Dr. Francesc Pallisó, la traumatologia que es vol fer entendre.

El Corral va tenir com a convidat en la seva desena edició al Dr. Francesc Pallisó, especialista en cirurgia ortopèdica i traumatologia. Després de la presentació de rigor, el nostre convidat va proposar al grup una dinàmica de participació a l'estil dels cursos de coaching grupal més en voga. Tots vam comentar que és el que més i el que menys ens agradava. Amb aquesta dinàmica ens va assegurar que ens coneixeríem més i millor del que ho havíem fet compartint els sopars del Corral i així va ser.

En Francesc ens va explicar la motivació que l'ha portat a fer una xerrada amb els pacients que han de ser operats, i és que “la Maria no sabia què li havien fet”. En la primera visita després d'una operació tan important com la implantació d'una pròtesi, els pacients desconeixien en què havia consistit la intervenció que els havien fet. Solució: “els farem venir a classe”. Aquesta experiència, que podeu veure en l'article de presentació, ha estat un èxit i actualment s'està aplicant a altres serveis hospitalaris. Els pacients coneixen millor el cirurgià que, tan tapat i protegit per aconseguir la màxima asèpsia, els ha operat i d'aquesta manera s'obvia el segon comentari habitual: “vostè era a la sala d'operacions?”.

En els darrers 20 anys la demanda de pròtesis ha augmentat exponencialment i, a més, ara cal adaptar-se a les noves demandes dels pacients. En els anys 80 s'intervenia per eliminar el dolor; als 90 els pacients més grans estaven preocupats per poder seguir ballant quan anaven a la seu dels jubilats o a un viatge de l'INSERSO a Benidorm; actualment, al segle XXI, els pacients volen continuar practicant esport. Una pròtesi serveix per fer vida “normal” i activitat física moderada, però no per a dur a terme activitats molt exigents com córrer, esquí alpí o esports de contacte.

Algunes de les dificultats més importants després d'implantar una pròtesi són les luxacions i les infeccions. Aquestes darreres són molt poc freqüents (entre l'1 i el 2 % depenent dels casos), cosa que demostra que aquesta especialitat es troba a un nivell molt alt. El fet que el mateix rei dEspanya hagi patit totes les complicacions possibles posa de manifest que la causa no és l'equip mèdic, les instal·lacions, ni el procediment. Un exemple així ajuda a explicar-ho al pacient que s'hi troba.

El Dr. Pallisó ens va il·lustrar de forma molt amena sobre un seguit de temes propis de l'especialitat gràcies a les pròtesis reals de diferents articulacions que va mostrar-nos i a la seva gran capacitat de comunicació i d'adaptació a un públic que, en la seva majoria, érem desconeixedors del tema. Vam saber que el titani és millor aplicar-lo als joves sense cimentar i, en canvi, que l'acer fixat amb ciment ossi és preferible per a les persones majors de 75 anys. Vam conèixer la facilitat amb què es generen un gran nombre de micropartícules com a conseqüència del desgast per fregament dels materials en contacte en les zones de lliscament: metall, ceràmica i polietilè, que pot anar amb qualsevol dels dos anteriors. Va resultar molt entenedora la imatge del Dr Pallisó sostenint un plat de plàstic en una mà i un de ceràmica a l'altra i preguntant-nos, després de deixar caure el primer, que passaria si deixava caure el segon, tot plegat per fer-nos entendre què la ceràmica, més dura, es pot trencar més fàcilment que el plàstic.

A Reus, l'empresa Traiber S.L. es dedica al disseny, fabricació i comercialització de productes de cirurgia ortopèdica. A l'estat espanyol, també hi ha una altra empresa a Lleida i dues a València.

En Francesc es va mostrar rotund en la defensa del model de gestió de SAGESSA , de l'Hospital de Reus  i de la medicina pública en general, a la qual acudim quan tenim problemes greus i que és capaç de prioritzar millor la despesa. En aquests moments de crisi es dóna màxima prioritat a les intervencions urgents i oncològiques i, pel que fa a les intervencions traumatològiques no urgents, s'ha de dir que els pacients certament s'han d'esperar més, però que els protocols quirúrgics continuen mantenint-se a un nivell de màxima qualitat.

La polèmica va sorgir en parlar de com prioritzar l'atenció en funció de determinats criteris. En aquest sentit el Dr. Pallisó, que ha participat en diferents grups de treballs, va comentar el fet que tècnicament i científica s'ha pogut arribar a algunes recomanacions que mai s'han aplicat, atès que no hi ha voluntat política de marcar el límit.

A nivell preventiu, ens va recomanar una activitat física moderada i contínua, prendre el sol lleugerament per afavorir la síntesi de vitamina D i afavorir l'absorció del calci. La millor prevenció és la precaució. El tractament molecular i les cèl·lules mare seran el futur de l'especialitat, però malauradament encara estem en la fase de recerca.

D'aquí a vint anys, el trenta per cent dels assistents a la trobada portarem una pròtesi a una articulació. Serà llavors quan recordarem com el cirurgià fa quatre passos per rentar-se braços i mans abans d'iniciar la sessió quirúrgica i com, tot vestit amb roba esterilitzada i protegit pel visor transparent, es reunirà amb un o dos traumatòlegs més, dues infermeres (a qui no cal indicar l'eina precisa a cada moment) i un anestesista per, treballant en equip, substituir-nos una articulació.  Nosaltres sí que sabrem qui ens ha operat i què ens han fet perquè haurem anat a classe.

Francesc Pallisó i Folch, recerca i gestió mèdiques amb vocació de servei públic.

En Francesc Pallisó i Folch va iniciar la seva carrera professional com MIR a l’Hospital clínic en l'especialitat de cirurgia ortopèdica i traumatologia i va assolir el nivell de doctor  amb la qualificació d'Apte cum laude per la seva tesi: Estudi de la Densitat Mineral Òssia Periprotèsica en pacients amb pròtesis de maluc del tipus Mittelmeier. Relació amb la clínica i radiologia.

La seva aportació professional ha estat molt important en la rehabilitació de fractures dobles de tíbia i peroné, en el procés d'implantació de pròtesis de genoll, maluc i espatlla, i exercint la docència entre els col·legues per tal d'aconseguir millores en el procés d'implantació i rehabilitació.

També ha ampliat la seva formació en l'àmbit de gestió hospitalària, faceta que ha pogut desenvolupar com a director de Gestió de Serveis Sanitaris, director clínic de l'Hospital de Santa María de Lleida i director clínic de l'aparell locomotor en diferents etapes de la seva biografia en el mateix centre.

