El cinema de Jesús Monllaó al Corral.

El Corral es va convertir en la recepció d'un festival de cinema per  rebre Jesús Monllaó:  catifa vermella, photocall amb el cartell de la pel·lícula Fill de Caín, i tots els assistents disparant els seus flaixos. Tot preparat per rebre al director de cinema de 46 anys que, format a Canterbury i decidit a dimensionar la seva activitat professional a nivell internacional, va acceptar compartir amb nosaltres una vetllada que segur resultaria enriquidora.

Durant el sopar es van acomplir totes les expectatives posades en un convidat polifacètic i dinàmic, amb una gran capacitat per transmetre les pròpies vivències, que no va decebre un públic heterogeni que l'observava amb la boca oberta mentre escoltava el seu discurs inesgotable.

El fill del Pepe i de la Lola, rapitenc de naixement i de Vallmoll per ascendència materna, ha fet de tot: professor d'anglès, vigilant nocturn mentre escrivia el guió, porter de discoteca, director de casal d'estiu, etc. En la seva faceta esportiva, ha practicat boxa, ha estat campió cinc anys en la modalitat d'halterofília dels 100 kg press de banca, aconseguint el rècord estatal amb 45 aixecades, i ha jugat de lateral al futbol americà. Mentre comenta aquesta darrera faceta, no perd l'oportunitat de mencionar el paper de la “gent trempada de Reus”  en l'equip dels Imperials.

Fer cinema és un treball en equip en el que intervenen molts professionals. Tots els directors es creen una “camarilla” en qui dipositen la seva confiança i obtenen junts els èxits i els fracassos. El procés de creació també té moments de soledat, de reflexió i d'incertesa, que porten el creador a passar per moments il·lusionadors i per altres de difícils que cal superar per aconseguir un bon producte final.

La seva expressió revela una gran complicitat quan parla de l'Izan, el seu músic de capçalera. Un compositor de 36 anys que viu a Anglaterra i a qui va demanar escriure la música per a la pel·lícula. Conscient que la música no ha de ser protagonista sinó que ha d'acompanyar l'acció,  va haver de reduir la proposta del músic a una formació de càmera. L'encàrrec es basava en reflectir tot un seguit d'emocions: tristesa, pànic, etc., i a partir d'això l'Izan va treballar dur fins escriure la versió definitiva. El Jesús també ha sabut treballar el silenci. Un risc que supera magistralment en deixar despullats els darrers minuts del film.

No hi ha dubte que el finançament és un dels aspectes clau en la concreció d'un projecte. Dos milions d'euros són una gran inversió  i cal que la presa bona sigui la primera. El temps és diners, i els diners, aconseguits amb la reinversió dels beneficis obtinguts en curts anteriors, amb el suport d'amics i familiars i amb el risc del productor, no poden ser gastats banalment, fet que obliga a treballar sota pressió.

El Jesús, conscient de la presència d'estudiants de comunicació audiovisual entre els assistents, aprofita per adreçar-los uns quants missatges directes que mostren el seu tarannà. “Quan treballeu en un projecte, encara que sigui de classe, penseu sempre en el públic”, “Cada projecte realitzat serà la vostra targeta de visita per aconseguir el següent”. Sàvies consignes que van mostrar la capacitat pedagògica del convidat.

La feina definitiva la marca el muntatge, una activitat que demana concentració i molta feina realitzada a partir d'una visió global de l'objectiu que cal assolir i la capacitat de mostrar la imatge adequada a cada moment. Sis versions es van fer del Fill de Caín. Entre les dues últimes, un escurçament de 30 segons va comportar un canvi essencial, fins el punt que els especialistes de TV3 que havien de beneir el film van concloure: ”ara sí, aquesta és la millor pel·lícula de l'any”.

L'aposta per una producció en català i castellà va ser un risc que es va esvair quan al Festival de Cine de Málaga els espectadors van restar deu minuts drets aplaudint al final de la projecció. Lamentablement, a Catalunya, el 60% de les còpies distribuïdes ho han estat en versió castellana. Tot i els comentaris d'alguns assistents, pel director novell és un fet que fins i tot a Catalunya hi ha una preferència pel visionat de cine en castellà.

Les múltiples anècdotes que el Jesús va explicar dels diferents moments de la producció van amenitzar la vetllada. Sabíeu que les partides d'escacs tenen copyright? Va caler intercanviar el color de les peces de partides famoses per a poder mostrar-les, cosa que ha estat reconeguda pels aficionats a aquest esport. També entre els psicòlegs ha estat motiu de controvèrsia el paper del professional que s'implica en una relació personal amb la clienta. O la relació inacabable de peripècies en la recerca dels exteriors, especialment de la casa on viu la família protagonista del film,  o de l'intens treball realitzat en la piscina per permetre el bany al dia següent del rodatge. Fins i tot l'interès suscitat entre molts espectadors per la rebotiga de la cereria de Tarragona, que s'han adreçat al propietari de l'establiment per veure'n l'interior sense saber que, en realitat, era la biblioteca del Centre de Lectura de Reus.

