superficials sobre el seu personatge, ni amb les escenografies excessives, i tampoc amb la crítica que no aporta res. Valora la quantitat de projectes que es podrien finançar amb el que ha costat alguna de les grans produccions del Teatre Nacional. Rebutja el glamour i el fet de buscar simplement l'èxit per l'audiència. Cal arriscar, educar i fer arribar al públic propostes universals com les de Shakespeare, Espriu, els clàssics, etc. Podem plantejar la realitat del nostre país a través d'Antígona per transmetre l'universal missatge: No acataré! Cal refer el concepte de cultura pel bé de la nostra societat.

En Francesc Cerro és un home que dirigeix. Assumeix, fins a les últimes conseqüències, la seva responsabilitat en el projecte. Signa l'obra perquè és conscient que ha aconseguit el que pretenia inicialment, partint d'una idea clara que ha concretat fins al més petit detall amb la finalitat darrera de colpir el públic. “L'actor mai s'ha de creure el que fa. És l'espectador qui ho viu”. Només demana que se'l deixi fer, que ningú posi traves a la producció. Demana que les programacions teatrals, també a la nostra ciutat, es dissenyin en funció d’una línia coherent.  Recorda que el mecenatge és una assignatura pendent en el nostre país, exemplificant-ho amb l’èxit del Festival de Peralada.

No hi ha dubte que, impregnats de l'entusiasme del nostre convidat i amb el record d'aquesta nit, seguirem el treball d'en Francesc Cerro. I estem segurs i il·lusionats que complirà el seu objectiu i , ara compromís públic, de dirigir una òpera.

Molta merda, Francesc!

Fotografies : Pau Frigola pfrigolab@gmail.com

Francesc Cerro i Ferran, teatre en estat pur.

Francesc Cerro (Reus 1973) és un home de teatre en el sentit més ampli i profund del terme. Viu i sent el joc escènic com una obsessió, com una passió, i la transmet amb aquella intensitat que reconeixem en les persones tocades per la musa, en aquest cas la melodiosa Melpomene, la inspiradora dels tràgics. En teatre, el Francesc ha fet pràcticament de tot: d'actor, dramaturg, director, programador, docent i, fins i tot, de tècnic de so i il·luminació quan les circumstàncies així ho han requerit.

El seu primer contacte amb els escenaris fou en aquest formidable planter del teatre amateur de la nostra ciutat que és el Bravium, de la mà del seu tiet i ex president de l'entitat, Josep M. Vernis. Allí ja va mostrar la seva vocació per la direcció, acabdillant un grup de joves que sota l'acrònim ACME va somoure la tradicional programació de l'entitat.

La seva formació a l'Institut del Teatre, on es llicencia en Direcció Escènica i Dramatúrgia, el durà a dedicar-se professionalment a l'activitat teatral. Dirigeix textos de Strindberg, Pinter, Beckett, Dostoievski, Txèkhov, Espriu,  Joyce, Verdaguer, T.S. Eliot, Tennessee Williams, entre molts d'altres. Publica diverses obres dramàtiques (Mika i el paradís, Els boscos de Baikonur, etc) i tradueix obres de Dostoievski, Dickens, Beckett i Mamet. Les seves obres i direccions s'han representat als millors escenaris del país i del món: Festival Internacional de Perelada, Teatre Lliure, Festival Internacional Susanna Alexander de México, Festival Internacional de Teatre de Marraqueix, Teatre Nacional de Catalunya, Teatre La Villaroel ...  Girona, Figueres, València, Madrid, Sevilla, etc. I, òbviament, als teatres de la ciutat Fortuny i Bartrina.

La seva proposta teatral no admet concessions. És rigorosa, exigent, sempre maldant per l'excel·lència. Per això, les seves dramatúrgies interpel·len la intel·ligència de l'espectador, l'aboquen a la reflexió, a una profunditat punyent i colpidora . Aquesta exigència li ha valgut el reconeixement de la crítica i la complicitat dels millors actors del país, com Àlex Brendemühl, Jordi Boixaderas, Fermí Reixach, Mercè Pons, Àngels Gonyalons, Enric Majó, Jaume Comas, Txe Arana, Gerard Quintana, Martí Peraferrer, Laura Guiteras, Ivana Miño, Fina Rius, etc. Avalen el seu treball guardons com el Premi Bambalina 2006 al millor dramaturg o el recent reconeixement al Millor Espectacle Revelació 2013 al Teatro Melpómene de Mèxic, per la seva direcció de l'espectacle “Tennessee (W)”.

