Andreu Mayayo Artal. Memòria i història

Adaptació de la fotografia d'Enric Català

Nascut a Samper de Calanda l’any 1959, de molt jove es va traslladar amb la seva família a viure a Montblanc. L’Andreu ben aviat va destacar pel seu compromís social i polític en els moviments antifranquistes i per la seva capacitat intel·lectual i de lideratge.

La seva carrera política va començar a la Joventut Comunista de Catalunya (JCC) i posteriorment al PSUC. En totes dues organitzacions va desenvolupar una important tasca com a organitzador i divulgador de la reivindicació dels drets civils (com ara l'objecció de consciència), socials i nacionals. L’hem vist recórrer el nostre país al costat d’organitzacions sindicals, la Unió de Pagesos, l’Assemblea de Catalunya i tantes d’altres.

Reivindicar la història local el va portar a la publicació d’un seguit de treballs en els que, tal com es feia en altres llocs d’Europa, revisava la metodologia científica aportant una nova visió epistemològica. Una mostra n’és la seva tesi de llicenciatura: La Conca de Barberà de la crisi agrària a la guerra civil, 1890-1939. Als enllaços de Dialnet i CCUC podeu conèixer la seva extensa bibliografia. En aquest apartat volem fer referència a la que suposem és una de les seves obres més estimades: La veu del PSUC. Josep Solé Barberà (1913-1988), un sentit homenatge a un gran polític reusenc i millor persona.

L’Andreu Mayayo ha estat alcalde de Montblanc en dues legislatures:  del 1991 al 1993 i, després d’un procés de primàries obert a tot el cens electoral, del 1995 al 1999. Durant aquests mandats van fer-se palesos altres trets que el defineixen: una gran capacitat de treball i de negociació, i la visió per  generar projectes globals de  futur.

Doctor i Catedràtic d’Història Contemporània, exerceix les seves funcions docents al Grau d’Història Contemporània i al Màster d'Història Contemporània i Món Actual a la Universitat de Barcelona. El franquisme a Catalunya, els moviments socials, el sindicalisme i la transició democràtica són els principals temes de recerca de la seva càtedra a la UB, universitat en la que actualment assumeix el càrrec de vicedegà de la Facultat de Geografia i Història.

Director de Segle XX. Revista Catalana d'Història, forma part del consell editorial de la revista L’Avenç, i del consell assessor de la revista Sapiens. És membre de la Junta de Govern del Memorial Democràtic de Catalunya elegit pel Parlament de Catalunya.

L’Andreu Mayayo és molt conegut al nostre país per les seves col·laboracions habituals a tertúlies i debats de diversos mitjans de comunicació: RAC1, Catalunya Ràdio, BTV, etc., en l'actualitat a TVE i Ràdio 4. Ha intervingut en múltiples reportatges i documentals sobre la història recent a Espanya.

Ben aviat, l’Andreu serà entre nosaltres per parlar de “Memòria i història”, dues maneres de mirar el passat, la primera a través del cor i la segona a partir de la raó.

Josep Masdeu i Dolors Guerrero. Una història personal i esportiva

Josep Masdeu i Dolors Guerrero

La relació de Josep Masdeu amb el món de l’automobilisme  li ve de molt jove. Als 14 anys ja va començar a treballar en un taller de pneumàtics, i a partir d’aquí la seva relació amb el Moto Automòbil Club Reus i les patums del motor de la ciutat. La seva primera participació oficial va ser amb llicència falsa (va ser necessari canviar la fotografia original de Josep Huguet) quan tenia 18 anys, a la pujada en costa de Tortosa. Recordem també les curses de karts de 100 cm³ i rodes altes als circuits d’Alcover i Constantí.

De karts, els corralers en van seguir parlant encara uns dies per esbrinar quan se n’havien començat a fer curses a Reus, al traçat de l’actual Avinguda del Comerç, que fins als anys 70 era coneguda popularment com “Les corbes de la Sofia Loren”.

El Josep recorda tots els vehicles que ha tripulat: l’R5 turbo, el Seat sis-cents, el Ford fiesta XR2, el Ford Scort, la barqueta amb que va participar al Campionat de Catalunya de muntanya, i tants d’altres que han passat per les seves mans.

