Joan Pallisé i Clofent, “el vehicle elèctric ha arribat per quedar-s’hi”

Com bé va observar el mateix Joan Pallisé, “sovint el que més desconeixem dels nostres amics és la seva activitat professional”. Per això, potser, va començar explicant la dimensió de l'empresa per la que treballa actualment, Circutor, com a cap de la divisió de vehicles elèctrics (VE).  Amb diferents seus i 1000 professionals,  desenvolupa la seva activitat a més de cent països i el 52% de la seva activitat es destina a l'exportació de productes i serveis. Amb una facturació de 138 milions d'euros, és una empresa de gran capacitat productiva en el desenvolupament de productes tecnològics individualitzats que cerquen una major eficiència energètica. El desenvolupament de la tecnologia permet, per exemple, que des de Circutor es pugui controlar el funcionament d'un hospital a la Xina.

La crisi energètica, el control de la qualitat de l'aire (normativa que cap ciutat compleix), la concentració de la població i del sistema productiu, l'augment del parc automobilístic (700 vehicles per cada mil habitants a USA i 50 a la Xina), la consciència que per a un 80,5% de la població l’impacte ambiental és un motiu de preocupació, són alguns factors que imposen la necessitat de la implantació del vehicle elèctric, “el vehicle elèctric ha arribat per quedar-s'hi”.

Poca gent sap que el primer vehicle va ser elèctric. El fet que es trobés petroli a Pennsilvània va esdevenir una de les causes que s'optés pel motor de combustió. Un motor que només aprofita el 30% de l'energia en el desplaçament i genera gran quantitat de contaminants i un manteniment molt car. En canvi, el VE aprofita el 90% de l'energia i no té els inconvenients citats.

En aquests moments la tecnologia del VE ja permet desplaçaments per tota Europa. De fet, la majoria de la gent fa rutes inferiors a 100 km diaris i comencem a veure en diferents indrets de les nostres ciutats punts de càrrega ràpida que permeten, tal com en diuen els americans, carregar completament el vehicle mentre fem un te. Les noves bateries d'eo-liti ja permeten l'emmagatzematge de 20Kw/h i s’està treballant en bateries tres vegades més potents. La legislació està preparada per a implantar punts de càrrega als pàrquings particulars. La implantació a les gasolineres és una qüestió de rendibilitat. Pocs dies després de la trobada amb el Joan Pallisé, es va anunciar la instal·lació de carregadors de l'empresa TESLA a la zona de la Boella, prop de l'AP7, tal com ell mateix havia vaticinat: “ben aviat disposarem de punts de recàrrega cada 70 Km a les autovies i suficients punts de recàrrega en el recorregut de l'autopista del mediterrani”.

En diferents ocasions es va referir a l'activitat de l'empresa TESLA, que representa la punta de llança mundial en el desenvolupament del VE. Tot i això, cal remarcar que a la Xina hi ha empreses que disposen d'un equip de més de 900 investigadors centrats exclusivament en la recerca de tecnologies de bateries i que el Japó no afluixa, tot i que la seva tecnologia té especificacions diferents a les europees.

Caldrà acostumar-se a conviure amb una flota cada cop més gran de vehicles silenciosos amb una extraordinària capacitat d'acceleració i que ens convertirà en mestres en l'autocontrol de la despesa d'energia. “Mai serà un escenari de tot o res, els dos tipus de vehicles, elèctrics i de combustió, conviuran durant molts anys”.

Pel que fa a la font d'energia, el Joan Pallisé ens assegura que la tecnologia de l'hidrogen i la nuclear de fusió no representen una alternativa real. Només es manté la recerca per qüestions polítiques. També és política la decisió de desenvolupar les energies alternatives i la seva implantació definitiva; un generador eòlic de 3 MW genera energia suficient per a 700 VE en un any. Això sí, les necessitats de liti desplaçaran el centre mundial energètic dels països àrabs a Afganistan i l'altiplà andí de Sudamèrica, zones molt riques en aquest metall.

En la situació actual del sector elèctric es generen baixades de consum, sobretot durant la nit, que provoquen disfuncions del sistema de Red Eléctrica de España. Aquesta incidència en  la franja horària nocturna podria compensar-se mitjançant la càrrega lenta dels VE.

“El cotxe elèctric de Toyota és una meravella” assegura. Repassant la realitat i les propostes a curt termini de TESLA, Nissan, Seat i d'altres marques, no hi ha dubte que et venen ganes de circular amb aquest tipus de vehicles i de deixar enrere la mica de recança que encara generen, més pel propi desconeixement del sector que no pas per la realitat objectiva de les seves possibilitats.

Una de les possibilitats de les bateries del cotxe elèctric que desconeixíem és  la seva capacitat per ser utilitzades com acumulador i, per tant, de destinar aquesta energia a les diferents necessitats que, de forma esporàdica (apagada energètica o avaria) o programada, pugui tenir la nostra llar. Si, a més, podem obtenir l'energia de forma ecològica,  ja serà reblar el clau. “Si la tecnologia existeix, ningú no ho podrà aturar”.

Ara ja no només coneixem l'estima que Joan Pallisé professa per les muntanyes de Prades, la seva passió per l'espeleologia (al mòbil porta la imatge d'un insecte cavernícola que du el seu nom), el seu compromís social i tantes altres facetes d'una personalitat activa i emprenedora, ara també som coneixedors de la seva activitat professional capdavantera en el camp dels vehicles elèctrics com a enginyer. Així doncs, no ens sorprèn gens que, quan abandona el Corral, ho faci sense pertorbar el silenci de la nit tancada, mentre observem com les llums del seu vehicle elèctric s'allunyen.