En la vessant formativa ha desenvolupat la seva activitat com a tutor o professor en multitud de cursos, en formació universitària a tots nivell i en màsters. Asseguts a classe, ha tingut diferents promocions d'infermeres, estudiants de l'especialitat de traumatologia, d'INEFC (Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya) i de Fisioteràpia a la Universitat de Lleida.

Ha publicat 24 articles en revistes especialitzades, participant en molts casos en el seu comitè de redacció, i 118 comunicacions en congressos nacionals i internacionals, a més de participar en nombrosos projectes de recerca. Tota aquesta àmplia producció avala la seva voluntat i capacitat de transmetre la innovació i els coneixements adquirits en el dia a dia de la pràctica hospitalària.

Voldríem destacar, especialment, l’important paper que ha tingut en diversos comitès d’ètica professional, activitat reconeguda amb el seu nomenament per a la revisió del codi de deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya.

Aquesta activitat professional tant àmplia i difícil de resumir ens mostra una persona que coneix la sanitat des de totes les seves perspectives: formació, assistència, recerca i socialització. Com a exemple i a través d'aquests enllaços (1, 2, 3, 4), us oferim en viu una de les seves últimes aportacions en la preparació prèvia a la intervenció quirúrgica de pacients, que s’està incorporant  com a procediment en molts protocols d'altres hospitals.

Un home no és només la seva activitat professional. En Francesc, tal com ha estat tradició en molts metges de casa nostra, és un gran amant del patrimoni cultural. I, estimant com estima el seu Montblanc natal, no ha de sorprendre que durant 12 anys hagi dedicat bona part del seu temps de lleure a  treballar per la Comissió de Patrimoni de l’ajuntament montblanquí. Si un dia sopeu amb ell, segur que acabareu la nit tombant per la muralla i comentant les darreres descobertes, projectes i novetats d'aquest important conjunt monumental i artístic.

Arrelat al seu poble, el trobareu compartint esmorzar amb una gran varietat de persones de diferents trajectòries vitals o assegut a la vora de la seva bassa, a La Vall, assaborint una de les millors aigües del nostre país.

Ben aviat comptarem amb Francesc Pallisó i Folch al Corral per a compartir les inquietuds d'un especialista, la valoració de la sanitat actual i les reflexions basades en la seva experiència humana.

Francesc Cerro, passió i compromís per l'art escènica.

Els components del Corral vam rebre Francesc Cerro i Ferran, el nostre convidat, amb una manifestació evident de la nostra posició a favor de la llibertat d'expressió i en contra de l'increment de l’IVA aplicat a la cultura. Abans de sopar, la presentació de Ramon Ferran i la introducció del propi Francesc ja presagiaven una nit plena de continguts.

Francesc Cerro es va mostrar com un veritable home de teatre. Una persona entusiasta i agraïda, que va a l'essencial, a “ allò que fa vibrar l'ésser humà”, que pretén fer somiar l'espectador en primera persona del singular i presentar-li el monstre que estima i mata per entendre'l i potser justificar-lo, en una posició que ens va semblar volgudament freudiana. La seva proposta parteix, sens dubte, de l'honestedat, i més encara en aquests moments “en què viure de l'art és molt difícil”.

De bon inici, amb les paraules de presentació anteriors, ja va deixar ben clara quina era la seva posició, els seus objectius i el camí per aconseguir-los; tres aspectes que al llarg de la vetllada desenvoluparia intensament, en una ponència en què semblava encarnar l'actor i el director que porta dins, en una comunió inseparable i amb la finalitat de transmetre l'experiència interior d'algú que viu el teatre i que està convençut de la coherència de la seva proposta.

D'entrada, va iniciar la sessió amb la projecció d'un primer assaig. Tot comença aquí! Quan l'actor s'enfronta per primera vegada amb el text i ja, des d'un primer instant, és capaç de mostrar la seva  professionalitat. En Francesc acostuma a programar els assajos vinculant el text amb una música, a fi de marcar cada fragment amb el ritme, la melodia i l'instrument. La música forma part de la seva vida i l'escolta en tot moment. Relaciona contínuament propostes musicals amb els textos que treballa, per tal que esdevinguin un tot integrat. Escriu els personatges amb un metrònom i marca el text com un pentagrama.

La impressió que ens va causar en Francesc Cerro és la d'un home agraït. Agraït amb en Ricard Salvat, “mestre de mestres”. Les millors classes que d'ell va rebre van ser durant les tardes del dissabte, quan compartien te a la seva casa de La Canonja i alhora fracassos i triomfs. Un home que sabia confiar en la gent jove. Encara recorda les oportunitats que es van encadenar a partir de la frase “vull dirigir el teu text” i tot seguit l'experiència, el 2004, a la sala Beckett estrenant tres textos propis. Recorda l'Hermann Bonin, des de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya, en Ferran Madico, des del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) i tants professionals que des de les diferents institucions del teatre català han comptat amb ell.

Agraït amb els actors de qui sempre ha obtingut una resposta positiva a les seves propostes tot i que, sovint, representaven un risc. Recorda com Àlex Brendemüll, Palma d'or a Cannes, es va incorporar a un projecte ja iniciat sense dubtar-ho. Sorprèn veure amb quina admiració parla de  Marta Bayarri, Miquel Garcia, Txe Arana, Pep Torrents, Enric Cervera, Sergio Caballero, Jordi Boixaderas, Jaume Comas, Àngels Gonyalons, etc., per tal com fan seva la proposta i en garanteixen l'èxit i la continuïtat, fins i tot en absència del director. Agraïment a l’Enric Majó, al Gerard Quintana (“una excel·lent persona” insisteix ), a Xavier Grasset  i a tots els qui, a més de compartir projectes, han permès fer realitat propostes com el MussART, que el Francesc va dirigir amb el reduït pressupost i enorme il·lusió de què disposava l'Ajuntament de Vilaplana.

L'habilitat dels bons actors es manifesta en situacions extremes, com és el cas de quan falta un company el mateix dia de l'estrena.  Llavors la resta de professionals han de suplir amb tot el seu ofici l'absent, recitant el seu paper en tercera persona. Després, quan la improvisació ha resultat un èxit, un nou actor, aquest cop de fiar,  ha estat capaç de memoritzar la interpretació i suplir el company amb pocs dies. Senzillament extraordinari.