Ha assumit la direcció i coordinació artística del CAER (2007-2011), de Les Veus del Castell (La Selva del Camp, 2008-2012) o del Projecte 9s Creadors (Barcelona, 2005-2008). Actualment és dramaturg i director d'escena adscrit al Centro Dramático Nacional (Laboratorio Rivas Cherif) i director artístic del Festival de Literatura i Música MussART.

La seva intensa activitat el du a passar estades a Barcelona, Madrid o Nova York, on també ha impartit conferències al Catalan Center de la New York University.

Pròximament, tindrem l'oportunitat d'assistir a tres extraordinaris muntatges dirigits per ell a la nostra ciutat: Un Conte de Nadal de Charles Dickens al Teatre Bartrina (25 de gener), i les adaptacions de Sòfocles Èdip / Tirà de Tebes  (4 de febrer)  i Antígona / No acataré (4 de març) dins del cicle “Grans mestres a escena” del Teatre Fortuny.

Per tot això i més, benvingut al Corral, Francesc!

Coia Ballesté, la nostra veu a la ràdio.

Pocs assistents la coneixíem personalment, gairebé ningú tenia present la seva imatge, però tots érem capaços d'identificar perfectament la seva veu; és una característica comuna entre els homes i les dones que treballen a la ràdio.

Coia Ballesté, reusenca i resident a Riudecols, va arribar acompanyada del seu marit, l'Albert,  pare dels seus dos fills, la Coia i el Jordi. En Josep Roviralta va destacar, en la seva presentació, el gust de la parella per viatjar. Va ser així com les anècdotes del seu periple per la Índia van servir per trencar el gel.

Ben aviat vam centrar la conversa en la professió de periodista, que la Coia va definir com una “feina de passió”, una activitat que si es vol fer bé demana una dedicació total i criteri per saber on s'ha de ser per “explicar a la gent el que passa”. En uns moments en què les xarxes socials converteixen tothom en informador, el periodista s'ha de reciclar i especialitzar-se per transmetre el perquè passen les coses.

Un clar exemple d'especialització és la transmissió d'en Puyal, en la que ha participat durant molt de temps. La TdP tracta d'afegir qualitat informativa a un esdeveniment que tothom està veient en directe:  un partit del Barça. Cal anar molt ràpid en una conversa entre onze persones que no es veuen entre sí, mentre s'està pendent del contingut de la transmissió, del partit, de l'elaboració de la pròpia intervenció, sempre a punt per quan el Quim ho demani o aparegui una informació rellevant.

En Joaquim Puyal “és un gran jefe; l'adoro i el respecto”. Amb aquesta frase va voler reconèixer la qualitat personal i professional, i la capacitat de lideratge d'una persona que tots els participants coincidíem a pensar que hauria pogut fer el que hagués volgut en el món del periodisme i que, efectivament, ha fet el que ha volgut i ho ha fet molt bé. Acompanyat per en Ricard Torquemada, la Coia i tot un plegat de bons professionals ha donat llenguatge, qualitat i cultura al món de l'esport.

La història de les primeres transmissions, quan calia sortir de l'estadi per cercar la cabina telefònica més pròxima i entrar en el moment just per fer la crònica, i tantes altres peripècies que ens explicà, van posar en  evidència els grans canvis que ha operat la tecnologia en el món de la ràdio.

Perquè un programa neixi, cal disposar d'un espai horari, un bon producte, que pot ser proposta pròpia o de l'empresa, i tenir molt clar què es vol transmetre a la audiència i amb quina metodologia, sempre tenint en compte que el contingut i el to s'han d'adaptar al moment d'emissió i als oients a qui s'adreça.

Durant tot el sopar la Coia va tenir paraules de reconeixement per als seus companys a Catalunya Ràdio, una emissora on mai ha tingut cap mena de pressió política: “mai ningú m'ha dit res”. Aquesta expressió ens fa sentir orgullosos d'un periodisme que encara preserva l'esperit independent, just en uns moments en què el posicionament de determinats mitjans resulta groller i, més escandalós encara, quan la influència és mostra directa i intencionada per part dels poders públics, com en el cas de Canal 9.  El criteri de la nostra convidada és qualificat si recordem que és coordinadora dels serveis informatius de Catalunya Informació, “la CATI”, denominació afectuosa amb què s'hi refereixen els seus treballadors.

