Josep Bargalló: "Qui sou vosaltres?"

Poder comptar amb un exconseller en cap a la nostra taula ha estat un luxe. Poder comptar amb Pep Bargalló, una gran experiència: la d’un home que, per diferents circumstàncies, s’ha trobat exercint les més altes responsabilitats polítiques i que, amb perspectiva, les sap explicar des de la proximitat.

Escoltar la història que tots hem viscut per boca d’un dels seus protagonistes representa poder completar-ne la visió amb l’encaix d’algunes peces perdudes, adquirint així una nova dimensió.

Segons el Pep, calia un canvi: “masses anys amb el mateix”. El tripartit va posar fi a la força governant que havia generat uns mecanismes de poder i de relacions  amb els mitjans financers i de comunicació  que semblaven inalterables.

Va ser una època molt dura, en especial pel cas del Carmel, quan no es van poder retornar a casa seva totes aquelles famílies afectades per l’esvoranc, ni tan sols per recollir els àlbums de fotos; també van representar un daltabaix polític els fets de Perpinyà, així com  el risc que va suposar tirar endavant la reforma de l’Estatut. La ciutadania va poder comprovar com l’esforç i les promeses vinculades a la reforma de l’Estatut d’autonomia eren rebaixades pel ribot de les diverses instàncies per on passava  el text, aprovat per una gran majoria de catalans.

“No vam trobar intel·lectuals espanyols que es posicionessin a favor de l’Estatut”. Des del socialisme totes les veus, amb major o menor radicalitat, comentaven que calia “suavitzar-lo”. El mateix Herrero de Miñón, membre del PP,  va comentar al nostre convidat que l’Estatut  era “massa bo, més avançat que la Constitució Espanyola; no us ho permetran!”

Professor d’institut, crític literari i guionista, al Pep Bargalló dues trucades del seu company i amic, Josep Lluís Carod Rovira, li van canviar la vida. En la primera li demanava que exercís les funcions de Conseller d’Ensenyament, en la segona, que el substituís en el càrrec de Conseller en cap.

Els seus relats ens il·lustren, en forma d’anècdota, l’afany de notorietat de certs individus, de qualsevol  estament, que acudien amb el propòsit d’aconseguir beneficis propis per damunt dels interessos col·lectius.  Calia mesurar amb cura les repercussions que tindrien determinades decisions i posicionaments, ja que podien comportar campanyes de desprestigi personal, com el cas de la desqualificació per no dur corbata, que es convertí en portada de “La Vanguardia”.

“Sempre s’ha fet així”. Aquesta frase era el vell argument per defensar els privilegis dels mitjans de comunicació, de la banca i,  fins i tot, d’alguns col·lectius de treballadors de la Generalitat.

“Qui sou vosaltres?”, era la pregunta a la que s’havien d’enfrontar els membres d’Esquerra Republicana de Catalunya, quan els antics personatges, aliats amb la política durant tants anys, volien saber amb un aire de superioritat els referents dels nouvinguts.

  

El fet de presidir determinats esdeveniments de rellevància li va permetre copsar clarament qui eren “els altres”, personatges omnipresents ocupant llocs principals. Aquesta apreciació li va resultar molt instructiva, ja que revelava la intenció amb què se li apropaven determinades persones. I és que  ni el mateix Millet  -mira que és difícil-, va aconseguir aprofitar-se de la institució que dirigia.

De la seva etapa com a Conseller d’Ensenyament, va destacar algunes situacions que considerem oportú de referir. D’una banda, el conflicte d’inseguretat generat en un centre escolar del barri de Sant Cosme, del Prat de Llobregat, i la necessitat de protecció d’alumnes i professors, un tema estancat que no trobava solució fins que l’enginyosa idea de situar un jutjat al barri ho va resoldre. De l’altra, el desenvolupament del Batxibac, un batxillerat amb matèries en francès que permetia obtenir el baccalauréat, es va implantar a Catalunya com a mesura lligada al desenvolupament de les escoles bressola a la Catalunya Nord i a la participació en les trobades de la Francophonie. També ens recordava que, com a conseller, havia de fer veure a alguns alcaldes, disgustats per la marxa d’alguna empresa del seu municipi, que l’institut o les escoles eren en molts casos la seva empresa més gran. De vegades, pel fet de tractar-se d’un organisme públic, no es tenen en compte ni els llocs de treball ni la dinamització econòmica que comporten.