“El copilot és fonamental en un ral·li, és el 50%” comenta quan recorda les persones que l’han acompanyat al seient de la dreta. “El copilot no es pot agafar i no s’adona quan s’acosta un incident de conducció”.  Moltes vegades aquest paper l’hi ha tocat a la seva esposa, la Dolors Guerrero. El 1982, quan van guanyar el Campionat d’Espanya, van estar més de tres-cents dies fora de casa. La Dolors va córrer la darrera cursa del campionat prenyada. No va dir res perquè sabia de la importància de la cursa i no se la volia perdre.

L’única fixació de Josep Masdeu quan corria era no sortir de la “part negra que hi ha entre dues franges verdes” fent referència a la calçada tal com la veu un pilot conduint ràpid. Era una època en què els pilots no entrenaven i s’havien de finançar tot el material, llevat d’algunes ocasions en què un patrocinador ajudava amb pneumàtics o algun recanvi ocasional.

Com no podia ser d’una altra manera, la nit va estar plena d’anècdotes, com la vegada que, baixant “a tope” per una carretera gelada i pocs frens, van decidir fer el tram sense cinturó de seguretat i amb les portes obertes per si calia saltar del vehicle.

Participar en el ral·li de Montecarlo és una gran aventura i acabar-lo un gran goig, tot i que en “Pescarolo” només mostra inquietud per no penalitzar als controls horaris. Acabar-lo com a primer espanyol li va comportar tots els trofeus que la Federación Española tenia reservats per a Carlos Sainz.

La vetllada va transcórrer  entre comentaris i fotografies antigues que el Josep mostrava amb el seu mòbil mentre responia les preguntes dels assistents. 

Vint-i-un anys com a cap de seguretat del Ral·li Catalunya donen per molt, amb l’helicòpter a punt per actuar amb la màxima celeritat davant de qualsevol contratemps. Un ral·li que el nostre convidat ha volgut sempre a les nostres comarques i que s’hi ha mantingut tot i els intents de portar-lo a altres indrets. Trobar pressupost no és cosa fàcil, especialment després de la retirada dels patrocinadors privats espanyols més importants.

No podia faltar comentar la importància del RACC, l’entitat amb més socis de Catalunya, i la seva relació amb la Federació Catalana i el sector de l’automòbil en general. Repassem l’estructura del món de l’automobilisme i les grans figures actuals: “qui té padrins, bateja”. Sembla que Josep Masdeu coneix un refrany per a cada ocasió.

El món dels ral·lis sovint no està ben vist per la gent del territori, que sovint hi veu més els inconvenients (incivisme, carreteres tallades, etc.)  que els avantatges (promoció econòmica i turística). Aquest tema va generar un viu debat entre els assistents. Sembla que cal fer alguna cosa per acostar el món de l’automobilisme a més gent, per tal que hi hagi una percepció més positiva d’aquest esport. Es proposen diverses actuacions per controlar l’incivisme i els casos, més aviat ocasionals, de vandalisme tot i que els organitzadors compten evidentment amb costoses assegurances i serveis que treballen després de les curses per restablir els desperfectes de l’entorn: treballar amb els alcaldes, difondre els valors i avantatges de l’activitat, rendibilitzar el pas dels ral·lis, com és el cas de l’Ajuntament d’El Molar, fer pagar entrada i d’altres, però sens dubte no és un tema fàcil d’encarar.

La crisi econòmica també ha colpejat amb força el món dels ral·lis, cosa que ha dificultat el manteniment de moltes curses. “Fa falta moniato” sentencia el nostre convidat amb la seva habitual contundència.

Agraïm la presència de Josep Masdeu i Dolors Guerrero que, acompanyats en aquesta ocasió per l’elit organitzadora del ral·li Costa Daurada Legend 2016, han sabut transmetre una història personal lligada a la de l’automobilisme del nostre país. Potser ara serà més fàcil comprendre perquè es comenta que en “Pescarolo” és un home estimat i una referència del món del motor a casa nostra.

Fotografies de Pau Frigola

Josep Masdeu i Rioja, peu al ferro

El Corral torna a fer olor de gasolina, aquest cop de la mà del nostre convidat Josep Masdeu, un home que ha viscut el món de l’automobilisme des de tots els vessants possibles.

