David Bajona i Carrera. Política de Defensa i Estat Propi

David Bajona. Imatge d'una aparició al Canal 3/24.

David Bajona i Carrera. Nascut a Barcelona l'any 1971.

Politòleg (Universitat Internacional de Catalunya). Postgrau en comunicació política (Universitat Ramon Llull).

Ha estat analista del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC) i ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació sobre afers militars, terrorisme i conflictes.

Actualment és responsable d'una àrea d'anàlisi sobre opinió publicada i seguiments de mitjans de comunicació a la Generalitat de Catalunya.

És coautor de Política de Defensa i Estat Propi conjuntament amb 10 experts més. El llibre remarca la necessitat que tindrà un futur estat català independent de disposar d'una Política de Defensa i unes Forces de Defensa pròpies. Els dos capítols que signa tracten sobre l'anàlisi econòmica i una proposta de forces de defensa professionals, amb un component territorial.

David Bajona estarà amb nosaltres el proper Corral i podrem debatre sobre la seguretat present i futura en el nostre país, sobre quins són els factors de risc més importants en aquests moments, la corresponsabilitat i el paper de les diferents forces policials, i sobre tots els temes que puguin ser d'interès per als assistents.

Portada del llibre

Ignasi Carnicer, Israel ha fet de la necessitat virtut

Ignasi Carnicer ens va voler explicar com s'ha produït el miracle del desenvolupament a Israel. La seva tesi posa de relleu el substrat cultural provinent de la religió israelita. El "llevat", com ell l'anomena, es nodreix del principi del bé i del mal, de la Torà i, especialment, del Talmuth, on es recullen les discussions rabíniques sobre els diferents mandats que apareixen a la Torà i que mostren a la col·lectivitat la capacitat de la cerca de l'argument i de la discussió com a quelcom d'enriquidor.

Aquest llevat fa créixer els "materials" que, paradoxalment, han estat condicionats per l'escassetat de recursos, en un país petit i envoltat d'una gran hostilitat que ha sabut aprofitar el coneixement i el talent dels immigrants per resoldre els greus problemes que tenia l'Estat. Aquesta síntesi ha generat la fortalesa d'un col·lectiu que ha après a pensar diferent per resoldre els problemes comuns tot potenciant un desenvolupament tecnològic interdisciplinar que ha situat Israel en una se les posicions capdaventeres del rànquing mundial de desenvolupament econòmic i científic.

De l'escassetat, Israel n'ha fet virtut. Uns exemples: per superar la manca de llet després de la 2a guerra mundial i el boicot dels països veïns, ha calgut augmentar la productivitat de les vaques, que han assolit un rendiment excepcional de 13.000 litres de llet a l'any; en un altre ordre de coses, l'aprofitament dels recursos hídrics ha comportat el desenvolupament de tecnologia i d'empreses punteres en aquest camp, tecnologies que ara s'exporten; un darrer exemple seria el cas de la indústria aeronàutica, que s'ha hagut de desenvolupar, per raons òbvies 1, impulsant els coets en el sentit de la rotació terrestre, fet que requereix un major consum d'energia i que ha forçat a reduir el pes de la resta de components. Ara, amb aquesta tecnologia i impulsant-los en la direcció més avantatjosa des de l'Índia, els resultats són molt competitius. L'acadèmia, doncs, s'ha de posar al servei de l'economia.

El procediment és ben clar: cal la Mashup, és a dir, la barreja, la transversalitat del coneixement que aplega experts de diferents camps per resoldre conjuntament qualsevol problema que es plantegi partint d'una pluja d'idees lliure (Balagan). L'Ignasi ens explica que una trobada d'aquestes característiques es durà a terme ben aviat a Barcelona per tal de cercar remei a problemes associats a persones amb discapacitat. Es tracta d'una col·laboració de la Fundació Cresques amb la Fundació Bachmann i l'Institut Guttmann.

Que hagin estat jueus els creadors i desenvolupadors de les xarxes socials més importants (Faceboock, Twitter, Whatsapp, l'algorisme de Google i tantes d'altres) només s'explica pel caràcter d'una societat que fa referents socials els joves emprenedors, imbuïts del llevat propi de l'intercanvi social inherent a la cultura jueva. 

Catalunya també és un país petit, fet que és fonamental perquè tothom es conegui i per fomentar l'intercanvi interdisciplinar. Pot esdevenir una bona plataforma per a l'aplicació d'innovacions tecnològiques generades a Israel, prèviament a la seva entrada al mercat europeu. L'Ignasi no parla per parlar, sempre en posa un exemple concret. En aquest cas, un sistema elèctric soterrat, molt sostenible, que permet guiar els autobusos amb molta eficiència i amb el mínim impacte ambiental.

