dilluns, 4 de maig del 2015

Toni Orensanz, històries de proximitat


Toni Orensanz  vindrà al Corral des de Falset, que és el lloc on va néixer i on ha decidit viure.  Després dels anys de formació i d’exercici de la professió periodística lluny de casa, s’ha establert definitivament al Priorat.  Amb la millora de les comunicacions, la renovació social i  cultural, i la vindicació de la possibilitat de viure de la terra i, especialment, del vi , el Priorat i Falset mantenen la dimensió i el caliu que necessita per sentir-s’hi a gust.

En Toni és un home que ha tocat totes les tecles de la comunicació escrita. Per aquest motiu, ha enfilat un seguit de professions com la d’escriptor, guionista,  dramaturg, periodista, etc., que potser podríem unificar en una de sola: comunicador.  Un home que reconeix en la realitat propera històries universals  i atemporals, que transmet  modificades per la llibertat creadora amb la finalitat de commoure el lector.

Ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació com La Vanguardia, La veu de l’Ebre, l’Avui, El Mundo, Descobrir Catalunya, GEO, Cadena SER, TV3, el Diari del Priorat. Ha estat guionista d’El Terrat i ha codirigit el programa Cops de Geni per la Xarxa de Televisions Locals.

Com a dramaturg ha escrit Nicomedes, el verdugo diligente (2002), Bandera, banderita, bandereta, (2004) i el monòleg El mort (2008).

Des de l’inici de la seva activitat com a escriptor, l’Ebre, el Priorat i la guerra civil han estat temes recurrents que ha conegut directament per la seva pròpia experiència i pels relats que sentia explicar als seus veïns i que, posteriorment, ha hagut de documentar per a fer-ne la base vertebradora de la seva obra. Potser, tot plegat, va quallar en  L’òmnibus de la mort. Parada Falset, un treball de recerca històrica que li va suposar el reconeixement del públic. Després, el 2010, publicaria El Falsari, i el 2013, L’estiu de l’amor.

En aquest Corral podrem compartir els neguits de qui frisa per explicar històries, els sentiments de qui se sent vinculat emocionalment a un territori i a una manera de viure, i la narració d’una experiència personal de creació i comunicació.



En aquest vídeo podeu veure la presentació que en Toni Orensanz va fer del llibre L'estiu de l'amor en una entrevista realitzada per Canal21Ebre el 25 d'octubre de 2013.




dijous, 23 d’abril del 2015

"En el camp de la fotografia a Reus, manquen sinèrgies entre l'administració i l'associacionisme"

Ja comencem a estar acostumats  a tenir convidats per parelles.  En aquesta ocasió hem gaudit de la presència  i la conversa amb Josep M. Casanoves  i M. Gràcia de la Hoz, amb la fotografia com a tema central.

El Josep M Casanoves va explicar-nos la creació, evolució i situació actual dels tres salons internacionals de fotografia que es convoquen encara avui des de Reus. I ho va fer emmarcant-los en el desenvolupament de la fotografia a casa nostra, que es va iniciar al segon terç del segle XIX, just quan va iniciar-se el costum de cercar imatges de la gent del país. Ben aviat, arran de l’excursionisme científic i a l’empara del moviment de la Renaixença,  el motiu fonamental passarà a ser la realitat del país. La primera popularització d’aquesta disciplina va arribar de la mà de professionals adinerats, metges, farmacèutics i d’altra gent que tenia certa familiaritat amb la manipulació de productes químics i una destacable empenta cultural. En aquest apartat destaca el col·lectiu Trípode i el seu treball per documentar Poblet.

Als voltants de la meitat del segle XX, el desenvolupament de la fotografia a Reus es va gestar en el marc de les associacions culturals de la ciutat per, de forma conjunta, aplegar aquest entusiasme uns anys més tard en l’Agrupació Fotogràfica de Reus. Una entitat que es fundar el 1960 amb l’Enric Pàmies com a primer president. La gran activitat inicial de l’Agrupació organitzant sis concursos fotogràfics  en un mateix any s’ha anat esmorteint amb el pas del temps.

Els salons internacionals de fotografia a Reus tenen el seu origen vinculat al Club Natació Reus Ploms i a les figures d'Enric Pàmies i Josep M. Ribas. El primer i més antic de Catalunya és Fotosport,  nascut el 1970 de la reformulació d’un saló europeu anterior. El premi emblemàtic d'aquest certamen ha estat una medalla dissenyada per l'artista Ramon Ferran generant, amb els anys, una col·lecció d'inestimable valor.

 El Saló Europa es va crear el 1973 vinculat a l'Associació de Personal de “La Caixa” i després del 1993 desvinculada de l'entitat per les retallades del seu Pla d'Acció Cultural. Aquest saló representava una finestra oberta al món en un moment en què el règim autàrquic franquista limitava l'accés a la cultura internacional. La seva continuïtat fou possible gràcies al suport del llavors regidor de cultura Sr. Luís Miquel Pérez (suport que després com a alcalde  faria extensiu a Fotosport) com a Medalla Gaudi en el marc dels Premis Reus, que durarien nou edicions fins a la retallada d’aquesta iniciativa per part de la regidoria de cultura. El tercer saló internacional és GaudiRfoto (Gaudí, Reus, Foto) creat amb la intenció de continuar amb l'experiència  i la filosofia de la Medalla Gaudí.

En Josep M. defineix la història d'aquests salons com un “Guadiana”, pel fet que en algunes ocasions ha perillat la seva continuïtat, ja sia per la complexitat de la seva gestió, per les dificultats econòmiques o per altres diverses circumstàncies que ens explica amb tot detall. Actualment els tres salons estan englobats en una marca: FotoArtReus. La irrupció de la tecnologia digital ha canviat molt els procediments i la gestió dels concursos internacionals i ha facilitat la feina de comissaris que, com en Josep M Casanoves, són reconeguts per la seva dedicació i esforç continuat durant els darrers 25 anys.