Actualment és vicepresident primer de la Federació Catalana d’Automobilisme i  membre de l’assemblea de la  Federación Española.

Com a pilot ha participat en nombroses proves tant de ral·li,  com de circuït o de muntanya, destacant les dues participacions al ral·li de Monte-Carlo i  la consecució del Campeonato de España de Rally del grup N i de muntanya l’any 1982 amb el Ford Fiesta XR2. 

En algunes ocasions la copilot ha estat la seva esposa, Dolors Guerrero, i  és que en Pescarolo, tal com se’l  coneix en el món dels ral·lis, ha transmès la seva afició a tota la família.

En moltes proves del calendari automobilístic el podem trobar en el quadre organitzador com a comissari esportiu, vocal o fent qualsevol altre paper. En tot cas, tal com es comenta a l’Escuderia Baix Camp, Josep Masdeu és el llevat que fa possible que moltes competicions es puguin dur a terme, com ha estat el cas del Ral·li Costa Daurada Legend d’aquest passat 2015, que s’ha tornat a celebrar després de molts anys. El seu paper com a dinamitzador del món del motor el fa una persona de referència per a qualsevol esdeveniment en aquest àmbit.

Amb Josep Masdeu coneixerem més a fons el món dels ral·lis, el funcionament de la Federació, la salut de l’automobilisme al nostre país i compartirem, de ben segur, anècdotes i una vetllada inoblidable.

Pujada de Prades. Tram del ral·li Catalunya. 27 i 28 de novembre de 1982

Joan Pallisé i Clofent, “el vehicle elèctric ha arribat per quedar-s’hi”

Com bé va observar el mateix Joan Pallisé, “sovint el que més desconeixem dels nostres amics és la seva activitat professional”. Per això, potser, va començar explicant la dimensió de l'empresa per la que treballa actualment, Circutor, com a cap de la divisió de vehicles elèctrics (VE).  Amb diferents seus i 1000 professionals,  desenvolupa la seva activitat a més de cent països i el 52% de la seva activitat es destina a l'exportació de productes i serveis. Amb una facturació de 138 milions d'euros, és una empresa de gran capacitat productiva en el desenvolupament de productes tecnològics individualitzats que cerquen una major eficiència energètica. El desenvolupament de la tecnologia permet, per exemple, que des de Circutor es pugui controlar el funcionament d'un hospital a la Xina.

La crisi energètica, el control de la qualitat de l'aire (normativa que cap ciutat compleix), la concentració de la població i del sistema productiu, l'augment del parc automobilístic (700 vehicles per cada mil habitants a USA i 50 a la Xina), la consciència que per a un 80,5% de la població l’impacte ambiental és un motiu de preocupació, són alguns factors que imposen la necessitat de la implantació del vehicle elèctric, “el vehicle elèctric ha arribat per quedar-s'hi”.

Poca gent sap que el primer vehicle va ser elèctric. El fet que es trobés petroli a Pennsilvània va esdevenir una de les causes que s'optés pel motor de combustió. Un motor que només aprofita el 30% de l'energia en el desplaçament i genera gran quantitat de contaminants i un manteniment molt car. En canvi, el VE aprofita el 90% de l'energia i no té els inconvenients citats.

En aquests moments la tecnologia del VE ja permet desplaçaments per tota Europa. De fet, la majoria de la gent fa rutes inferiors a 100 km diaris i comencem a veure en diferents indrets de les nostres ciutats punts de càrrega ràpida que permeten, tal com en diuen els americans, carregar completament el vehicle mentre fem un te. Les noves bateries d'eo-liti ja permeten l'emmagatzematge de 20Kw/h i s’està treballant en bateries tres vegades més potents. La legislació està preparada per a implantar punts de càrrega als pàrquings particulars. La implantació a les gasolineres és una qüestió de rendibilitat. Pocs dies després de la trobada amb el Joan Pallisé, es va anunciar la instal·lació de carregadors de l'empresa TESLA a la zona de la Boella, prop de l'AP7, tal com ell mateix havia vaticinat: “ben aviat disposarem de punts de recàrrega cada 70 Km a les autovies i suficients punts de recàrrega en el recorregut de l'autopista del mediterrani”.