Si hi ha dues coses que caracteritzen el nostre convidat són, sens dubte, la convicció amb què transmet els seus arguments i l'erudició de què fa gala en la defensa de qualsevol temàtica, per específica que sigui.

Com podeu deduir, el debat va ser tan enriquidor com la mateixa exposició. Aquí es van tractar temes de lingüística, religió, política i d'història. Entre els més destacats, i disculpeu la síntesi, els que apuntem a continuació.

La solució del conflicte del Pròxim Orient passa per l'annexió de Cisjordània a l'Estat veí de Jordània, fet que els donaria el suport d'un Estat degudament establert que ja té un 40% de població palestina. Una altra cosa és el cas de Gaza, un territori que ningú desitja. Conclou el tema amb vehemència: "Els dos pobles tenen raó, però per una vegada a la història, aquesta la guanyarem nosaltres".

Una altra frase que li surt del cor és la que pronuncia recordant Matthaussen: "Més important és recordar les històries de bondat". És evident que també n'hi va haver moltes.

L'Ignasi ens recorda que, quan l'incipient Estat israelià va emetre el seu primer deute públic, van ser catalans els qui en van adquirir una bona part. De la mateixa manera, es podria donar la circumstància inversa si Catalunya esdevingués, finalment, una república independent.

Quant a les relacions històricament conflictives entre catòlics i jueus, l'Ignasi ens comenta que fins i tot l'oració cristiana per excel·lència, el Parenostre, conté les arrels del judaïsme quan diu: I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors. Déu només perdona les culpes que els homes li infligim a ell. Les que causem als altres homes, només ens les poden perdonar els afectats.

Agraïm a l'Ignasi Carnicer la bona disposició per compartir amb nosaltres una visió del món i millorar el nostre coneixement sobre Israel i la cultura i religió jueves.

________________________________________
1) La conflictivitat evident que generaria, a causa de la situació geogràfica dels països veïns que els són hostils, enlairar coets o satèl·lits en direcció est (contrària a la rotació terrestre i, per tant, més eficaç) ha obligat a llançar-los en direcció a la Mediterrània.

Ignasi Carnicer Barrufet, Catalunya i Israel

Imatge d'Ignasi Carnicer a Israel

Ignasi Carnicer, nascut a la Selva del Camp l'any 1954, ha dedicat la seva vida professional a la banca.

Després d'una curta militància al PSAN, va ingressar al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) el 1977. Fou alcalde de la Selva del Camp des del 1987 fins al 2007 i diputat del PSC al Congreso de los Diputados entre 1983 i 1994.

Fou vocal de la Comissió d'Indústria, Obres Públiques i Serveis del 1986 al 1987, vocal de la Comisión de Control Parlamentario de RTVE del 1986 al 1993, vocal de la Comisión del Defensor del Pueblo del 1989 al 1992 i vocal de la Comissió Mixta de Relacions amb aquesta institució del 1992 al 1993.

Actualment és director de la fundació privada Casa Cresques de Barcelona, Israeli-Catalan Hub. La finalitat d'aquesta fundació és la d'establir lligams entre Catalunya i Israel. Al "precorral", el nostre convidat ens va comentar que: "Catalunya comparteix força similituds amb Israel, com la població, la superfície, els valors de la identitat, del treball, de la superació, etc. i, especialment, de l'estudi i el reconeixement del talent. El talent, precisament, és la dovella que basteix la seva economia, fortament disruptiva, sorgida de la creativitat i col·laboració d'equips interdisciplinars". Amb aquesta intenció s'han organitzat trobades com la Kinnernet Barcelona-Catalonia l'any 2015.

En el marc d'aquesta fundació, l'Ignasi Carnicer ha promogut diverses visites i contactes polítics i econòmics entre les dues comunitats.

En la seva obra Carta a un euroidiota, el nostre convidat fa tota una declaració de principis, on exposa el seu punt de vista sobre el conflicte amb "els àrabs", critica la visió que es transmet des de la Unió Europea i expressa amb contundència la defensa dels valors, pocs i clars, que ens han de regir.

L'Ignasi Carnicer fa gala de ser jueu practicant i reivindica la tradició religiosa familiar. El seu discurs posa de relleu els seus coneixements d'història, religió, tradició cultural i actualitat per generar una barreja que engresca i invita a la reflexió i a l'intercanvi de parers.