En la Intervenció de la M. Gràcia ens va quedar clar que en els certàmens internacionals, a diferència dels nacionals, es paga per participar, no hi ha premis econòmics i el volum de imatges a valorar és molt superior. Ens imaginem la M. Gràcia, que ha participat com a jurat en molts salons internacionals, puntuant de 0 a 9 a un ritme d’una fotografia cada tres segons.  Després, amb la selecció d'aquelles que han obtingut una millor puntuació dels tres membres del jurat, es fa una valoració més pausada fins a decidir el guanyador en funció de l'impacte i la factura de la imatge.

La M. Gràcia ens explica com valora un jurat les fotografies. Aquesta aportació va resultar una classe ràpida i pràctica de fotografia realitzada a partir de l'anàlisi d'imatges concretes. La composició, el treball amb l'enfocament, el contingut, l’impacte o el color van ser alguns dels elements que van centrar un seguit de comentaris tècnics que partien de principis bàsics explicats magistralment  de forma clara i simple.

Amb la M. Gràcia vam fer un recorregut molt instructiu per algunes de les fotografies i fotomuntatges mítics de la història, partint de la primera imatge captada per Joseph Nicéphore, Niépce, l'obra de Dorothea Lunch plasmant la gran depressió americana, i acabant amb la fotografia més cara de la història. Però això ja és una altra cosa. Com en totes les arts, sovint es produeix un fenomen d'especulació relacionat amb certes obres i autors.

Entre les polèmiques val la pena destacar-ne un parell. D'una banda, va quedar clar que la digitalització ha permès l'ús de programari d'edició que finalment s'ha incorporat en el procés de creació artística. De l'altra, en l'àmbit local, ens va quedar la sensació, augmentada amb la promesa electoral de l'actual alcalde de crear en la propera legislatura un concurs fotogràfic d'àmbit nacional, que a Reus potser no valorem el que tenim i no s'ha aconseguit generar un esforç comú entre administració i experts, cosa que seria de desitjar.

Josep M i M Gràcia saben que tenen les portes obertes del Corral per sempre més ja que, tot i tractar-se d'una de les exposicions més llargues fins al moment, estem segurs que encara van quedar moltes coses “a l'objectiu”. Moltes gràcies també per l’aportació de material fotogràfic de gran vàlua i que ja és part de la història de la fotografia de Reus. 

divendres, 20 de març del 2015

Josep M Casanoves i M Gràcia de la Hoz, fent cert el "Reus, París, Londres..." en la fotografia.

Fotografia: M. Gràcia de la Hoz.
Retrats.
A la conversa preparatòria amb Josep M Casanoves i M. Gràcia de la Hoz ens va quedar molt clar que en el proper Corral tractaríem la història i l’actualitat de la fotografia a Reus, i de la projecció internacional de la ciutat, en aquest cas, gràcies a la fotografia.

“Reus, ciutat de la fotografia?” és el títol de l’escrit que el mateix Josep M. Casanoves ens va lliurar, on explica els detalls d’aquesta tradició cultural, sovint lligada a les entitats, i que actualment encara compta amb tres salons de la Fédération Internationale de l’Art Photographique (FIAP).

Fotosport  és el saló que va iniciar la seva activitat en el marc del Club Natació Reus Ploms i sota el lideratge d’Enric Pàmies, l’any 1970. Després i a partir d’aquesta iniciativa, van sorgir el Saló Europa i GaudiRfoto (amb R majúscula de Reus).
Fotografia: Pau Frigola

Tres salons internacionals en una sola ciutat és un fet molt poc usual, sinó únic, i d’aquí el reconeixement de la FIAP a la feina del Josep M., atorgant-li el nomenament  com d'ESFIAP. Com a comissari d’aquests salons,  ens explicarà la història de la fotografia a Reus, el canvi que ha suposat la incorporació de les noves tecnologies als salons i l’activitat que representa la seva organització.

La M. Gràcia de la Hoz Roch és l’única dona a l’Estat Espanyol que ha assolit el màxim reconeixement artístic de la FIAP, Mestre FIAP-MFIAP. La seva obra, guardonada en múltiples ocasions, ha sabut evolucionar amb els temps i esdevenir una marca artística inconfusible. La seva aportació no només versarà sobre les característiques de la seva obra, sinó que també ens desvetllarà els secrets més preuats de  la gestió de la imatge amb les eines que la informàtica posa al nostre abast.

Una nit amb dues lletres majúscules: la “F” de Fotografia i la “R” de Reus.

PS. 
Per a més informació podeu consultar la web de FotoArtReus.
Per a participar al concurs Europa 2015.

Els pots seguir al facebook



divendres, 27 de febrer del 2015

Joan Fuguet i Carme Plaza: la història dels Templers és apassionant, no cal fer-ne mite.

En Joan Fuguet i la Carme Plaza van venir al Corral procedents de  Barberà de la Conca i carregats amb la ciència històrica i l'autoritat que confereix la feina feta durant anys  en la reivindicació del patrimoni cultural de l'orde del Temple.

L'exposició equilibrada i completa d'en Joan Fuguet[i] sobre l'arquitectura dels templers a Catalunya va començar com calia, definint el marc històric de guerres privades entre cristians, que Urbà II va saber redirigir en una croada contra els infidels per alliberar Jerusalem i els llocs sants. És en aquest moment quan Hug de Payns, primer mestre de l'orde, la constitueix el 1120 i inicia el procés de reconeixement fins que, set anys després, a l'empara de l'orde de Sant Benet,  aconsegueix que Sant Bernat redacti  De laude novae militiae ad milites Templi en la que es confereix a l'orde la legitimitat per lluitar contra el pecat amb la fe i contra els infidels amb les armes.