També les retallades han afectat la corporació, com no podia ser altrament:  baixades de sou, professionals sense feina i la pèrdua d'una xarxa en el territori que serà difícil de recuperar i que entre tots han de resoldre mitjançant desplaçaments. La Coia, reusenca de pro, està molt pendent i és especialment sensible a la presència de notícies de les diverses zones del nostre territori per defugir, en la mesura del possible, el centralisme de la capital.

Per uns moments, la nostra convidada va desplegar totes les seves capacitats pedagògiques per explicar-nos quines són les fonts de les notícies, com funciona el consell de redacció, la funció dels diferents professionals, la necessitat de contrastar les informacions, el llibre blanc, model ètic per altres mitjans de comunicació més petits, i un bon nombre d'interioritats d'un mitjà de comunicació que requereix la presa immediata de decisions.

Com no podia ser d'altra manera, vam comentar la influència de la publicitat, dels caps de premsa d'empreses, organismes i partits, i el fet que en campanya electoral el col·lectiu de professionals es sent sotmès a un control excessiu d'imparcialitat que, en canvi, sí que els és reconeguda fora del període electoral.

La Coia considera que, en aquests moments, la ràdio en català viu un moment dolç amb la presència de dos grans mitjans, Catalunya Radio i RAC1, que competint per l'audiència es veuen obligats a millorar propostes i continguts.

Després de repassar els grans líders de la comunicació en el nostre país, el programes clàssics que ens han acompanyat i instruït com La gran anaconda o En guàrdia, i elogiar la tasca de la premsa local, vam deixar la formalitat de la taula per fotografiar-nos junts i immortalitzar una nit plena d'emocions i continguts que agraïm de tot cor a la Coia Ballesté, “la nostra veu a la ràdio”.

Coia Ballesté. Una periodista de casa.

Coia Ballesté és periodista. Actualment Coordinadora de Catalunya Informació a Barcelona.

Durant 5 anys ha format part de l’equip de La transmissió d’en Puyal, on ha dirigit el Servei de recepció de missatges de la transmissió que dirigeix Joaquim Maria Puyal.

Durant 13 anys es va dedicar al periodisme esportiu a Catalunya Ràdio, a Barcelona. Es va especialitzar en informació olímpica i va cobrir els joc olímpics de Barcelona,  d’Atlanta i també de Sydney. Va ser enviada especial al Mundial de futbol de França, l’any 1998, i a diversos esdeveniments esportius d’àmbit internacional.

Ha format part dels equips directors i editors que han engegat programes esportius com La Jornada o No ho diguis a ningú, que han estat líders d’audiència en les seves franges. L’any 2004 va ser nomenada sotscap del Departament d’Esports de Catalunya Ràdio i va copresentar i codirigir el programa de la mitjanit Teva Meva.

Del 2005 al 2012, va ser la delegada de les emissores de la Generalitat de Catalunya al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Durant aquest període va dirigir i presentar el programa “Esfera Pública” i l’espai de medi ambient “Aigües, Aires, Llocs”, i en aquest àmbit va ser l’enviada especial de Catalunya Ràdio al Fòrum mundial de l’Aigua d’Istanbul. 

El 2012 torna a Barcelona per coordinar el Matí de Catalunya Ràdio.

Va començar al món del periodisme com a col·laboradora a diversos mitjans com les emissores Cadena COPE i Cadena SER, o els diaris; REUS DIARI i CATALUNYA SUD.

Des de l’any 2006 forma part del Consell Assessor de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili.

L'esperem al Corral per conèixer una persona afable i directa, i una gran professional orgullosa de la feina que fa i de com la fa.

Josep Vallverdú, el savi de “La Boella”.

El sostre i altres imatges van ambientar
 el sopar ( obra de Pau Frigola. Fotògraf)

No podem començar aquest escrit sense esmentar la impressionant feina d’ambientació que en Pau Frigola va fer del menjador del Corral, amb fotografies de gran format i, sobretot, amb la recreació del sostre d’Altamira, sota del qual vam sopar en un ambient màgic de connexió amb els humans que van decorar l’original.

La segona sorpresa de la nit es va produir quan els comensals es van assabentar que havien de cruspir-se l’esplèndid garró de porc amb l’única ajuda d’un estri de sílex que va resultar molt més efectiu que molts ganivets de l’actualitat.