Ernest Benach Pascual, Molt Honorable ciutadà

El Molt Honorable Expresident del Parlament de Catalunya, Ernest Benach i Pasqual, va voler compartir amb els assistents al Corral quina ha estat, i és, la seva trajectòria vital. Unes vivències i circumstàncies que l’han portat a ser, després del general Prim, el segon reusenc de la història a exercir un càrrec de més rellevància política -tal com ens va recordar Ramon Ferran en la seva presentació- fins al moment actual, en què s'ha reincorporat a la vida civil reinventant-se com a empresari.

El compromís cívic és el primer puntal que, segons l'Ernest, va conformar el seu caràcter. En el seu procés de formació, els serveis de colònies, la secció excursionista del Ploms i l'escoltisme van ser cabdals per ajudar-lo a saber relacionar-se en comunitat, a valorar el compromís i a conèixer el país. A l'època d'estudiant a Barcelona, la lluita antifranquista  i el mirall de la lluita no violenta del primer Xirinacs van anar fent créixer el seu compromís social.

Aquest compromís cívic ha estat una constant vital. Com no podia ser d'altra manera, no pot amagar l'orgull de pertànyer als Xiquets de Reus, del seu pas pel Centre de Lectura, i de la seva implicació en d'altres institucions cíviques. Tot i que, de vegades, algunes persones el van aconsellar que havia de passar pàgina, ell mai ho va fer.

En desenvolupar-se el seu compromís polític (“la política ho és tot i la majoria de polítics són bona gent”) ens confessa la satisfacció personal i íntima que sent quan recorda, tot passejant per Reus, les accions pròpies i del seu equip lligades al desenvolupament de l'IMAC, la campanya “cap nen sense saber nedar”, Redesa, l'hospital, els museus i d'altres innombrables iniciatives que va endegar. “La política municipal és duríssima, però també és una gran escola”. D'altra banda, cal destacar la serenitat amb què analitza i pondera els canvis que actualment s'estan produint en algunes de les institucions que ell va ajudar a crear: “són altres temps i segur que cal que altres persones prenguin noves decisions”.

Sobre el seu pas per la Presidència del Parlament de Catalunya,  considera molt positiu l'haver conegut moltes persones i la satisfacció de la feina duta a terme, així com el respecte i la consideració rebudes en relació a aquest càrrec. El principal inconvenient ha estat la dificultat de conciliar les obligacions del càrrec amb la vida familiar. La dimensió pública de l'exercici de la política origina sovint situacions de patiment per als fills. Ha calgut deixar la política per recuperar-los. En aquest aspecte, tot plegat “ha sortit prou bé”.

Dels anys d'activitat al Parlament de Catalunya, on va desenvolupar grans projectes com “el Parlament a les aules”, la millora de la transparència de la institució i la seva obertura a la ciutadania, les iniciatives lligades al programa “Parlament 2.0”, les millores de la projecció del Parlament al món, etc. sovint sembla que no se'n faci el merescut reconeixement, sobretot quan determinats sectors de l'opinió pública i/o publicada  només fan difusió interessada d'anècdotes irrellevants, com la de la taula de 280 euros per al cotxe oficial que el permetria treballar en els desplaçaments, o de les fal·làcies malintencionades sobre la “puta pensió!”, que corren fins i tot per les illes Canàries: “el político independentista que...”. Ningú li va demanar, però l'Ernest va voler repetir per enèsima vegada que és autònom, que no percep cap pensió, ben al contrari, “cotitzo, i quan em jubili cobraré el que em toqui, com tothom”.

Certament, l'Ernest considera (altres convidats al Corral també ho han comentat) que cal resoldre millor la tornada del polític a la vida privada. Per cloure aquest apartat, no trobem millors paraules que les del nostre convidat “No renego del que he fet, ha estat una experiència vital increïble!”.

L'Ernest Benach ha creat dos projectes empresarials lligats al món de la comunicació. Amb aquests i d'altres iniciatives familiars afronta un futur que pretén normalitzat, tot i les dificultats pròpies d'algú que ha tingut un paper tant rellevant en la nostra societat.

Al final de la trobada, ja al torn de preguntes, reapareix l'estadista, amb una opinió recolzada en la seva llarga experiència política, per abordar a un nivell de gran alçada els temes de país: el model educatiu, la sanitat, la cultura, l'economia, la fiscalitat i, com no podia ser d'altra manera, el procés polític de reivindicació nacional en el què ens veiem immersos. “Sóc optimista, la societat catalana està molt vertebrada i això tindrà el seu pes”.

Haver pogut compartir una vetllada tan agradable amb l’Ernest Benach ha estat una experiència gratificant i instructiva. T'agraïm de tot cor, Ernest, president, la bona disposició que ha fet possible la trobada.