En Francesc no creu en determinades escoles d'actors, no creu en els actors que es plantegen contínuament coses superficials sobre el seu personatge, ni amb les escenografies excessives, i tampoc amb la crítica que no aporta res. Valora la quantitat de projectes que es podrien finançar amb el que ha costat alguna de les grans produccions del Teatre Nacional. Rebutja el glamour i el fet de buscar simplement l'èxit per l'audiència. Cal arriscar, educar i fer arribar al públic propostes universals com les de Shakespeare, Espriu, els clàssics, etc. Podem plantejar la realitat del nostre país a través d'Antígona per transmetre l'universal missatge: No acataré! Cal refer el concepte de cultura pel bé de la nostra societat.

En Francesc Cerro és un home que dirigeix. Assumeix, fins a les últimes conseqüències, la seva responsabilitat en el projecte. Signa l'obra perquè és conscient que ha aconseguit el que pretenia inicialment, partint d'una idea clara que ha concretat fins al més petit detall amb la finalitat darrera de colpir el públic. “L'actor mai s'ha de creure el que fa. És l'espectador qui ho viu”. Només demana que se'l deixi fer, que ningú posi traves a la producció. Demana que les programacions teatrals, també a la nostra ciutat, es dissenyin en funció d’una línia coherent.  Recorda que el mecenatge és una assignatura pendent en el nostre país, exemplificant-ho amb l’èxit del Festival de Peralada.

No hi ha dubte que, impregnats de l'entusiasme del nostre convidat i amb el record d'aquesta nit, seguirem el treball d'en Francesc Cerro. I estem segurs i il·lusionats que complirà el seu objectiu i , ara compromís públic, de dirigir una òpera.

Molta merda, Francesc!

Fotografies : Pau Frigola pfrigolab@gmail.com

Francesc Cerro i Ferran, teatre en estat pur.

Francesc Cerro (Reus 1973) és un home de teatre en el sentit més ampli i profund del terme. Viu i sent el joc escènic com una obsessió, com una passió, i la transmet amb aquella intensitat que reconeixem en les persones tocades per la musa, en aquest cas la melodiosa Melpomene, la inspiradora dels tràgics. En teatre, el Francesc ha fet pràcticament de tot: d'actor, dramaturg, director, programador, docent i, fins i tot, de tècnic de so i il·luminació quan les circumstàncies així ho han requerit.

El seu primer contacte amb els escenaris fou en aquest formidable planter del teatre amateur de la nostra ciutat que és el Bravium, de la mà del seu tiet i ex president de l'entitat, Josep M. Vernis. Allí ja va mostrar la seva vocació per la direcció, acabdillant un grup de joves que sota l'acrònim ACME va somoure la tradicional programació de l'entitat.

La seva formació a l'Institut del Teatre, on es llicencia en Direcció Escènica i Dramatúrgia, el durà a dedicar-se professionalment a l'activitat teatral. Dirigeix textos de Strindberg, Pinter, Beckett, Dostoievski, Txèkhov, Espriu,  Joyce, Verdaguer, T.S. Eliot, Tennessee Williams, entre molts d'altres. Publica diverses obres dramàtiques (Mika i el paradís, Els boscos de Baikonur, etc) i tradueix obres de Dostoievski, Dickens, Beckett i Mamet. Les seves obres i direccions s'han representat als millors escenaris del país i del món: Festival Internacional de Perelada, Teatre Lliure, Festival Internacional Susanna Alexander de México, Festival Internacional de Teatre de Marraqueix, Teatre Nacional de Catalunya, Teatre La Villaroel ...  Girona, Figueres, València, Madrid, Sevilla, etc. I, òbviament, als teatres de la ciutat Fortuny i Bartrina.

La seva proposta teatral no admet concessions. És rigorosa, exigent, sempre maldant per l'excel·lència. Per això, les seves dramatúrgies interpel·len la intel·ligència de l'espectador, l'aboquen a la reflexió, a una profunditat punyent i colpidora . Aquesta exigència li ha valgut el reconeixement de la crítica i la complicitat dels millors actors del país, com Àlex Brendemühl, Jordi Boixaderas, Fermí Reixach, Mercè Pons, Àngels Gonyalons, Enric Majó, Jaume Comas, Txe Arana, Gerard Quintana, Martí Peraferrer, Laura Guiteras, Ivana Miño, Fina Rius, etc. Avalen el seu treball guardons com el Premi Bambalina 2006 al millor dramaturg o el recent reconeixement al Millor Espectacle Revelació 2013 al Teatro Melpómene de Mèxic, per la seva direcció de l'espectacle “Tennessee (W)”.

Ha assumit la direcció i coordinació artística del CAER (2007-2011), de Les Veus del Castell (La Selva del Camp, 2008-2012) o del Projecte 9s Creadors (Barcelona, 2005-2008). Actualment és dramaturg i director d'escena adscrit al Centro Dramático Nacional (Laboratorio Rivas Cherif) i director artístic del Festival de Literatura i Música MussART.

La seva intensa activitat el du a passar estades a Barcelona, Madrid o Nova York, on també ha impartit conferències al Catalan Center de la New York University.

Pròximament, tindrem l'oportunitat d'assistir a tres extraordinaris muntatges dirigits per ell a la nostra ciutat: Un Conte de Nadal de Charles Dickens al Teatre Bartrina (25 de gener), i les adaptacions de Sòfocles Èdip / Tirà de Tebes  (4 de febrer)  i Antígona / No acataré (4 de març) dins del cicle “Grans mestres a escena” del Teatre Fortuny.

Per tot això i més, benvingut al Corral, Francesc!

Coia Ballesté, la nostra veu a la ràdio.

Pocs assistents la coneixíem personalment, gairebé ningú tenia present la seva imatge, però tots érem capaços d'identificar perfectament la seva veu; és una característica comuna entre els homes i les dones que treballen a la ràdio.

Coia Ballesté, reusenca i resident a Riudecols, va arribar acompanyada del seu marit, l'Albert,  pare dels seus dos fills, la Coia i el Jordi. En Josep Roviralta va destacar, en la seva presentació, el gust de la parella per viatjar. Va ser així com les anècdotes del seu periple per la Índia van servir per trencar el gel.

Ben aviat vam centrar la conversa en la professió de periodista, que la Coia va definir com una “feina de passió”, una activitat que si es vol fer bé demana una dedicació total i criteri per saber on s'ha de ser per “explicar a la gent el que passa”. En uns moments en què les xarxes socials converteixen tothom en informador, el periodista s'ha de reciclar i especialitzar-se per transmetre el perquè passen les coses.