I per si no n'hi havia prou, la presència inesperada de Ramon Capdevila va reblar el clau d’una nit especial. El Ramon és un home que ha dedicat la seva vida a l’afició per la descoberta de restes de presència humana en les nostres contrades. La seva aportació va ser bàsica per enllaçar el treball de recerca actual amb la història d’aquells homes que, durant dècades i impulsats per una gran curiositat, han treballat fent aportacions fonamentals a l’arqueologia i que avui ja formen part del patrimoni col·lectiu.

El Josep Vallverdú va començar la seva exposició explicant quines són les tres funcions bàsiques de l’IPHES (Institut de Paleoecologia Humana i Evolució social). La investigació, fonamental en aquesta institució vinculada actualment a la URV, té un paper destacat amb la recerca i publicació de nombrosos articles a revistes científiques especialitzades de tot el món. En aquest apartat, va tenir paraules d’elogi per Salvador Vilaseca i la seva reconeguda activitat en la preservació del patrimoni prehistòric de les nostres comarques, i per Ramon Viñas i altres col·laboradors del centre.

La segona funció és l’acadèmica, lligada en bona part a la Universitat  a través del programa de màster del Quaternari i d’altres iniciatives internacionals d’alt nivell. També du a terme programes adreçats a estudiants de Batxillerat de tot l’Estat i Escoles d’estiu per a alumnes que tinguin interès en la temàtica. Els programes de formació, de col·laboració amb altres entitats i països i el programa de beques ofereixen un ampli ventall de possibilitats en la línia de la divulgació de la recerca, cosa que ha caracteritzat la institució des dels seus inicis.

La tercera línia d’actuació va lligada al descobriment i divulgació de la riquesa patrimonial del nostre entorn. “Hi ha molta feina a fer i moltes coses per oferir” va comentar referint-se a iniciatives que cada cop estan més valorades pels ciutadans del nostre entorn i per una part dels turistes que venen a les nostres contrades i busquen quelcom més que sol i platja.

Josep Vallverdú (primer pla) i Ramon Capdevila tallant el sopar amb sílex.

Els ulls se l’il·luminen quan parla de “La Boella”, un jaciment que ha permès trobar restes amb una antiguitat d’un milió d’anys. Entre les més destacades, les defenses d’un elefant, molars i óssos d’hipopòtam i moltes altres restes de fauna que han permès obtenir moltes dades de quin era el clima i l’ecosistema d’aquest aiguamoll situat a l’antic punt de  contacte del Francolí amb el mar.

Les troballes també han estat interessants pel que fa a les restes d’eines  i marques de tall, que demostren la presència humana en un dels estrats més vells d’Europa. Aquells homínids aprofitaven els animals que quedaven enfangats a la riba per a obtenir carn en abundància. Per construir les seves eines aprofitaven materials d’arrossegament i d’altres que probablement obtenien  de la zona de Vilaplana. Tot plegat demostra que tenien un bon coneixement de l’entorn. Esperem que ben aviat es puguin trobar restes humanes, cosa que rellançaria el jaciment a la primera plana de l’actualitat científica. Ell mateix s’atreveix a afirmar “La Boella és un bon lloc per a trobar-hi restes humanes”.

El projecte de futur és l'elaboració del Pla Director amb l'Ajuntament de La Canonja per tal d'oferir un espai de formació i turisme cultural vinculat amb el coneixement de la prehistòria i amb un taller mediambiental.  Cada cop més, la cultura i el patrimoni representen una font de riquesa per aquelles zones que ho saben explotar: “Per cada euro en retornen set, diuen els entesos culturals. Però encara que en fossin menys, valdria la pena”. Ja en tenim l'experiència de la cova de l'Espluga de Francolí amb 80.000 visitants el darrer any i de la província de Burgos, que ha incrementat en un 10% el seu PIB després del treball a Atapuerca i el Museo de la Evolución Humana.

Tot i que en Josep Vallverdú està molt acostumat a treballar amb restes més antigues, també s'il·lusiona en explicar-nos la troballa de pedres amb gravats d'una antiguitat de quinze mil anys a la Balma de la Vall a Montblanc, on ha treballat de co-director i que, en aquests moments, està estudiant en Ramon Viñas.

Un altre punt que li sembla molt interessant és la cova de les Borres, a La Febró,  jaciment que té un gran potencial arqueològic a més de trobar-se en un paratge natural de gran interès. No menystindrem la seva invitació a participar en les properes excavacions. També repassem altres espais arqueològics de gran interès com el Molí de Salt, al municipi de Poblet i Vimbodí. Segons ens explica el Josep, els homínids primer van ocupar les planes i més recentment es van instal·lar a la Serra de Prades.