El director també va abordar aspectes més polèmics, com les reflexions sobre la conveniència de mostrar el cos nu d'una nena a l'escena de la banyera, o el conflicte inicial amb l'escriptor del llibre que, finalment, va reconèixer la qualitat de la feina feta en l'adaptació definitiva del guió i del resultat obtingut. Encomanat de l'ambient distès de sobretaula, va confiar-nos detalls molt interessants sobre l'oferta de la productora nord-americana per comprar els drets a canvi de modificar el final per un happy end, o el procés de selecció dels actors, especialment dels més joves, en el qual ens va fer evident la professionalitat d'en José Coronado i de la resta d'actors. Tampoc no va defugir la inevitable nota de glamour,  en referir-nos  l'anècdota viscuda a la gala dels premis Goya quan, després d'entrar per una porta errònia al recinte on es celebrava la cerimònia,  el van fer recular i pujar en una limusina per recórrer els darrers trenta metres que el separaven de la catifa vermella.

També hi va haver lloc per a la reflexió, més profunda, sobre la realitat de la indústria en la conjuntura actual, en què produccions realitzades per persones reconegudes del cinema espanyol han fracassat estrepitosament a la taquilla i molts professionals del sector busquen fora la feina que no troben a casa. La reinversió en la digitalització dels cinemes obliga els exhibidors a acceptar ofertes d'exclusivitat que limiten l'accés del gran públic a moltes produccions de qualitat. També l’IVA excessiu i d'altres interessos lligats a la colonització cultural no permeten l'accés a un cinema que forma part del patrimoni cultural d'un poble i és una eina imprescindible per combatre la ignorància i la inòpia.

Encara vam tenir temps per reivindicar la versió original, atès que amb el doblatge es perd l’autenticitat del producte. Sovint la veu de l'actor, l'esforç per aconseguir l'expressió adequada d'una frase i bona part del treball amb els intèrprets es pot perdre inútilment. També va tenir paraules d'elogi i reconeixement per la feina que fan altres persones del món del cinema català com la Isona Passola.

En Jesús Monllaó vol fer cine de veritat! Tot i que encara li queda feina de promoció del Fill de Caín, per a ell, això ja forma part del passat. En aquests moments treballa durament en dos guions i es mostra expectant per un projecte que representaria un salt endavant en la seva carrera, una producció en la que s'intenta la participació d'un afamat actor americà.

Jesús Monllaó, moltes gràcies per acompanyar-nos en El Corral. Nosaltres sí que creiem que la teva feia i la teva pel·lícula Fill de Caín mereixen el reconeixement dels premis Gaudí i Goya. El nostre i el del públic ja te l'has guanyat!

Jesús Monllaó, un director de cine de casa.

Jesús Monllaó Plana és una persona dinàmica, activa i expressiva. No hi ha dubte que sap transmetre les seves idees, no només des de la paraula, sinó també amb el gest, la mirada i l'actitud. Ningú pot quedar indiferent davant seu. El seu discurs té la voluntat de mostrar-se completament, d'obrir-se per arribar millor al seu interlocutor.

Assoleix totes les facetes que li pertoquen en el seu paper de realitzador amb responsabilitat i energia. El seu contacte fàcil li permet la connexió imprescindible amb el públic i, conscient, ho aprofita, tant en els àmbits més professionals com el Festival de Màlaga, on va guanyar el premi ASECAN a la millor opera prima, com en les presentacions comentades davant del seu públic, o fent un pregó de Festa Major. En el moment de redactar aquest post està participant al Focus on World Cinema del Montreal World Film Festival i a partir del 27 de setembre optarà al premi Violette d'or del Festival Cinespaña Toulouse.

Després de tres curts: La mirada obliqua 1 i 2 (2001), finalista als Premis Goya 2012, Gloria 1 i 2 (2002) i El Legado (2004), un documental per TV3 L'efecte Kuleshov 1,2,3,4,5,6,7,8,9, i d'ampliar la seva formació a Anglaterra, ens ha mostrat el seu primer llargmetratge, El fill de Caín, basada en el llibre Querido Caín d'Ignacio García-Valiño.

En Jesús, trobador per vocació, ens explica una història que s'endinsa en l'inconscient dels personatges i que ens genera constants dubtes en el nostre procés d'identificació afectiva i de comprensió de la dinàmica familiar que es va modulant a mesura que la pel·lícula avança.

Els escacs i la trama familiar entrelliguen els dos processos bàsics de funcionament mental dels personatges: el racional  i l'emocional. Una pel·lícula que treballa el suspens en la línia del mestre Hitchcock, a qui en Jesús cita sovint mostrant admiració tan verbalment com aprofitant recursos i al·lusions directes en determinades escenes del film.

Els actors Julio Manrique, José Coronado, David Solans, Maria Molins, Jack Taylor, Helena De la Torre, Abril García i Mercè Rovira interpreten magistralment una producció que assoleix un  nivell digníssim,  perfectament exportable.