Un clar exemple d'especialització és la transmissió d'en Puyal, en la que ha participat durant molt de temps. La TdP tracta d'afegir qualitat informativa a un esdeveniment que tothom està veient en directe:  un partit del Barça. Cal anar molt ràpid en una conversa entre onze persones que no es veuen entre sí, mentre s'està pendent del contingut de la transmissió, del partit, de l'elaboració de la pròpia intervenció, sempre a punt per quan el Quim ho demani o aparegui una informació rellevant.

En Joaquim Puyal “és un gran jefe; l'adoro i el respecto”. Amb aquesta frase va voler reconèixer la qualitat personal i professional, i la capacitat de lideratge d'una persona que tots els participants coincidíem a pensar que hauria pogut fer el que hagués volgut en el món del periodisme i que, efectivament, ha fet el que ha volgut i ho ha fet molt bé. Acompanyat per en Ricard Torquemada, la Coia i tot un plegat de bons professionals ha donat llenguatge, qualitat i cultura al món de l'esport.

La història de les primeres transmissions, quan calia sortir de l'estadi per cercar la cabina telefònica més pròxima i entrar en el moment just per fer la crònica, i tantes altres peripècies que ens explicà, van posar en  evidència els grans canvis que ha operat la tecnologia en el món de la ràdio.

Perquè un programa neixi, cal disposar d'un espai horari, un bon producte, que pot ser proposta pròpia o de l'empresa, i tenir molt clar què es vol transmetre a la audiència i amb quina metodologia, sempre tenint en compte que el contingut i el to s'han d'adaptar al moment d'emissió i als oients a qui s'adreça.

Durant tot el sopar la Coia va tenir paraules de reconeixement per als seus companys a Catalunya Ràdio, una emissora on mai ha tingut cap mena de pressió política: “mai ningú m'ha dit res”. Aquesta expressió ens fa sentir orgullosos d'un periodisme que encara preserva l'esperit independent, just en uns moments en què el posicionament de determinats mitjans resulta groller i, més escandalós encara, quan la influència és mostra directa i intencionada per part dels poders públics, com en el cas de Canal 9.  El criteri de la nostra convidada és qualificat si recordem que és coordinadora dels serveis informatius de Catalunya Informació, “la CATI”, denominació afectuosa amb què s'hi refereixen els seus treballadors.

També les retallades han afectat la corporació, com no podia ser altrament:  baixades de sou, professionals sense feina i la pèrdua d'una xarxa en el territori que serà difícil de recuperar i que entre tots han de resoldre mitjançant desplaçaments. La Coia, reusenca de pro, està molt pendent i és especialment sensible a la presència de notícies de les diverses zones del nostre territori per defugir, en la mesura del possible, el centralisme de la capital.

Per uns moments, la nostra convidada va desplegar totes les seves capacitats pedagògiques per explicar-nos quines són les fonts de les notícies, com funciona el consell de redacció, la funció dels diferents professionals, la necessitat de contrastar les informacions, el llibre blanc, model ètic per altres mitjans de comunicació més petits, i un bon nombre d'interioritats d'un mitjà de comunicació que requereix la presa immediata de decisions.

Com no podia ser d'altra manera, vam comentar la influència de la publicitat, dels caps de premsa d'empreses, organismes i partits, i el fet que en campanya electoral el col·lectiu de professionals es sent sotmès a un control excessiu d'imparcialitat que, en canvi, sí que els és reconeguda fora del període electoral.

La Coia considera que, en aquests moments, la ràdio en català viu un moment dolç amb la presència de dos grans mitjans, Catalunya Radio i RAC1, que competint per l'audiència es veuen obligats a millorar propostes i continguts.

Després de repassar els grans líders de la comunicació en el nostre país, el programes clàssics que ens han acompanyat i instruït com La gran anaconda o En guàrdia, i elogiar la tasca de la premsa local, vam deixar la formalitat de la taula per fotografiar-nos junts i immortalitzar una nit plena d'emocions i continguts que agraïm de tot cor a la Coia Ballesté, “la nostra veu a la ràdio”.

Coia Ballesté. Una periodista de casa.

Coia Ballesté és periodista. Actualment Coordinadora de Catalunya Informació a Barcelona.

Durant 5 anys ha format part de l’equip de La transmissió d’en Puyal, on ha dirigit el Servei de recepció de missatges de la transmissió que dirigeix Joaquim Maria Puyal.

Durant 13 anys es va dedicar al periodisme esportiu a Catalunya Ràdio, a Barcelona. Es va especialitzar en informació olímpica i va cobrir els joc olímpics de Barcelona,  d’Atlanta i també de Sydney. Va ser enviada especial al Mundial de futbol de França, l’any 1998, i a diversos esdeveniments esportius d’àmbit internacional.

Ha format part dels equips directors i editors que han engegat programes esportius com La Jornada o No ho diguis a ningú, que han estat líders d’audiència en les seves franges. L’any 2004 va ser nomenada sotscap del Departament d’Esports de Catalunya Ràdio i va copresentar i codirigir el programa de la mitjanit Teva Meva.

Del 2005 al 2012, va ser la delegada de les emissores de la Generalitat de Catalunya al Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Durant aquest període va dirigir i presentar el programa “Esfera Pública” i l’espai de medi ambient “Aigües, Aires, Llocs”, i en aquest àmbit va ser l’enviada especial de Catalunya Ràdio al Fòrum mundial de l’Aigua d’Istanbul. 

El 2012 torna a Barcelona per coordinar el Matí de Catalunya Ràdio.

Va començar al món del periodisme com a col·laboradora a diversos mitjans com les emissores Cadena COPE i Cadena SER, o els diaris; REUS DIARI i CATALUNYA SUD.

Des de l’any 2006 forma part del Consell Assessor de la Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili.

L'esperem al Corral per conèixer una persona afable i directa, i una gran professional orgullosa de la feina que fa i de com la fa.

Josep Vallverdú, el savi de “La Boella”.

El sostre i altres imatges van ambientar
 el sopar ( obra de Pau Frigola. Fotògraf)

No podem començar aquest escrit sense esmentar la impressionant feina d’ambientació que en Pau Frigola va fer del menjador del Corral, amb fotografies de gran format i, sobretot, amb la recreació del sostre d’Altamira, sota del qual vam sopar en un ambient màgic de connexió amb els humans que van decorar l’original.

La segona sorpresa de la nit es va produir quan els comensals es van assabentar que havien de cruspir-se l’esplèndid garró de porc amb l’única ajuda d’un estri de sílex que va resultar molt més efectiu que molts ganivets de l’actualitat.