Pep Bargalló és optimista pel que fa a la independència: “és un camí sense retorn”. Repassem la situació econòmica d’Espanya, que arribarà al col·lapse en pocs anys, el paper de les grans empreses, que demanen que les coses es facin bé, amb poc soroll i eficàcia. No es pot tirar pel dret, però el procés és imparable.

Si hi ha una constant en el discurs del nostre convidat és la gran estima que mostra per la persona de l’expresident Pasqual Maragall. Un afecte fonamentat en una convivència gairebé conjugal, amb discussions contínues sobre tot tipus de temes, però per damunt de tot una relació d’afecte, que s’ha afermat amb els anys fins a esdevenir, tal com diu el Pep Bargalló, “el meu president” i, amb tota seguretat, també el seu amic, amb qui ha compartit al cap del temps moltes estones de records i de companyia.

Pasqual Maragall, “escaquejant-se d’assistir a molts actes, delegava en la persona del nostre convidat, que gaudia exercint la màxima representació de les nostres institucions. Josep Bargalló ens ho resumeix amb la següent expressió: “la política m’ha permès fer activitats i conèixer gent que, d’altra manera, hauria estat impossible”.

Evidentment que vam parlar de la Fira de Frankfurt i de la intervenció de Quim Monzó,  de múltiples anècdotes amb el rei Juan Carlos I, de la situació política actual, de la coordinació en el tripartit i, d’entre moltes altres coses, de la frase que la parella de mossos d’esquadra que li feien d’escorta  li va etzibar el darrer dia de servei: “demà no vindrem” .

Pensem que Josep Bargalló ho ha sabut deixar. Ha superat l’avorriment inicial, el drama que pot suposar abandonar el ritme intens de l’activitat política. La tornada a la normalitat ha estat, tal com creiem que hauria de ser per a tots els polítics, sense portes giratòries.

Segur que al Corral,  en penjar la fotografia de família, testimoni de la trobada, recordarem la bona estona que vam passar amb una persona que, de forma didàctica i sincera, ens va saber comunicar la duresa i complexitat de determinades vivències i el caràcter altament formatiu que pot tenir per a qualsevol ciutadà el fet d’esdevenir un representant polític del seu país.

Moltes gràcies,  Josep Bargalló.

Josep Bargalló i Valls, una experiència de govern

Josep Bargalló i Valls

En Josep Bargalló i Valls (1958) és conegut per tothom com el "Pep Bargalló" i, a més, tothom sap que és de la Torre; també és evident la seva capacitat, gairebé innata, de tocar molts temes i fer-ho bé.

Pep Bargalló és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Estudis Superiors de Llengua, Literatura i Cultura Catalanes per la URV. La seva relació amb la llengua i la literatura ha estat una constant, ja des de l'època d'estudiant, quan editava els seus primers llibres de poesia que venia pel bar de la facultat, llavors encara delegació de la UB, situada a la plaça Imperial Tàrraco.

Com a escriptor, ha exercit de crític literari, assajista i historiador de la cultura: Literatura catalana del segle XVI al XVIII (1987), Manual de mètrica i versificació catalanes (2007, 2a edició, ampliada i revisada), Què és la mètrica. Introducció a la versificació catalana (2007), Una pàtria sòlida en el temps. Un projecte social i nacional per al nou catalanisme del segle XXI (2006), Què fem a Frankfurt? i d'altres.

A més, podeu llegir a la viquipèdia que va escriure els diàlegs de la pel·lícula La teta y la luna de Bigas Luna i que és l'autor de la versió dels pastorets de Josep M Folch i Torres que es representa a Tarragona. Ho sabíeu això?