En Joan va relacionar perfectament el paper que aquesta orde va tenir al pròxim orient amb els fets que van succeir a Catalunya de la mà de Ramon Berenguer III i el seu fill Ramon Berenguer IV amb la finalitat que l'orde ajudés en el procés de reconquesta que s'estava duent a terme en el nostre país. En aquest procés va resultar definitiva la negociació per a aconseguir el reialme d'Aragó que Alfons el Bataller havia deixat a tres ordes, un d'ells els templers. A canvi dels drets sobre l'Aragó, els templers van aconseguir castells i propietats i es van comprometre a participar a la reconquesta, una jugada perfecta per part dels comtes catalans.

En Joan Fuguet ens va explicar la consistent estructura territorial que els templers van crear per organitzar el territori dividint-lo en comandes sota les ordres d'un comanador, que devia obediència al Mestre Provincial, així com aquests la devien al Gran Mestre de Jerusalem.

A poc a poc l'orde del temple va esdevenir cada cop més poderosa a causa de l'aprofitament econòmic de tots els recursos, tant a les zones rurals (pontatge, explotació de molins, drets d'enterrament, etc.) com a les urbanes (cessió de cases i l'explotació de béns i serveis) amb la finalitat de finançar la guerra santa. En Joan, en aquest punt, va voler centrar l'atenció en la importància arquitectònica i patrimonial del Palau Reial Menor a Barcelona.

En el procés de poblament i reconquesta,  els templers van construir castells, esglésies i edificis que responen a un patró fonamental corresponent al romànic tardà, amb una estructura reforçada i clares influències de l'arquitectura feta a l'Orient, cultura de la que havien tingut coneixement en els seus múltiples viatges a Terra Santa.

En el Districte de Ribera, que abastava les zones de Miravet i Tortosa, va ser on els templers van atresorar el seu màxim poder. Especial menció pel castell de Miravet, construït amb defenses de 28 metres d'altura i 5 de gruix que el feien pràcticament infranquejable, ja que a més disposava d'efectius ginys de defensa com la “carabuca”, que havia estat usada per a llençar fletxes incendiàries sobre el barri “dels morets”, o la “bricola”. Ha estat en aquest castell on finalment s'ha vist reconeguda la tesi que en Joan Fuguet sempre havia defensat. Els templers havien construït el castell amb una estructura pròpia i sense aprofitar res, excepte els materials constructius, de l'anterior castell sarraí. El castell de Miravet, el d'Ascó i el de Monzó van esdevenir els punts forts dels templers catalans quan les coses es van començar a tòrcer.

La fi de l'orde va arribar quan Felip IV, rei de França, volent apropiar-se de la riquesa de l'orde dels templers i endut pel seu afany de poder, especialment enfrontat a l'església, va aconseguir la detenció de tots els templers en una sola nit i la confessió sota tortures d'heretgia en un procés que va durar set anys. A Catalunya, la solució no va ser tant cruenta. Aquí els templers van trobar refugi monacal i una assignació econòmica quantiosa. Pere IV de Queralt i altres nobles van fer d'interlocutors amb els templers que resistien als castells i van assessorar el rei informant-lo de les novetats del Concili de Viena.

Va ser en el debat quan es va complir el vaticini que havíem fet a la presentació perquè, efectivament, la Carme també té un Corral[ii]. A partir d'aquest moment, tots dos, van mostrar el seu coneixement i van defensar a ultrança, ara l'un, ara l'altre, una mateixa visió. Es complementaven perfectament, com una parella de ball en la que cadascú intueix el desplaçament de l'altre per mostrar una perfecta sintonia.

En aquest tram final van comentar la relació entre els templers i els càtars, i van fer evident la seva ferma postura d'oposició a totes les teories esotèriques  que pretenen desdibuixar la realitat per tal de difondre un missatge erroni, i sovint interessat,  sobre el paper que l'ordre va tenir a la història.

Per qui vulgui esbrinar què hi ha de realitat i de ficció en relació a l'orde del Temple, el mateix Joan ens va recomanar la lectura del llibre El asesinato de los magos de Peter Partner.  També ens van recomanar el seu llibre  Els templers, guerrers de Déu: entre orient i occident, publicat per l'editorial Rafael Dalmau en coautoria amb la Carme Plaza, recomanació a la que nosaltres ens sumem i que adrecem a qui vulgui disposar d’un bon material per iniciar-se o aprofundir en el coneixement de l'orde del Temple.

Moltes gràcies Joan i Carme per haver compartit amb nosaltres aquesta vetllada tan especial.





[i] En Joan ens va fer la seva exposició  en xipella, cosa que, per a nosaltres, ha estat un punt positiu afegit a l'interès de la trobada.
[ii] Amb aquesta expressió, nascuda al corral, indiquem que una persona, per la seva activitat, coneixements o tarannà, pot compartir a les persones interessades quelcom enriquidor.



divendres, 9 de gener del 2015

Joan Fuguet Sans. L'arquitectura dels templers a Catalunya.


Autoretrat
En Joan Fuguet Sans va néixer a Barberà de la Conca el 17 d'octubre 1940. És llicenciat en Belles Arts i en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i especialista en història i arquitectura dels ordes militars del Temple i de l'Hospital. 

Des de ben aviat ja va iniciar l'estudi i la difusió d'aquesta especialitat per tots els racons dels Països Catalans i alguns estats europeus. Ja la seva tesi doctoral "L'arquitectura dels templers a Catalunya" li va representar el primer reconeixement, l'any 1989, amb el premi Ciutat de Barcelona

Des de llavors una llarga bibliografia en solitari o de la mà d'altres especialistes i, sobretot, al costat de la seva dona, la Carme Plaza, avala el seu incansable treball i vàlua. També són molt importants la seva aportació sobre l'orde del Cister, la història i l'arquitectura dels cellers cooperatius, i tants d'altres temes històrics i culturals.