En diferents ocasions es va referir a l'activitat de l'empresa TESLA, que representa la punta de llança mundial en el desenvolupament del VE. Tot i això, cal remarcar que a la Xina hi ha empreses que disposen d'un equip de més de 900 investigadors centrats exclusivament en la recerca de tecnologies de bateries i que el Japó no afluixa, tot i que la seva tecnologia té especificacions diferents a les europees.

Caldrà acostumar-se a conviure amb una flota cada cop més gran de vehicles silenciosos amb una extraordinària capacitat d'acceleració i que ens convertirà en mestres en l'autocontrol de la despesa d'energia. “Mai serà un escenari de tot o res, els dos tipus de vehicles, elèctrics i de combustió, conviuran durant molts anys”.

Pel que fa a la font d'energia, el Joan Pallisé ens assegura que la tecnologia de l'hidrogen i la nuclear de fusió no representen una alternativa real. Només es manté la recerca per qüestions polítiques. També és política la decisió de desenvolupar les energies alternatives i la seva implantació definitiva; un generador eòlic de 3 MW genera energia suficient per a 700 VE en un any. Això sí, les necessitats de liti desplaçaran el centre mundial energètic dels països àrabs a Afganistan i l'altiplà andí de Sudamèrica, zones molt riques en aquest metall.

En la situació actual del sector elèctric es generen baixades de consum, sobretot durant la nit, que provoquen disfuncions del sistema de Red Eléctrica de España. Aquesta incidència en  la franja horària nocturna podria compensar-se mitjançant la càrrega lenta dels VE.

“El cotxe elèctric de Toyota és una meravella” assegura. Repassant la realitat i les propostes a curt termini de TESLA, Nissan, Seat i d'altres marques, no hi ha dubte que et venen ganes de circular amb aquest tipus de vehicles i de deixar enrere la mica de recança que encara generen, més pel propi desconeixement del sector que no pas per la realitat objectiva de les seves possibilitats.

Una de les possibilitats de les bateries del cotxe elèctric que desconeixíem és  la seva capacitat per ser utilitzades com acumulador i, per tant, de destinar aquesta energia a les diferents necessitats que, de forma esporàdica (apagada energètica o avaria) o programada, pugui tenir la nostra llar. Si, a més, podem obtenir l'energia de forma ecològica,  ja serà reblar el clau. “Si la tecnologia existeix, ningú no ho podrà aturar”.

Ara ja no només coneixem l'estima que Joan Pallisé professa per les muntanyes de Prades, la seva passió per l'espeleologia (al mòbil porta la imatge d'un insecte cavernícola que du el seu nom), el seu compromís social i tantes altres facetes d'una personalitat activa i emprenedora, ara també som coneixedors de la seva activitat professional capdavantera en el camp dels vehicles elèctrics com a enginyer. Així doncs, no ens sorprèn gens que, quan abandona el Corral, ho faci sense pertorbar el silenci de la nit tancada, mentre observem com les llums del seu vehicle elèctric s'allunyen.

Moltes gràcies, Joan, per compartir aquesta vetllada al Corral. 

Joan Pallisé i Clofent, "La reinvenció de la mobilitat"

Joan Pallisé i Clofent és Enginyer Tècnic Industrial per la Universitat Politècnica de Catalunya i Màster en intervenció ambiental per la UB. La seva activitat professional s'ha desenvolupat majoritàriament en el sector privat, amb incursions rellevants en el sector públic. Actualment és director de relacions institucionals i responsable de vehicles elèctrics a l'empresa Circutor. Anteriorment havia estat responsable de medi ambient de l'empresa Pertegaz. En el sector públic ha estat director del Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat) i membre del Consell de Direcció de la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

Ha realitzat nombroses publicacions i articles especialitzats sobre instrumentació i control de processos industrials, i també en l'àmbit de consultoria de medi ambient i energia. Com comprovareu, Joan Pallisé ens podria venir a parlar de molts temes al Corral. En aquesta ocasió, ho farà sobre la "reinvenció de la mobilitat" a partir de l'eficiència energètica,  els vehicles elèctrics i els procediments de recàrrega, en el marc global de repensar l'eficàcia energètica, l'impacte ambiental i la salut.