I per si no n'hi havia prou, la presència inesperada de Ramon Capdevila va reblar el clau d’una nit especial. El Ramon és un home que ha dedicat la seva vida a l’afició per la descoberta de restes de presència humana en les nostres contrades. La seva aportació va ser bàsica per enllaçar el treball de recerca actual amb la història d’aquells homes que, durant dècades i impulsats per una gran curiositat, han treballat fent aportacions fonamentals a l’arqueologia i que avui ja formen part del patrimoni col·lectiu.

El Josep Vallverdú va començar la seva exposició explicant quines són les tres funcions bàsiques de l’IPHES (Institut de Paleoecologia Humana i Evolució social). La investigació, fonamental en aquesta institució vinculada actualment a la URV, té un paper destacat amb la recerca i publicació de nombrosos articles a revistes científiques especialitzades de tot el món. En aquest apartat, va tenir paraules d’elogi per Salvador Vilaseca i la seva reconeguda activitat en la preservació del patrimoni prehistòric de les nostres comarques, i per Ramon Viñas i altres col·laboradors del centre.

La segona funció és l’acadèmica, lligada en bona part a la Universitat  a través del programa de màster del Quaternari i d’altres iniciatives internacionals d’alt nivell. També du a terme programes adreçats a estudiants de Batxillerat de tot l’Estat i Escoles d’estiu per a alumnes que tinguin interès en la temàtica. Els programes de formació, de col·laboració amb altres entitats i països i el programa de beques ofereixen un ampli ventall de possibilitats en la línia de la divulgació de la recerca, cosa que ha caracteritzat la institució des dels seus inicis.

La tercera línia d’actuació va lligada al descobriment i divulgació de la riquesa patrimonial del nostre entorn. “Hi ha molta feina a fer i moltes coses per oferir” va comentar referint-se a iniciatives que cada cop estan més valorades pels ciutadans del nostre entorn i per una part dels turistes que venen a les nostres contrades i busquen quelcom més que sol i platja.

Josep Vallverdú (primer pla) i Ramon Capdevila tallant el sopar amb sílex.

Els ulls se l’il·luminen quan parla de “La Boella”, un jaciment que ha permès trobar restes amb una antiguitat d’un milió d’anys. Entre les més destacades, les defenses d’un elefant, molars i óssos d’hipopòtam i moltes altres restes de fauna que han permès obtenir moltes dades de quin era el clima i l’ecosistema d’aquest aiguamoll situat a l’antic punt de  contacte del Francolí amb el mar.

Les troballes també han estat interessants pel que fa a les restes d’eines  i marques de tall, que demostren la presència humana en un dels estrats més vells d’Europa. Aquells homínids aprofitaven els animals que quedaven enfangats a la riba per a obtenir carn en abundància. Per construir les seves eines aprofitaven materials d’arrossegament i d’altres que probablement obtenien  de la zona de Vilaplana. Tot plegat demostra que tenien un bon coneixement de l’entorn. Esperem que ben aviat es puguin trobar restes humanes, cosa que rellançaria el jaciment a la primera plana de l’actualitat científica. Ell mateix s’atreveix a afirmar “La Boella és un bon lloc per a trobar-hi restes humanes”.

El projecte de futur és l'elaboració del Pla Director amb l'Ajuntament de La Canonja per tal d'oferir un espai de formació i turisme cultural vinculat amb el coneixement de la prehistòria i amb un taller mediambiental.  Cada cop més, la cultura i el patrimoni representen una font de riquesa per aquelles zones que ho saben explotar: “Per cada euro en retornen set, diuen els entesos culturals. Però encara que en fossin menys, valdria la pena”. Ja en tenim l'experiència de la cova de l'Espluga de Francolí amb 80.000 visitants el darrer any i de la província de Burgos, que ha incrementat en un 10% el seu PIB després del treball a Atapuerca i el Museo de la Evolución Humana.

Tot i que en Josep Vallverdú està molt acostumat a treballar amb restes més antigues, també s'il·lusiona en explicar-nos la troballa de pedres amb gravats d'una antiguitat de quinze mil anys a la Balma de la Vall a Montblanc, on ha treballat de co-director i que, en aquests moments, està estudiant en Ramon Viñas.

Un altre punt que li sembla molt interessant és la cova de les Borres, a La Febró,  jaciment que té un gran potencial arqueològic a més de trobar-se en un paratge natural de gran interès. No menystindrem la seva invitació a participar en les properes excavacions. També repassem altres espais arqueològics de gran interès com el Molí de Salt, al municipi de Poblet i Vimbodí. Segons ens explica el Josep, els homínids primer van ocupar les planes i més recentment es van instal·lar a la Serra de Prades.

Les seves explicacions sobre els procediments de datació van sorprendre molts dels assistents: l'extinció dels micro-vertebrats,  el carboni 14, els canvis de magnetisme del planeta, la luminescència del quars i el mesurament de la radioactivitat, tot plegat, un munt de recursos i tecnologies que permeten posar ordre a la successió d'esdeveniments enregistrats a l'interior del subsòl.

Fent una mirada retrospectiva, juntament amb el  Ramon Capdevila, en Josep Vallverdú va posar en valor l'aportació de personatges com Alfons Prunera, que va recopilar un arxiu fotogràfic de gran valor per documentar el patrimoni artístic i cultural del nostre país. També l'Estanis Pedrola va fotografiar en les seves sortides amb Salvador Vilaseca les seves troballes. Aquest últim, director de l’Institut Pere Mata, metge de la RENFE i forense a Reus, va realitzar una monumental intervenció que li ha valgut el reconeixement de la comunitat. Recordem els moments difícils que va passar durant la dictadura de Primo de Rivera per la seva actitud anticlerical i a favor de la demòcracia, per la qual cosa va haver de comptar amb la protecció del Dr. Guix Sugranyes. A tots ens va semblar un homenatge imprescindible a un personatge que ha preservat amb gran esforç i dedicació personal el nostre llegat cultural. En Josep és optimista i pensa que l'escola democràtica actual formarà ciutadans que sabran valorar aquest patrimoni.

Vam conversar de forma animada, com no podia ser d'altra manera,  sobre la publicació de la nova teoria evolutiva  a partir de les troballes de Dmanisi. També d'Atapuerca i de la feina del Josep a La Sima del Elefante. D'aquest moment tots recordarem el relat sobre l'activitat del “mascletero”, un tècnic valencià en explosius que va esmicolar de forma “controlada” unes roques de grans dimensions d'aquest jaciment tan conegut.