Les seves explicacions sobre els procediments de datació van sorprendre molts dels assistents: l'extinció dels micro-vertebrats,  el carboni 14, els canvis de magnetisme del planeta, la luminescència del quars i el mesurament de la radioactivitat, tot plegat, un munt de recursos i tecnologies que permeten posar ordre a la successió d'esdeveniments enregistrats a l'interior del subsòl.

Fent una mirada retrospectiva, juntament amb el  Ramon Capdevila, en Josep Vallverdú va posar en valor l'aportació de personatges com Alfons Prunera, que va recopilar un arxiu fotogràfic de gran valor per documentar el patrimoni artístic i cultural del nostre país. També l'Estanis Pedrola va fotografiar en les seves sortides amb Salvador Vilaseca les seves troballes. Aquest últim, director de l’Institut Pere Mata, metge de la RENFE i forense a Reus, va realitzar una monumental intervenció que li ha valgut el reconeixement de la comunitat. Recordem els moments difícils que va passar durant la dictadura de Primo de Rivera per la seva actitud anticlerical i a favor de la demòcracia, per la qual cosa va haver de comptar amb la protecció del Dr. Guix Sugranyes. A tots ens va semblar un homenatge imprescindible a un personatge que ha preservat amb gran esforç i dedicació personal el nostre llegat cultural. En Josep és optimista i pensa que l'escola democràtica actual formarà ciutadans que sabran valorar aquest patrimoni.

Vam conversar de forma animada, com no podia ser d'altra manera,  sobre la publicació de la nova teoria evolutiva  a partir de les troballes de Dmanisi. També d'Atapuerca i de la feina del Josep a La Sima del Elefante. D'aquest moment tots recordarem el relat sobre l'activitat del “mascletero”, un tècnic valencià en explosius que va esmicolar de forma “controlada” unes roques de grans dimensions d'aquest jaciment tan conegut.

Atesa la seva especialitat, va sorgir un altre tema d'actualitat: els terratrèmols que recentment han afectat el sud del nostre país. La injecció de gas en aquesta zona, donada la seva estructura de falles, molt coneguda d'altra banda,  representa una imprudència.

Com vam dir a la presentació, ens hem trobat amb un convidat molt estimat en els diferents jaciments on treballa, un formador senzill i ple de coneixements que mira d'oferir-los generosament, amb la prudència del mestre que sap a quin col·lectiu s'adreça. Un científic que li agrada desenvolupar en els jaciments on treballa tots els papers de l'auca.

Josep i Ramon, esperem trobar-vos un dia d'aquests, entusiasmats, regirant terra en qualsevol balma o rierol i allí, amb tota la complicitat, serem al vostre costat per alleugerir-vos una feina tan dura i gratificant alhora.

Assistents a la 7a edició del Corral.

Josep Vallverdú Poch. Investigant l'evolució humana.

Josep Vallverdú Poch és doctor en Geografia i Història per la URV, en l'especialitat de geoarqueologia, i investigador de l'Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES). Dirigeix moltes recerques en jaciments de les nostres comarques i ha treballat, entre molts d'altres, a Atapuerca des de l'any 1990 i a l'Abric Romaní de Capellades, jaciments sobre els que va escriure la seva tesi.

Les recerques que ha dirigit a La Boella han permès demostrar presència humana a les ribes de l'antic curs del riu Francolí amb una antiguitat d'un milió d'anys gràcies a les marques de tall associades a les restes òssies que permeten reconstruir la paleoecologia de la zona.

El seu treball és fonamental per entendre la dinàmica de poblacions humanes antigues a la zona de les muntanyes de Prades i del litoral mediterrani.

No us penseu que es tracta d'un director que només planifica i organitza. L'hem vist suar de valent a l'Abric Romaní de Capellades, aferrat a un martell pneumàtic per tal d'extreure el material d'una capa de sediment estèril i arribar el més aviat possible al següent nivell. L'hem vist posicionar les peces trobades, participar en les feines de protecció de la zona excavada a fi d'assegurar els jaciments de La Boella per a la propera temporada, i ens l'imaginem planificant les diferents actuacions per dur a terme i estudiant el material trobat. Un científic que intervé en tot el procés i assumint tots els papers de l'auca.

Un home que traspua coneixements, treball i voluntat de compartir el que no és ben bé una feina, sinó una vocació: l'estudi de l'evolució humana.

Podeu consultar part de la seva obra en aquest enllaç.