Ernest Benach i Pasqual, de ciutadà a president i de president a ciutadà

Ernest Benach durant la seva intervenció al TEDxReus 2016

La millor manera de presentar el nostre proper convidat al Corral és fer-ho, tal com ell mateix desitja, a través del currículum que ha penjat a la xarxa i que podeu llegir en el següent enllaç: https://about.me/ebenach

Un punt clau de la seva biografia, ens diu, ve marcada per la seva participació en l’escoltisme.  Ha desenvolupat  aquesta activitat durant tota la vida, primer com a fundador de l’Agrupament Escolta la Mulassa i, al Parlament de Catalunya, de l’associació Nacional Parlamentària Escolta de Catalunya i, més tard, com a membre de l’Assemblea general de la World Scout Parliamentary Union. Tal com l’Ernest Benach diu, i els que han estat escoltes ho poden entendre molt bé,  “l’esperit de servei” ha marcat la seva trajectòria posterior.

També és coneguda la seva activitat a la colla castellera dels Xiquets de Reus, de la que n’és membre fundador i de la que va ser cap de colla i president.

El 1980 és membre fundador de Nacionalistes d’Esquerra i ja participa com candidat  a les primeres eleccions democràtiques. Un cop integrat a ERC,  serà el cap de llista d’aquesta formació política a la candidatura per l’Ajuntament de Reus, en el que ocupa diferents regidories fins el 2001. Quinze anys de diputat al Parlament de Catalunya, dels quals set en va ser el President, són testimoni d'una activitat política de primer ordre. En aquest camí han estat moltes i diverses les responsabilitats que ha anat exercint, entre d’altres les de Cap del Servei Comarcal de Joventut i Director General de Transports.

La vida continua i, després d’una intensa activitat com a polític, l’Ernest Benach, “l’aprenent d’emprenedor”,  es reinventa i ho fa en múltiples facetes. Ha estat soci consultor a l’Escola de Lideratge Social de Catalunya,  graduat en Comunicació per la Universitat Oberta, de la qual actualment n’és professor col·laborador, director de comunicació de l’empresa Milcontratos.com, i també el podeu trobar sovint al restaurant Color d’olor de poma, un projecte familiar amb una oferta culinària que reivindica els productes de la zona.

Com a periodista i comentarista participa en diversos mitjans de comunicació: Mundo Deportivo, al diari Ara, Catalunya Ràdio entre d’altres. L’Ernest és una persona interessada en les tendències que marcaran el nostre futur col·lectiu, tal com es va poder comprovar en la seva intervenció al darrer TEDxReus, esdeveniment del que n’ha estat organitzador en les quatre edicions que s’han dut a terme.

La dedicació a la formació de la gent jove ha estat una constant en la trajectòria vital de l’Ernest Benach, com també ho és la passió per les tecnologies i recursos 2.0, on té una presència rellevant. 

Volem conèixer quin ha estat el procés que ha fet de l'Ernest Benach la segona autoritat del nostre país i quins són els reptes i les emocions amb què s'ha d'enfrontar una persona en l'intent de tornar a ser un ciutadà "normal i corrent".

Josep Antoni Rodríguez Sáez: Traieu les mans d'aquí!

Josep Antoni Rodríguez és un home obert, agut i compromès.  El seu discurs és clar i  estructurat,  com correspon a un jutge acostumat a raonar les seves sentències. Ningú dubtava que aquella nit al Corral emetria un veredicte rotund, i així ho va fer: “el gran problema és que els partits i  l’executiu han envaït les institucions per defensar el seu interès”.

Contundent la conclusió i ben travada l’argumentació. La divisió de poders és un principi imprescindible per  garantir la democràcia. En aquests moments, el poder legislatiu ha perdut la capacitat d’esdevenir un contrapès, el control formal que podria exercir la justícia cada vegada és més limitat, i  l’informal, que pertocaria a la premsa, es troba cada cop més condicionat.

Repassant casos, de tots coneguts, en els que la intervenció directa del poder executiu, i més concretament del Partit Popular, ha representat un atac contra la independència judicial, ens adonem que no és una cosa nova: els fets que van afectar la jutgessa Ruth Alonso per iniciar excarceracions de presos d’ETA; la intervenció a la secció 4 de l’Audiència Nacional (competent en temes de tràfic de drogues i terrorisme) quan el Tribunal Suprem va dictar el processament de tres jutges per la fuga del “Negro”; i un seguit d'actuacions que van tenir el punt culminant en el cas de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. “No volien de cap manera que la nova proposta legislativa tirés endavant”.  La recusació de jutges de prestigi i el seu relleu per magistrats sense mèrits, fins el punt que el president del Tribunal Constitucional acabi sent un militant del PP, ha desprestigiat aquesta institució.