Amb la seva càmera de fotografiar penjada al coll ha atresorat, amb els anys, una valuosa col·lecció d'imatges relacionades amb l'arquitectura i l'art de les ordes dels templers i de l'Hospital. Recordo l'escena repetida en diverses sortides del Joan no desaprofitant mai l'oportunitat de fotografiar i comentar les característiques dels edificis que ens anàvem trobant al llarg dels camí.

Aquesta difusió no només ha estat bibliogràfica. En Joan ha trepitjat el territori difonent el valor patrimonial del nostre país on ha convingut o se li ha demanat. 

La seva vinculació amb la Conca ha estat costant i intensa ja sigui presidint el Centre d'Estudis de la Conca de Barberà o l'entitat Amics del Castell de Barberà de la Conca, del qual finalment aconseguí la seva restauració i la consideració de Patrimoni artístic. També ha gestionat diverses edicions de la Biennal d'Art de Montblanc i ha tingut cura de publicacions com l'Aplec de Treballs i la sèrie Monografies. Com un ciutadà més l'hem vist cada primavera representar el paper de pintor al mercat durant les festes de Sant Jordi a Montblanc i en moltes altres col·laboracions.

Catedràtic d'Ensenyament secundari ha desenvolupat la teva activitat docent a centres d'educació secundària, a l'Escola Tècnica d'Arquitectura de Barcelona i a la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Jordi, institució de la qual n'és acadèmic. Com ell explica aquesta experiència, la de docent, ha comportat un mutu aprenentatge. Domina diferents modalitats i tècniques artístiques i ho vol mostrar aquest juny en una exposició dedicada a Montblanc, de la qual n'és una mostra el quadre que trobareu al peu d'aquest escrit. 

Joan segur que gaudirem de la xerrada al Corral i de l'exposició, que serà un èxit amb tota seguretat.

Retrat de Joan Fuguet realitzat per  Jordi Rodríguez-Amat

Per ampliar aquesta informació podeu consultar els següents llocs:

Diccionari d'historiadors de l'art català. Resum biografic.

La seva obra publicada a Rafael Dalmau Editor o a Amazon.

Retrats en llapis o guix realitzats per Jordi Rodríguez-Amat.


Montblanc des de la Parellada de baix. Joan Fuguet.



dimecres, 10 de desembre del 2014

Jaume Comas: Sense expressió lliure, sense reflexió crítica, no hi ha teatre


L'emoció amb què s'esperava l'arribada de Jaume Comas al Corral, de seguida va veure's corresposta per la seva captivadora presència i afabilitat. Acompanyat de la seva esposa, la Montserrat, va procurar-nos una extraordinària vetllada on es va fer certa l'expressió amb què el dramaturg Francesc Cerro presentava el nostre convidat, un “veritable lutier de la paraula”.

“Avui vinc a fer-vos un al·legat del teatre” va etzibar-nos tot just arrencar, en un moment on no sembla haver-hi ni l'espai, ni la pausa, per a la reflexió crítica. I va oferir-nos un passeig pel passat i el present del fet teatral, i algunes interessants reflexions no sempre políticament correctes.

L'oralitat és per Comas l'embrió de l'acte interpretatiu. El patró del fet teatral -ens diu- és el cos humà i la veu. L'oralitat és el primer dels idiomes, des de sempre hom té la convicció remota que el primer és la llengua. De fet, tothom interpreta, el fet de dir és una acció de comunicació, un conjunt de flexions. I aquí precisa: “Les flexions de la llengua són molt importants. El món musical de flexions i entonacions identifica els parlants de les llengües, és més, l'entonació i la música ens fan d'un àmbit cultural on ens reconeixem mútuament”. L'oralitat, doncs, és a l'inici de la interpretació. Amb el primer gruny, amb el primer crit, neixen els primers codis comunicatius.

I per demostrar-nos la seva tesi, la preeminència del llenguatge oral sobre l'escrit, ens proposa un joc al final de la vetllada que posarà a prova les dots interpretatives dels assistents més atrevits. Es tracta d'interpretar un text a duet on hi ha una llarga successió de preguntes i respostes encadenades, però on totes les respostes són “sí”. La gràcia de l'exercici consisteix en l'èmfasi o en la flexió amb què pronunciem el “sí”, que de fet predisposa el sentit de la pregunta següent. En el joc s'imposa el pes de l'oralitat per damunt del text escrit, del “sí” despullat i nu que amb la interpretació cobra sentit i vida.

Quan parla del professional de la interpretació, traça una línia molt clara entre el que denomina l'actor “figura”, el màxim exponent del qual seria el popular “artista de cinema”, i l'actor comediant o còmic. El primer sempre fa d'ell mateix, busca el reconeixement més enllà de la seva feina. El comediant, el còmic, s'adapta a un personatge i es transforma, es deu a l'ofici.

Aquesta distinció se'ns fa sobretot present en els dos personatges cabdals de la història del teatre europeu, Hamlet i Arlequí, que representen dos mons paral·lels dissociats, tot i haver nascut en el mateix moment històric. Hamlet és un personatge preferit de l'actor figura, pot adoptar l'aparença que vulguem, admet recreacions personals.  Arlequí, en canvi, no agrada a aquest tipus d'actor perquè reclama molta exigència i no és gens agraït, té una caracterització molt definida i viu en moltes obres. Expressa la part lúdica del teatre, el personatge de “caràcter” propi de la Commedia dell'Arte.

Quan aborda l'actualitat, Comas reflexiona sobre les paradoxes amb què conviu el món escènic. D'una banda, assistim a una teatralització brutal de la vida quotidiana, en àmbits com la política, el tractament de la informació, els museus, etc., però en canvi cada cop hi ha menys públic als teatres, i no només a causa del polèmic 21% d'IVA de la llei Wert, puntualitza.