De tots és conegut que la seva fal·lera per la cultura no és només una aproximació teòrica. És membre de la colla castellera de Torredembarra, del ball de diables  dels portadors del drac, i participa activament de la vida d'aquestes associacions i d'altres.

La seva activitat professional, abans i després de les seves ocupacions polítiques, ha estat vinculada al món de l'ensenyament. Inicialment com a professor d'institut i actualment a l'ICE de la URV. És oportú recordar en aquest punt que el 17 del desembre de 2003 al 20 de febrer de 2004 va exercir el càrrec de Conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya. 

Si mireu a internet podreu comprovar fàcilment que és un home en xarxa. Podreu optar per seguir-lo a twitter (@JosepBargallo), veure les seves presentacions sobre competències educatives i l'ensenyament de la llengua a Slideshare o, fins i tot, seguir el seu bloc personal on toca qüestions literàries, o relacionades amb el dia a dia de l'activitat política. Google+, Facebook, Linkedin i d'altres entorns de la xarxa tampoc li són aliens.

Si bé ens podria parlar de molts temes interessants, en Josep Bargalló ve al Corral per a fer memòria d'una experiència de govern. El nostre convidat, com és notori, va ocupar diferents càrrecs a l'administració catalana: diputat al Parlament de Catalunya des de 1992 a 2003 per ERC, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya des de febrer del 2004 al maig del 2006. Al seu municipi ha estat regidor i tinent d'alcalde. Tots recordem episodis de la seva activitat parlamentària i de govern o, posteriorment, de quan va dirigir l'Institut Ramon Llull, del 2006 al 2010.

Segur que del record del passat en sorgirà també una anàlisi de l'actualitat i un projecte de futur que, sens dubte, volem conèixer.

Ramon Viñas Vallverdú. L’art rupestre: una conducta que forma part de nosaltres

Ramon Viñas. Fotografia de Pau Frigola

El sostre del menjador amb impressionants imatges d’Altamira, un mural i pedres d’Alcover per experimentar, gentilesa de l’empresa Pedrastore, tot preparat per acollir al Corral  Ramon Viñas Vallverdú, en el que seria, després de la seva llarga trajectòria docent, el seu primer taller d’art rupestre adreçat a  adults, a excepció, és clar,  dels seus alumnes de màster. 

No podíem començar un taller sobre com i per què pintaven els nostres avantpassats sense un marc teòric que ens permetés entendre millor el que després practicaríem. És per això que en Ramon va voler remarcar que “anem a entendre una conducta que forma part de nosaltres, els mitjans de comunicació gràfica". 

“En l’origen de l’art rupestre hi ha la por”. La por a les malalties, a la mort, a la natura desfermada, a la falta de menjar;  les necessitats humanes més bàsiques hi estan relacionades i s’expressen en forma de creences. Amb els humans que ens van precedir ens uneixen aquestes mateixes emocions i, des de fa 40.000 anys, arreu del món l'home ho ha volgut plasmar simbòlicament amb l'ús de tècniques diverses, ja sigui en el cos o en la pedra, en espais que han estat durant mil·lennis “especials i sagrats”.

Símbols com la Venus paleolítica han perdurat en el temps i, progressivament, s’han anat transformant, depenent de la cultura, per expressar el mateix significat o un de semblant. Les creences animistes sobre la realitat encara són ben presents a l’actualitat. La màgia ha donat pas a la religió i avui en dia, en determinades cultures, és la ciència qui ocupa aquest espai.

No sabem exactament des de quan els humans tenim un comportament simbòlic. Una de les proves més antigues és el bifaç Excalibur, que fou trobat a la Sima de los Huesos, a Atapuerca. Una magnífica eina que mai havia estat utilitzada i que va pertànyer als primers heilderbergensis fa entre 600.000 i 200.000 anys, associada a una acumulació de com a mínim vint-i-vuit cadàvers, podria haver estat la primera ofrena coneguda. No hi ha dubte que el desenvolupament del cervell, especialment del lòbul frontal,  va tenir un paper fonamental en l’aparició del simbolisme dels posteriors Homo sapiens. 