Esperem que a la propera trobada, en Jesús ens pugui explicar els detalls del treball en una producció d'aquesta mena i ens parli dels seus neguits i projectes. Sens dubte que a partir de llavors esdevindrem incondicionals seguidors d'un home que, de ben segur, inicia un recorregut que serà referència en el cinema de casa nostra.

Juan Mª Vilallonga. L'home i l'esportista.

En Juan Mª Vilallonga va aparèixer al sopar carregat de bosses plenes de records: un quadre amb la fotografia del mític equip amb Joan Sabater, Josep Mª Rabassa, Santi García i el seu germà Joaquin, i el material que usava durant la seva etapa esportiva al Reus Deportiu. Cada peça va generar comentaris tècnics i anècdotes variades.

Una bola partida que mostrava el nucli de suro, ben diferent de les actuals. Els patins que originàriament portaven rodes de fusta, les de davant més petites. Ens va ensenyar quina era la manera més adequada per cordar les botes. Els estics que els germans Vilallonga anaven a buscar directament al magatzem de la fàbrica, on remenaven material durant tot el matí buscant aquells que reunien les condicions que ells volien: nets de nusos, resistents, amb el pes ben equilibrat, perquè la pala fos més pesada que el mànec i aconseguir així una major força en el tir, com en aquells xuts d'escup, en resposta dels quals el porter no tenia temps de reaccionar. En compraven uns quants. En algun entrenament n'havien arribat a trencar un parell.

Les proteccions dels porters van merèixer un apartat especial . Són un dels elements en què més s'ha notat l'evolució del material de l'hoquei patins. En algun cas, un xut potent havia aconseguit deformar la xarxa metàl·lica que protegia la cara. De mà en mà, els assistents  es van anar  passant el rellotge que el Reus li va regalar després de la primera temporada.

Tots pensàvem en els desplaçaments, que en aquella època no es feien amb els mitjans actuals.  Ocasionalment, amb avions de dues hèlixs, que considerava més segurs que els actuals, o llargs trajectes amb cotxe com els del desplaçament a Milà, gràcies a tres Dodge Dart i quatre Seats deixats que els van permetre fer el trajecte des de Reus en una nit, jugar i tornar tot seguit. Els ulls del Juan Mª en cap moment reflectien el possible cansament d'aquells viatges, sinó més aviat la il·lusió amb què els afrontaven.

En els comentaris de la vetllada n'hi va haver per a tots: per a àrbitres com en Taylor, per als mitjans de comunicació i professionals com el Miguel Angel Valdivieso o l'Alfonso González, que radiaven els partits, o com l’Andreu Olesti, president de la secció d’hoquei, l’Andreu Borràs, anomenat afectuosament l'HH, per als adversaris com l'Octov, jugador del Novara, que es plantava davant seu i li deia: “tu no hoquei, tu no pasas”. Tota una generació de jugadors i persones lligades al món de l'hoquei i ben presents en la memòria del nostre convidat.

Com si fos ara, recorda anècdotes dels partits contra el Barça, el Voltregà, l'Espanyol, el Vilanova, el Mataró,... “tots ens volien guanyar”. Partits amb l'emoció al límit, en els que passava de tot però, després de repartir i rebre bufetades dintre el camp, sempre compartien una copa en acabar. En Juan Mª respecta tots aquells esports que comporten lluita cos a cos, potser per aquest motiu li hauria agradat més que l'hoquei hagués evolucionat en la línia de l'hoquei sobre gel.

Cada frase que el nostre convidat compartia, iniciava un nou tema que podia desenvolupar a partir del coneixement que li aporta l'experiència i una visió particular del món i de l'esport: la repercussió de l'esport d'elit en les condicions físiques dels veterans, la polèmica del dopping a nivells professionals, atesa la gran exigència que es demana als esportistes (de fet, ells  també tenien el seus petits revulsius: la petaca de conyac i el sucre). Però la lluita més difícil, la que havia hagut de bregar amb els pares dels joves jugadors que havia entrenat.

No hi ha dubte que en Juan Mª és un esportista, un home amant de l'activitat física, en la qual  va iniciar-lo el seu pare apuntant-lo de ben petit a equips de rugbi i beisbol i que, encara avui, practica caminant els caps de setmana per arribar a casa i beure la Voll-Damm que retira del congelador.  Juan Mª, també t'has guanyat una cervesa ben fresca després de l'estona tan agradable que vam compartir.

Només esperem que facis extensiu l'agraïment del col·lectiu “El Corral” al teu germà Joaquin i a tots aquells jugadors que vau marcar amb el Reus Deportiu una època daurada en l'hoquei internacional. 

Juan Mª Vilallonga. Un altre hoquei. Un hoquei guanyador.

“Nen! Fote'm una hòstia!” Aquesta era la primera consigna que rebia a l'escola d'hoquei un alumne. Calia determinar quina era la mà dominant, amb la que hauria d'agafar l'estic i aprendre a conduir la pilota gairebé amb els ulls clucs.