Si observem l'actual oferta en cartell, podríem admetre que l'expressió de tots els gèneres teatrals seria un signe de bona salut teatral. Però quan s'entra al detall, el que veiem és una oferta dispersa i inconnexa d'estils, d'especialització de companyies i públics, sense transvàs entre gèneres i amb imposició de gèneres externs sobre els autòctons. Pertot hi ha una sublimació de l'acte artístic com una cosa espontània i no com a producte de l'esforç.

Tot plegat ens condueix a parlar de crisi, d'una crisi del personatge i d'una crisi del llenguatge, que ja es fa evident des d'inicis del segle XX, quan la societat viu en tots els àmbits un canvi profund de paradigma: les guerres es combaten sense herois, irrompen la tecnologia, la modernitat, la idea del sistema, de la massa com a forma d'excusar la responsabilitat individual. Llavors l'expressió del conflicte individual, el motor de la tragèdia, es desdibuixa.

Comas remarca la íntima relació del fet teatral amb el seu context històric i social, fet d'altra banda extensible a tota expressió artística. Però cap altre gènere com la tragèdia beu de l'expressió lliure. Només els països amb llargs períodes de democràcia tenen tradicions sòlides en el gènere tràgic. L'expressió del conflicte només aflora quan el ciutadà viu i participa activament en l'esfera pública. L'indicador que no tenim un bon teatre, conclou, és que tenim espectacles d'emocions primàries i sense reflexió crítica.

S'obre el torn de preguntes i apareix l'etern dilema sobre la conveniència del doblatge o la versió original en l'exhibició comercial de les pel·lícules. Comas, un referent entre els actors de doblatge, va més enllà en la seva resposta: hi ha un fet que distorsiona tant la interpretació com el doblatge, la “confortabilitat” de l'actor. Hi ha actors que són un món estàndard, com en Richard Gere, d'altres en canvi, com en Liam Nesson, tenen una riquesa i expressivitat pròpies d'un actor italià. La idoneïtat del doblatge, doncs, no és una qüestió de blancs o negres, ha de contemplar necessàriament molts factors, com el gènere del film, la varietat interpretativa de l'actor original i, és clar, l'ofici dels dobladors. I aquí reivindica, secundat pel Francesc Cerro, l'extraordinària feina de les escoles catalanes de doblatge, segurament les millors del món, com tampoc s'està de lamentar que en català només es dobla el 3% de les pel·lícules projectades.

Sobre les seves preferències entre el format televisiu o cinematogràfic i el teatre, Comas es decanta per aquest darrer. El còmic prefereix el teatre, ens aclareix. El pitjor actor professional del món, si fa teatre, acaba tenint ofici. El contacte amb el públic és fonamental, modela l'actor. Aquest contacte fins i tot és decisiu per diferenciar el professional de l'amateur: l'actor professional s'enfronta al gran públic mentre que l'actor amateur té la familiaritat i l'adhesió incondicional dels “seus”.

Sobre les sèries de TV i l'actual fenomen d'expansió que viuen, no es mulla. “Hi ha de tot”, matisa. El cert és que cinc minuts de TV reporten més popularitat que una carrera sòlida d'actor teatral. “Més d'un a qui el saluden pel carrer, ja es creu un Laurence Olivier”, apunta sorneguer. I apareix llavors la idea comuna del sentit del ridícul de l'actor. Contra el que molts poden pensar, afirma, per ser actor cal tenir sentit del ridícul, però cal aprendre a vèncer-lo. Malauradament, hi ha força exemples d'actors que no en tenen. I a tots ens venen de seguida al cap alguns noms que no desvetllarem aquí ...

Captivats per la veu i l'eloqüència del Jaume, arribem al final de la vetllada preguntant-nos sobre els reptes de futur que afronta el món del teatre. Aquí en Comas és concís i categòric: “el repte de regenerar el teatre n'inclou un de més profund: cal que alhora hi hagi una regeneració del país, de la democràcia. No el regenerarem auto-enganyant-nos amb pseudomodernismes o noves dramatúrgies, si no som capaços de parlar de nosaltres mateixos, d'obrir espais de reflexió. No es tracta d'una renovació per se, cal endegar una veritable regeneració.”


I amb aquesta reflexió tan potent es tanca el teló d'un Corral extraordinari, oficiat per un dels nostres actors de referència, un comediant -que ens diria ell- ple de paraules i d'idees. Moltes gràcies, Jaume.


dimarts, 11 de novembre del 2014

Jaume Comas, actor i "lletranafrat"

Jaume Comas (Barcelona, 1948) necessita ben poques línies per a una presentació: per al gran públic és la veu i l'ànima de grans noms del cel·luloide i un actor de prestigi que ha bregat en tota mena de gèneres i formats. Però més enllà de la seva dimensió popular i d'una trajectòria professional  extraordinària, també descobrim en ell l’estudiós apassionat de la història del teatre o el poeta i narrador amb més d'una trentena de títols publicats entre llibres, articles i col·laboracions. Poques paraules valen tant com les seves per glossar aquesta pluralitat d’interessos i vocacions ...