Durant l’explicació, Ramon Viñas projectava a un ritme frenètic imatges d’arreu del món i de diferents períodes i cultures. Escenes de lluites, de cacera, d’animals, d’éssers de difícil interpretació, representades a les parets de balmes i coves, peces d’art moble fetes sobre pedra o ivori, com l’home-lleó d’Ulm. A partir de totes elles vam entendre la diversitat de tècniques, sovint combinades, que es poden trobar en aquestes representacions: dibuix, perfilat, pintura amb diferents elements i colors, gravat, etc. Moltes d’aquestes representacions apareixen superposades formant conjunts espectaculars.

Un moment de la introducció teòrica. Fotografia Pau Frigola

El Ramon va destacar el significat de les representacions de cavalls  i els bòvids, dos dels temes més recurrents en l’art rupestre, amb un potent simbolisme encara avui present a moltes cultures. Segons alguns especialistes tenen una significació d'arrel sexual, el de la complementarietat del masculí i el femení,  que trobem associada també a d'altres signes abstractes. Aquest dualisme roman en molts símbols posteriors, el respecte pels bòvids a l'Índia, les festes de braus i  moltes altres manifestacions.

Quin era el perfil de les persones que feien aquestes representacions? Gent especialitzada? Xamans sota l’efecte de substàncies psicotròpiques? I els llocs, eren santuaris estructurats? Molts d’ells responien a representacions astronòmicament rellevants?

La curta explicació teòrica ens va deixar amb ganes de continuar desvetllant el secret que amagaven aquestes manifestacions, que en moltes cultures també estan a l’origen de les grafies dels alfabets.

Després del sopar, va venir la demostració sobre el mural i les pedres. Prèviament, va mostrar-nos l’elaboració de les pintures amb la barreja de pigments minerals, aglutinants i espessidors per tal de trobar la textura adequada. A partir d’aquest punt, qui va voler, va poder “aerografiar” la pròpia mà en negatiu, pintar en carbó o ocre, o gravar amb un burí de sílex.

Una experiència teòrica i pràctica que va resultar molt gratificant per a tots els assistents. Esperem poder reprendre aquesta temàtica en un futur proper, ja sigui en una nova edició del Corral, o en un altre context. Els coneixements, la capacitat de comunicació i la il·lusió del Ramon Viñas van multiplicar encara més la motivació que sobre el tema ja teníem els corralers.

Per acabar, volem transmetre a tothom que llegeixi aquestes línies la necessitat de valorar i conservar un patrimoni que malauradament es va deteriorant, a casa nostra i arreu del món, amb el pas del temps i l’acció humana.

Imatge de grup després del taller. Fotografia Pau frigola

Ramon Viñas Vallverdú, tècniques experimentals sobre l’origen de l’art

Ramon Viñas al CIAR de Monblanc. Març de 2016

Ramon Viñas és arqueòleg, especialista en pintures rupestres. En aquest camp és una referència internacional. Es va formar a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, on va estudiar Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia.

Ara, acabat de jubilar, treballa més que mai participant en nombrosos congressos i fent xerrades allí on se’l demana. Tan aviat el podem trobar remenant les restes de l’ocupació neandertal de la Cansaladeta (La Riba) al CIAR (Centre d’Interpretació d’Art Rupestre), en l’antiga presó de Montblanc, com visitant la darrera descoberta de pintures rupestres a les muntanyes de Prades, o redactant un estudi sobre qualsevol element d’”art moble”, megàlit o escena pintada en alguna cova o balma de ves a saber on.  

Ha estat professor de Arte Rupestre a la Escuela Nacional de Antropologia e Historia (ENAH ) a Mèxic. Bona part del seu treball de recerca s’ha desenvolupat a la Baixa Califòrnia i  Amèrica Central, on s’han concretat diferents projectes de recerca i col·laboració gràcies a la xarxa que el Ramon hi ha anat desenvolupant amb els anys. 