En Juan Maria Vilallonga Renom nascut, el 26 de març de 1941, conserva als seus 72 anys un aire juvenil i esportiu, conseqüència d'una vida dedicada a l'activitat física. Quan de petit, amb el seu germà Joaquín, baixava les costes de Garraf amb patins, o remava amb els mariners, o nedava per la costa buscant musclos, no sabia que tot plegat seria la base del seu futur gloriós com a jugador d'hoquei.

Quan després de jugar amb el Barcino i el Barça van arribar a Reus, va caler que els deixessin una jaqueta i una corbata per presentar-los en societat i, atès que venien de perdre amb el Vilanova, van haver de sentir “per perdre 5 a 0, no cal anar a buscar merdes a Barcelona”. Tot seguit el Reus Deportiu va guanyar sis copes d'Europa seguides. En Juan Maria en va aconseguir tres com a jugador i dues com a suplent.

Eren temps d'un altre hoquei, en el que la potència i la força n'eren la clau, “frenàvem amb les tanques” , “generàvem moltes ocasions” i lluïen els blaus per tot el cos, rodons com a medalles, després de cada victòria. “No tots els de l'equip sabien patinar bé”, aquesta era l'exigència d'uns homes que, tot i no fer patinatge artístic com els portuguesos, consideraven essencial exhibir un excel·lent nivell de patinatge.

Tal com es pot veure a la fotografia adjunta, el 13 d'abril de 1969, el Sr Carlos Becerra, President de la Federació Catalana d'Hoquei, li va lliurar la Medalla de plata al mèrit esportiu. Va deixar els patins i, poc després, es va casar amb Misericòrdia Olesti Pujol per esdevenir un reusenc a qui sempre li ha agradat la feina que ha fet, ja sigui a la botiga d'esports o com a pèrit d'assegurances.

Juan Maria Vilallonga, benvingut al Corral per recordar una època gloriosa de l'esport a la nostra ciutat i repassar una vida plena d'anècdotes.

Font de les imatges: hemeroteca del Mundo deportivo.

Dos Dakars en un. Sopar i col·loqui.

L'obertura de les portes del corral va semblar la retirada del teló d’un teatre, que va permetre l'entrada a escena de dos dels tres protagonistes de la nit, l'Àlex Busquets i la TE 449 RR HUSQVARNA, la moto del Dakar que portava en el seu camió.

L'Àlex ens va deixar bocabadats mentre ens explicava tots els detalls de la moto, especialment modificada per tal d'adaptar-se a les exigències de la competició. En diverses ocasions vam comentar la importància de la navegació i vam poder conèixer amb tota mena de detalls el funcionament del roadbook (llibre de ruta). “Conduir mentre controlem el GPS i el roadbook requereix experiència i pràctica”.

L’Iritrack, situat a la part davantera, és el dispositiu que manté el vehicle en contacte amb l’organització. Gràcies a aquest giny, la central de París té coneixement en tot moment de la situació de cadascun dels participants i, a més, permet generar avisos i comunicació amb l’organització per notificar qualsevol urgència. L’Àlex el va haver d’usar per socórrer un accidentat que s’havia trencat la clavícula: “al cap de deu minuts, ja hi havia un helicòpter” comenta elogiant el bon funcionament dels sistemes de seguretat, cosa que dóna molta confiança als competidors.

Canviar el tub que permet l’entrada d’aire al dipòsit pel del Camel bag, que es va taponar a causa de l’escalfor, va ser una ingenuïtat que li podia haver costat la retirada. Altres curiositats que ens van cridar l’atenció van ser els discs de fre prims i ondulats, per evitar-ne l’escalfament, i la lleugeresa de la moto.

Amb la incorporació del segon convidat, l’Òscar Vidal, el mecànic, ja hi érem tots i vam comprendre la importància del treball preventiu per tal d’evitar les avaries. Per això ja va acordar amb l’Àlex que, en el cas que notés impureses en l’oli del motor, el canviaria tot i la penalització en temps que això comportava. Per sort no va caler!

Després d'un vermut de presentació al voltant de la moto, com si es tractés d'un convidat més, vam començar a sopar. Els comentaris discorrien per diferents temàtiques mentre anàvem veien fotografies i vídeos del Dakar.

L'Òscar, nostàlgic, comentava que mai no havia viscut una situació de por a l'Àfrica i, tot i que la situació política havia canviat en alguns països, el canvi més important és que ara es tracta d'una cursa (els trams són més curts) mentre que abans era més aventura. “Actualment, si tens un problema, pots desviar-te una metres de l'itinerari i anar a una benzinera per refrescar-te i reposar carburant. Això a l'Àfrica era impensable”.

L'ASO s'encarrega d'organitzar el Dakar, el Tour de France i el Roland Garros. És un negoci que mou molts diners i que ha generat un turisme que segueix la cursa en paral·lel. Tot plegat ha esdevingut un tema de promoció econòmica per a marques i patrocinadors.