El Tribunal Constitucional, el Tribunal de Cuentas i el Consejo General del Poder Judicial, que hauria de garantir la independència judicial, estan en dubte. Ho tenim malament amb una judicatura ocupada majoritàriament per jutges conservadors (7 de cada 8), on també els joves i les dones incorporades recentment responen a aquest perfil.  L’escola judicial està desprestigiada atès que ha esdevingut un espai burocràtic i poc sensible a la visió de servei basada en els drets fonamentals dels ciutadans, com pertocaria. “Cal una refundació!”, conclou.

La situació de la intervenció de la justícia per part del Partit Popular i la seva implicació directa en tants casos de corrupció hauria de tenir un cost electoral, però no ha estat així. Tot plegat demostra que la democràcia espanyola és immadura.

En relació a la possibilitat de fer un referèndum a Catalunya per tal que els catalans puguin decidir el seu futur, el nostre convidat està convençut que “si s’explica bé als espanyols, ho poden entendre”.

Evidentment que vam tenir temps per parlar sobre  el polèmic  jutge Garzón i les vicissituds en la instrucció dels seus famosos sumaris, la injusta  suspensió del jutge Vidal, l’innecessari pronunciament judicial sobre l’obertura al públic dels ajuntaments el 12 d’octubre, la Llei Hipotecària i tants d’altres assumptes d’actualitat que, pel seu interès i transcendència social, requeririen un debat propi.

Els corralers i corraleres fem nostre el clam del jutge Josep Antoni Rodríguez, “traieu les mans d’aquí!”, convençuts que cal restablir la confiança dels ciutadans en el poder judicial i que això passa, necessàriament, per garantir la seva independència.

Només ens queda agrair públicament al nostre convidat la seva generositat i transmetre-li la satisfacció dels assistents per haver compartit una vetllada tan apassionant.

Josep Antoni Rodríguez Sáez. Democràcia i justícia

Imatge de la intervenció de Josep Antoni Rodríguez a TV2

En la propera sessió del Corral comptarem amb la presència del magistrat en dret penal Josep Antoni Rodríguez Sáez, coordinador i portaveu de l’associació Jueces para la democracia.

El nostre convidat ha exercit l’advocacia en l'especialitat penal i penitenciària des del 1987 fins al 1999. Com a magistrat, ha estat destinat a Bilbao (Jutjat del Penal núm. 7), a Girona (Jutjat del Penal núm. 4), a Barcelona (Jutjat del Penal núm. 21) i actualment treballa a la Secció Sisena d l'Audiència Provincial de Barcelona.

Com a formador, ha estat professor a l'Escola de Policia de Catalunya (ara Institut de Seguretat Pública), a l'Escola Judicial i en molts cursos, jornades i postgraus.

Si feu una cerca ràpida per la xarxa, podreu comprovar que ha participat en diversos programes de televisió i de ràdio, i ha publicat articles a la premsa diària, on s’ha pronunciat sobre temes de la seva competència i d'altres relacionats amb la realitat que afecta companys de professió o la justícia en general.

Tot just ara que es posa en qüestió la independència de la justícia a l’Estat, que la judicialització creixent de la política és un fet i que els grans casos de corrupció marquen l’agenda de l’actualitat, no tenim cap dubte del privilegi i l'oportunitat que suposarà la seva presència entre nosaltres.

Per començar a conèixer el nostre convidat us recomanem que mireu el següent vídeo:

Relacions entre el Ministeri i el Poder Judicial al programa 8 al dia de TV8. 

Miquel Sellarès, "són els polítics qui s'han de posar a l'avantguarda"

El Corral va commemorar la seva 25a edició fora del seu espai habitual amb Miquel  Sellarès com a convidat. El tema central de la trobada va ser la seguretat al nostre país d'acord amb el context polític actual.

Per Miquel Sellarès és una prioritat la creació del projecte de seguretat integral del país. Un marc que contempli un concepte ampli de seguretat i tots els agents implicats: mossos, bombers, agents rurals, protecció civil, controladors aeris i responsables dels sistemes de mobilitat. Per això cal el convenciment polític, la formació específica dels agents i una inversió econòmica adient.