Ha estat Investigador de l’IPHES, professor del Màster en Arqueologia del Quaternari i Evolució Humana de l’àrea de Prehistòria del Departament d’Història de l’Art de la Facultat de Lletres de la URV, i director del CIAR del Museu Arxiu de Montblanc. Ha dirigit una gran quantitat d’excavacions i estudis, especialment a Espanya i a Mèxic. Els seus treballs científics s’han publicat a revistes especialitzades de gran prestigi  internacional. 

De la seva extensa bibliografia comentarem especialment, per recent i estimada, la publicació d’Art rupestre de Valltorta-Gassulla, escrita conjuntament amb J. Guillermo Morote. En aquesta obra hi trobareu una descripció exhaustiva i ben emmarcada teòricament de l’art rupestre llevantí  i un registre de les obres d’aquesta vall del Maestrat  amb la que Ramon Viñas hi té un lligam especial.

Ramon Viñas no ve al Corral només per fer una explicació teòrica; hi ve a fer un taller. Un taller per ensenyar-nos a fer les pintures seguint les tecnologies dels nostres avantpassats i decorar, com si fóssim nens, pedres i murals. Per ell és el principi d’una nova iniciativa: fer tallers amb gent gran. Una experiència que mai havia fet i que, de ben segur, després del Corral tindrà continuïtat. 

Imatge de Pau Frigola.

Andreu Mayayo, reivindicant la memòria democràtica

Andreu Mayayo. Fotografia de Pau Frigola

Encara en els prolegòmens, tot paladejant el vermut, l’Andreu ja ens va voler fer cinc cèntims de la polèmica reforma universitària que s’acosta: el pla 3+1+1, que preveu escurçar els estudis de grau a tres anys, durada habitual a les universitats europees. El més important és no enganyar els estudiants: “cal orientar-los fent-los veure que en realitat la formació universitària serà de cinc anys" (tres de grau més dos de màster d’especialització). Per tal que això no representi un encariment dels estudis, “hi ha el compromís de mantenir el primer curs de  màster a preu de grau”.

 

També serà habitual l’aparició d’estudis  amb combinacions fins ara poc comuns, com per exemple el que ja s’està assajant amb èxit amb continguts de filosofia, política i economia, també la fórmula de grau de quatre anys “amb honore”, la inclusió de pràctiques en empreses, un major nombre de crèdits en anglès, etc. Tot plegat marcarà l’evolució de la Universitat a casa nostra els propers anys.

A continuació, l’Andreu inicià la seva reflexió sobre memòria i història. Hi ha tres maneres d’afrontar el passat: la nostàlgia, que és “una mirada al passat per quedar-s’hi”; la història, que aporta una mirada objectiva basada en fets i fonts documentals; i la memòria, tan social com individual, que construeix selectivament el seu relat processant els fets a través del record, que vol dir tornar a pensar amb el cor, els sentiments i les emocions, més melodia que lletra.

La memòria provoca tal distorsió que, un cop reinterpretades, les experiències pròpies o alienes adquireixen categoria de veritat absoluta sense cap mena de prova. Un exemple podria ser quan intentem explicar que fou Suárez qui va autoritzar l’emissió en diferit dels fets del 23F al Congreso  de los Diputados, quan tothom juraria que va ser en directe.

Cal distingir la figura de l’impostor, com el cas d’Enric Marco, que va falsejar dades de la seva biografia per aparèixer com a víctima supervivent dels camps de concentració nazis, de la d’altres, els convençuts,  que s’acaben creient una falsa realitat apel·lant a memòries familiars o a falsos relats compartits. No volem saber la realitat. Citant Pierre Vilar, posa de relleu que “hi ha gent que no volem recordar i d’altres que no poden oblidar.  Explicitar les raons d’uns i altres és el fonament de la història”.