Moltes gràcies, Joan, per compartir aquesta vetllada al Corral. 

Joan Pallisé i Clofent, "La reinvenció de la mobilitat"

Joan Pallisé i Clofent és Enginyer Tècnic Industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya i Màster en intervenció ambiental per la UB. La seva activitat professional s'ha desenvolupat majoritàriament en el sector privat, amb incursions rellevants en el sector públic. Actualment és director de relacions institucionals i responsable de vehicles elèctrics a l'empresa Circutor. Anteriorment havia estat responsable de medi ambient de l'empresa Pertegaz. En el sector públic ha estat director del Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat) i membre del Consell de Direcció de la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

Ha realitzat nombroses publicacions i articles especialitzats sobre instrumentació i control de processos industrials, i també en l'àmbit de consultoria de medi ambient i energia. Com comprovareu, Joan Pallisé ens podria venir a parlar de molts temes al Corral. En aquesta ocasió, ho farà sobre la "reinvenció de la mobilitat" a partir de l'eficiència energètica,  els vehicles elèctrics i els procediments de recàrrega, en el marc global de repensar l'eficàcia energètica, l'impacte ambiental i la salut.

Per tenir una idea més ajustada de la personalitat de Joan Pallisé, hem de dir que és un gran coneixedor del nostre entorn natural. L'espeleologia i l'excursionisme són una constat en la vida del nostre convidat, tant al Club Excursionista de Montblanc com al Centre Excursionista de Terrassa. No és una persona que passeja i contempla, sinó tot el contrari: la seva implicació  l'ha dut a endegar un seguit d'actuacions que, finalment, han obtingut el reconeixement dels seus veïns. Una mostra en pot ser la publicació del llibre Els camins de l'aigua, una obra que ens parla de les fonts - situant-les en el context de la gestió dels recursos -  i que,  moltes vegades, ha exigit un treball exhaustiu de recerca sobre el terreny, de catalogació i de recuperació de moltes de les fonts perdudes.

En la dimensió social i política,  Joan Pallisé ha estat sempre una persona activa des que va començar la seva activitat política al PSUC, per passar més tard al PCC i a EUiA. Ha col·laborat amb moltes agrupacions ecologistes i polítiques en l'àmbit de la gestió del medi natural.

Segur que la personalitat engrescadora del Joan i la seva capacitat empàtica i didàctica faran de la vetllada una trobada de reflexió inoblidable.

Josep M Llorach, "Cal retornar a la natura"

Josep M. Llorach ens va voler explicar que “som natura” i, per fer-ho, va analitzar la progressiva relació d'integració, d'aprofitament i la necessitat de retornar-hi gràcies a la mirada interior i a la transformació personal. En aquest camí ens hi poden ajudar una multitud de tècniques orientals i occidentals; sigui quina sigui la que escollim, haurem de ser constants i esforçar-nos en restablir la relació amb la natura.

Per a mantenir un bon nivell de salut cal una voluntat i una responsabilitat personal. Necessitem ajuda per a restablir les energies  emocionals que afecten directament el nostre estat físic.  El Josep M. utilitza la teràpia floral, una eina ideada per Eduard Bach que es basa en l'experiència acumulada en l'aplicació d'extractes de flors conservades en brandi i que cal conèixer a fons per crear la fórmula que pot ajudar en cada cas, després de valorar el pacient globalment.

Des de la seva vessant de biòleg i arran de l'impacte d'una experiència personal, Josep M. Llorach ha posat en valor un seguit de coneixements generats a partir de la crítica de la visió mecanicista que la ciència tradicional aplica en tots els seus àmbits, també al de la sanitat. En aquest apartat ens recorda el comportament com a ona i com a partícula de la llum, la influència de la música sobre l'aigua, tal com demostra l'experiment de Masaru Emoto, els treballs sobre la memòria de l'aigua de Jaques Benveniste i les seves aportacions a l'homeopatia, les experiències de la xaman Sandra Ingerman, i d'altres intervencions energètiques que relacionen el concepte d'energia, de natura i de salut.

L'ànima, que pesa 21 grams (tal com ha divulgat la famosa pel·lícula), és qui cerca la connexió amb el “ser superior” i ens ajuda a assolir la integració dels diferents nivells: el físic, l'eteri, l'astral i l'espiritual. Passar de la ciència a la creença, i tornar de nou enrere, és un exercici esgotador, però en aquest cas necessari.

De cop, Josep M. Llorach va fer aparèixer en escena una maleta plena d'artefactes i vam poder comprovar a la pràctica com n'estem d'exposats a la influència dels camps magnètics i de les microones. Sobretot en una part de la població que n'és especialment sensible. Segur que aquella nit cap dels assistents vam dormir amb el mòbil carregant a la tauleta de nit.

Amb la radioestèsia, que utilitza per a detectar punts conflictius d'energia en els habitatges, ens va fer una demostració sobre la dimensió de l'aura, la detecció de malalties i  d'altres exhibicions més lúdiques.

Tot plegat, geobiologia, acupuntura, homeopatia, reiki, kinesiologia, xamanisme, etc. conforma una visió de la realitat que fins ara no havia entrat al Corral.  Ens en restarà el record d'una vetllada especial i d'un discurs, el de Josep M. Llorach, que fa reflexionar i repensar des de les conductes més quotidianes fins als plantejaments més globals.