Per tenir una idea més ajustada de la personalitat de Joan Pallisé, hem de dir que és un gran coneixedor del nostre entorn natural. L'espeleologia i l'excursionisme són una constat en la vida del nostre convidat, tant al Club Excursionista de Montblanc com al Centre Excursionista de Terrassa. No és una persona que passeja i contempla, sinó tot el contrari: la seva implicació  l'ha dut a endegar un seguit d'actuacions que, finalment, han obtingut el reconeixement dels seus veïns. Una mostra en pot ser la publicació del llibre Els camins de l'aigua, una obra que ens parla de les fonts - situant-les en el context de la gestió dels recursos -  i que,  moltes vegades, ha exigit un treball exhaustiu de recerca sobre el terreny, de catalogació i de recuperació de moltes de les fonts perdudes.

En la dimensió social i política,  Joan Pallisé ha estat sempre una persona activa des que va començar la seva activitat política al PSUC, per passar més tard al PCC i a EUiA. Ha col·laborat amb moltes agrupacions ecologistes i polítiques en l'àmbit de la gestió del medi natural.

Segur que la personalitat engrescadora del Joan i la seva capacitat empàtica i didàctica faran de la vetllada una trobada de reflexió inoblidable.

Josep M Llorach, "Cal retornar a la natura"

Josep M. Llorach ens va voler explicar que “som natura” i, per fer-ho, va analitzar la progressiva relació d'integració, d'aprofitament i la necessitat de retornar-hi gràcies a la mirada interior i a la transformació personal. En aquest camí ens hi poden ajudar una multitud de tècniques orientals i occidentals; sigui quina sigui la que escollim, haurem de ser constants i esforçar-nos en restablir la relació amb la natura.

Per a mantenir un bon nivell de salut cal una voluntat i una responsabilitat personal. Necessitem ajuda per a restablir les energies  emocionals que afecten directament el nostre estat físic.  El Josep M. utilitza la teràpia floral, una eina ideada per Eduard Bach que es basa en l'experiència acumulada en l'aplicació d'extractes de flors conservades en brandi i que cal conèixer a fons per crear la fórmula que pot ajudar en cada cas, després de valorar el pacient globalment.

Des de la seva vessant de biòleg i arran de l'impacte d'una experiència personal, Josep M. Llorach ha posat en valor un seguit de coneixements generats a partir de la crítica de la visió mecanicista que la ciència tradicional aplica en tots els seus àmbits, també al de la sanitat. En aquest apartat ens recorda el comportament com a ona i com a partícula de la llum, la influència de la música sobre l'aigua, tal com demostra l'experiment de Masaru Emoto, els treballs sobre la memòria de l'aigua de Jaques Benveniste i les seves aportacions a l'homeopatia, les experiències de la xaman Sandra Ingerman, i d'altres intervencions energètiques que relacionen el concepte d'energia, de natura i de salut.

L'ànima, que pesa 21 grams (tal com ha divulgat la famosa pel·lícula), és qui cerca la connexió amb el “ser superior” i ens ajuda a assolir la integració dels diferents nivells: el físic, l'eteri, l'astral i l'espiritual. Passar de la ciència a la creença, i tornar de nou enrere, és un exercici esgotador, però en aquest cas necessari.

De cop, Josep M. Llorach va fer aparèixer en escena una maleta plena d'artefactes i vam poder comprovar a la pràctica com n'estem d'exposats a la influència dels camps magnètics i de les microones. Sobretot en una part de la població que n'és especialment sensible. Segur que aquella nit cap dels assistents vam dormir amb el mòbil carregant a la tauleta de nit.

Amb la radioestèsia, que utilitza per a detectar punts conflictius d'energia en els habitatges, ens va fer una demostració sobre la dimensió de l'aura, la detecció de malalties i  d'altres exhibicions més lúdiques.

Tot plegat, geobiologia, acupuntura, homeopatia, reiki, kinesiologia, xamanisme, etc. conforma una visió de la realitat que fins ara no havia entrat al Corral.  Ens en restarà el record d'una vetllada especial i d'un discurs, el de Josep M. Llorach, que fa reflexionar i repensar des de les conductes més quotidianes fins als plantejaments més globals.