El poder polític també crea el seu propi relat sobre el passat: “el més còmode és comprar el relat del poder”. L’Andreu argumenta la seva explicació d’una forma brillant partint dels casos d’Adolfo Suárez i el Rei Juan Carlos I. El primer no prové de la cultura democràtica, però en un moment donat fins hi tot està disposat a morir per la democràcia, tot i que és honest i no pretén passar a la història falsejant les seves intencions de partida, fent veure que tot plegat obeïa a un projecte predeterminat. En canvi, el Rei Juan Carlos I adopta el relat que convé per aparèixer com l’impulsor del moviment democràtic. És així com assumeix un paper del que històricament no hi ha cap prova, cap dada, cap document.

A Catalunya també disposem d’aquesta mena de relats, per exemple, el vinculat a la figura del president Companys. Glorifiquem el personatge perquè fou assassinat, circumstància que òbviament no obeí a la seva voluntat i, en canvi, no tenim prou en compte tot allò que sí que va fer voluntàriament al llarg de la seva vida política i que, sens dubte, el defineix millor. Companys neix ric i mor pobre. Va posar la Generalitat en mans de qui volia defensar la República i cal recordar tots els esforços per salvar el màxim de gent possible. El 1937, de la mà d’Andreu Abelló, es va iniciar el treball per investigar els assassinats dels primers mesos de la guerra per reparar moralment les víctimes. El comportament de la Generalitat republicana va tenir el seu retorn en el suport de la immigració dels anys 50-60 en el lligam de drets socials i nacionals i esdevenir un sol poble, així com participar en la creació d’organitzacions col·lectives democràtiques nacionals, com ara la comissió obrera Nacional de Catalunya l’any 1966.

D’altres relats més recents, com el del president Jordi Pujol, que ens el presentava com un home que ho sacrifica tot pel país, s’ha vist superat pel pes dels darrers esdeveniments que han mostrat la realitat de la persona devers la mística del personatge. Cal desvincular sempre la persona del personatge. Cal explicar-ho tot, el que ens agrada i el que no.

De tot plegat en sorgeix el veritable concepte que cal reivindicar, el de memòria democràtica. Comporta un treball orientat a la recerca dels fets reals partint de fonts fiables i necessàriament compartida pel màxim de gent possible. En aquest punt l’Andreu ens sorprèn dient que els historials mèdics i els llibres d’ànimes són els documents més precisos en els que hi consten dades reals. “Tothom vol salvar el cos i l’ànima”.

Amb l’Andreu Mayayo vam poder repassar diverses situacions del passat i del present. De la nostra història recent, encara cal conèixer moltes coses, com les converses telefòniques que es van enregistrar per ordre de Francisco Laina, llavors director de la Seguridad del Estado i que, segons sembla, el socialista Alfonso Guerra va utilitzar com a arma política posteriorment; el caràcter antiliberal del franquisme, que encara influeix la societat espanyola d’avui; la dimensió real de la implantació de TV3;  la necessitat d’implementar estudis en castellà per atendre la creixent demanda dels estudiants sud-americans i d’altres procedències; o recordar que Convergència Democràtica de Catalunya plantejava inicialment la doble línia lingüística per l’ensenyament i van ser les mobilitzacions de les APA’s (antiga denominació de les actuals AMPA’s) i dels moviments populars, molts d’ells lligats a la immigració, que van reclamar la immersió lingüística per tal que els seus fills no fossin catalans de segona. Sens dubte, una trobada que va donar per molt.

No voldríem deixar passar una de les frases que pronuncià l’Andreu i que de ben segur mereix una reflexió profunda: “Els joves d’avui vindiquen l’avi que va perdre la guerra i rebutgen el pare que va guanyar la democràcia”. Au, rumieu!

Només ens queda agrair de tot cor la presència de l‘Andreu Mayayo al Corral, especialment, tenint en compte el desplaçament  que va haver de realitzar expressament des de Barcelona i amb un fil de veu. Esperem que s’hagi trobat com a casa!

Assistents al Corral. Fotografia de Pau Frigola

Postal històrica editada a França per a recaptar fons pel PSUC (adaptada per a la ocasió). Del fons de Jordi Pàmies