Atesa la seva especialitat, va sorgir un altre tema d'actualitat: els terratrèmols que recentment han afectat el sud del nostre país. La injecció de gas en aquesta zona, donada la seva estructura de falles, molt coneguda d'altra banda,  representa una imprudència.

Com vam dir a la presentació, ens hem trobat amb un convidat molt estimat en els diferents jaciments on treballa, un formador senzill i ple de coneixements que mira d'oferir-los generosament, amb la prudència del mestre que sap a quin col·lectiu s'adreça. Un científic que li agrada desenvolupar en els jaciments on treballa tots els papers de l'auca.

Josep i Ramon, esperem trobar-vos un dia d'aquests, entusiasmats, regirant terra en qualsevol balma o rierol i allí, amb tota la complicitat, serem al vostre costat per alleugerir-vos una feina tan dura i gratificant alhora.

Assistents a la 7a edició del Corral.

Josep Vallverdú Poch. Investigant l'evolució humana.

Josep Vallverdú Poch és doctor en Geografia i Història per la URV, en l'especialitat de geoarqueologia, i investigador de l'Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES). Dirigeix moltes recerques en jaciments de les nostres comarques i ha treballat, entre molts d'altres, a Atapuerca des de l'any 1990 i a l'Abric Romaní de Capellades, jaciments sobre els que va escriure la seva tesi.

Les recerques que ha dirigit a La Boella han permès demostrar presència humana a les ribes de l'antic curs del riu Francolí amb una antiguitat d'un milió d'anys gràcies a les marques de tall associades a les restes òssies que permeten reconstruir la paleoecologia de la zona.

El seu treball és fonamental per entendre la dinàmica de poblacions humanes antigues a la zona de les muntanyes de Prades i del litoral mediterrani.

No us penseu que es tracta d'un director que només planifica i organitza. L'hem vist suar de valent a l'Abric Romaní de Capellades, aferrat a un martell pneumàtic per tal d'extreure el material d'una capa de sediment estèril i arribar el més aviat possible al següent nivell. L'hem vist posicionar les peces trobades, participar en les feines de protecció de la zona excavada a fi d'assegurar els jaciments de La Boella per a la propera temporada, i ens l'imaginem planificant les diferents actuacions per dur a terme i estudiant el material trobat. Un científic que intervé en tot el procés i assumint tots els papers de l'auca.

Un home que traspua coneixements, treball i voluntat de compartir el que no és ben bé una feina, sinó una vocació: l'estudi de l'evolució humana.

Podeu consultar part de la seva obra en aquest enllaç.

El cinema de Jesús Monllaó al Corral.

El Corral es va convertir en la recepció d'un festival de cinema per  rebre Jesús Monllaó:  catifa vermella, photocall amb el cartell de la pel·lícula Fill de Caín, i tots els assistents disparant els seus flaixos. Tot preparat per rebre al director de cinema de 46 anys que, format a Canterbury i decidit a dimensionar la seva activitat professional a nivell internacional, va acceptar compartir amb nosaltres una vetllada que segur resultaria enriquidora.

Durant el sopar es van acomplir totes les expectatives posades en un convidat polifacètic i dinàmic, amb una gran capacitat per transmetre les pròpies vivències, que no va decebre un públic heterogeni que l'observava amb la boca oberta mentre escoltava el seu discurs inesgotable.

El fill del Pepe i de la Lola, rapitenc de naixement i de Vallmoll per ascendència materna, ha fet de tot: professor d'anglès, vigilant nocturn mentre escrivia el guió, porter de discoteca, director de casal d'estiu, etc. En la seva faceta esportiva, ha practicat boxa, ha estat campió cinc anys en la modalitat d'halterofília dels 100 kg press de banca, aconseguint el rècord estatal amb 45 aixecades, i ha jugat de lateral al futbol americà. Mentre comenta aquesta darrera faceta, no perd l'oportunitat de mencionar el paper de la “gent trempada de Reus”  en l'equip dels Imperials.

Fer cinema és un treball en equip en el que intervenen molts professionals. Tots els directors es creen una “camarilla” en qui dipositen la seva confiança i obtenen junts els èxits i els fracassos. El procés de creació també té moments de soledat, de reflexió i d'incertesa, que porten el creador a passar per moments il·lusionadors i per altres de difícils que cal superar per aconseguir un bon producte final.

La seva expressió revela una gran complicitat quan parla de l'Izan, el seu músic de capçalera. Un compositor de 36 anys que viu a Anglaterra i a qui va demanar escriure la música per a la pel·lícula. Conscient que la música no ha de ser protagonista sinó que ha d'acompanyar l'acció,  va haver de reduir la proposta del músic a una formació de càmera. L'encàrrec es basava en reflectir tot un seguit d'emocions: tristesa, pànic, etc., i a partir d'això l'Izan va treballar dur fins escriure la versió definitiva. El Jesús també ha sabut treballar el silenci. Un risc que supera magistralment en deixar despullats els darrers minuts del film.

No hi ha dubte que el finançament és un dels aspectes clau en la concreció d'un projecte. Dos milions d'euros són una gran inversió  i cal que la presa bona sigui la primera. El temps és diners, i els diners, aconseguits amb la reinversió dels beneficis obtinguts en curts anteriors, amb el suport d'amics i familiars i amb el risc del productor, no poden ser gastats banalment, fet que obliga a treballar sota pressió.

El Jesús, conscient de la presència d'estudiants de comunicació audiovisual entre els assistents, aprofita per adreçar-los uns quants missatges directes que mostren el seu tarannà. “Quan treballeu en un projecte, encara que sigui de classe, penseu sempre en el públic”, “Cada projecte realitzat serà la vostra targeta de visita per aconseguir el següent”. Sàvies consignes que van mostrar la capacitat pedagògica del convidat.

La feina definitiva la marca el muntatge, una activitat que demana concentració i molta feina realitzada a partir d'una visió global de l'objectiu que cal assolir i la capacitat de mostrar la imatge adequada a cada moment. Sis versions es van fer del Fill de Caín. Entre les dues últimes, un escurçament de 30 segons va comportar un canvi essencial, fins el punt que els especialistes de TV3 que havien de beneir el film van concloure: ”ara sí, aquesta és la millor pel·lícula de l'any”.