Josep M Llorach. "Som terra convertida en vida per l'energia de les estrelles"

Hem preferit titular la presentació del nostre proper convidat amb una frase que apareix al seu blog Entre cel i terra. Aquí el Josep M Llorach es defineix, primer, com un artista en rehabilitació i, després, va desgranant la resta de les seves circumstàncies vitals i professionals.

Ben aviat ens adonem que es tracta d'una persona curiosa amb diversitat de motivacions: pintura, fotografia, il·lustració, videografia, etc. i que totes tenen com a comú denominador la natura. No només el seu coneixement i divulgació, sinó la transmissió de la consciència que hi estem integrats i que cal millorar la qualitat d'aquesta interacció.

Nascut el 1957 a Valls, es va llicenciar en biologia. Ben aviat, l'any 1981, va crear l'Escola de Natura Cel Rogent, que va dirigir durant 25 anys donant a conèixer els sistemes naturals de casa nostra a tota una generació d'estudiants. Al 2009 va crear dues empreses més: Celiterra, per continuar les tasques d'assessorament en temes ambientals a les administracions públiques, i Auri, en què obre una nova etapa de prospeccions geobiològiques.

L'any 1985 va formar part del grup fundador de la Societat Catalana d'Educació Ambiental, de la qual en va ser el primer president. Ha impartit nombrosos cursos de coneixement del medi ambient i ha publicat diversos treballs i itineraris de natura, com Itineraris autoguiats per les muntanyes de Prades, Itineraris autoguiats pels Ports, Els sistemes naturals de Salou, Itineraris per Valls, Guia de les fonts del terme de Vandellòs i de l'Hospitalet de l'Infant, i El parc natural de Montserrat: 10 rutes autoguiades, entre d'altres.

Ha realitzat tasques de divulgació a través de la televisió, com el programa Oxigen de Canal Reus TV, que es va emetre entre el 2004 i el 2005. Ha treballat com a professor associat a la Universitat Rovira i Virgili en formació de professorat. El 2001 va ser nomenat cap del Departament d'Agenda 21 de l'Ajuntament de Barcelona, tasca que va exercir durant tres anys.

Actualment treballa com a terapeuta floral en una nova empresa Gantabanax - Salut i Natura, amb el seu fill Adrià.

A la trobada del Corral de divendres 16 d'octubre, ens explicarà la historia i la realitat de la teràpia floral que "a través de la curació de la nostra part anímica, dels nostres anhels i de les nostres emocions, ens cura també a nivell físic".

Aina Estarellas, ”el més gratificant és saber que la teva feina ajuda a fer justícia”

Sovint evitem reflexionar sobre aspectes de la vida que són punyents, com la mort i el patiment.  En la trobada que vam tenir al Corral amb l'Aina Estarellas es va posar damunt la taula la realitat crua d'una professió que brega cada dia amb la mort, la violència i el conflicte: la de metge forense.

L’Aina ens va començar a explicar continguts imprescindibles per entendre com és la intervenció  dels forense en la nostra societat . A Espanya, els forenses  són metges  funcionaris que treballen al departament de Justícia i que actuen per ordre d'un jutge, a diferència dels sistemes d'altres països, potser més coneguts per les sèries de televisió, on la recerca la fan professionals que habitualment no són metges, vinculats a la policia i que actuen per ordre de la fiscalia. El gran avantatge del nostre model, creat pel Dr. Pere Mata,  és que és més garantista i independent.

Tot i que la professió de metge forense és coneguda per les funcions tanatològiques, aquestes només representen un petit percentatge del total. En realitat, són les valoracions clíniques en diferents àmbits de la salut física i mental, les que ocupen la majoria del temps i l'esforç d’aquests especialistes. L'Aina comenta especialment els casos d'incapacitació i la seva complexitat, sobretot per  la intervenció d'altres persones que pretenen alterar la realitat en interès propi.

L'Aina està especialitzada en la valoració psiquiàtrica, que és fonamental ja sigui per demostrar la imputabilitat d'una acció o per justificar mesures excepcionals de privació de llibertat quan a les persones afectades, que habitualment no tenen consciència del trastorn que pateixen, se'ls aconsella un internament no voluntari per salvaguardar la seva integritat  en moments crítics de manifestació patològica. En aquests casos, la llei obliga a un control judicial durant les primeres  48 hores a partir de l'ingrés de l'afectat.

“El més difícil és anar a judici, és com fer un examen”, afirma.  L'estudi de la intervenció requereix la revisió de totes les actuacions realitzades fins a generar una exposició exhaustiva dels fets que satisfaci la sala i, especialment,  els familiars. Tenint present que les parts poden presentar altres pèrits que certifiquin altres plantejaments més convenients als seus interessos,  cal que l'exposició sigui transmesa amb un talant pedagògic per a ser entesa per  tots els presents.

El més gratificant per la nostra convidada és la satisfacció de “saber que la teva feina ajuda a fer justícia”. És en aquest punt on ens exposa alguns casos concrets en què, efectivament, la investigació duta a terme per l'Aina ha estat decisiva per a la resolució satisfactòria del cas. L'anàlisi d'altres casos coneguts per tots, per la seva transcendència mediàtica, demostra que no sempre és una tasca fàcil, però també posa de manifest l'agilitat mental i la capacitat d'anàlisi de la nostra convidada per afrontar situacions molt complicades. És en aquest moment on comprovem clarament l'efecte positiu de la seva serenitat i el valor de la seva experiència professional.