Participar-hi és car. Tot plegat pot costar uns 60.000 euros. De fet, hi ha moltes diferències entre els professionals amb pressupostos milionaris, els corredors, i un tercer grup de participants que, fins i tot en les condicions actuals, poden acabar la cursa encara que no són realment competitius. Els primers són uns privilegiats que fan un altre Dakar, ja que tenen assistències amb un gran equip i recursos (30 persones el de Carlos Sainz). Són traslladats a bons hotels on després d’un massatge reparador poden descansar fins el dia següent. La principal queixa és que la normativa de l’ASO, especial per a la cursa, sovint discrimina els participants ja que no s’atreveix a aplicar sancions dures a aquells equips que aporten majors beneficis a la prova. Resignadament, els nostres convidats comenten que en certa manera ho entenen ja que es tracta d’una conveniència mútua. Ambdós, organització i grans patrocinadors, formen part del mateix “business”.

Conèixer els detalls de les diferències en la vida diària d’un mecànic i d'un pilot va ser força interessant. Aquest pràcticament no pot menjar durant el dia i es limita a conduir mentre consumeix molta aigua i barretes energètiques. Cal procurar no fer tard, assistir a la reunió per planificar l’etapa del dia següent i modificar el roadbook amb les novetats de darrera hora. L'Àlex havia de participar, si calia, en la realització de tasques de manteniment de la moto.

El mecànic ha de “muntar el xiringuito”, fer el manteniment de la moto, tenir cura del material que l’empresa Epsilon s’encarrega de transportar a raó de 1.500 euros la caixa i sovint, pràcticament sense dormir, fer cap a l'arribada per ser-hi abans que els competidors. Impactant la narració que fa l'Òscar de les jornades en què calia enganxar-se el casc a les barres de seguretat per poder dormir mentre viatjaven i evitar desnucar-se, en cas d'una frenada en sec.

L'Àlex va seguir els consells de l'experimentat Òscar i va començar suau la carrera: “el cansament no es recupera”. Ell coneixia la seva màquina i en cap moment va voler forçar-la. Tot i que sovint circulava a velocitat de vertigen, controlava la velocitat i la tècnica per superar trams amb molta dificultat on altres corredors quedaven encallats a la sorra. Efectivament, tal com ell mateix diu, “la sort s'ha de buscar”.

Vam repassar un plegat de temes relacionats: les verificacions tècniques i de seguretat, la situació del mercat de la moto (“s'han carregat els petadors”), la normativa poc clara i discriminatòria en relació a l'ús de les zones de pas per les motos i el paper dels agents forestals, la Laia Sanz i la seva situació després del trencament amb Gas Gas, i si Marc Márquez engrescava tots els assistents. També ho va aconseguir l'Òscar quan parlava de l'excel·lent impressió que li va causar l'Argentina: “un país ple de recursos i paisatges colpidors”.

Penso que l'asado a la tira que ens vam cruspir també va superar les verificacions. Després del cafè i el gintònic de rigor ens vam confabular per a tornar a repetir la trobada. Aquest cop en el marc d'una competició.

Dos Dakars en un. Àfrica i Sudamèrica. Mecànic i pilot.

A la quarta edició d'El Corral parlarem de motos, de competició, d'olor a benzina. La idea és aprendre d'un pilot, l'Àlex Busquets i d'un mecànic, l'Òscar Vidal, que ens donaran dues visions complementàries de la gran cursa: el Dakar. Cap competició comença a la línia de sortida. Prèviament, hi ha tot un procés de cerca de finançament, de preparació del material i de planificació que són fonamentals per al bon èxit de la cursa. Coneixerem les anècdotes del Rally, la relació amb els altres pilots i mecànics, amb els mitjans de comunicació, amb la gent que anem trobant en les diferents etapes.

Tot seguit us presentem els nostres convidats:

 Àlex Busquets

L'Àlex va néixer el 1976 a Tarragona. Pertany a una família reconeguda en el món del motociclisme. El seu pare, el Josep Maria, va obtenir tres podis en competicions del mundial, tres campionats d'Espanya i una victòria a les 24 hores de Montjuïc. El nostre convidat és un pilot versàtil amb experiència a diferents modalitats. Ha participat a la baja España, a múltiples proves d'enduro i de velocitat. L'any 2013 va participar al Dakar, la seva finalitat era arribar i ho va aconseguir. Va acabar en la cinquanta-quatrena posició. "El road-book és fonamental", va declarar tot indicant la importància de no perdre's.

Podeu trobar més informació a la seva fitxa del Dakar 2013. També podeu consultar la pàgina web de l'empresa familiar Moto Sport Busquets.

   Òscar Vidal      

L'Òscar és un reusenc reconegut en el món de la moto de competició pel seu llarg currículum. Ha participat en cinc edicions del Dakar, tres a l'Àfrica i dues a Sudamèrica, la darrera amb l'Àlex com a pilot. Com a mecànic, participa en diverses competicions d'enduro, el campionat de resistència de velocitat i en el Dakar. Podeu ampliar-ne els detalls a la seva web professional flipamoto.com.