Cal tenir ben definides dues estructures diferenciades: els serveis d’informació policial que donen cobertura al poder judicial i els serveis d’intel·ligència. Aquest darrer servei és essencial per a un estat, i a Catalunya s’ha menystingut. De fet, no comptem ni amb un servei d’informació lligat a la pròpia estructura dels cossos de seguretat per conèixer les empreses i persones amb les quals s’ha de relacionar, servei que sí disposen, fins i tot, les grans corporacions. Molt diferent és el cas del País Basc, que compta amb un grup de funcionaris infiltrats en el govern de l’estat, circumstància que és coneguda pels mateixos ministeris. A tall d’anècdota, Miquell Sellarès recorda que a les reunions del ministeri, quan el funcionari de torn lliurava els dossiers als representants de les comunitats autònomes, als bascos els deia: “A vosotros no os hace falta. Seguro que hace ya quince días que está en vuestro poder”.

En el nostre país s’està treballant molt a nivell de papers, però molt poc a la realitat. Mentre que el CNI compta amb 7.500 persones en nòmina i d’un pressupost important, a Catalunya no hi ha una estructura adient. Podem reflexionar, per exemple, comparant els diners de què disposen les diferents institucions per aconseguir informació de cadascun dels seus confidents:  500 € el CNI, 200 € la Guàrdia Civil i 50 € els Mossos d’Esquadra. Els cos dels Mossos d’Esquadra disposa només de 800.000 € anuals per lluitar contra la delinqüència organitzada. Queda clar, doncs,  que “els Mossos juguen a 3a divisió”.

Miquel Sellarès va demostrar el seu gran coneixement sobre els cossos de seguretat quan ens va resumir en poques paraules les característiques de cadascun dels que estan implantats en el nostre país,  comparant a més la seva situació amb la d'altres països d’Europa.

Ens va oferir també un repàs de la situació actual dels principals agents polítics,  veient CDC passar per un moment de nervis, fruït del seu procés de reorganització, ERC en un moment de pau interna com mai havia viscut, i una CUP amb una nova directiva que li mereixia confiança. El “peix que falta” -afirmà- es troba en el “món Colau”, on hi ha un grup de possibles independentistes que cal tenir en compte i que poden representar la diferencia necessària. Les tesis de Dante Fachín i el seu grup recorden la història, ja viscuda, d’una esquerra que segueix creient en la possibilitat de reformar l’Estat Espanyol, cosa que la història ha demostrat impossible. 

Si en un futur Catalunya esdevé independent, tothom, Espanya i Europa, seran els primers interessats que la seguretat funcioni a Catalunya. Hi ha massa objectius comuns: la lluita contra la delinqüència, el gihadisme, la seguretat de les empreses (ports, indústries químiques, centrals nuclears, etc.) i d’altres. Catalunya serà requerida en la corresponsabilitat que li pertoqui.

Quan Miquel Sellarès parla dels Mossos se l’il·luminen els ulls. Recorda els primers moments, quan va concebre la idea que havia de ser un cos valorat per tots els catalans i va buscar persones fora de Convergència perquè s’hi impliquessin. Comenta els diferents moments en la història del cos de mans dels diferents consellers. Valora la situació actual d’uns mossos desarmats, que sembla que ben aviat veuran una petita millora que és del tot imprescindible. Un cos que no ha d’estar davant del procés en cap moment, “són els polítics que s’hi han de posar a l’avantguarda”. Només lamenta que la nostra policia no hagi tingut una preparació suficient en autoestima i formació nacional, fet que li han retret fins hi tot alts càrrecs de la Guàrdia Civil.

El nostre convidat ens mostra clarament el seu afecte per Josep Benet, que considera el seu pare polític. Durant la seva controvertida trajectòria política, Miquel Sellarès ha tingut contactes amb gent de tots els pensaments polítics. No amaga la seva actual militància al Partit Socialista de Mallorca i és mostra un pèl entremaliat quan comenta que ben aviat partirà cap a la seva terra estimada per a fer-hi unes quantes xerrades per difondre el missatge independentista.

Segons el nostre convidat, el camí cap a la independència s’ha de fer a partir d’un programa de mínims. No té sentit discutir els detalls, això només provocarà desunió. L’estructura d’un estat és una cosa seriosa i l'Estat Espanyol usarà tots els recursos al seu abast. Ja ho estan fent: volen desballestar  TV3. Hi ha una ofensiva orientada a reduir al màxim la presència del català en els mitjans de comunicació,  a intervenir a tots nivells en el procés.

La batalla militar és inviable, la perdríem sempre. El que mai podran fer serà detenir tota la població implicada. “No podem fracassar i ho hem de fer ràpid”. 