Canviant una mica el to, l'Aina passa a  comentar-nos diverses situacions especials en les que s'ha trobat, com el fet de comprovar en un aixecament de cadàver que la persona encara era viva, o haver de pujar per una escala de corda els cinc pisos d'altura d’un vaixell a alta mar per poder examinar un cadàver guardat en un refrigerador de menjar. O, més encara, la seva capacitat innata per tancar les narius i restar immune a les males olors que desprèn el cos d'un cadàver, cosa que sovint ha provocat l'admiració perplexa de la resta d'assistents. També ens va explicar un seguit d'anècdotes derivades de la imatge estereotipada que s'assigna popularment a un professional forense, la d'un home corpulent i d'una certa edat. El fet que l'Aina no respongui a aquest perfil li ha comportat avantatges i inconvenients ben curiosos.

Qualsevol lector sap que un resum no permet, ni sovint pretén, transmetre fidelment els continguts i les emocions d'una trobada. Aquest cas no n'és una excepció.

A més d'agrair la participació de l'Aina Estarellas en aquesta edició del Corral, on ha estat la protagonista, esperem que hi pugui assistir en altres ocasions per compartir ves a saber quin tema amb un altre convidat, tal com n'ha expressat la voluntat explícitament. Així doncs, Aina, fins aviat.

Aina Estarellas, a la recerca de la prova i del valor del greuge

La Dra. Aina Estarellas Roca va néixer a Palma de Mallorca l'any 1958. Es va llicenciar en medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva formació s'ha completat amb diferents màsters en psiquiatria forense, salut mental i valoració del dany personal.

Des de l'any 1986, any en què va aprovar les oposicions, ha treballat com a metgessa forense a Vitòria, Mataró, el Vendrell i Tarragona. Ha ocupat la subdirecció de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya durant deu anys. Més recentment, ha estat directora de l’Institut de Medicina Legal de les Illes Balears.

Una vessant menys coneguda de la nostra convidada és la docent. L'Aina ha estat professora de secundària, de cicles formatius de grau superior i de diferents cursos de postgrau i màsters  a la Universitat Complutense de Madrid i a la URV. Ha participat també en múltiples congressos de la seva especialitat i ha publicat articles de recerca a diferents revistes científiques, com la Revista Española de Medicina Legal o Medicina Clínica. En podeu llegir alguns exemples en aquests enllaços: 1,2,3.

L'Aina s'ha involucrat activament en la societat i el país, tal com ho demostra l'afiliació durant vint anys a CC.OO i el paper rellevant que ha tingut a Esquerra Republicana de Catalunya formant part de l'executiva local i de la del Camp de Tarragona. Aquest compromís va dur-la a presentar-se a la llista d'aquest partit pel Parlament de Catalunya l'any 2006.

Esperem que la trobada amb l'Aina ens permeti conèixer millor una professió socialment imprescindible, però alhora desconeguda, com és la de metge forense, i sobretot una persona de la nostra ciutat amb qui volem compartir coneixements i complicitats.

En aquest enllaç podeu veure el reportatge que TV3 va emetre intentant reflectir les emocions i la vivència personal que els forenses tenen de la seva professió. L'Aina Estadellas hi va participar juntament amb altres col·legues. La fotografia que acompanya el text és d'aquest documental.

Toni Orensanz: "La història és de tots"

Toni Orensanz és un home amb una gran curiositat, que cerca històries escoltant el que li volen dir els seus  veïns. Un escriptor que reivindica sense complexos la universalitat de la història local, com fan altres cultures amb el seu llegat històric.

El que més li interessa és la fase de recerca. La investigació és creativa i aporta els elements que poden ajudar a comprendre i estructurar els fets fins a esdevenir coherents. A partir de les dades objectives, usa la ficció novel·lada per explicar millor les veritats.

Plantejar preguntes i respondre-les ajuda a enfilar la recerca. Per quin motiu l'estiu del 36 es produeixen 27 morts en una sola nit a Falset? No es tractava d'un fet aïllat i desorganitzat, propi dels primers moments posteriors al “levantamiento nacional”. Per contra, representants de la CNT-FAI lideren les represàlies a diferents zones de Catalunya: Tortosa, Solivella, Falset i d’altres.

Cal entendre perfectament aquests fets per copsar la realitat posterior i esbrinar per quin motiu, dels 103 judicis franquistes celebrats a Falset, 48 van ser denunciats per una sola persona. Qui era? Què li havia passat? Per què? D'altra banda, com és que persones represaliades el 36 contractaven treballadors de l'altre bàndol, un cop acabada la guerra? No hi ha dubte que són dues maneres de reaccionar a la barbàrie fratricida.

Qui era Nicomedes Méndez? Un botxí  que es va desplaçar en tren a Falset per executar la darrera sentència de mort a Catalunya i que la premsa qualificava de “verdugo diligente” i de qui se'n remarcaven els trets positius de la seva personalitat. Un funcionari que va sentir la necessitat d'explicar públicament els detalls del seu bon fer professional . Darrera del castell es va aplegar la gent per presenciar l'execució en un moment històric on la polèmica era si deixar d'ajusticiar públicament causaria la pèrdua del valor exemplificador de l'acte. Mentrestant, els pares bufetejaven els nens que no ho miraven per tal que s’adonessin del perill de no seguir el camí correcte.