Aquesta dilatada experiència en proves que demanen una gran professionalitat i capacitat de treball l'ha situat al més alt nivell de la competició motociclista. En aquest darrer Dakar va preparar i mantenir a consciència la TE 449 RR HUSQVARNA.

Seguirem de prop els seus futurs èxits.

Per anar fent boca! Àlex Busquets i Òscar Vidal al Corral.

El proper Corral ens acompanyaran el pilot Àlex Busquets i el mecànic Òscar Vidal. Tots dos han participat, entre moltes altres proves, en el Paris-Dakar. Per anar fent boca podeu visualitzar en aquest vídeo una part de la baixada entre Arequipa i Arica, una de les etapes del Dakar 2013. Poseu-vos el casc i pugeu a la moto. Link.

Lluís Gibert. La societat civil motor de la independència.

En la tercera edició de El Corral, Lluís Gibert va definir-se com a profund demòcrata, republicà i liberal, en el sentit que la cultura política anglosaxona dóna a aquest darrer terme, que  consagra la igualtat d'oportunitats com a condició prèvia i irrenunciable de les societats democràtiques. L'existència de les xarxes socials, que donen veu a les persones, i la seva situació personal són alguns dels factors que l'han ajudat a reprendre amb força el seu interès per la política.

Segons el nostre convidat, els independentistes estan contínuament empescats en lluites fratricides que no aporten res i els partits que han de liderar aquest procés només han estat capaços de reproduir les estructures de l'Estat espanyol, dedicant-se a perpetuar el sistema. Tant és així, que bona part de l'electorat independentista no ha trobat l'alternativa que l'il·lusioni.

Ha estat la societat civil que, a partir del procés del “Catalunya decideix”, el treball coincident de diverses associacions com el Col·lectiu Emma, HelpCatalonia, Welcome Mr. President o el Cercle Català de Negocis (que ha treballat i publicat les dades del dèficit fiscal fins al punt de convertir l'espoli en un eix fonamental de la reivindicació), juntament amb d'altres de més recorregut com l'Òmnium, han protagonitzat l'impuls social de la reivindicació nacionalista.

L'Assemblea Nacional de Catalunya, tot i que, segons el Lluís, fou una iniciativa impulsada per CiU amb l'objectiu d'exercir pressió des del carrer per a aconseguir el concert econòmic, el passat 11 de setembre va catalitzar aquest sentiment reivindicatiu desbordant qualsevol previsió i fent evident que la majoria de la societat catalana desitjava un canvi a fons de la seva relació amb l'estat.

El nostre convidat va destacar la importància de la sentència de Kosovo, pel fet que crea jurisprudència internacional. En aquest cas, es reconeix la legitimitat de la declaració unilateral d'independència d'un parlament sobirà. L'única objecció per la qual Sèrbia va considerar el procés no procedent, era el fet que Kosovo no constituïa un territori històric. En canvi, que Catalunya és un territori històric, és un fet indiscutible.

El 2009 CiU va reconèixer el seu error en votar favorablement la Llei Orgànica de  Finançament de les autonomies (LOFCA), que ha lligat les mans a uns polítics, els independentistes catalans, que en Gibert considera inexperts pel fet de no estar avesats a la creació de noves estructures d'estat. Després de valorar el procés per trobar alternatives, amb la creació de Solidaritat i Reagrupament, es fa evident la necessitat d'incorporar tothom a la lluita per la independència  ja que, tot i disposar d'un 55% de població favorable, els catalans sovint dubtem i ens auto-limitem.

L'advocat Lluís Gibert, que té un paper de primera línia en l'elaboració de l'informe jurídic que demostra la il·legalitat de les multes que es van instruir en el decurs de la campanya reivindicativa “No vull pagar”, acusa els polítics de voler aplicar la llei de forma retroactiva, de no saber defensar els drets dels ciutadans, i de defensar “una concepció espanyola de la gran empresa” que es concreta en aquest cas en prioritzar els interessos de les concessionàries. El pitjor de tot plegat és la sensació que els polítics catalans han perdut l'oportunitat d'encapçalar el primer procés social d'insubmissió i el desencís dels ciutadans que hi han participat.

“La independència és possible perquè el poder econòmic està asfixiat i amb Espanya no ens en podrem sortir” tal com ha evidenciat el Col·lectiu Wilson i, citant Francesc Marc Àlvaro, en Lluís comenta que Catalunya és la “prova del cotó fluix” d'Europa, ja que posarà en qüestió si realment es tracta d'una organització democràtica que va més enllà de ser només un espai de mercat econòmic comú.

El punt dèbil del procés són els mitjans de comunicació, ja que les tesis independentistes no troben en els media la representativitat que els correspondria. En un context de conflicte, només les idees del missatge de la por bombardegen diàriament la població i en les emissores catalanes, en canvi, les postures independentistes tampoc troben el ressò que els correspondria.