Miquel Sellarès va estar amb nosaltres per a compartir una experiència, una visió particular i fonamentada sobre la realitat política a casa nostra. Li agraïm la generositat i la paciència. Als prestatges del Corral sempre hi lluiran els llibres que ha escrit i que va tenir l'amabilitat de regalar-nos: Un pas endavant i Construint un nou estat.

Moltes gràcies, Miquel.

 

Miquel Sellarès i Perelló, la seguretat a la Catalunya actual i del futur

Miquel Sellarès durant una entrevista per a vilaweb.cat

Per conèixer bé Miquel Sellarès i Perelló, res millor que la lectura del seu llibre Construint un estat nou (2014). Al pròleg d’aquest llibre, l’historiador Joan B. Culla el defineix com “un home de fidelitats personals i no  ideològiques”. Certament, ha estat al costat d’aquelles persones d’ideologia diversa i partits polítics diferents que han treballat per un projecte alliberador de país.  Segurament aquest tarannà explica que no acabi d’integrar-se en cap estructura de partit concreta i que, alhora, simpatitzi amb persones molt actives. Potser també explica alguns dels conflictes que ha protagonitzat al llarg de la seva intensa vida política.

Ens trobem davant d'una persona activa que ha participat en la fundació d’una gran varietat d’organitzacions, que van des del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), fins a l’Assemblea de Catalunya, Convergència Democràtica de Catalunya,  Nacionalistes d’Esquerra, la Fundació Centre de Documentació Política, i d'altres. No hi ha dubte que ha estat en moments i en  llocs claus de la història recent de Catalunya.

Miquel Sellarès és un “independentista sense matisos” i de sempre. Coneixedor de les estructures d’estat per vocació (un concepte que recentment ha guanyat rellevància) i per les responsabilitats públiques que ha hagut de desenvolupar, com és el cas de la Direcció General de Seguretat Ciutadana, ha hagut de fer molta pedagogia entre ciutadans i polítics perquè entenguem que “una nació que no es defensa acaba malament”.

Des del CEEC (Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya), des de mitjans que ha promogut personalment com tribuna.cat o des dels mitjans de comunicació generals, Miquel Sellarès proclama les directrius que han de regir la seguretat de la Catalunya actual i del futur. Aquest és el tema que volem que comparteixi ben aviat al Corral amb tots nosaltres. 

Coneixedors de la seva gran capacitat com a comunicador i de la rellevància del contingut del seu discurs, esperem amb molt d'interès poder dur a terme aquesta trobada. Aprofitem per agrair-li de cor la seva presència al que serà el 25è Corral

Josep Bargalló: "Qui sou vosaltres?"

Poder comptar amb un exconseller en cap a la nostra taula ha estat un luxe. Poder comptar amb Pep Bargalló, una gran experiència: la d’un home que, per diferents circumstàncies, s’ha trobat exercint les més altes responsabilitats polítiques i que, amb perspectiva, les sap explicar des de la proximitat.

Escoltar la història que tots hem viscut per boca d’un dels seus protagonistes representa poder completar-ne la visió amb l’encaix d’algunes peces perdudes, adquirint així una nova dimensió.

Segons el Pep, calia un canvi: “masses anys amb el mateix”. El tripartit va posar fi a la força governant que havia generat uns mecanismes de poder i de relacions  amb els mitjans financers i de comunicació  que semblaven inalterables.

Va ser una època molt dura, en especial pel cas del Carmel, quan no es van poder retornar a casa seva totes aquelles famílies afectades per l’esvoranc, ni tan sols per recollir els àlbums de fotos; també van representar un daltabaix polític els fets de Perpinyà, així com  el risc que va suposar tirar endavant la reforma de l’Estatut. La ciutadania va poder comprovar com l’esforç i les promeses vinculades a la reforma de l’Estatut d’autonomia eren rebaixades pel ribot de les diverses instàncies per on passava  el text, aprovat per una gran majoria de catalans.

“No vam trobar intel·lectuals espanyols que es posicionessin a favor de l’Estatut”. Des del socialisme totes les veus, amb major o menor radicalitat, comentaven que calia “suavitzar-lo”. El mateix Herrero de Miñón, membre del PP,  va comentar al nostre convidat que l’Estatut  era “massa bo, més avançat que la Constitució Espanyola; no us ho permetran!”

Professor d’institut, crític literari i guionista, al Pep Bargalló dues trucades del seu company i amic, Josep Lluís Carod Rovira, li van canviar la vida. En la primera li demanava que exercís les funcions de Conseller d’Ensenyament, en la segona, que el substituís en el càrrec de Conseller en cap.