Toni Orensanz va aconseguir embadalir-nos amb petites i grans històries que, amb Falset de rerefons, ens provocaven una barreja de sentiments d’admiració, tristesa, alegria o paroxisme, per finalment reconduir-nos a una reflexió madura de la realitat. El Frank Sinatra de Bellmunt, el millor barman de Manhattan, nascut a Falset, i tantes altres històries que van omplir una vetllada interessant, amena i instructiva.

“La història és de tots” i s’ha d'explicar perquè tothom l'entengui. Sovint ha de venir gent de fora, com Paul Preston, per explicar-nos bé la nostra història. Cal fugir d'apriorismes com els que hem patit fins ara i que han produït visions partidistes dels fets fins el punt que, encara ara, tractar determinats temes cataloga l'escriptor en un bàndol o a l'altre. Entre tots comentem la dificultat de parlar obertament de la guerra civil i de quantes generacions caldrà que passin per a poder cicatritzar la ferida.

Molt interessants els comentaris sobre la intervenció de Josep Banquer quan, a Reus, va aconseguir evitar una massacre enfrontant-se al “Fresquet” que liderava la “Brigada de la muerte”, assegurant que a la capital del Baix Camp ells ja havien fet la feina mentre a la Plaça del Prim els fusells  s'encanonaven mútuament.

Toni Orensanz ens va explicar la realitat del món editorial, la seva visió del periodisme local i va reivindicar la “microhistòria”, tot amb un tarannà proper que ens va saber captivar gràcies a la seva capacitat empàtica, una actitud que considera bàsica per a copsar la realitat dels seus personatges  i també per a les relacions que estableix en la vida real.

De ben segur que tots revisarem la seva obra, ara amb noves dades que encara faran més enriquidora la seva lectura. I restem a l'espera de nous projectes que desitgem poder llegir ben aviat. 

Toni Orensanz, històries de proximitat

Toni Orensanz  vindrà al Corral des de Falset, que és el lloc on va néixer i on ha decidit viure.  Després dels anys de formació i d’exercici de la professió periodística lluny de casa, s’ha establert definitivament al Priorat.  Amb la millora de les comunicacions, la renovació social i  cultural, i la vindicació de la possibilitat de viure de la terra i, especialment, del vi , el Priorat i Falset mantenen la dimensió i el caliu que necessita per sentir-s’hi a gust.

En Toni és un home que ha tocat totes les tecles de la comunicació escrita. Per aquest motiu, ha enfilat un seguit de professions com la d’escriptor, guionista,  dramaturg, periodista, etc., que potser podríem unificar en una de sola: comunicador.  Un home que reconeix en la realitat propera històries universals  i atemporals, que transmet  modificades per la llibertat creadora amb la finalitat de commoure el lector.

Ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació com La Vanguardia, La veu de l’Ebre, l’Avui, El Mundo, Descobrir Catalunya, GEO, Cadena SER, TV3, el Diari del Priorat. Ha estat guionista d’El Terrat i ha codirigit el programa Cops de Geni per la Xarxa de Televisions Locals.

Com a dramaturg ha escrit Nicomedes, el verdugo diligente (2002), Bandera, banderita, bandereta, (2004) i el monòleg El mort (2008).

Des de l’inici de la seva activitat com a escriptor, l’Ebre, el Priorat i la guerra civil han estat temes recurrents que ha conegut directament per la seva pròpia experiència i pels relats que sentia explicar als seus veïns i que, posteriorment, ha hagut de documentar per a fer-ne la base vertebradora de la seva obra. Potser, tot plegat, va quallar en  L’òmnibus de la mort. Parada Falset, un treball de recerca històrica que li va suposar el reconeixement del públic. Després, el 2010, publicaria El Falsari, i el 2013, L’estiu de l’amor.

En aquest Corral podrem compartir els neguits de qui frisa per explicar històries, els sentiments de qui se sent vinculat emocionalment a un territori i a una manera de viure, i la narració d’una experiència personal de creació i comunicació.

En aquest vídeo podeu veure la presentació que en Toni Orensanz va fer del llibre L'estiu de l'amor en una entrevista realitzada per Canal21Ebre el 25 d'octubre de 2013.

"En el camp de la fotografia a Reus, manquen sinèrgies entre l'administració i l'associacionisme"

Ja comencem a estar acostumats  a tenir convidats per parelles.  En aquesta ocasió hem gaudit de la presència  i la conversa amb Josep M. Casanoves  i M. Gràcia de la Hoz, amb la fotografia com a tema central.

El Josep M Casanoves va explicar-nos la creació, evolució i situació actual dels tres salons internacionals de fotografia que es convoquen encara avui des de Reus. I ho va fer emmarcant-los en el desenvolupament de la fotografia a casa nostra, que es va iniciar al segon terç del segle XIX, just quan va iniciar-se el costum de cercar imatges de la gent del país. Ben aviat, arran de l’excursionisme científic i a l’empara del moviment de la Renaixença,  el motiu fonamental passarà a ser la realitat del país. La primera popularització d’aquesta disciplina va arribar de la mà de professionals adinerats, metges, farmacèutics i d’altra gent que tenia certa familiaritat amb la manipulació de productes químics i una destacable empenta cultural. En aquest apartat destaca el col·lectiu Trípode i el seu treball per documentar Poblet.