Jaume Comas ha estat escorxador, advocat, maqui, heroi romàntic, alcalde, notari, enginyer, rendista, banquer, empresari, carreter, bandoler, espadatxí, burgmestre i altres papers en el teatre, la televisió i el cinema; era, per exemple, el duc de Florència en Lorenzàccio, l’acusació particular en La indagació, el marit d’Antonietta a la Jornada particular, el detectiu Lluís Arquer a Les claus de vidre, el malaguanyat financer Llorenç Puigfalcó de Nissaga de poder, l’advocat Ignasi Cardenal a Laberint d’ombres; és la veu catalana de Burt Lancaster, Roger Moore, Yves Montand, Liam Neeson, Warren Beatty, Chazz Palminteri, Raul Julia i molts d’altres.
Li han imposat també un altre paper i ha hagut d’anar construint un personatge natural de Barcelona, però amb infantesa a cavall de Santa Coloma i Sant Andreu. Fill de ferreters, supervivents que foren de la lluita per la vida, lletranafrats, de distinta però bella cal·ligrafia, s’inicià pel que era habitual a aquella llar relativament tard a la lectura —de fet n’era el benjamí— tot i que als catorze ja s’havia cruspit dos Quixots, que encara assaboreix perquè hi retorna i de llavors ençà es va imposar de pair sense presses. Avui viu d’aquella renda i del fet que l’espavilessin corregint galerades durant set anys. Confia que no el condemnin a galeres perquè no sabria llegir la nostra mar de l’única manera desxifrable: amb veles i vents.
Va néixer a inicis d’agost de 1948 i ha anat fent el que ha pogut. S’ha llicenciat en Història i en Art dramàtic. No ha deixat mai la vocació cada dia menys secreta de fer recerca d’història del teatre. I entre l’atzar i l’ofici d’escriure ha publicat poesia i narrativa, però també ha estrenat teatre infantil.

(Jaume Comas)


Moltes gràcies, Jaume, per acompanyar-nos en una nova i apassionant vetllada del Corral.


Enllaços d’interès

doblatge en castellà
doblatge en català
cinema
guia d’actors
recerca acadèmica

Marc Castellnou. "El foc rejoveneix el bosc".

En Marc Castellnou, bomber nostrat amb una gran projecció internacional, ja ens va sorprendre quan d'inici ens va plantejar la pregunta que presidiria tota la trobada: per què hem d'apagar els incendis forestals?

El nostre país ha augmentat la massa forestal del 30% al 70% en els darrers 50 anys. Aquesta massa forestal s'ha fet contínua amb la desaparició de les illes de conreus que la fragmentaven. No n'hi ha prou en augmentar les dotacions de bombers i seguir amb les mateixes estratègies. Ens hem de preguntar si l'estat es pot permetre destinar mil milions d'euros anuals a l'extinció d'incendis forestals. Poca gent discuteix aquest pressupost tan elevat, però cal que la societat ho sàpiga i estigui disposada a seguir pagant en un moment de greu crisi econòmica. Els propietaris s'hauran de fer corresponsables de la conservació del valor del seu patrimoni en un procés que ens ha de portar a la socialització del risc.

En aquest punt, Conrad Solé, gerent de l'Ajuntament de Tivissa, va plantejar la paradoxa  que suposa el fet que costi més aconseguir una subvenció de 160.000 euros per a la gestió forestal, amb la creació de vuit llocs de treball, que els milions d'euros gastats en l'extinció del darrer incendi al municipi.

Segons el  Marc, hem canviat la nostra cultura ben recentment. De sempre, les festivitats com Sant Antoni i Sant Joan relacionades amb el foc han estat celebracions que han simbolitzat la renovació i la vida i no pas la mort. La cultura dels pastors incorporava els incendis controlats per mantenir les pastures. Ens hem tornat “urbanites” i no tolerem el foc. Forcem els nostres polítics a aconseguir l'extinció ràpida del foc i ells actuen en conseqüència, alguna vegada en contra del criteri dels tècnics.

Quan un bosc es crema ja comença la seva regeneració i aviat tornarà a haver-hi en el mateix lloc un bosc jove i ple de vida. Hem d'acceptar el ritme de la vida. Tot neix, es desenvolupa, es fa gran i finalment mor; també el bosc.

Sovint volem que el bosc s'apagui aviat per evitar danys en el capital o el patrimoni. Aquests són criteris capitalistes. Volem veure els boscos madurs en vida nostra i no pensem que petits incendis controlen el creixement del bosc per a futures generacions. En el nostre entorn mediterrani hem d'acceptar l'incendi de règim lent i controlat com un fet que forma part del cicle de renovació, ajuda a controlar els grans incendis més devastadors i  permet l'adaptació del bosc a les variacions del canvi climàtic.

Sorprèn la capacitat del Marc per recordar totes les dates i boscs on s'han produït incendis a Catalunya i el nombre d'hectàrees que es van cremar en cada cas. El valor més important del seu discurs és la novetat de la seva visió ecològica quan diu que no podem pretendre defensar un bosc espès i a l'hora salvar l'àliga cuabarrada a les nostres contrades, ja que aquesta necessita espais oberts per poder caçar. No és problema canviar un bosc vell per un jove a les muntanyes de Prades, el que suposa un veritable atemptat  és la crema de boscos a l'Amazònia per a convertir els terrenys en nous cultius de soja, un producte que hem començat a consumir en excés. En aquest cas el bosc desapareixerà per sempre.

Els centres escolars han de plantejar-se si cal continuar amb la tradicional festa d'anar al bosc a plantar un arbre o substituir-la, com ja es va fent de forma progressiva, per l'aprenentatge de la gestió del paisatge.

En Marc es mostra molt crític amb una societat que defensa que els boscos catalans no s'han de cremar i, en canvi, ha deixat de consumir cabra, compra els mobles a IKEA, escalfa la seva casa amb combustibles fòssils i beu vins de la plana. Cal fer veure el valor econòmic del nostre consum i la seva relació amb la necessària  revalorització i conservació dels nostres boscos.

Cal que confiem en nosaltres mateixos. Els polítics han de confiar la gestió de l'incendi als tècnics. En Marc, amb la seva activitat professional i a través de la Fundació Pau Costa que presideix, intenta compartir coneixements amb els bombers de tota Europa. En aquests moments, en els que Catalunya és capdavantera en la gestió d'incendis forestals, ja es pot dir que en molts països europeus es treballa amb la mateixa filosofia d'aquí. Aquest plantejament nou permetrà augmentar l'eficiència en futures cooperacions. També els bombers catalans han de conèixer altres realitats, en el nostre país no s'ha vist un incendi de quaranta mil hectàrees i se n'ha d'aprendre per estar preparats.