Josep M Llorach. "Som terra convertida en vida per l'energia de les estrelles"

Hem preferit titular la presentació del nostre proper convidat amb una frase que apareix al seu blog Entre cel i terra. Aquí el Josep M Llorach es defineix, primer, com un artista en rehabilitació i, després, va desgranant la resta de les seves circumstàncies vitals i professionals.

Ben aviat ens adonem que es tracta d'una persona curiosa amb diversitat de motivacions: pintura, fotografia, il·lustració, videografia, etc. i que totes tenen com a comú denominador la natura. No només el seu coneixement i divulgació, sinó la transmissió de la consciència que hi estem integrats i que cal millorar la qualitat d'aquesta interacció.

Nascut el 1957 a Valls, es va llicenciar en biologia. Ben aviat, l'any 1981, va crear l'Escola de Natura Cel Rogent, que va dirigir durant 25 anys donant a conèixer els sistemes naturals de casa nostra a tota una generació d'estudiants. Al 2009 va crear dues empreses més: Celiterra, per continuar les tasques d'assessorament en temes ambientals a les administracions públiques, i Auri, en què obre una nova etapa de prospeccions geobiològiques.

L'any 1985 va formar part del grup fundador de la Societat Catalana d'Educació Ambiental, de la qual en va ser el primer president. Ha impartit nombrosos cursos de coneixement del medi ambient i ha publicat diversos treballs i itineraris de natura, com Itineraris autoguiats per les muntanyes de Prades, Itineraris autoguiats pels Ports, Els sistemes naturals de Salou, Itineraris per Valls, Guia de les fonts del terme de Vandellòs i de l'Hospitalet de l'Infant, i El parc natural de Montserrat: 10 rutes autoguiades, entre d'altres.

Ha realitzat tasques de divulgació a través de la televisió, com el programa Oxigen de Canal Reus TV, que es va emetre entre el 2004 i el 2005. Ha treballat com a professor associat a la Universitat Rovira i Virgili en formació de professorat. El 2001 va ser nomenat cap del Departament d'Agenda 21 de l'Ajuntament de Barcelona, tasca que va exercir durant tres anys.

Actualment treballa com a terapeuta floral en una nova empresa Gantabanax - Salut i Natura, amb el seu fill Adrià.

A la trobada del Corral de divendres 16 d'octubre, ens explicarà la historia i la realitat de la teràpia floral que "a través de la curació de la nostra part anímica, dels nostres anhels i de les nostres emocions, ens cura també a nivell físic".

Aina Estarellas, ”el més gratificant és saber que la teva feina ajuda a fer justícia”

Sovint evitem reflexionar sobre aspectes de la vida que són punyents, com la mort i el patiment.  En la trobada que vam tenir al Corral amb l'Aina Estarellas es va posar damunt la taula la realitat crua d'una professió que brega cada dia amb la mort, la violència i el conflicte: la de metge forense.

L’Aina ens va començar a explicar continguts imprescindibles per entendre com és la intervenció  dels forense en la nostra societat . A Espanya, els forenses  són metges  funcionaris que treballen al departament de Justícia i que actuen per ordre d'un jutge, a diferència dels sistemes d'altres països, potser més coneguts per les sèries de televisió, on la recerca la fan professionals que habitualment no són metges, vinculats a la policia i que actuen per ordre de la fiscalia. El gran avantatge del nostre model, creat pel Dr. Pere Mata,  és que és més garantista i independent.

Tot i que la professió de metge forense és coneguda per les funcions tanatològiques, aquestes només representen un petit percentatge del total. En realitat, són les valoracions clíniques en diferents àmbits de la salut física i mental, les que ocupen la majoria del temps i l'esforç d’aquests especialistes. L'Aina comenta especialment els casos d'incapacitació i la seva complexitat, sobretot per  la intervenció d'altres persones que pretenen alterar la realitat en interès propi.

L'Aina està especialitzada en la valoració psiquiàtrica, que és fonamental ja sigui per demostrar la imputabilitat d'una acció o per justificar mesures excepcionals de privació de llibertat quan a les persones afectades, que habitualment no tenen consciència del trastorn que pateixen, se'ls aconsella un internament no voluntari per salvaguardar la seva integritat  en moments crítics de manifestació patològica. En aquests casos, la llei obliga a un control judicial durant les primeres  48 hores a partir de l'ingrés de l'afectat.