Als voltants de la meitat del segle XX, el desenvolupament de la fotografia a Reus es va gestar en el marc de les associacions culturals de la ciutat per, de forma conjunta, aplegar aquest entusiasme uns anys més tard en l’Agrupació Fotogràfica de Reus. Una entitat que es fundar el 1960 amb l’Enric Pàmies com a primer president. La gran activitat inicial de l’Agrupació organitzant sis concursos fotogràfics  en un mateix any s’ha anat esmorteint amb el pas del temps.

Els salons internacionals de fotografia a Reus tenen el seu origen vinculat al Club Natació Reus Ploms i a les figures d'Enric Pàmies i Josep M. Ribas. El primer i més antic de Catalunya és Fotosport,  nascut el 1970 de la reformulació d’un saló europeu anterior. El premi emblemàtic d'aquest certamen ha estat una medalla dissenyada per l'artista Ramon Ferran generant, amb els anys, una col·lecció d'inestimable valor.

 El Saló Europa es va crear el 1973 vinculat a l'Associació de Personal de “La Caixa” i després del 1993 desvinculada de l'entitat per les retallades del seu Pla d'Acció Cultural. Aquest saló representava una finestra oberta al món en un moment en què el règim autàrquic franquista limitava l'accés a la cultura internacional. La seva continuïtat fou possible gràcies al suport del llavors regidor de cultura Sr. Luís Miquel Pérez (suport que després com a alcalde  faria extensiu a Fotosport) com a Medalla Gaudi en el marc dels Premis Reus, que durarien nou edicions fins a la retallada d’aquesta iniciativa per part de la regidoria de cultura. El tercer saló internacional és GaudiRfoto (Gaudí, Reus, Foto) creat amb la intenció de continuar amb l'experiència  i la filosofia de la Medalla Gaudí.

En Josep M. defineix la història d'aquests salons com un “Guadiana”, pel fet que en algunes ocasions ha perillat la seva continuïtat, ja sia per la complexitat de la seva gestió, per les dificultats econòmiques o per altres diverses circumstàncies que ens explica amb tot detall. Actualment els tres salons estan englobats en una marca: FotoArtReus. La irrupció de la tecnologia digital ha canviat molt els procediments i la gestió dels concursos internacionals i ha facilitat la feina de comissaris que, com en Josep M Casanoves, són reconeguts per la seva dedicació i esforç continuat durant els darrers 25 anys.

En la Intervenció de la M. Gràcia ens va quedar clar que en els certàmens internacionals, a diferència dels nacionals, es paga per participar, no hi ha premis econòmics i el volum de imatges a valorar és molt superior. Ens imaginem la M. Gràcia, que ha participat com a jurat en molts salons internacionals, puntuant de 0 a 9 a un ritme d’una fotografia cada tres segons.  Després, amb la selecció d'aquelles que han obtingut una millor puntuació dels tres membres del jurat, es fa una valoració més pausada fins a decidir el guanyador en funció de l'impacte i la factura de la imatge.

La M. Gràcia ens explica com valora un jurat les fotografies. Aquesta aportació va resultar una classe ràpida i pràctica de fotografia realitzada a partir de l'anàlisi d'imatges concretes. La composició, el treball amb l'enfocament, el contingut, l’impacte o el color van ser alguns dels elements que van centrar un seguit de comentaris tècnics que partien de principis bàsics explicats magistralment  de forma clara i simple.

Amb la M. Gràcia vam fer un recorregut molt instructiu per algunes de les fotografies i fotomuntatges mítics de la història, partint de la primera imatge captada per Joseph Nicéphore, Niépce, l'obra de Dorothea Lunch plasmant la gran depressió americana, i acabant amb la fotografia més cara de la història. Però això ja és una altra cosa. Com en totes les arts, sovint es produeix un fenomen d'especulació relacionat amb certes obres i autors.

Entre les polèmiques val la pena destacar-ne un parell. D'una banda, va quedar clar que la digitalització ha permès l'ús de programari d'edició que finalment s'ha incorporat en el procés de creació artística. De l'altra, en l'àmbit local, ens va quedar la sensació, augmentada amb la promesa electoral de l'actual alcalde de crear en la propera legislatura un concurs fotogràfic d'àmbit nacional, que a Reus potser no valorem el que tenim i no s'ha aconseguit generar un esforç comú entre administració i experts, cosa que seria de desitjar.

Josep M i M Gràcia saben que tenen les portes obertes del Corral per sempre més ja que, tot i tractar-se d'una de les exposicions més llargues fins al moment, estem segurs que encara van quedar moltes coses “a l'objectiu”. Moltes gràcies també per l’aportació de material fotogràfic de gran vàlua i que ja és part de la història de la fotografia de Reus. 

Josep M Casanoves i M Gràcia de la Hoz, fent cert el "Reus, París, Londres..." en la fotografia.

Fotografia: M. Gràcia de la Hoz.
Retrats.

A la conversa preparatòria amb Josep M Casanoves i M. Gràcia de la Hoz ens va quedar molt clar que en el proper Corral tractaríem la història i l’actualitat de la fotografia a Reus, i de la projecció internacional de la ciutat, en aquest cas, gràcies a la fotografia.

“Reus, ciutat de la fotografia?” és el títol de l’escrit que el mateix Josep M. Casanoves ens va lliurar, on explica els detalls d’aquesta tradició cultural, sovint lligada a les entitats, i que actualment encara compta amb tres salons de la Fédération Internationale de l’Art Photographique (FIAP).