En un context més distés, en Gibert comenta la importància de l'Institut Nova Història ja que, tot i la gosadia d'alguna de les seves propostes, cal crear una èpica catalana i reivindicar la importància històrica de Catalunya en l'Europa medieval.

Els ànims es van enardir més quan Gibert va comentar la situació de Reus, on un acord de govern entre CiU i PP pot desanimar bona part del 54 % dels ciutadans que en les darreres eleccions al Parlament van votar per opcions independentistes. Una ciutat, d'altra banda, on ERC, com a partit, no ha estat capaç de trobar un lideratge i unes propostes engrescadores i no ha mostrat capacitat de transmetre el missatge als barris, ara en mans del PP, i a la població en general. Reus necessita trobar el seu Junqueras, “una gran sort, un líder que ha arribat en el moment oportú”, per tenir el paper que li correspon.

La proposta final d'en Lluís Gibert és la fórmula que ha de permetre que els polítics es comprometin amb el debat per Catalunya abans que per al propi partit, de manera que el moviment polític assoleixi permeabilitat i assumeixi l'impuls de la societat civil.

El Corral ha volgut aprofundir en el coneixement del procés independentista que està vivint la nostra societat i ens mostrem agraïts a Lluís Gibert, que ha estat capaç d'aportar informació i reflexió de primer ordre d'una manera lúcida i brillant.

Lluís Gibert. La societat civil per la independència.

La millor manera de presentar en Lluís Gibert Serrano és transcriure el que ell mateix diu en el perfil de Twitter @lluisgibert " Advocat, o sigui mala persona, i independentista, o sigui, mala persona. La meva única virtut, sóc de Reus".

Interessat per com la societat civil s'organitza en el procés que ens ha de portar a exercir el dret a decidir i finalment a la independència. Ha participat en diverses campanyes per la defensa dels drets dels ciutadans, entre elles, per recent i encara no closa, la del No vull pagar.

Un altre front obert és el de la política local. No hi ha dubte que és una persona activa i omnipresent en l'actualitat de Reus, últimament, i de forma especial, amb la creació d'un blog per a donar veu als barris. Ha estat reconegut amb el premi opinador-articulista revelació del món de Reus pels seus articles a la premsa digital. És un home 2.0, que sap usar les xarxes socials per a difondre el seu pensament i desenvolupar la seva activitat professional des de la web divorcicat.com. És per això que fem una presentació especial a partir de la selecció d'algunes de les seves piulades.

Carles Andreu i el món del vi i del cava

Vam començar el segon sopar del Corral paladejant un bon trepat, el vi que en Carles Andreu i Domingo, el nostre convidat, promociona i conrea a la Conca de Barberà. Segons aquest pioner en la producció i comercialització d’aquest vi monovarietal,  aquesta vinya  va sobreviure al desastre de la fil·loxera i, en aquest moment, és una de les quatre varietats acceptades per a produir el cava rosat.

Aquest vi, que requereix un tracte especial per potenciar el seu raïm, està molt ben adaptat a la Conca i, en l’actualitat, ja són diversos els productors que l’embotellen: “El que vols quan visites un lloc és conèixer els vins de la zona”.

El món del vi enganxa! En Carles Andreu comenta que tots els tasts que organitza la DO Conca de Barberà s’omplen de gent entusiasta. El vi està de moda. Ens recomana fer una pràctica a cegues per desmitificar algunes de les valoracions establertes.  Específica que és gairebé impossible distingir un cava natura rosat d’un natura blanc, i ens assegura com canvia el vi depenent de la copa en la que es beu: “Hi ha vins que tenen la seva pròpia copa”.

Els enòlegs coneixen a fons el treball amb el vi. En una petita cava com la seva, que ara produeix unes 150 mil ampolles anuals, el valor afegit que aporten en el control de tot el procés és fonamental,  des de la collita i elaboració fins a la distribució.

El món del cava darrerament s’ha beneficiat de la promoció exercida des de programes televisius com Clau de Vi. Tot i les crítiques dins del sector, molt viticultors signarien per la continuïtat de programes com aquest. Ens comenta la importància del cinema especialitzat i, tot seguit,  esmenta  la pel·lícula Mondovino, que podeu veure en VO subtitulada en aquest enllaç. Un reportatge crític que ens parla dels enòlegs voladors, professionals afamats que porten vinyes a diferents punts del món i que, finalment, produeixen segons el seu propi gust per a elaborar un vi massa semblant a tot arreu.

La qualitat del vi depèn de molts factors, de la composició geològica de la terra, del clima, del desplaçament de la collita i requereix un mínim d’aigua. A casa nostra cada estiu és diferent.

Els francesos anomenen “emmerdants”  aquelles persones adinerades que es dediquen a la producció de vi buscant prestigi. Aquest fenomen, que també s’ha estès en el nostre país, comença a mostrar els primers grans fracassos ja que el difícil és la comercialització.