“El més difícil és anar a judici, és com fer un examen”, afirma.  L'estudi de la intervenció requereix la revisió de totes les actuacions realitzades fins a generar una exposició exhaustiva dels fets que satisfaci la sala i, especialment,  els familiars. Tenint present que les parts poden presentar altres pèrits que certifiquin altres plantejaments més convenients als seus interessos,  cal que l'exposició sigui transmesa amb un talant pedagògic per a ser entesa per  tots els presents.

El més gratificant per la nostra convidada és la satisfacció de “saber que la teva feina ajuda a fer justícia”. És en aquest punt on ens exposa alguns casos concrets en què, efectivament, la investigació duta a terme per l'Aina ha estat decisiva per a la resolució satisfactòria del cas. L'anàlisi d'altres casos coneguts per tots, per la seva transcendència mediàtica, demostra que no sempre és una tasca fàcil, però també posa de manifest l'agilitat mental i la capacitat d'anàlisi de la nostra convidada per afrontar situacions molt complicades. És en aquest moment on comprovem clarament l'efecte positiu de la seva serenitat i el valor de la seva experiència professional.

Canviant una mica el to, l'Aina passa a  comentar-nos diverses situacions especials en les que s'ha trobat, com el fet de comprovar en un aixecament de cadàver que la persona encara era viva, o haver de pujar per una escala de corda els cinc pisos d'altura d’un vaixell a alta mar per poder examinar un cadàver guardat en un refrigerador de menjar. O, més encara, la seva capacitat innata per tancar les narius i restar immune a les males olors que desprèn el cos d'un cadàver, cosa que sovint ha provocat l'admiració perplexa de la resta d'assistents. També ens va explicar un seguit d'anècdotes derivades de la imatge estereotipada que s'assigna popularment a un professional forense, la d'un home corpulent i d'una certa edat. El fet que l'Aina no respongui a aquest perfil li ha comportat avantatges i inconvenients ben curiosos.

Qualsevol lector sap que un resum no permet, ni sovint pretén, transmetre fidelment els continguts i les emocions d'una trobada. Aquest cas no n'és una excepció.

A més d'agrair la participació de l'Aina Estarellas en aquesta edició del Corral, on ha estat la protagonista, esperem que hi pugui assistir en altres ocasions per compartir ves a saber quin tema amb un altre convidat, tal com n'ha expressat la voluntat explícitament. Així doncs, Aina, fins aviat.

Aina Estarellas, a la recerca de la prova i del valor del greuge

La Dra. Aina Estarellas Roca va néixer a Palma de Mallorca l'any 1958. Es va llicenciar en medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva formació s'ha completat amb diferents màsters en psiquiatria forense, salut mental i valoració del dany personal.

Des de l'any 1986, any en què va aprovar les oposicions, ha treballat com a metgessa forense a Vitòria, Mataró, el Vendrell i Tarragona. Ha ocupat la subdirecció de l'Institut de Medicina Legal de Catalunya durant deu anys. Més recentment, ha estat directora de l’Institut de Medicina Legal de les Illes Balears.

Una vessant menys coneguda de la nostra convidada és la docent. L'Aina ha estat professora de secundària, de cicles formatius de grau superior i de diferents cursos de postgrau i màsters  a la Universitat Complutense de Madrid i a la URV. Ha participat també en múltiples congressos de la seva especialitat i ha publicat articles de recerca a diferents revistes científiques, com la Revista Española de Medicina Legal o Medicina Clínica. En podeu llegir alguns exemples en aquests enllaços: 1,2,3.

L'Aina s'ha involucrat activament en la societat i el país, tal com ho demostra l'afiliació durant vint anys a CC.OO i el paper rellevant que ha tingut a Esquerra Republicana de Catalunya formant part de l'executiva local i de la del Camp de Tarragona. Aquest compromís va dur-la a presentar-se a la llista d'aquest partit pel Parlament de Catalunya l'any 2006.

Esperem que la trobada amb l'Aina ens permeti conèixer millor una professió socialment imprescindible, però alhora desconeguda, com és la de metge forense, i sobretot una persona de la nostra ciutat amb qui volem compartir coneixements i complicitats.