Fotosport  és el saló que va iniciar la seva activitat en el marc del Club Natació Reus Ploms i sota el lideratge d’Enric Pàmies, l’any 1970. Després i a partir d’aquesta iniciativa, van sorgir el Saló Europa i GaudiRfoto (amb R majúscula de Reus).

Fotografia: Pau Frigola

Tres salons internacionals en una sola ciutat és un fet molt poc usual, sinó únic, i d’aquí el reconeixement de la FIAP a la feina del Josep M., atorgant-li el nomenament  com d'ESFIAP. Com a comissari d’aquests salons,  ens explicarà la història de la fotografia a Reus, el canvi que ha suposat la incorporació de les noves tecnologies als salons i l’activitat que representa la seva organització.

La M. Gràcia de la Hoz Roch és l’única dona a l’Estat Espanyol que ha assolit el màxim reconeixement artístic de la FIAP, Mestre FIAP-MFIAP. La seva obra, guardonada en múltiples ocasions, ha sabut evolucionar amb els temps i esdevenir una marca artística inconfusible. La seva aportació no només versarà sobre les característiques de la seva obra, sinó que també ens desvetllarà els secrets més preuats de  la gestió de la imatge amb les eines que la informàtica posa al nostre abast.

Una nit amb dues lletres majúscules: la “F” de Fotografia i la “R” de Reus.

PS. 

Per a més informació podeu consultar la web de FotoArtReus.

Per a participar al concurs Europa 2015.

Els pots seguir al facebook

https://www.facebook.com/fotoartreus.cat

https://www.facebook.com/JosepMCasanoves

Joan Fuguet i Carme Plaza: la història dels Templers és apassionant, no cal fer-ne mite.

En Joan Fuguet i la Carme Plaza van venir al Corral procedents de  Barberà de la Conca i carregats amb la ciència històrica i l'autoritat que confereix la feina feta durant anys  en la reivindicació del patrimoni cultural de l'orde del Temple.

L'exposició equilibrada i completa d'en Joan Fuguet[i] sobre l'arquitectura dels templers a Catalunya va començar com calia, definint el marc històric de guerres privades entre cristians, que Urbà II va saber redirigir en una croada contra els infidels per alliberar Jerusalem i els llocs sants. És en aquest moment quan Hug de Payns, primer mestre de l'orde, la constitueix el 1120 i inicia el procés de reconeixement fins que, set anys després, a l'empara de l'orde de Sant Benet,  aconsegueix que Sant Bernat redacti  De laude novae militiae ad milites Templi en la que es confereix a l'orde la legitimitat per lluitar contra el pecat amb la fe i contra els infidels amb les armes.

En Joan va relacionar perfectament el paper que aquesta orde va tenir al pròxim orient amb els fets que van succeir a Catalunya de la mà de Ramon Berenguer III i el seu fill Ramon Berenguer IV amb la finalitat que l'orde ajudés en el procés de reconquesta que s'estava duent a terme en el nostre país. En aquest procés va resultar definitiva la negociació per a aconseguir el reialme d'Aragó que Alfons el Bataller havia deixat a tres ordes, un d'ells els templers. A canvi dels drets sobre l'Aragó, els templers van aconseguir castells i propietats i es van comprometre a participar a la reconquesta, una jugada perfecta per part dels comtes catalans.

En Joan Fuguet ens va explicar la consistent estructura territorial que els templers van crear per organitzar el territori dividint-lo en comandes sota les ordres d'un comanador, que devia obediència al Mestre Provincial, així com aquests la devien al Gran Mestre de Jerusalem.

A poc a poc l'orde del temple va esdevenir cada cop més poderosa a causa de l'aprofitament econòmic de tots els recursos, tant a les zones rurals (pontatge, explotació de molins, drets d'enterrament, etc.) com a les urbanes (cessió de cases i l'explotació de béns i serveis) amb la finalitat de finançar la guerra santa. En Joan, en aquest punt, va voler centrar l'atenció en la importància arquitectònica i patrimonial del Palau Reial Menor a Barcelona.

En el procés de poblament i reconquesta,  els templers van construir castells, esglésies i edificis que responen a un patró fonamental corresponent al romànic tardà, amb una estructura reforçada i clares influències de l'arquitectura feta a l'Orient, cultura de la que havien tingut coneixement en els seus múltiples viatges a Terra Santa.

En el Districte de Ribera, que abastava les zones de Miravet i Tortosa, va ser on els templers van atresorar el seu màxim poder. Especial menció pel castell de Miravet, construït amb defenses de 28 metres d'altura i 5 de gruix que el feien pràcticament infranquejable, ja que a més disposava d'efectius ginys de defensa com la “carabuca”, que havia estat usada per a llençar fletxes incendiàries sobre el barri “dels morets”, o la “bricola”. Ha estat en aquest castell on finalment s'ha vist reconeguda la tesi que en Joan Fuguet sempre havia defensat. Els templers havien construït el castell amb una estructura pròpia i sense aprofitar res, excepte els materials constructius, de l'anterior castell sarraí. El castell de Miravet, el d'Ascó i el de Monzó van esdevenir els punts forts dels templers catalans quan les coses es van començar a tòrcer.