Tot i la sorpresa que en nosaltres va causar el novedós plantejament d'en Marc Castellnou, un cop refets, vam tenir temps per a conèixer més a fons els Bombers de Catalunya i, dintre d'aquest cos, els especialistes del GRAF, com es planteja l'estratègia i l'operatiu en l'extinció d'un incendi forestal, el paper dels bombers voluntaris i les seves reivindicacions, la relació entre els bombers i els treballadors de l'ADF, l'evolució de  l'actitud, la gestió de les emocions i la formació dels bombers, i, per què no,  també vam tocar temes com les cireres de Tivissa, l'incendi de la nuclear Vandellòs I i vam aprendre conceptes com les diferents generacions d'un incendi o la “filosofia Heidi”.


Volíem conèixer un bomber i no hi ha dubte que vam tenir  entre nosaltres un home que entén el foc, que sap com respira i que ha estat capaç d'aixecar el cap per a posar-lo en context. 

Moltes gràcies Marc.



dimarts, 14 d’octubre del 2014

Marc Castellnou, la gestió del paisatge com a objectiu, l’incendi com a motiu.

Marc Castellnou és una referència internacional en la gestió forestal i en l'extinció d'incendis. Cap de l'Àrea del Grup d'Actuació Forestal (GRAF), depèn de la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvament del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya.

En Marc estudia el foc. L'estudia i el coneix com si es tractés d'un ésser viu que respira, que es desplaça pel territori i cerca el seu aliment fins convertir la vida en desolació.  El foc neix, creix, es fa gran amb l'ajuda del vent i la calor, i mor sol o gràcies a la intervenció humana. En el seu ball rogenc i frenètic, s'emporta béns i, a vegades, persones. En Marc explica al món com cal gestionar la natura i com sotmetre el foc aprofitant el coneixement del terreny i els recursos que, sempre insuficients, la societat posa a les seves mans.

La seva formació d'Enginyer Tècnic per la UPC, Enginyer Forestal per la UdL i Màster en Incendis Forestals avalen una excel·lent base, sobre la qual l'experiència i el saber fer han acabat de formar-lo en una de les feines més arriscades i valorades per la societat.

La recerca i l'assessorament han estat una constant en la seva activitat professional,  ja sigui a Catalunya al CTFC (Centre Tecnològic Forestal de Catalunya) o a l'estranger com a assessor de risc i incertesa per al Word Economic Forum (NY. USA) i Senior Expert per a l'European Forest Institute, organisme en el que participa actualment.

Marc Castellnou és el president de la Fundació Joan Costa, una entitat que neix a Catalunya amb la voluntat d'esdevenir un referent internacional en la recerca de l'ecologia dels incendis forestals, la creació de coneixements i d'eines i tècniques per a la gestió dels incendis forestals, i l'extensió d'aquests coneixements a tot el món tècnic mitjançant la formació i la divulgació.

Des del 1997 participa en diferents projectes de recerca organitzats per la European Commission, una institució de la Unió Europea políticament independent que legisla sobre polítiques i programes d'acció. També ha estat professor, consultor i coordinador de diferents programes relacionats amb els incendis i la gestió del paisatge a països com França, Espanya, Argentina, Regne Unit i Irlanda del Nord.

Estarem encantats de comptar en el proper corral amb la presència d'un home valent que enfronta el risc des de la recerca i el coneixement.

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Matias Vives, parlant des del convenciment.

En Matias és un home que s’ha reinventat diverses vegades, anant i venint de responsabilitats públiques a l’exercici liberal de la seva professió. Té un discurs reflexiu, ben travat per l’experiència i l’acumulació de coneixements adquirits en moltes lluites socials i polítiques, i basat en el profund convenciment que l’objectiu de tot plegat ha estat i serà sempre  la justícia social.

Ens recorda els seus inicis nostàlgics com a assessor de Solé Tura en el procés de redacció de la Constitució del 78, que “preteníem oberta” i que ara veiem interpretada restrictivament pel Tribunal Constitucional. “Alguna cosa es va fer bé, o no, durant aquella transició”, afegeix. Un Parlament de Catalunya lúgubre i ple de pols, com es mostrava al jove diputat de 27 anys, pocs dies abans de la seva inauguració. Un Parlament que era el de “la Il·lusió” i que renaixia gràcies a la Ley  6/1980, de 17 de diciembre, de transferencia urgente y plena de las diputaciones catalanas a la Generalidad de Cataluña, redactada aquell estiu a corre-cuita.

Llavors, els diputats exercien una professió normal: paletes, advocats, etc. i havien assolit la seva representació perquè destacaven en la seva activitat habitual o en la reivindicació dels drets comunitaris. Ocupaven l’escó de diputat temporalment, sense voluntat de perpetuar-s’hi. Ara en canvi, la política s’ha professionalitzat, fet que d’altra banda dificulta la reincorporació del polític a la seva antiga ocupació quan finalitza la seva etapa de dedicació a la cosa pública; es veu abocat  a actualitzar els seus coneixements si vol tornar a ser competitiu en la seva professió d’origen. La política és un mestratge permanent i caldria entendre aquesta situació per millorar les condicions d’entrada i de reinserció posterior.

En Matias adopta un to irònic en reflexionar sobre la condició humana quan recorda els mecanismes que fou necessari idear per evitar que determinats polítics fessin les trucades internacionals des del Parlament, o evitar la desaparició de quadres, i com finalment es va imposar el seu criteri en considerar les dietes com un actiu que calia incloure en les declaracions de renda dels diputats.

Entre les coses que troba a faltar, destaca la seva relació directa amb els col·lectius en lluita, com el cas de la Crolls, quan recorda els 15 dies en què va treballar a contrarellotge per a resoldre el conflicte, o els records del “poder que té la gent si es mobilitza”, rememorant les tractorades, o quan explica que un veí de Montblanc va requerir la seva presència, de matinada, com a diputat, per tal que autoritzés  la seva operació a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Ara sembla que enviant correus electrònics a una llista ben llarga de contactes ja s’ha fet la feina.