En aquest enllaç podeu veure el reportatge que TV3 va emetre intentant reflectir les emocions i la vivència personal que els forenses tenen de la seva professió. L'Aina Estadellas hi va participar juntament amb altres col·legues. La fotografia que acompanya el text és d'aquest documental.

Toni Orensanz: "La història és de tots"

Toni Orensanz és un home amb una gran curiositat, que cerca històries escoltant el que li volen dir els seus  veïns. Un escriptor que reivindica sense complexos la universalitat de la història local, com fan altres cultures amb el seu llegat històric.

El que més li interessa és la fase de recerca. La investigació és creativa i aporta els elements que poden ajudar a comprendre i estructurar els fets fins a esdevenir coherents. A partir de les dades objectives, usa la ficció novel·lada per explicar millor les veritats.

Plantejar preguntes i respondre-les ajuda a enfilar la recerca. Per quin motiu l'estiu del 36 es produeixen 27 morts en una sola nit a Falset? No es tractava d'un fet aïllat i desorganitzat, propi dels primers moments posteriors al “levantamiento nacional”. Per contra, representants de la CNT-FAI lideren les represàlies a diferents zones de Catalunya: Tortosa, Solivella, Falset i d’altres.

Cal entendre perfectament aquests fets per copsar la realitat posterior i esbrinar per quin motiu, dels 103 judicis franquistes celebrats a Falset, 48 van ser denunciats per una sola persona. Qui era? Què li havia passat? Per què? D'altra banda, com és que persones represaliades el 36 contractaven treballadors de l'altre bàndol, un cop acabada la guerra? No hi ha dubte que són dues maneres de reaccionar a la barbàrie fratricida.

Qui era Nicomedes Méndez? Un botxí  que es va desplaçar en tren a Falset per executar la darrera sentència de mort a Catalunya i que la premsa qualificava de “verdugo diligente” i de qui se'n remarcaven els trets positius de la seva personalitat. Un funcionari que va sentir la necessitat d'explicar públicament els detalls del seu bon fer professional . Darrera del castell es va aplegar la gent per presenciar l'execució en un moment històric on la polèmica era si deixar d'ajusticiar públicament causaria la pèrdua del valor exemplificador de l'acte. Mentrestant, els pares bufetejaven els nens que no ho miraven per tal que s’adonessin del perill de no seguir el camí correcte.

Toni Orensanz va aconseguir embadalir-nos amb petites i grans històries que, amb Falset de rerefons, ens provocaven una barreja de sentiments d’admiració, tristesa, alegria o paroxisme, per finalment reconduir-nos a una reflexió madura de la realitat. El Frank Sinatra de Bellmunt, el millor barman de Manhattan, nascut a Falset, i tantes altres històries que van omplir una vetllada interessant, amena i instructiva.

“La història és de tots” i s’ha d'explicar perquè tothom l'entengui. Sovint ha de venir gent de fora, com Paul Preston, per explicar-nos bé la nostra història. Cal fugir d'apriorismes com els que hem patit fins ara i que han produït visions partidistes dels fets fins el punt que, encara ara, tractar determinats temes cataloga l'escriptor en un bàndol o a l'altre. Entre tots comentem la dificultat de parlar obertament de la guerra civil i de quantes generacions caldrà que passin per a poder cicatritzar la ferida.

Molt interessants els comentaris sobre la intervenció de Josep Banquer quan, a Reus, va aconseguir evitar una massacre enfrontant-se al “Fresquet” que liderava la “Brigada de la muerte”, assegurant que a la capital del Baix Camp ells ja havien fet la feina mentre a la Plaça del Prim els fusells  s'encanonaven mútuament.

Toni Orensanz ens va explicar la realitat del món editorial, la seva visió del periodisme local i va reivindicar la “microhistòria”, tot amb un tarannà proper que ens va saber captivar gràcies a la seva capacitat empàtica, una actitud que considera bàsica per a copsar la realitat dels seus personatges  i també per a les relacions que estableix en la vida real.

De ben segur que tots revisarem la seva obra, ara amb noves dades que encara faran més enriquidora la seva lectura. I restem a l'espera de nous projectes que desitgem poder llegir ben aviat.