La fi de l'orde va arribar quan Felip IV, rei de França, volent apropiar-se de la riquesa de l'orde dels templers i endut pel seu afany de poder, especialment enfrontat a l'església, va aconseguir la detenció de tots els templers en una sola nit i la confessió sota tortures d'heretgia en un procés que va durar set anys. A Catalunya, la solució no va ser tant cruenta. Aquí els templers van trobar refugi monacal i una assignació econòmica quantiosa. Pere IV de Queralt i altres nobles van fer d'interlocutors amb els templers que resistien als castells i van assessorar el rei informant-lo de les novetats del Concili de Viena.

Va ser en el debat quan es va complir el vaticini que havíem fet a la presentació perquè, efectivament, la Carme també té un Corral[ii]. A partir d'aquest moment, tots dos, van mostrar el seu coneixement i van defensar a ultrança, ara l'un, ara l'altre, una mateixa visió. Es complementaven perfectament, com una parella de ball en la que cadascú intueix el desplaçament de l'altre per mostrar una perfecta sintonia.

En aquest tram final van comentar la relació entre els templers i els càtars, i van fer evident la seva ferma postura d'oposició a totes les teories esotèriques  que pretenen desdibuixar la realitat per tal de difondre un missatge erroni, i sovint interessat,  sobre el paper que l'ordre va tenir a la història.

Per qui vulgui esbrinar què hi ha de realitat i de ficció en relació a l'orde del Temple, el mateix Joan ens va recomanar la lectura del llibre El asesinato de los magos de Peter Partner.  També ens van recomanar el seu llibre  Els templers, guerrers de Déu: entre orient i occident, publicat per l'editorial Rafael Dalmau en coautoria amb la Carme Plaza, recomanació a la que nosaltres ens sumem i que adrecem a qui vulgui disposar d’un bon material per iniciar-se o aprofundir en el coneixement de l'orde del Temple.

Moltes gràcies Joan i Carme per haver compartit amb nosaltres aquesta vetllada tan especial.

---

[i] En Joan ens va fer la seva exposició  en xipella, cosa que, per a nosaltres, ha estat un punt positiu afegit a l'interès de la trobada.

[ii] Amb aquesta expressió, nascuda al corral, indiquem que una persona, per la seva activitat, coneixements o tarannà, pot compartir a les persones interessades quelcom enriquidor.

Joan Fuguet Sans. L'arquitectura dels templers a Catalunya.

Autoretrat

En Joan Fuguet Sans va néixer a Barberà de la Conca el 17 d'octubre 1940. És llicenciat en Belles Arts i en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i especialista en història i arquitectura dels ordes militars del Temple i de l'Hospital. 

Des de ben aviat ja va iniciar l'estudi i la difusió d'aquesta especialitat per tots els racons dels Països Catalans i alguns estats europeus. Ja la seva tesi doctoral "L'arquitectura dels templers a Catalunya" li va representar el primer reconeixement, l'any 1989, amb el premi Ciutat de Barcelona. 

Des de llavors una llarga bibliografia en solitari o de la mà d'altres especialistes i, sobretot, al costat de la seva dona, la Carme Plaza, avala el seu incansable treball i vàlua. També són molt importants la seva aportació sobre l'orde del Cister, la història i l'arquitectura dels cellers cooperatius, i tants d'altres temes històrics i culturals.

Amb la seva càmera de fotografiar penjada al coll ha atresorat, amb els anys, una valuosa col·lecció d'imatges relacionades amb l'arquitectura i l'art de les ordes dels templers i de l'Hospital. Recordo l'escena repetida en diverses sortides del Joan no desaprofitant mai l'oportunitat de fotografiar i comentar les característiques dels edificis que ens anàvem trobant al llarg dels camí.

Aquesta difusió no només ha estat bibliogràfica. En Joan ha trepitjat el territori difonent el valor patrimonial del nostre país on ha convingut o se li ha demanat. 

La seva vinculació amb la Conca ha estat costant i intensa ja sigui presidint el Centre d'Estudis de la Conca de Barberà o l'entitat Amics del Castell de Barberà de la Conca, del qual finalment aconseguí la seva restauració i la consideració de Patrimoni artístic. També ha gestionat diverses edicions de la Biennal d'Art de Montblanc i ha tingut cura de publicacions com l'Aplec de Treballs i la sèrie Monografies. Com un ciutadà més l'hem vist cada primavera representar el paper de pintor al mercat durant les festes de Sant Jordi a Montblanc i en moltes altres col·laboracions.

Catedràtic d'Ensenyament secundari ha desenvolupat la teva activitat docent a centres d'educació secundària, a l'Escola Tècnica d'Arquitectura de Barcelona i a la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Jordi, institució de la qual n'és acadèmic. Com ell explica aquesta experiència, la de docent, ha comportat un mutu aprenentatge. Domina diferents modalitats i tècniques artístiques i ho vol mostrar aquest juny en una exposició dedicada a Montblanc, de la qual n'és una mostra el quadre que trobareu al peu d'aquest escrit. 

Joan segur que gaudirem de la xerrada al Corral i de l'exposició, que serà un èxit amb tota seguretat.

Retrat de Joan Fuguet realitzat per  Jordi Rodríguez-Amat

Per ampliar aquesta informació podeu consultar els següents llocs:

La seva pàgina personal.

Diccionari d'historiadors de l'art català. Resum biografic.

La seva obra publicada a Rafael Dalmau Editor o a Amazon.

Retrats en llapis o guix realitzats per Jordi Rodríguez-Amat.

Montblanc des de la Parellada de baix. Joan Fuguet.