Els seus relats ens il·lustren, en forma d’anècdota, l’afany de notorietat de certs individus, de qualsevol  estament, que acudien amb el propòsit d’aconseguir beneficis propis per damunt dels interessos col·lectius.  Calia mesurar amb cura les repercussions que tindrien determinades decisions i posicionaments, ja que podien comportar campanyes de desprestigi personal, com el cas de la desqualificació per no dur corbata, que es convertí en portada de “La Vanguardia”.

“Sempre s’ha fet així”. Aquesta frase era el vell argument per defensar els privilegis dels mitjans de comunicació, de la banca i,  fins i tot, d’alguns col·lectius de treballadors de la Generalitat.

“Qui sou vosaltres?”, era la pregunta a la que s’havien d’enfrontar els membres d’Esquerra Republicana de Catalunya, quan els antics personatges, aliats amb la política durant tants anys, volien saber amb un aire de superioritat els referents dels nouvinguts.

  

El fet de presidir determinats esdeveniments de rellevància li va permetre copsar clarament qui eren “els altres”, personatges omnipresents ocupant llocs principals. Aquesta apreciació li va resultar molt instructiva, ja que revelava la intenció amb què se li apropaven determinades persones. I és que  ni el mateix Millet  -mira que és difícil-, va aconseguir aprofitar-se de la institució que dirigia.

De la seva etapa com a Conseller d’Ensenyament, va destacar algunes situacions que considerem oportú de referir. D’una banda, el conflicte d’inseguretat generat en un centre escolar del barri de Sant Cosme, del Prat de Llobregat, i la necessitat de protecció d’alumnes i professors, un tema estancat que no trobava solució fins que l’enginyosa idea de situar un jutjat al barri ho va resoldre. De l’altra, el desenvolupament del Batxibac, un batxillerat amb matèries en francès que permetia obtenir el baccalauréat, es va implantar a Catalunya com a mesura lligada al desenvolupament de les escoles bressola a la Catalunya Nord i a la participació en les trobades de la Francophonie. També ens recordava que, com a conseller, havia de fer veure a alguns alcaldes, disgustats per la marxa d’alguna empresa del seu municipi, que l’institut o les escoles eren en molts casos la seva empresa més gran. De vegades, pel fet de tractar-se d’un organisme públic, no es tenen en compte ni els llocs de treball ni la dinamització econòmica que comporten.

Pep Bargalló és optimista pel que fa a la independència: “és un camí sense retorn”. Repassem la situació econòmica d’Espanya, que arribarà al col·lapse en pocs anys, el paper de les grans empreses, que demanen que les coses es facin bé, amb poc soroll i eficàcia. No es pot tirar pel dret, però el procés és imparable.

Si hi ha una constant en el discurs del nostre convidat és la gran estima que mostra per la persona de l’expresident Pasqual Maragall. Un afecte fonamentat en una convivència gairebé conjugal, amb discussions contínues sobre tot tipus de temes, però per damunt de tot una relació d’afecte, que s’ha afermat amb els anys fins a esdevenir, tal com diu el Pep Bargalló, “el meu president” i, amb tota seguretat, també el seu amic, amb qui ha compartit al cap del temps moltes estones de records i de companyia.

Pasqual Maragall, “escaquejant-se d’assistir a molts actes, delegava en la persona del nostre convidat, que gaudia exercint la màxima representació de les nostres institucions. Josep Bargalló ens ho resumeix amb la següent expressió: “la política m’ha permès fer activitats i conèixer gent que, d’altra manera, hauria estat impossible”.

Evidentment que vam parlar de la Fira de Frankfurt i de la intervenció de Quim Monzó,  de múltiples anècdotes amb el rei Juan Carlos I, de la situació política actual, de la coordinació en el tripartit i, d’entre moltes altres coses, de la frase que la parella de mossos d’esquadra que li feien d’escorta  li va etzibar el darrer dia de servei: “demà no vindrem” .

Pensem que Josep Bargalló ho ha sabut deixar. Ha superat l’avorriment inicial, el drama que pot suposar abandonar el ritme intens de l’activitat política. La tornada a la normalitat ha estat, tal com creiem que hauria de ser per a tots els polítics, sense portes giratòries.

Segur que al Corral,  en penjar la fotografia de família, testimoni de la trobada, recordarem la bona estona que vam passar amb una persona que, de forma didàctica i sincera, ens va saber comunicar la duresa i complexitat de determinades vivències i el caràcter altament formatiu que pot tenir per a qualsevol ciutadà el fet d’esdevenir un representant polític del seu país.

Moltes gràcies,  Josep Bargalló.