L'aposta per una producció en català i castellà va ser un risc que es va esvair quan al Festival de Cine de Málaga els espectadors van restar deu minuts drets aplaudint al final de la projecció. Lamentablement, a Catalunya, el 60% de les còpies distribuïdes ho han estat en versió castellana. Tot i els comentaris d'alguns assistents, pel director novell és un fet que fins i tot a Catalunya hi ha una preferència pel visionat de cine en castellà.

Les múltiples anècdotes que el Jesús va explicar dels diferents moments de la producció van amenitzar la vetllada. Sabíeu que les partides d'escacs tenen copyright? Va caler intercanviar el color de les peces de partides famoses per a poder mostrar-les, cosa que ha estat reconeguda pels aficionats a aquest esport. També entre els psicòlegs ha estat motiu de controvèrsia el paper del professional que s'implica en una relació personal amb la clienta. O la relació inacabable de peripècies en la recerca dels exteriors, especialment de la casa on viu la família protagonista del film,  o de l'intens treball realitzat en la piscina per permetre el bany al dia següent del rodatge. Fins i tot l'interès suscitat entre molts espectadors per la rebotiga de la cereria de Tarragona, que s'han adreçat al propietari de l'establiment per veure'n l'interior sense saber que, en realitat, era la biblioteca del Centre de Lectura de Reus.

El director també va abordar aspectes més polèmics, com les reflexions sobre la conveniència de mostrar el cos nu d'una nena a l'escena de la banyera, o el conflicte inicial amb l'escriptor del llibre que, finalment, va reconèixer la qualitat de la feina feta en l'adaptació definitiva del guió i del resultat obtingut. Encomanat de l'ambient distès de sobretaula, va confiar-nos detalls molt interessants sobre l'oferta de la productora nord-americana per comprar els drets a canvi de modificar el final per un happy end, o el procés de selecció dels actors, especialment dels més joves, en el qual ens va fer evident la professionalitat d'en José Coronado i de la resta d'actors. Tampoc no va defugir la inevitable nota de glamour,  en referir-nos  l'anècdota viscuda a la gala dels premis Goya quan, després d'entrar per una porta errònia al recinte on es celebrava la cerimònia,  el van fer recular i pujar en una limusina per recórrer els darrers trenta metres que el separaven de la catifa vermella.

També hi va haver lloc per a la reflexió, més profunda, sobre la realitat de la indústria en la conjuntura actual, en què produccions realitzades per persones reconegudes del cinema espanyol han fracassat estrepitosament a la taquilla i molts professionals del sector busquen fora la feina que no troben a casa. La reinversió en la digitalització dels cinemes obliga els exhibidors a acceptar ofertes d'exclusivitat que limiten l'accés del gran públic a moltes produccions de qualitat. També l’IVA excessiu i d'altres interessos lligats a la colonització cultural no permeten l'accés a un cinema que forma part del patrimoni cultural d'un poble i és una eina imprescindible per combatre la ignorància i la inòpia.

Encara vam tenir temps per reivindicar la versió original, atès que amb el doblatge es perd l’autenticitat del producte. Sovint la veu de l'actor, l'esforç per aconseguir l'expressió adequada d'una frase i bona part del treball amb els intèrprets es pot perdre inútilment. També va tenir paraules d'elogi i reconeixement per la feina que fan altres persones del món del cinema català com la Isona Passola.

En Jesús Monllaó vol fer cine de veritat! Tot i que encara li queda feina de promoció del Fill de Caín, per a ell, això ja forma part del passat. En aquests moments treballa durament en dos guions i es mostra expectant per un projecte que representaria un salt endavant en la seva carrera, una producció en la que s'intenta la participació d'un afamat actor americà.

Jesús Monllaó, moltes gràcies per acompanyar-nos en El Corral. Nosaltres sí que creiem que la teva feia i la teva pel·lícula Fill de Caín mereixen el reconeixement dels premis Gaudí i Goya. El nostre i el del públic ja te l'has guanyat!

Jesús Monllaó, un director de cine de casa.

Jesús Monllaó Plana és una persona dinàmica, activa i expressiva. No hi ha dubte que sap transmetre les seves idees, no només des de la paraula, sinó també amb el gest, la mirada i l'actitud. Ningú pot quedar indiferent davant seu. El seu discurs té la voluntat de mostrar-se completament, d'obrir-se per arribar millor al seu interlocutor.

Assoleix totes les facetes que li pertoquen en el seu paper de realitzador amb responsabilitat i energia. El seu contacte fàcil li permet la connexió imprescindible amb el públic i, conscient, ho aprofita, tant en els àmbits més professionals com el Festival de Màlaga, on va guanyar el premi ASECAN a la millor opera prima, com en les presentacions comentades davant del seu públic, o fent un pregó de Festa Major. En el moment de redactar aquest post està participant al Focus on World Cinema del Montreal World Film Festival i a partir del 27 de setembre optarà al premi Violette d'or del Festival Cinespaña Toulouse.

Després de tres curts: La mirada obliqua 1 i 2 (2001), finalista als Premis Goya 2012, Gloria 1 i 2 (2002) i El Legado (2004), un documental per TV3 L'efecte Kuleshov 1,2,3,4,5,6,7,8,9, i d'ampliar la seva formació a Anglaterra, ens ha mostrat el seu primer llargmetratge, El fill de Caín, basada en el llibre Querido Caín d'Ignacio García-Valiño.

En Jesús, trobador per vocació, ens explica una història que s'endinsa en l'inconscient dels personatges i que ens genera constants dubtes en el nostre procés d'identificació afectiva i de comprensió de la dinàmica familiar que es va modulant a mesura que la pel·lícula avança.

Els escacs i la trama familiar entrelliguen els dos processos bàsics de funcionament mental dels personatges: el racional  i l'emocional. Una pel·lícula que treballa el suspens en la línia del mestre Hitchcock, a qui en Jesús cita sovint mostrant admiració tan verbalment com aprofitant recursos i al·lusions directes en determinades escenes del film.

Els actors Julio Manrique, José Coronado, David Solans, Maria Molins, Jack Taylor, Helena De la Torre, Abril García i Mercè Rovira interpreten magistralment una producció que assoleix un  nivell digníssim,  perfectament exportable.

Esperem que a la propera trobada, en Jesús ens pugui explicar els detalls del treball en una producció d'aquesta mena i ens parli dels seus neguits i projectes. Sens dubte que a partir de llavors esdevindrem incondicionals seguidors d'un home que, de ben segur, inicia un recorregut que serà referència en el cinema de casa nostra.

Juan Mª Vilallonga. L'home i l'esportista.