Recorda com a molt apassionant l’etapa de Síndic de greuges a la Rovira i Virgili, càrrec al que va accedir per nomenament del rector Joan Martí. En Matias ja havia col·laborat amb la Universitat des de elaboració de l’acta fundacional i dels primers pressupostos. Aquí també calia començar de zero. És molt significativa la reflexió que va provocar-li la visita als dos únics síndics de greuges universitaris d’aleshores, que eren els de Barcelona i Còrdova: “Ara ja se que és el que no s’ha de fer”. La seva filosofia va ser la de mediador en un procés de resolució de conflictes entre les parts, molt en la línia de “le Médiateur de la République”.

Tot seguit en Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya, va demanar-li que exercís les funcions de director del Síndic. Una nova etapa, de nou amb ritme trepidant, que va valer la pena simplement per contemplar la cara d’aquells administrats que finalment veien resolt el seu problema després d’haver-ho intentat un munt d’instàncies sense èxit.

“Un Síndic és aquell que és temut pels administradors i estimat pels administrats”. Aquest principi il·lustra el tarannà que  Matias Vives va pretendre per la figura del Síndic al nostre país. Figura que voldria amb prou capacitat per arribar a la gent, com és el cas dels grans síndics que disposen d’un programa de televisió en hora de prime time. El fet que el Síndic no decideix, sinó que només suggereix, permet en determinades circumstàncies fer reflexions més enllà de la llei estricta. Entre l’explicació de diverses anècdotes que han representat un èxit per a la seva tasca com a director del Síndic, se’l veu orgullós quan explica l’èxit de les trucades d’atenció ràpida, de les respostes per correu electrònic en menys de 72 hores o dels convenis amb les empreses energètiques i de comunicacions.

Interessant la polèmica amb Enrique Mújica, Defensor del Pueblo de l’Estat espanyol, que no volia permetre la participació de les comunitats espanyoles mediterrànies, com Catalunya, en la creació de la figura del ombudsman de la Mediterrània, si no hi participaven totes, com Galícia i Extremadura per exemple. I la rivalitat amb Rafael Ribó, que ostentava la direcció de l’oficina d’ombudsman d’Europa.

Quan Antoni Castells el va nomenar un dels 10 homes que havien de determinar el muntant de les balances fiscals entre Catalunya i l’Estat espanyol, va ser necessari establir un gran nombre de criteris per intentar objectivar paràmetres diversos (per exemple, quin percentatge calia atribuir a cada administració en el cas d’una empresa amb presència en els dos territoris) i acordar quins calia aplicar i quins no. En alguns casos, com el del socialista Toni Zabalza, propugnaven que la Seguretat Social no s’hi havia d’assignar. Per tot plegat, en Matias va comentar que “tots tenen raó”, però tot seguit va assentir clarament quan entre els assistents es va comentar: “Realment parlem de setze mil milions d’euros?”.

Ningú li havia demanat, però el Matias va voler explicar amb tot detall com va arribar a ser conseller de Caixa de Catalunya, un càrrec que va acabar ocupant durant 20 anys des del 1990 al 2010. En aquests moments Maties està imputat per haver votat a favor de l’augment de sou del director Adolf Todó. La proposta sempre la formulava una comissió externa que establia la mitjana de sous d’entitats similars i en descomptava el 5% del total per establir la xifra final. En un moment en què es preparava la creació de Catalunya Caixa amb la fusió de les Caixes de Catalunya, de Tarragona i de Manresa, entitat aquesta última on els sous eren superiors, semblava adequat que fossin els consellers sortints que regularitzessin la situació prèviament per no deixar aquesta impopular decisió en mans dels entrants. “Vaig votar a favor convençut” va asseverar.  Tots coneixem el procés de nacionalització posterior i com s’han succeït els fets que econòmicament i judicial han afectat l’entitat. En Maties Vives no vol deixar de comentar la gravetat que s’hagin eliminat les obres socials de les caixes i comentà el cas de Sor Genoveva,  que amb pocs recursos (400.000 pessetes) servia més de 40.000 àpats l'any a gent necessitada.

En relació al “procés” comenta que ningú sap què passarà, però sí què és el que ell defensaria: cal que l’agència tributària catalana s’avanci a recaptar els impostos i a enviar-los puntualment a Madrid per poder gestionar els recursos quan calgui.  Però d’entrada, cal convocar una votació. En aquests moments l’opció “Sí-Sí” és la que millor defensa els interessos de tots els catalans. En el cas que no es pugui votar el 9N, caldrà anar a unes plebiscitàries. És llavors quan cal demanar sacrificis als nostres polítics i demanar-los que creïn una candidatura única, encapçalada, si cal, per un grup de persones l’única funció dels quals seria desenvolupar estructures d’estat i establir relacions internacionals amb qui calgués: si convé, s’haurà de pactar amb el dimoni, establir relacions diplomàtiques amb països que ara no imaginem, emetre moneda etc. Amb la nova constitució aprovada, s’haurà de restablir la normalitat política, per bé que  tots els partits a excepció d’ERC es trencaran -assegura . “Mai hem anat tan lluny, tan junts i tanta gent”. Matias raonà la seva plena confiança en els líders del procés, Artur Mas, Oriol Junqueres, Carme Forcadell i Muriel Casals. En aquest camí, les municipals són una fita fonamental per controlar també les Diputacions. I conclou que, quan el president del país ho demani, en el moment de l’inevitable trencament, caldrà sortir al carrer per quedar-nos-hi:  “jo seré a la plaça si convé”.



Moltes gràcies Matias, per parlar-nos des del cor, amb honestedat i valentia.