El Carles, que va ser el primer president de la DO Catalunya, comenta que es tracta d’una DO superposada, que en aquests moments és la primera en la comercialització dels vins anomenats “tranquils”. El fet que les oficines centrals d’aquesta DO s’instal·lessin a Reus va ser una important aposta personal.

En aquest sopar aprenem moltes coses, com ara els tres mètodes d’elaboració dels vins escumosos (fermentació en cava, gran vas i  vi gasificat), com s’elabora el cava depenent de si volem aconseguir un semi, un nature o un brut i els mesos que necessiten envellir els reserves.

La DO del cava inclou bona part de Catalunya, la regió d'Almendralejo i La Rioja. Per aquest motiu aquesta DO depèn del Consejo Regulador del Cava, que té la seu a Madrid. Els consumidors catalans prefereixen els bruts i natures en una proporció de 4/1 en relació als semis. Curiosament aquesta relació s’inverteix a l’Estat espanyol, ja que allí el cava encara és un producte associat als postres.

Tot i que la situació política ha fet que determinats grups espanyolistes hagin fomentat el boicot al cava, segons el nostre convidat han afectat més les retallades que no pas el mateix boicot, en un sector que cada cop exporta més. La seva petita empresa ho fa  a molts països: el Japó, la Xina, Alemanya, USA i d'altres. El fet de vendre vi als Estats Units ha permès que els seus productes puntuïn en els rànquings internacionals i hagin obtingut un bon reconeixement en  llistes prestigioses com la Parker. Més enllà del seu valor objectiu, cal considerar el fet d'aparèixer-hi pel caràcter de referència que tenen per a determinats tipus de consumidor. Tot i que costa de creure, el país líder en consum de cava és Alemanya.

Ens va semblar força curiós el fet que la majoria de consumidors catalans diuen que prefereixen el brut nature per qüestions de prestigi, però que en una tast a cegues la majoria diu que els agrada més el brut.

Quina munió de temes que ofereix el món del vi i el cava: la renovació dels tipus de taps i envasos (back in box), la data del desgorjament, que cada cop s’imposa més en l’etiquetatge, les etiquetes i la complexitat de fotografiar una ampolla de vi o cava.

També abordà els canvis que ha sofert el sector al llarg de la història, com ara les dificultats que  trobaven els productors en el passat per comercialitzar un vi que es degradava fàcilment. Un vi que ara consideraríem del tot imbevible i que per facilitar la seva comercialització calia destil·lar per convertir-lo en aiguardent.

I des del present més immediat conclou que una empresa petita no pot homogeneïtzar el seu producte; cal preservar la qualitat però respectant les diferències de cada anyada. La seva experiència li indica que el visitant vol conèixer i parlar amb el propietari que li sap transmetre l’entusiasme vinculat a la producció del seu vi. És per això que, seguint la seva recomanació, ens emplacem a fer una visita ben aviat a les Caves Carles Andreu de Pira. Fins llavors, molt agraïts per una vetllada en la que vam aprendre molt.

Carles Andreu, un home del món del vi.

Carles Andreu i Domingo va néixer a Montblanc el 1959 en el sí d’una família de reconegut prestigi  social i polític en el segle XX. A la Conca de Barberà, a més d’altres negocis, ha estat una família introduïda en el sector vitivinícola des del segle XVIII.

Va cursar estudis a l’Escola de Viticultura i Enologia de Montpeller (França),  en uns moments en què a Espanya encara no hi havia centres solvents especialitzats en aquesta disciplina.

Des de bon començament, ha estat innovador en l’aplicació de les tècniques més modernes en el sector del vi. Va haver de reconvertir les antigues vinyes en noves estructures de ceps emparrats que permetessin la mecanització de la vinya.  Aquest treball, sempre en la punta de llança, l’ha portat més recentment a ser el pioner en la preservació, valoració i difusió de varietats autòctones com el Trepat i, juntament amb altres productors, en el desenvolupament de vins monovarietals com el blanc de la varietat Parellada.

Tècnicament, la seva evolució el va portar a redimensionar l’empresa per aconseguir la construcció d’una cava pròpia amb tots els nivells de qualitat que la modernitat exigia i, posteriorment, el celler d’elaboració dels vins, en un intent reeixit de controlar tot el procés de producció que amb el temps ha generat una àmplia gama de productes.

Els vins i caves de l’empresa Carles Andreu han obtingut un reconeixement local i internacional, com podreu comprovar en aquesta relació ,  que conté diverses valoracions com les de The wine advocate Robert M. Parker  o la Guia Peñín de los vinos de España. 

  

Ha format part del Consell Regulador del Cava i ha presidit la denominació d’origen Catalunya des del seu naixement, l’any 2001, fins el 2006. La DO Catalunya integra uns 300 municipis. Actualment és el president de la Cooperativa de Pira i el president de la DO Conca de Barberà. Sempre lligat a l’associacionisme de la pagesia a Catalunya i al món del cooperativisme, ha estat i és una persona de referència del sector al nostre país.

La web del celler: http://www.cavandreu.com