En Juan Mª Vilallonga va aparèixer al sopar carregat de bosses plenes de records: un quadre amb la fotografia del mític equip amb Joan Sabater, Josep Mª Rabassa, Santi García i el seu germà Joaquin, i el material que usava durant la seva etapa esportiva al Reus Deportiu. Cada peça va generar comentaris tècnics i anècdotes variades.

Una bola partida que mostrava el nucli de suro, ben diferent de les actuals. Els patins que originàriament portaven rodes de fusta, les de davant més petites. Ens va ensenyar quina era la manera més adequada per cordar les botes. Els estics que els germans Vilallonga anaven a buscar directament al magatzem de la fàbrica, on remenaven material durant tot el matí buscant aquells que reunien les condicions que ells volien: nets de nusos, resistents, amb el pes ben equilibrat, perquè la pala fos més pesada que el mànec i aconseguir així una major força en el tir, com en aquells xuts d'escup, en resposta dels quals el porter no tenia temps de reaccionar. En compraven uns quants. En algun entrenament n'havien arribat a trencar un parell.

Les proteccions dels porters van merèixer un apartat especial . Són un dels elements en què més s'ha notat l'evolució del material de l'hoquei patins. En algun cas, un xut potent havia aconseguit deformar la xarxa metàl·lica que protegia la cara. De mà en mà, els assistents  es van anar  passant el rellotge que el Reus li va regalar després de la primera temporada.

Tots pensàvem en els desplaçaments, que en aquella època no es feien amb els mitjans actuals.  Ocasionalment, amb avions de dues hèlixs, que considerava més segurs que els actuals, o llargs trajectes amb cotxe com els del desplaçament a Milà, gràcies a tres Dodge Dart i quatre Seats deixats que els van permetre fer el trajecte des de Reus en una nit, jugar i tornar tot seguit. Els ulls del Juan Mª en cap moment reflectien el possible cansament d'aquells viatges, sinó més aviat la il·lusió amb què els afrontaven.

En els comentaris de la vetllada n'hi va haver per a tots: per a àrbitres com en Taylor, per als mitjans de comunicació i professionals com el Miguel Angel Valdivieso o l'Alfonso González, que radiaven els partits, o com l’Andreu Olesti, president de la secció d’hoquei, l’Andreu Borràs, anomenat afectuosament l'HH, per als adversaris com l'Octov, jugador del Novara, que es plantava davant seu i li deia: “tu no hoquei, tu no pasas”. Tota una generació de jugadors i persones lligades al món de l'hoquei i ben presents en la memòria del nostre convidat.

Com si fos ara, recorda anècdotes dels partits contra el Barça, el Voltregà, l'Espanyol, el Vilanova, el Mataró,... “tots ens volien guanyar”. Partits amb l'emoció al límit, en els que passava de tot però, després de repartir i rebre bufetades dintre el camp, sempre compartien una copa en acabar. En Juan Mª respecta tots aquells esports que comporten lluita cos a cos, potser per aquest motiu li hauria agradat més que l'hoquei hagués evolucionat en la línia de l'hoquei sobre gel.

Cada frase que el nostre convidat compartia, iniciava un nou tema que podia desenvolupar a partir del coneixement que li aporta l'experiència i una visió particular del món i de l'esport: la repercussió de l'esport d'elit en les condicions físiques dels veterans, la polèmica del dopping a nivells professionals, atesa la gran exigència que es demana als esportistes (de fet, ells  també tenien el seus petits revulsius: la petaca de conyac i el sucre). Però la lluita més difícil, la que havia hagut de bregar amb els pares dels joves jugadors que havia entrenat.

No hi ha dubte que en Juan Mª és un esportista, un home amant de l'activitat física, en la qual  va iniciar-lo el seu pare apuntant-lo de ben petit a equips de rugbi i beisbol i que, encara avui, practica caminant els caps de setmana per arribar a casa i beure la Voll-Damm que retira del congelador.  Juan Mª, també t'has guanyat una cervesa ben fresca després de l'estona tan agradable que vam compartir.

Només esperem que facis extensiu l'agraïment del col·lectiu “El Corral” al teu germà Joaquin i a tots aquells jugadors que vau marcar amb el Reus Deportiu una època daurada en l'hoquei internacional. 

Juan Mª Vilallonga. Un altre hoquei. Un hoquei guanyador.

“Nen! Fote'm una hòstia!” Aquesta era la primera consigna que rebia a l'escola d'hoquei un alumne. Calia determinar quina era la mà dominant, amb la que hauria d'agafar l'estic i aprendre a conduir la pilota gairebé amb els ulls clucs.

En Juan Maria Vilallonga Renom nascut, el 26 de març de 1941, conserva als seus 72 anys un aire juvenil i esportiu, conseqüència d'una vida dedicada a l'activitat física. Quan de petit, amb el seu germà Joaquín, baixava les costes de Garraf amb patins, o remava amb els mariners, o nedava per la costa buscant musclos, no sabia que tot plegat seria la base del seu futur gloriós com a jugador d'hoquei.

Quan després de jugar amb el Barcino i el Barça van arribar a Reus, va caler que els deixessin una jaqueta i una corbata per presentar-los en societat i, atès que venien de perdre amb el Vilanova, van haver de sentir “per perdre 5 a 0, no cal anar a buscar merdes a Barcelona”. Tot seguit el Reus Deportiu va guanyar sis copes d'Europa seguides. En Juan Maria en va aconseguir tres com a jugador i dues com a suplent.

Eren temps d'un altre hoquei, en el que la potència i la força n'eren la clau, “frenàvem amb les tanques” , “generàvem moltes ocasions” i lluïen els blaus per tot el cos, rodons com a medalles, després de cada victòria. “No tots els de l'equip sabien patinar bé”, aquesta era l'exigència d'uns homes que, tot i no fer patinatge artístic com els portuguesos, consideraven essencial exhibir un excel·lent nivell de patinatge.

Tal com es pot veure a la fotografia adjunta, el 13 d'abril de 1969, el Sr Carlos Becerra, President de la Federació Catalana d'Hoquei, li va lliurar la Medalla de plata al mèrit esportiu. Va deixar els patins i, poc després, es va casar amb Misericòrdia Olesti Pujol per esdevenir un reusenc a qui sempre li ha agradat la feina que ha fet, ja sigui a la botiga d'esports o com a pèrit d'assegurances.

Juan Maria Vilallonga, benvingut al Corral per recordar una època gloriosa de l'esport a la nostra ciutat i repassar una vida plena d'anècdotes.

Font de les imatges: hemeroteca del Mundo deportivo.